Entrevistem Josep Monserrat, editor i traductor de Sobre l’home. Elements de filosofia: secció segona, de Thomas Hobbes, l’últim títol de la col·lecció Filosofia UB. Sèrie Magna, que serà una novetat de la Setmana del Llibre en Català. Amb motiu d’aquesta publicació, el degà de la Facultat de Filosofia de la UB ens parla sobre la col·lecció, el nou volum i altres temes relacionats amb el pensament i el sector editorial català.

El cosmopolitisme, el monolingüisme de l’altre, el món moral, la llei i l’anàlisi de dades, el Romanticisme alemany, l’ordre del món i la modernitat, etc. Quina política editorial defineix la col·lecció Filosofia UB? Quin n’és l’objectiu principal?
Volem fer aportacions en llengua catalana al pensament contemporani i a la recuperació i a la memòria de referents necessaris, i presentar bones traduccions d’algunes de les obres més rellevants del pensament.

Parlem sobre l’últim títol de la col·lecció: Sobre l’home. Elements de filosofia: secció segona, de Thomas Hobbes. Quin paper representa en el seu sistema?
La redacció d’Elements de filosofia va ser llarga i complicada, i l’ordre d’escriptura i d’aparició no es va correspondre amb el del sistema. Sobre l’home, que n’era la part central, va ser la darrera que es va publicar i tothom esperava que facilités la continuïtat de l’obra. La part central d’Elements de filosofia de Hobbes havia de connectar la primera part, dedicada al cos, amb la tercera, destinada al ciutadà. Però Hobbes es va trobar amb un problema en l’ésser humà: l’accés des de la mera corporalitat i el retrocés des de la sociabilitat se separaven en un precipici.

Hobbes diu que la secció Sobre l’home es divideix en dues parts: «una és dificilíssima, l’altra facilíssima; una consta de demostracions, l’altra d’experiències; una pot ser entesa per pocs, l’altra per tothom». Què vol dir-nos?
Hobbes estava convençut d’haver fet dues aportacions al coneixement que passarien a la història: una en la política (i en això el temps li ha donat la raó), l’altra en l’àmbit de l’òptica, que era una de les fronteres d’innovació científica més importants del segle XVII, i Hobbes s’hi havia implicat fortament. A Sobre l’home, l’autor aprofita els seus estudis sobre òptica com a exemple de l’explicació científica de la sensació, base del coneixement. Però amb la geometria de la visió i de les lents no n’hi havia prou per enllaçar amb l’estudi del comportament humà elaborat a partir de les pors i dels apetits, dels sentiments, del llenguatge, dels caràcters, de la moralitat i de la religió.

A grans trets, quina és la tesi que Hobbes desenvolupa al capítol X, «Del llenguatge i de les ciències»?
Precisament amb aquest capítol ens trobem a l’altra banda de la clivella. Hobbes necessita un altre inici per poder continuar fent ciència i, sense avisar, recorre a una reflexió sobre les capacitats que té el discurs humà, entre les quals hi ha la d’enganyar, però també la de dir la veritat i la de construir discursos científics.

En un futur proper i després de Sobre l’home, quins textos podrien publicar-se en el marc de la col·lecció Filosofia UB?
Ben aviat, una traducció de Jane Addams sobre democràcia i ètica social. Després, tenim a punt un estudi extraordinari, molt profund, personal, entenedor i compromès de la professora Núria Sara Miras sobre les pensadores que han modelat i inspirat la seva pròpia trajectòria. Inclou, a més, una aportació en l’àmbit artístic que l’enriqueix. També està molt avançada l’edició de la primera traducció al català de la Crítica de la raó pura de Kant, a cura de Miquel Montserrat i amb revisió de Salvi Turró, i immediatament després publicarem el Leviatan de Hobbes. Recuperació i memòria, actualitat viva i grans obres del pensament, doncs, que esperem que siguin aportacions de gruix per a la reflexió filosòfica en llengua catalana. Aquest és el sentit de la col·lecció, i esperem que tingui una recepció de crítica i de públic a l’altura, com a mínim, dels esforços que hi estem dedicant.

A Poder, religió i territori. Una nova mirada als orígens del monacat al Ripollès (segles IX-X), de Xavier Costa Badia, s'explica la rellevància que van tenir els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Camprodon durant l’Alta Edat Mitjana.

