Entrevistem Antoni Martí Monterde, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona. Juntament amb Enric Sullà, acaba d’editar Weltliteratur i literatura comparada. Perspectiva des d’Europa, una obra que mira  d’explicar què significa la Weltilteratur actualment a Europa.

Els treballs de literatura comparada a Catalunya són, en bona part, deutors de la tasca desenvolupada pel Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu, que tu dirigeixes. Quin paper ha tingut la col·lecció Figura en la consolidació d’aquest camp d’estudi al nostre país?
Si bé és cert que el Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu, amb les seves activitats i publicacions, ha pogut impulsar la literatura comparada en el marc de la cultura catalana, no es pot dir que partís del no-res. Precisament una de les nostres línies d’estudi consisteix a reivindicar la tradició comparatista oculta en la nostra literatura. Els simposis Comparatistes sense Comparatisme. La Literatura Comparada a Catalunya, que aviat arribaran a la sisena edició i veuran publicat el tercer llibre en la col·lecció Figura, volen visibilitzar i remarcar que, malgrat la seva plasmació tardana en el camp acadèmic, la literatura comparada ja tenia un estol de crítics, traductors i assagistes que de manera individual en feien, de comparatisme: Joan Maragall, J. V. Foix, Carles Riba, Marià Manent, Lluís Montanyà, Aurora Bertrana, Eugeni d’Ors, Joan Fuster, Gabriel Ferrater o Montserrat Roig, entre molts d’altres, demostren que la modernitat cultural a Catalunya —i especialment a Barcelona—, la seva crítica literària, té una dimensió internacional, cosmopolita, coherent amb la relació de la literatura catalana amb les literatures europees. Però, en el moment en què la literatura comparada s’institucionalitza en l’àmbit acadèmic, només Ramon Esquerra aconsegueix incorporar-se explícitament a aquesta nova disciplina. En canvi, els principals crítics literaris a Catalunya evidencien, en els seus escrits, una actitud profundament comparatista, però sense sotmetre’s a les pautes marcades oficialment des de les càtedres del comparatisme i, en alguns casos, discutint l’orientació proporcionada per l’acadèmia. El resultat és un conjunt de «comparatistes sense comparatisme», és a dir, de crítics literaris amb talent, voluntat i mirada comparatistes que, rellegits en aquesta clau, mostren una història alternativa de la literatura comparada al nostre país i en el conjunt d’Europa. En aquest punt, la col·laboració amb el MUHBA i el fet d’organitzar les nostres activitats obertes al públic a la Vil·la Joana són fonamentals per arribar al conjunt de la ciutadania.

El concepte Weltliteratur s’origina amb Goethe. Ens pots explicar a què es referia l’escriptor alemany amb aquesta idea? 
Aquesta és una pregunta que s’ha fet cada generació: què volia dir Goethe quan va afirmar, el 31 de gener de 1827 en un conversa amb Eckermann, que «cada vegada veig més clarament que la poesia és un tresor de tota la humanitat, una riquesa que brosta en centenars i centenars de poetes en tot temps i en tot indret. […] Jo no puc sinó sentir-me a gust contemplant les obres de les altres nacions, i aconsello a tothom d’adoptar aquest camí. Literatura nacional és un concepte que ja no diu gran cosa; està començant l’època de la literatura universal (Weltliteratur)». Amb aquestes paraules estava preparant el fons de valors i ideals dels quals sorgirà la literatura comparada. Per primera vegada, just quan es comença a articular el concepte de literatures nacionals, Goethe planteja la necessitat de superar-lo, amb la idea radicalment innovadora de repensar la diversitat —primer europea, posteriorment mundial— com un tot que permetria imaginar, després de les guerres napoleòniques, un avenir més pacífic. Per això, repensar la Weltliteratur és recurrent i necessari, tant durant les crisis i guerres europees i mundials com ara, en temps de globalització, que seria el nom i la forma que pren la intensificació dels processos que van impulsar Goethe a crear el seu neologisme.

Per què es reflexiona sobre la Weltliteratur des de la tradició literària catalana?
Perquè si bé l’art no té pàtria, l’artista sí que en té. El comparatista no es lliura a un internacionalisme retòric i buit, sinó que, des de la seva pròpia perspectiva cultural, mira d’establir les relacions entre diverses literatures, incloent-hi la seva.
 
