Entrevistem Jaume Llistosella, professor de Botànica al Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, que acaba de publicar, amb Mercè Bernal, Manual pràctic de botànica. Morfologia de les plantes vasculars, una guia per reconèixer i interpretar les modificacions i adaptacions de 360 espècies de plantes vasculars.

D’on sorgeix la idea d’editar un manual de botànica? Quin és l’objectiu del llibre?
La idea de fer un manual pràctic de botànica em rondava des de fa molts anys. Com a professor de Botànica a la Facultat de Biologia, trobava a faltar recursos docents per a les classes pràctiques, i vaig començar a elaborar uns guions il·lustrats de diferents aspectes de les plantes que després, amb Mercè Bernal, hem convertit en el Manual pràctic de botànica. L’objectiu de l’obra és facilitar els elements necessaris per reconèixer les diferents estructures de les plantes, identificar-ne i interpretar-ne les modificacions i adaptacions, i explicar l’extensa terminologia botànica d’una forma senzilla i planera, acompanyant-la amb imatges d’exemples dels diferents termes i conceptes tractats. Serà útil tant per als estudiants universitaris com per als naturalistes en general.

Quins avantatges ofereix al lector la tècnica innovadora de reproducció de les imatges que es fa servir a l’obra?
La gran majoria de les imatges del manual (n’hi ha unes 740) s’han obtingut digitalitzant la planta o l’estructura concreta directament amb un escàner. Després ha calgut endreçar el resultat amb els programes de tractament d’imatges. Els avantatges de la tècnica són diversos. En primer lloc, serveix per controlar la mida de les reproduccions: l’escàner capta les imatges a mida real, però en puc canviar l’augment amb precisió, per fer que siguin el doble o el triple de grans, o fins i tot més. Per altra banda, com que l’escàner no duu lents, la profunditat de camp que dona a les imatges és elevada i, juntament amb les ombres que genera, comporta que les imatges de les plantes captades tinguin una profunditat important que els atorga un efecte de relleu. Finalment, la tècnica em permet captar imatges separades de parts diferents de les estructures i reunir-les després en composicions de conjunt, d’aspecte real, en què el seu origen fragmentat és pràcticament indetectable. Amb una màquina de fer fotos és gairebé impossible aconseguir res de semblant. 

Hi ha alguna planta que aparegui al manual amb què tinguis una relació especial? N’hi ha alguna que hagi estat especialment difícil d’aconseguir? 
Hi ha moltes plantes amb què he viscut moments especials. Durant molts anys n’hem estat recollint a la muntanya i al camp amb Antoni Sànchez-Cuxart, i això ens han permès publicar diferents llibres amb Edicions UB. Gairebé de totes en recordo el lloc on les vam collir. D’altres, procedents de racons més allunyats, ens les han portades companys del Departament, com ara la upèrsia, que em van fer arribar des del Ripollès, on viu a gairebé 2.400 metres d’altitud. Algunes espècies són rares, com ara el poncemer, un arbre que temps enrere tenien als masos de la costa però que ara és molt car de veure. Tot buscant-lo, vaig descobrir que una masia de l’Empordà venia poncemat (confitura de poncem) i vaig contactar amb ells. Tenien dos poncemers i, amablement, em van deixar endur-me una branca d’un d’ells amb flors i fruits. També va ser laboriós captar un insecte carregat de pol·linis a la gorja de la flor d’una orquídia (un gall) en el moment en què l’abordava, previ a la pol·linització. L’espera es va allargar unes quantes hores, amb la màquina fotogràfica muntada en un trípode i un comandament a distància, tot desitjant poder retratar l’instant breu i esperat.