Vers l’any 880, el comte Guifré el Pelós va promoure la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses; dues generacions més tard, el seu net Guifré II de Besalú va impulsar el de Sant Pere de Camprodon. Per quin motiu es van constituir tres cenobis en una regió tan petita com és el Ripollès? Quin impacte van tenir sobre el paisatge preexistent? Per què van evolucionar de manera desigual? Poder, religió i territori estudia els orígens d’aquests tres monestirs per donar resposta a aquestes i a d’altres preguntes. També analitza les relacions que els centres religiosos van establir amb el poder comtal i planteja una reflexió sobre com van contribuir a estructurar el Ripollès en els àmbits social, polític, econòmic i religiós al llarg de l’Alta Edat Mitjana.

Després d’una introducció teòrica, metodològica i geogràfica, l’autor explica el projecte polític de Guifré el Pelós i la fundació dels monestirs de Ripoll i Sant Joan (de l’any 879 al 897). Tot seguit parla dels seus hereus i de la consolidació del monacat ripollès (del 897 al 942), així com de les conseqüències del trencament de la pau entre els descendents de Guifré el Pelós (del 942 al 949). Aquest conflicte, a més de motivar l’aparició de Sant Pere de Camprodon, fixà les bases de l’expansió de Ripoll al llarg del segle següent i de la desaparició de Sant Joan (del 949 a l’any 1000). L’epíleg recull l’episodi de l’expulsió de les monges de Sant Joan (les denúncies d’immoralitat, el paper de Bernat Tallaferro, les repercussions dels fets del 1017), i després de la bibliografia, l’annex, com a colofó, tanca el volum amb tres arbres genealògics del Casal de Barcelona, encarnació del poder comtal en terres ripolleses.

Aquest títol inaugura la nova col·lecció MVNERA, d’Edicions UB, dirigida per Marta Sancho i Meritxell Simó, que enriqueix el planter de publicacions de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) amb un format que aposta per la difusió de qualitat d’estudis sobre l’Edat Mitjana, i que posa a l’abast del gran públic les darreres recerques, individuals i col·lectives, de medievalistes de prestigi reconegut. Concebuts en un principi com a annexos de SVMMA. Revista de Cultures Medievals, els títols de la col·lecció s’adrecen especialment a acollir investigacions que requereixen una certa extensió per poder presentar de manera adequada les fonts, l’estat de la qüestió i el marc teòric en què s’inscriu una problemàtica científica determinada.

Xavier Costa Badia és graduat en Història, doctor en Cultures Medievals per la Universitat de Barcelona. El seu camp d’estudi principal són els comtats catalans a l’Alta Edat Mitjana i, en especial, les nombroses institucions religioses que s’hi fundaren, a les quals ha dedicat la tesi doctoral Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X), guardonada amb el Premi Pròsper de Bofarull d’Història Medieval. Actualment compagina la seva feina com a historiador amb la docència a la Universitat de Barcelona, on forma part de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM).

Antecedentes de la industria dietética en España. Alimentos-medicamentos, de Josep Boatella, és un compendi dels nombrosos preparats alimentaris que han esdevingut els actuals productes dietètics.

A partir de la segona meitat del segle XIX van sorgir els aliments-medicaments: la ciència i la tècnica van adquirir una dimensió social que, amb la revolució de la química aplicada a la terapèutica, va canviar la indústria farmacèutica. Aquest va ser l’origen dels preparats dietètics. Elaborats sovint als laboratoris annexos a les apotecaries, alguns d'aquests preparats van donar lloc a empreses importants i d’altres van acabar caient en l’oblit, però molts s'han convertit en productes de consum habitual avui dia.

El primer capítol de l’obra és una introducció al desenvolupament científic i tecnològic dels preparats dietètics. Del segon capítol al setè s’exposen els diversos tipus d’aliments-medicaments: llet i derivats; farines, maltes, extractes i pans de pessic; opoteràpics; cacau i cafè; mosts, sucs i orxates, i olis. El vuitè capítol mostra, com a miscel·lània, mel i caramels, sodes i gasoses, i llevats, a més d’un recull de personatges, empreses i productes comercialitzats a Espanya durant l’època estudiada.

Aquest llibre de documentació històrica i de recopilació gràfica recupera un patrimoni de gran interès científic i és un reconeixement als professionals pioners de la indústria dietètica i alimentària a Espanya. Taules, esquemes, fotografies, etiquetes i cartells publicitaris de l’època de productes molt variats, reunits en un sol volum, contribueixen a il·lustrar l’evolució del sector des de mitjan segle XIX.

