Entrevistem Josep M. Trigo Rodríguez, astrofísic i autor del darrer títol de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica: La Terra en perill. L’impacte d’asteroides i cometes, que ressegueix les implicacions dels asteroides en el passat, el present i el futur del nostre planeta.

Com es poden diferenciar els diversos tipus d’asteroides?
Els asteroides són cossos rocosos o metal·lorocosos formats majoritàriament per certs minerals. Com que aquests cossos reflecteixen la llum del Sol de manera heterogènia, depenent dels minerals concrets que els formen, en podem comparar els espectres amb els que obtenim de meteorits als nostres laboratoris.

En què es distingeixen un asteroide i un meteorit?
Anomenem asteroide tot cos d’entre un metre i mil quilòmetres de diàmetre en òrbita al voltant del Sol. El terme meteorit s’aplica només a les roques que sobreviuen a l’entrada a l’atmosfera a hipervelocitat i arriben a la superfície terrestre.

Quina informació ens poden donar els cràters sobre la formació i les etapes del nostre planeta?
Els cràters es produeixen per l’impacte dels asteroides. Aquests fenòmens modifiquen les roques i l’entorn d’una manera que en fa possible la datació. Tot i així, és una informació parcialment esbiaixada, atès que a la Terra hi ha processos erosius i, de fet, les roques més antigues de 3.900 milions d’anys no existeixen, perquè la tectònica de plaques ha fet que passin per subducció. Malgrat això, hem de considerar la Terra com un sistema planetari doble, en què la Lluna, com que no té atmosfera, ens proporciona informació de la freqüència dels impactes que hi havia sobre ambdós cossos planetaris fa més de 4.000 milions d’anys. Gràcies a l’esforç dels astronautes de les missions Apollo de la NASA, disposem de gairebé 400 quilos de roques lunars que ens expliquen els primers temps de l’evolució del sistema Terra-Lluna. 

La major part de la població viu aliena al perill que suposa l’impacte d’un asteroide a la Terra? El risc és real?
El risc és real, però depèn de la mida de l’asteroide. A curt termini els que ens preocupen més són aquells de poques desenes de metres que impacten cada segle. Tot i que la majoria d’aquests petits asteroides no excaven cràters, perquè l’atmosfera de la Terra ens protegeix i els fragmenta, hi ha altres processos en què dipositen la seva energia destructiva, com ara les ones de xoc i els esclats atmosfèrics. El 30 de juny de 1908 l’esdeveniment de Tunguska en va demostrar la capacitat de devastació. Per aquesta raó, a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) i l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) fem un seguiment dels asteroides potencialment perillosos i, per altra banda, una sèrie d’estudis sobre els meteorits que ens arriben a la Terra, per esbrinar-ne les propietats fisicoquímiques. Hem demostrat que les propietats d’aquestes roques són gairebé idèntiques a les dels asteroides que un dia podrien posar en perill la nostra existència.

Al llibre parles de les missions espacials Stardust i Rosetta. Quina informació ens han proporcionat?
Aquestes missions ens han permès conèixer els cometes per dins. Són amalgames de materials diversos (partícules rocoses, matèria orgànica i gels que provenen de regions distants), formades a baixes temperatures. Tot i que són molt fràgils i que impacten a la Terra amb menys freqüència, podrien ser letals per a la biosfera si alliberessin sobtadament el seu contingut químic a l’atmosfera. Els cometes són astres rics en sodi, sofre, fòsfor, etc., uns elements que en quantitats abundants podrien esdevenir letals. 

Quin és l’objectiu de les missions DART de la NASA i HERA de l’ESA, en què participes?
Són missions de nova generació en les quals desenes de científics i tecnòlegs treballem per desenvolupar la nostra capacitat de desviar asteroides. DART és una missió kamikaze, perquè la mateixa sonda s’estavellarà contra un asteroide. Per primera vegada a la història, DART vol posar en pràctica un impacte a alta velocitat sobre el satèl·lit de l’asteroide Didymos, anomenat Dimorphos. L’objectiu és desviar lleugerament aquest asteroide, en una magnitud concreta que, de fet, ens donarà informació valuosa sobre la resposta dels materials a la transferència de moment cinètic en l’impacte. Per la seva banda, la missió HERA de l’Agència Espacial Europea (ESA) analitzarà aquest sistema binari d’asteroides al cap d’uns quants anys per tal de conèixer millor aquests objectes i comprovar els efectes directes de l’impacte de DART sobre Dimorphos. 

Des del 2017, el 30 de juny se celebra el Dia dels Asteroides. Per què es va triar aquesta data? Què es vol reivindicar amb aquesta commemoració?
Recordem que, fins ara, hem estat molt afortunats. El 30 de juny de 1908 un asteroide d’uns 50 metres de diàmetre, per una diferència de poc més de sis hores, no va caure sobre la superpoblada ciutat de Sant Petersburg sinó sobre una remota regió a Tunguska. L’ona de xoc i la bola de foc subsegüent van arrasar 2.200 km² de taigà siberiana. No podem seguir confiant en la fortuna: hem de fer el possible per conèixer totes les fonts de perill que arriben de l’espai. 