Els llibres que has publicat amb Edicions UB (Guia il·lustrada per a conèixer els arbres, L’herbari. Mates, herbes i falgueres, Guia il·lustrada per a conèixer els arbusts i les lianes) tenen molt d’èxit, s’han traduït al castellà i se n’han fet diverses edicions. Quin consideres que és l’origen d’aquest interès genuí per la botànica?
Segurament té a veure amb l’interès creixent de la societat per la conservació de la natura i la necessitat de conèixer les plantes, els animals i els fongs que conviuen amb nosaltres, que representen un patrimoni natural de gran valor. És difícil estimar el que no es coneix. L’allunyament cada vegada més gran de la societat respecte del món rural i natural ha portat, en un grau considerable, la pèrdua del coneixement de la biodiversitat i especialment de les plantes, transmès des de sempre de pares a fills, i cada vegada més hi ha la necessitat de recuperar-lo. L’èxit dels nostres llibres segurament rau en el fet que han estat pensats perquè els qui tenen aquest interès disposin d’una eina senzilla per satisfer la seva ànsia de coneixement, amb un plantejament rigorós, però planer, en el maneig i en el llenguatge i amb una gran càrrega gràfica, sempre molt didàctica, que complementa la part descriptiva imprescindible. Als amics els coneixes pel nom i els nostres llibres permeten que la gent faci noves coneixences quan va a la muntanya o passeja pels carrers dels pobles i de les ciutats. Així, deixen de veure un simple arbre per descobrir que passen a la vora d’un faig, d’un roure reboll, d’un aloc o d’un trèmol, per exemple. 

A més de les obres de botànica que has publicat, ets especialista en micologia. Quina recomanació faries als aficionats a collir bolets?
Sí, la recerca la faig en el camp de la micologia. La primera recomanació és que no cullin cap bolet que no coneguin amb seguretat i, si dubten, que tinguin molt clar que no val la pena córrer cap risc. També els diria que no maltractin els bolets que no coneixen. Malauradament, molt sovint al bosc hi veiem com els bolets han estat arrencats, maltractats o trinxats per desaprensius que sembla que se’n vulguin venjar perquè no els han pogut collir i menjar-se’ls. Cada bolet ocupa un paper important a la natura i, igual que les plantes i els animals, els hem de respectar i no malmetre’ls. Finalment, els recomanaria que facin tot el possible perquè ningú noti que han estat al bosc: la natura els ho agrairà.
 

Patrimonios confinados. Retos del patrimonio inmaterial ante el COVID-19, editat per Xavier Roigé Ventura i Alejandra Canals Ossul, analitza les conseqüències comunitàries, socials i econòmiques del confinament i el postconfinament en el patrimoni cultural immaterial (PCI).

Alguns dels efectes de la COVID-19, com ara la impossibilitat de dur a terme activitats i les restriccions de mobilitat i aforament, han provocat una afectació sense precedents en tot allò que envolta el patrimoni cultural. En aquest nou context, acadèmics, gestors i membres d’associacions culturals s’uneixen per examinar, revisar i debatre el present i el futur del PCI.

Al llarg del llibre s’exposen les conseqüències comunitàries, socials i econòmiques del confinament i el postconfinament, amb un ampli ventall d’exemples de patrimoni immaterial d’Europa i Amèrica, com, per exemple, les festes i celebracions, l’artesania, els museus, la dansa, la música i el turisme.

Per fer front a aquest nou ecosistema, els autors presenten les diferents estratègies desplegades per mirar de mantenir vives aquestes pràctiques culturals (alternatives virtuals, nous formats festius, celebracions i exposicions restringides, entre d’altres). Totes aquestes experiències mostren no només una gran capacitat de resiliència, creativitat i reinvenció, sinó també la necessitat d’aprendre d’aquest període dramàtic amb l’objectiu de revisar com es pot salvaguardar aquest patrimoni i assegurar-ne la sostenibilitat després de la pandèmia. El passat i el present marquen el camí del futur del PCI.

Patrimonios confinados. Retos del patrimonio inmaterial ante el COVID-19 pertany a la col·lecció Estudis d’Antropologia Social i Cultural, dirigida per Xavier Roigé Ventura, la qual va néixer amb la voluntat de difondre els resultats de les línies d’estudi i dels projectes de recerca en diferents camps de l’antropologia: l’econòmic, el mèdic, el del patrimoni, el de l’alimentació, el del gènere, el del parentiu o el de la diversitat cultural, tots desenvolupats en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona.

Xavier Roigé Ventura és professor de la Universitat de Barcelona i autor d’una obra extensa. En aquesta mateixa col·lecció ha publicat Usos políticos del patrimonio cultural, com a coordinador amb Fabien Van Geert i Lucrecia Conget; Compromisos etnográficos. Un homenaje a Joan Frigolé, com a editor amb Camila del Mármol, Joan Bestard i Jesús Contreras, i Globalización y localidad. Perspectiva etnográfica, com a coordinador amb Joan Frigolé i Roigé. 