Actualment veiem un auge de la literatura africana. De quina manera conviu l’estudi de la literatura universal amb les tradicions literàries no europees?
Aquest és el gran repte de la literatura comparada, en tant que és el desenvolupament de la Weltliteratur: arribar a una veritable mundialització. És un debat que, durant els anys seixanta i setanta, Étiemble va posar damunt de la taula del comparatisme en relació amb les literatures dites orientals. Però cal estar atents, perquè sovint, darrere d’aquestes literatures emergents, el que hi trobem són autors en llengua anglesa que difícilment representen alguna literatura diferent de la que es fa a la metròpoli. Com advertia Erich Auerbach en la seva revisió de la idea de Weltliteratur, de 1952, a causa de l’homogeneïtzació del món modern: «Si la humanitat vol sortir indemne de les sotragades que comporta un procés de concentració tan potent, tan vertiginosament ràpid i internament tan mal preparat, ens haurem d’acostumar a la idea que, en una Terra organitzada de manera uniforme, només hi quedarà viva una sola cultura literària o, fins i tot, en un temps relativament breu, tan sols hi quedaran algunes llengües literàries, ben aviat potser només una. I si fos així, la idea de la Weltliteratur seria realitzada i destruïda alhora». Si literatura mundial volgués dir tan sols World Literature, «literatura» en anglès, o traduïble fàcilment a l’anglès, fins i tot des del punt de vista de l’imaginari cultural, ens trobaríem en una catàstrofe cultural: la Weltliteratur és, al seu parer, la fecundació recíproca de la diversitat, i si desapareix aquesta diversitat, també lingüística, desapareix la idea d’humanitat. 

Weltliteratur i literatura comparada. Perspectiva des d’Europa és el novè títol de la col·lecció Figura. Ens pots avançar quins seran els propers llibres que veurem publicats?
D’entrada, el desè tindrà un important valor simbòlic per a nosaltres: serà el resultat del Simposi Joan Fuster. Figura d’un Segle. De manera informal, la col·lecció es va iniciar amb Joan Fuster. Figura de Temps, l’any 2012, i deu el seu nom a Fuster i Auerbach. El 2022 és el centenari de Fuster, un gran comparatista i intel·lectual europeu. Tot seguit publicarem el tercer lliurament de La literatura comparada a Catalunya, i continuarem la línia dels textos històrics (Joseph Texte, Victor Klemperer) amb autors com ara Leo Spitzer i Erich Auerbach. La tercera branca de la col·lecció, la d’autors contemporanis, incorporarà nous comparatistes en acció, com ara Annick Allaigre i Borja Bagunyà, als de Túa Blesa i Joseph Jurt. A més, el 2027 se celebrarà el bicentenari de la idea de Weltliteratur, i ja estem treballant en diversos títols, complementaris del que acabem de publicar, per fer la nostra aportació al debat internacional, sense perdre de vista que ho fem des de la principal universitat catalana i en una capital cultural com és Barcelona.

Enrique Moles. Una biografía científica y política, de Joaquim Sales, relata la vida i l’obra d’un dels científics més eminents en el camp de la química.

Enrique Moles Ormella és el químic espanyol més prestigiós de la primera meitat del segle XX. La seva trajectòria s’ha convertit en un emblema del desenvolupament de la ciència a l’Estat durant aquest període, gràcies a la tasca que va dur a terme sota els auspicis de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, un organisme deutor dels principis de la Institución Libre de Enseñanza, l’activitat del qual va quedar truncada després del cop militar del 1936. Enrique Moles. Una biografía científica y política, coeditat amb l’Editorial CSIC, reconstrueix la dimensió cívica i cultural de Moles, donant veu a aquest científic i a la seva amplíssima xarxa de contactes. Així mateix, aprofundeix en les recerques sobre la determinació de pesos atòmics i, sobretot, en la repressió a què va ser sotmès per la justícia militar, que el va condemnar primer a la presó i després a un exili interior.

Aquesta biografia no només reconeix l’excepcional contribució de Moles a la ciència —que havia estat reescrita, i fins i tot falsejada, pels seus adversaris—, sinó que, a més, aporta dades fins ara desconegudes sobre la vida personal i acadèmica d’aquest científic reconegut mundialment. Seguint un ordre cronològic, l’autor parteix de la seva infància i joventut, avança pel període formatiu i analitza l’arribada de Moles a l’estudi dels pesos atòmics, tema que ocupà la resta de la seva vida. Després, en repassa la incorporació a la Universitat Central de Madrid i avalua l’abast de la seva intensa activitat durant la Segona República, per acabar amb un comentari sobre la seva posició compromesa durant la Guerra Civil, l’exili a França i els judicis que va haver d’afrontar quan va tornar a l’Espanya de Franco.

Aquest llibre no s’adreça tan sols a químics i interessats en aquesta disciplina, és també una publicació d’interès per a historiadors de la ciència, l’exili republicà i la repressió franquista. D’altra banda, s’hi desenvolupa amb exhaustivitat la biografia científica i política d’Enrique Moles i, per tancar el volum, s’hi recull tota l’obra científica, compilada en un annex. L’obra també inclou un petit àlbum fotogràfic que mostra el químic amb altres científics, els seus familiars i altres personalitats amb qui va relacionar-se al llarg de la vida, i alguns documents, com, per exemple, l’autorització de Moles com a director de Pólvores, Explosius i Serveis «Z» perquè es lliuressin 100 tones de clorat potàssic a la Comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat de Catalunya.
 