L’asteroide (8325) porta oficialment el teu nom: Trigo-Rodríguez. Com va anar el procés de «bateig» d’aquest planeta menor?
Realment va ser una sorpresa reservada per la comunitat científica que es dedica a estudiar aquests astres. Per la meva carrera professional, uns quants col·legues nord-americans van pensar que mereixia aquesta recompensa, i un dia em vaig trobar que havien batejat l’asteroide (8325) en honor meu. Afortunadament aquest asteroide és estable al cinturó d’asteroides i esperem que segueixi així, perquè ningú no tingui un mal record d’un servidor. (Riu.)

Escrits sobre Noucentisme, de Josep Murgades, és fruit de l’estudi intens al llarg de més de quaranta anys i de la capacitat per comprendre un dels moviments culturals més importants per a la construcció de la Catalunya contemporània. 

El Noucentisme fou un moviment cultural d’abast polític que es desenvolupà a Catalunya entre els anys 1906 i 1923. El seu programa, modernitzador i catalanista, es va manifestar en la literatura i l’art del moment, però també va influir en l’avenç científic, econòmic i polític de principis de segle XX. Fou, per descomptat, un moviment de renovació. L’obra de Murgades analitza precisament aquesta renovació i és una contribució acadèmica brillant i acurada. Alhora, és una (re)construcció d’un dels capítols decisius de la història cultural de Catalunya. 

Murgades duu a terme aquesta (re)construcció des d’una perspectiva goethiana: «del que es tracta és d’investigar el que ha estat i el que és, no el que plau o desplau». I és que, com a estudiós de la literatura, es lliura al tema de reflexió i anàlisi des d’una perspectiva asèptica, desapassionada, sense projecció empàtica envers el moviment; lluny, per tant, de qualsevol fília o fòbia. En definitiva, amb una metodologia i una lucidesa que han consolidat una trajectòria reconeguda com a investigador. 

L’obra és el darrer títol de la col·lecció Filologia UB, d’Edicions de la Universitat de Barcelona, i està confegida a partir de vint-i-cinc textos de factura vària i de composició diversa, escrits al llarg de quaranta anys de dedicació a l’estudi d’aquest moviment: n’hi ha que presenten un to més assagístic i n’hi ha que tenen un accent més combatiu, i també n’hi ha de més acadèmics, i erudits. L’autor parteix d’un enfocament del treball basat, sobretot, en el materialisme històric, de manera que no ordena els textos des del punt de vista cronològic, sinó en aquests cinc apartats: definicions i valoracions, context històric, ideologia i pràctica literària, Noucentisme i cànon, i antinoucentisme. 

Josep Murgades Barceló (Reus, 1951), catedràtic emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, és estudiós del Noucentisme i editor filològic d’obres d’Eugeni d’Ors i de Pompeu Fabra. Cofundador i codirector de la revista de llengua i literatura Els Marges, ha traduït Goethe, Kafka, Panizza, Hesse, Mann, Klabund i Bernhard. Els seus últims llibres són Escrits sobre llengua (2016), Escrits sobre Fabra (2018) i Escrits sobre Eugeni d’Ors (2019). A Edicions UB, recentment, ha publicat Esbós d’escrits que ja mai no escriuré (2021) i, com a editor, Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat (amb Neus Nogué i Eloi Bellés, 2020) i Els clàssics en la literatura infantil i juvenil (amb Jordi Malé, 2020).

Fronteres i pedagogia. Estudis sobre la transgressió dels límits, amb edició a cura de Jordi Garcia Farrero i Àlex Egea Andrés, explora els llindars de la literatura, la biologia, la filosofia i la història des d'una visió pedagògica.

Les fronteres, enteses en un sentit ampli, sempre han generat interès per motius ben diversos, i cada època les interpreta d’acord amb unes determinades motivacions polítiques, filosòfiques, literàries, històriques i pedagògiques. Aquesta obra neix de la reflexió sobre les correspondències entre la literatura europea i les fronteres, i aborda els límits des d’una perspectiva disciplinària àmplia, sense defugir-ne les contradiccions inherents.

Els diversos assaigs que componen el volum s’agrupen en tres blocs. El primer, «Fronteres estriades», recull textos sobre el posthumanisme, el caràcter eticopedagògic dels exemples, el llindar entre biologia i filosofia i l’enfocament del cos humà en contextos educatius. El segon, «Entre fronteres», aplega contribucions al voltant de la relació entre la pedagogia i la literatura. El tercer capítol, «Fronteres llises», se situa en espais geogràfics concrets com ara París, els Balcans i Varsòvia per subratllar el valor de la història a l’hora de fer pedagogia.