Alejandra Canals Ossul és professora de la Universitat de Barcelona i membre del Grup d’Arqueologia Pública i Patrimoni de la UB (GAPP). Ha treballat com a professional en diferents projectes de gestió del patrimoni cultural en contextos rurals i amb població indígena al sud de Xile.

Llegim les dones. Breu antologia d’Edicions UB presenta una selecció de quinze textos escrits per dones de diverses èpoques i branques del coneixement.

Amb l’avinentesa de la commemoració del Dia Internacional de les Dones, el 8 de març, Edicions de la Universitat de Barcelona ha editat una antologia amb escrits d’autores d’àmbits diversos: filosofia, física, literatura, matemàtiques, història de l’art, medicina, biblioteconomia, geologia, història, etc. La voluntat de visibilització és l’eix que ha estructurat aquest recull, amb fragments que dialoguen entre si: de vegades mostren punts en comú, i d’altres, un contrast evident. Alguns d’aquests textos reflexionen sobre l’anhel d’igualtat, per fer-nos adonar que, sovint, més enllà dels esquemes als quals estem acostumats, hi ha altres maneres de veure i de fer les coses. I potser també de viure-les.

Llegim les dones inclou testimonis sobre les dificultats que ha comportat ser dona en alguns entorns i moments històrics determinats, a partir del relat d’experiències pròpies i a través d’obres literàries, però també s’hi apleguen veus que reconeixen les contribucions diverses de moltes dones. Conté des de l’experiència d’Evelyn Fox Keller com a estudiant de Física fins a passatges de Galàtia Kazantzaki, Virginia Woolf i Montserrat Roig, i també escrits d’autores que tracten sobre els processos de formació dels astres, la petjada ecològica i la restauració d’obres d’art. Aquesta antologia breu vol reivindicar la presència de la dona en tots els àmbits, així com fer-ne valer les aportacions. Justament amb aquests objectius, el mateix dimarts 8 de març d’enguany, a les 10.30 h, s’organitzarà una lectura pública del llibre a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Sigui en veu alta o en paper, llegim les dones.

Les autores d’obres publicades per Edicions UB que apareixen en aquest recull són Evelyn Fox Keller (Compàs d’amalgama, núm. 1), Guadalupe Gómez Melis (L’alfabet de l’estadística), Sonsoles Hernández Barbosa (La sensibilidad de la metrópolis moderna), Marta Ortega Balanza (Eulàlia Ferrer, editora y librera), Joana Casals Baltà (Diari de l’Escola de Bibliotecàries (1932-1939)), Anna Masó (A propòsit de Hannah Arendt), Meritxell Aulinas i Maria Ortuño (La Terra, un planeta inquiet), Galàtia Kazantzaki (Literatura i pandèmia), Roser Piñol i Bastidas (Sant Climent de Taüll i la vall de Boí), M.ª del Mar Cortés Timoner (Las primeras escritoras en lengua castellana), Amàlia Lafuente Flo (Medicina i literatura, una parella de fet), Conxa Llinàs Carmona (Flora Tristán, una filósofa social), Montserrat Roig (Montserrat Roig en el record), M. Àngels Alió i Helena Perxacs (Què hi ha darrere la crisi ambiental?) i Virginia Woolf (Literatura i pandèmia).

L’evolució a la Terra. Un viatge de 5.000 milions d’anys (col·lecció Catàlisi), de David Rabadà i Vives, planteja un viatge excepcional que s’inicia amb la formació del nostre planeta i aporta una visió crítica que ajuda a entendre la relació que mantenim els éssers humans amb l’entorn en què vivim.

«Portades pels meteorits o sintetitzades per la mateixa Terra, aquelles primeres molècules orgàniques, després de moltes proves i errors durant milions d’anys, van anar formant les cadenes genètiques d’ARN conjuntament amb molts més compostos. Tots ells es codificaven i s’associaven en molècules amb major cobertura que anaven replicant-se si la seva estructura esdevenia estable. En cas contrari, no van prosperar i van caure en l’oblit evolutiu del nostre planeta. Tornem aquí al fet que qui es reprodueix més i amb major estabilitat es perpetua, mentre que els que no ho fan, cauen en l’extraviament evolutiu.