Josep Boatella Riera (Barcelona, 1948) és doctor en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional a la docència i a la recerca en l’àmbit de la bromatologia i de les ciències de l’alimentació, i ha obtingut la condició de catedràtic de la UB. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, ha escrit nombrosos articles d’investigació. El 2017 va publicar Els orígens de la industria dietètica catalana (1880-1935). Farmacèutics i metges a Edicions UB.

La cara amable de las bacterias. Cómo nos ayudan y qué podemos aprender de ellas, d’Anna Maria Solanas, és el darrer títol en castellà de la col·lecció Catàlisi, de divulgació científica. El llibre, publicat en català el 2019, explica com funciona la vida en les formes més senzilles i per què la humanitat deu el seu periple per la Terra a aquests organismes.

«Queda claro que, como sociedad que mira al presente pensando en las próximas generaciones, uno de nuestros principales objetivos debe ser reducir al máximo la producción y el uso de aquellos productos que hemos denominado xenobióticos, como los plaguicidas o los plásticos, especialmente de aquellos de los que se ha podido demostrar de forma contundente que tienen efectos perjudiciales para la salud humana y nocivos para los ecosistemas. Ahora bien, los cambios son muy tímidos y mucho más lentos de lo que desearíamos.

»Sin embargo, como veremos a continuación, por un lado, la humanidad y, por el otro, las bacterias, estamos ayudando a hacer la espera más optimista.

»En el primer caso, a pesar de que la industria química ejerce una presión brutal contra los reiterados intentos de control por parte de las instituciones, especialmente de las europeas, se han producido algunos avances notables. Uno de ellos se produjo en la industria de los detergentes. Seguramente el lector recordará que en el siglo pasado buena parte de los ríos aparecían contaminados por espuma con excesiva frecuencia. Pues bien, las investigaciones llevadas a cabo por la propia industria de detergentes en el campo de la biodegradación los llevó a verificar que las primeras generaciones de detergentes ofrecían una gran resistencia a la biodegradación. Esta era la causa de su acumulación y, por tanto, de su presencia tan visible en nuestro entorno. Las investigaciones dieron como resultado que su resistencia a la biodegradación se debía a su compleja estructura química, por lo que se realizaron muchos esfuerzos para encontrar nuevas formulaciones químicas que fueran biodegradables manteniendo las propiedades de detergente. El resultado fue la aparición de nuevas generaciones de detergentes mucho más biodegradables.

»Y ¿qué han hecho las bacterias durante estas últimas décadas? Pues debido a que ya llevan bastante tiempo coexistiendo con estos xenobióticos, con estos productos sintetizados por el hombre, han empezado a emerger poblaciones bacterianas que han adquirido nuevas capacidades metabólicas como resultado de su evolución.

»Detengámonos ahora un momento para considerar, de forma comparativa, la capacidad evolutiva de las bacterias en relación con la de los organismos superiores. Una mutación que aparezca en el ADN de un ser humano solo podrá ser transmitida a sus propios descendientes, y de estos a los suyos, y así sucesivamente. Además, el tiempo transcurrido entre las generaciones se mide en años, o, mejor dicho, en décadas. Todo esto implica un proceso lentísimo de propagación de la mutación. Esta transmisión de genes de padres a hijos recibe el nombre de transferencia vertical.

»En las bacterias, por el contrario, las generaciones apenas tardan unos minutos en aparecer, por lo que las mutaciones que se puedan producir en el material genético de una bacteria se propagarán a sus descendientes de una forma meteórica. Y es que las bacterias tienen una forma de reproducirse muy peculiar y que denominamos división binaria: cada bacteria se alarga y se divide en dos células, que, a su vez, repiten el mismo proceso, y —lo que es más llamativo— algunas lo pueden hacer cada veinte minutos, como ya hemos dicho en capítulos anteriores. ¡Vaya con las bacterias! Dicho así, parecería que son inmortales, ya que la célula madre se alarga hasta dividirse en dos y formar dos células hijas que, a su vez, transcurridos veinte minutos, ¡se dividirán en cuatro células nietas! Es decir, en una hora transcurren tres generaciones, y en dos días, ¡144! Pero no hagamos trampa: una célula bacteriana puede morir por muchas causas antes de reproducirse.»