Fronteres i pedagogia. Estudis sobre la transgressió dels límits és el darrer títol de la col·lecció Pedagogies UB, dirigida per Enric Prats, que és una aposta ferma per incrementar el valor intel·lectual de la pedagogia en una societat complexa. Amb vocació humanista, difon textos acadèmics vinculats al pensament pedagògic contemporani. La col·lecció s’orienta a un conjunt ampli de públic interessat en l’anàlisi i la reflexió pedagògiques sobre els esdeveniments socials i educatius actuals.

Jordi Garcia Farrero, pedagog, és doctor en Educació i màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona. Va rebre el Premi Extraordinari de Doctorat el curs 2012-2013. És professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la UB i membre del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social.

Àlex Egea Andrés, pedagog, és màster en Educació per a la Ciutadania i en Valors per la Universitat de Barcelona. És professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la UB i membre del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social. La seva docència i investigació se centren sobretot en les àrees del pensament pedagògic, la prospectiva pedagògica i l’educació per a l’equitat i el desenvolupament sostenible.

«Vull subornar la joventut», amb dramatúrgia d’Andreu Gomila, combina fragments de poemes, articles, entrevistes i conferències de Gabriel Ferrater amb l’objectiu de recuperar-ne la figura en el centenari del seu naixement i els cinquanta anys de la seva mort.

«Entra Pol López. Pol López para el contestador.

»POL: No sé què és la inspiració, o ho sé ben poc. En els primers poemes que vaig escriure demanava més llibertat. Cap a 1958, quan tenia trenta-sis anys, que és una edat ja força avançada per a un poeta, vaig començar a escriure perquè tenia coses a dir sobre els homes, les dones, Espanya, etcètera. Creia que la millor manera d’expressar-me seria la prosa, una mena d’aforismes com els de Nietzsche o La Bruyère, però no acabava de sortir-me’n. Després Shakespeare em va revelar les possibilitats de la poesia. El meu primer llibre està escrit gràcies a aquest procediment mental: jo pensava que havia d’escriure un poema sobre tal tema, producte de l’observació moral, psicològica, sobre la gent; i aleshores esperava dues o tres setmanes que de sobte aquell tema, purament abstracte, intel·lectual, es concretés mitjançant una anècdota o a través d’una cosa vista al carrer. (Gairebé tots els meus primers poemes passen al carrer.) I quan ho trobava, el poema ja estava pràcticament fet. On és la inspiració en tot aquest procés? Enlloc, o potser en la capacitat de fixar-me en aquella observació, però si ja m’havia passat tres o quatre setmanes buscant-la, doncs això no és inspiració. Per altra banda, de vegades he escrit un poema en estat gairebé automàtic, és a dir, dictat. Potser això sí que és inspiració. Goethe diu que els escriptors que corregeixen molt les seves obres són els dolents. Que el bon escriptor escriu de pressa i amb poques correccions. Jo crec que formular-ho així és un disbarat. El que passa és que en tot escriptor hi ha un lapse de temps més o menys llarg entre el moment en què té una idea i el moment en què agafa la ploma. Però hi ha escriptors que agafen la ploma de seguida, i d’altres que només l’agafen en l’últim moment. Hi ha poetes que no escriuen fins que ja tenen el poema fet; jo soc d’aquests. Goethe sostenia que era dolent l’escriptor que feia molts esborranys. No, senyor: és una altra mena d’escriptor. Un poema de longitud normal, o de trenta o quaranta versos, rares vegades m’ha costat més d’una tarda, però és que jo agafo la ploma molt tard, quan ja tinc el poema organitzat dins del cap. Un poema mai no està acabat. Mai acaba. S’abandona, com deia Paul Valéry.

»Jo penso, com pensava Montaigne i tothom als segles XVII i XVIII, que l’escriptor, abans d’agafar la ploma o la màquina d’escriure, ja ha de tenir ben pensat el tema al cap. Les idees han de ser anteriors a la forma. És a dir, tant si són idees sobre les dones o sobre la consciència social o històrica, han de ser anteriors al que puguis escriure. Òbviament, el que escrius ha de ser posterior al món d’experiències, sensacions, idees, etcètera. Hi ha persones que viuen de cara al futur; d’altres, de cara al passat. No penso gaire a organitzar o canviar el gènere. Penso a saber d’on vinc i com he arribat allà on soc. No cap a on vaig. Per això el contingut ha de ser anterior a l’obra; això ho podrien haver dit La Fontaine, Cervantes, Horaci, tots els clàssics. La idea d’Eliot, la idea simbolista que el tema es va creant així que el treballes, doncs no funciona, llevat d’alguns casos excepcionals. Per dir-ho amb una frase de Brecht (o de Walter Benjamin, no ho recordo): un escriptor no ha de graponejar el seu tema, sinó mantenir-s’hi a distància, cosa que vol dir que el tema ja ha d’existir.

»Pausa.

»A L’INREVÉS

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja
frenètica d’agost, els peus d’un noi
caragolats al fil del trampolí,
l’agut salt de llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.»