»En tot això anterior, l’ARN va antecedir l’ADN perquè aquest últim no és capaç de replicar-se a si mateix; en canvi, l’ARN sí que sap copiar-se ràpidament. A més, l’ARN sap comportar-se com una proteïna i crea estructures tridimensionals equivalents als actuals ribosomes cel·lulars o als mateixos virus. En tot allò, les abundants argiles, sulfurs, silicats i ions metàl·lics, tan presents a l’escorça terrestre, van fer de catalitzadors de les molècules biològiques. D’aquesta manera, les molècules primigènies van influir en les seves possibilitats de ser copiades. Els gens van batallar i els més estables, i amb més capacitat de duplicar-se, van poder romandre. I ja hem indicat que les molècules que no foren viables, simplement es van extingir. En aquest sentit, l’ARN fou un catalitzador potencial de la seva pròpia replicació, sense encara esdevenir un ésser viu. Així i tot, la selecció era allí.

»L’evolució de membranes de lípids que poguessin contenir i protegir material genètic en el seu interior va guanyar eficiència i estabilitat en aquelles reaccions primigènies. Estem parlant dels primers coacervats, fàcilment sintetitzats avui dia en el laboratori i que degueren existir abundantment en el passat. Això va comportar una primera estructura bàsica, la casella de sortida en aquest monopoli terrestre i límit entre molècules orgàniques i vida. Aquests éssers, els antigament anomenats moneres (procariotes), guardaven el seu material genètic al voltant d’una membrana mentre s’alimentaven de les abundants biomolècules del medi. Segurament i com fan molts microorganismes actuals, descomponien sucres a través de la fermentació.

»Un cop va evolucionar una membrana embolcallant el material genètic, va sorgir un vehicle especialitzat per protegir les replicacions moleculars i fer còpies d’elles mateixes. Un cop assolida, doncs, l’estructura d’organisme, la selecció treballava més en l’individu que en els replicadors. Així i tot, els diferents al·lels d’un gen estaven avesats a competir entre ells, de manera que el triomf d’un significava l’extinció de la resta. 

»Aquell ARN primigeni, dins d’aquelles membranes protectores, va evolucionar més tard. Això va relegar l’ARN a funcions catalítiques com la síntesi de proteïnes fonamentals en la mateixa duplicació del mateix ADN. Així doncs, l’evolució de l’ADN va esdevenir una revolució que va desenvolupar-se després de l’ARN.

»Però hi havia un problema per a aquests organismes: l’oxigen. Tot i que la proporció d’aquest element esdevenia molt baixa en aquells mars, hauria degradat qualsevol indici de molècula orgànica i de vida anaeròbica. La realitat és que en aquelles aigües, i per fotòlisi solar, es formava una petita part d’oxigen que resultava letal tant per a l’estabilitat de molècules orgàniques com per als organismes primigenis. Aleshores la pregunta clau és: en quin lloc fosc i sense oxigen va iniciar el seu camí la vida? Existeixen dos candidats que, sense oxigen i en la foscor més absoluta, van poder permetre la proliferació dels pioners. El primer va poder donar-se en roques profundes, on la radioactivitat esdevé l’energia fonamental. Vegeu els microorganismes litògrafs trobats en uns granits a Suècia, a més de 2 km de profunditat, o els de les mines d’or a Sud-àfrica, a més de 3 km. Però existeix un segon context que gaudeix de més adeptes. En alguns fons submarins, a elevada profunditat es troben moltes fumaroles volcàniques on la llum no aconsegueix penetrar i la fotosíntesi, base de la majoria d’ecosistemes, no es pot produir. Malgrat tot, hi ha una infinitat d’organismes ben estructurats sobre la base d’uns productors molt especials: microorganismes primigenis que, sense necessitat de llum ni d’oxigen, s’alimenten dels sulfurs volcànics emesos en aquestes xemeneies hidrotermals. Així, produeixen matèria orgànica a partir de la inorgànica, que sustenta la resta d’organismes d’aquesta biota. Hi trobem “cucs”, bivalves gegants, anemones, crustacis i “peixos”. Fins i tot un element crític per a la vida, el fòsfor, és també emès per aquestes deus submarines.»