Joaquim Sales ha estat catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de Barcelona. Va iniciar en aquesta universitat l’estudi sobre compostos organometàl·lics d’elements de transició i les seves aplicacions catalítiques, i a partir del 1995, es va interessar pel camp de les relacions estructura-propietat quantitatives (QSPR). Ha estat president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques de l’Institut d’Estudis Catalans. En l’àmbit de la història de la química, ha publicat articles sobre la taula periòdica, Linus Pauling, Edward Frankland, Josep Pascual i, molt especialment, Enrique Moles. És autor de La química a la Universitat de Barcelona (Edicions UB, 2011). 

La col·lecció Mediterraneum, dirigida per M.ª Dolores López, edita i analitza els llibres comptables de la companyia Torralba.

Mediterraneum és un projecte editorial que té com a objectius difondre estudis actuals sobre aspectes històrics de l’àmbit mediterrani entre els segles XIII i XV, i recuperar i donar a conèixer fonts inèdites d’aquesta època, per contribuir a millorar el coneixement del període de transició entre el món baixmedieval i el modern. Els tres primers títols de la col·lecció recuperen els llibres comptables de la companyia Torralba, i tant aquests com el quart contenen estudis rigorosos i complets elaborats per reconeguts especialistes en la matèria.

El 1425, dos mercaders de Barcelona, Joan de Torralba i Fortuny de Manariello, i un de Saragossa, Juan Feixas, decideixen constituir una companyia amb l’objectiu de comerciar a l’Aragó, a Catalunya i a Itàlia. D’aquesta societat n’ha perviscut, excepcionalment i en perfecte estat de conservació, una part dels registres comptables: onze llibres corresponents a la gestió de Joan de Torralba, els quals representen, no obstant això, una part ínfima dels que van haver de generar els moviments econòmics de les dues seus principals (Barcelona i Saragossa), la delegació de Tortosa i les places de Gènova, Pisa i Venècia.

El primer volum, titulat De Aragón a Venecia. El «Llibre major de comerç de llana blanca amb Itàlia» de la compañía Torralba (1433-1434), de M.ª Dolores López, Enrico Basso, Gerard Marí i Esther Travé, analitza l’activitat de la companyia entre el 1433 i el 1434, en el context socioeconòmic de l’època, i inclou la transcripció d’un dels registres, el «Llibre major de comerç de llana blanca amb Itàlia». Redactat pel corresponsal de Joan Torralba a Venècia, Francesc Aluart, aquest llibre comptabilitza les operacions derivades de l’arribada i la venda de diverses partides de llana, i ofereix un retrat viu de les xarxes d’intercanvi entreteixides per la companyia en els mercats italians.

El segon títol, La memoria del mercader. El «Manual honzè» de la compañía Torralba (1434-1437), de Jesús Benavides Helbig i Iván Casado Novas, presenta un estudi sobre l’acció de la societat entre els anys 1434 i 1437, juntament amb la transcripció del «Manual honzè», el llibre que registra les operacions desenvolupades en aquest període. Les dades que s’han conservat ens informen sobre la capacitat econòmica de la companyia i els seus interessos, productes i espais d’actuació mercantil; així, se’n poden reconstruir les xarxes de comerç i distribució.

La contabilidad privada del mercader barcelonés Joan de Torralba. El «Llibre de comtans» (1430-1460) y el cuadernillo de deudas con Pere de Sitges (1432-1448), de María Viu Fandos, és el tercer llibre de la col·lecció. Els documents que s’hi mostren tenen un interès especial perquè corresponen a l’activitat privada de Joan de Torralba. El primer, el «Llibre de comtans», recull els albarans dels pagaments en diners comptants que feia el mercader a la ciutat per a les seves despeses quotidianes. El segon, un petit quadern de deutes entre Torralba i un dels seus gendres, Pere de Sitges, ofereix una visió del dia a dia i de les pautes de consum d’aquesta important família burgesa de la Barcelona baixmedieval.

El darrer títol publicat és Mercados y espacios económicos en el siglo XV. El mundo del mercader Torralba, editat per David Abulafia i M.ª Dolores López Pérez. Es tracta d’una obra col·lectiva en què especialistes reconeguts aborden el món del mercader Torralba des d’òptiques diverses, analitzant, entre altres aspectes, les fonts documentals, les operacions de la companyia al Mediterrani, els canvis socioeconòmics que van tenir lloc en el trànsit de l’edat mitjana a l’edat moderna, i també aspectes circumscrits a l’àmbit privat, com ara el paper de la dona i les aliances matrimonials.
 
M.ª Dolores López Pérez és professora d’història medieval a la Universitat de Barcelona i directora del Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Post-medieval (GRAMP-UB). Autora d’una nombrosa bibliografia, les seves línies de recerca se centren en les relacions entre la Corona d’Aragó i el Magrib a l’època baixmedieval, i en els processos i transformacions econòmics, socials i culturals a l’àrea mediterrània, especialment els moviments migratoris. 

«L’educació del segle XXI a Occident és el resultat de més de dos-cents anys de lluita entre el discurs liberal il·lustrat de la modernitat i el vell discurs conservador d’arrel escolàstica. Per una banda, doncs, tenim el discurs liberal —escola moderna, escola nova, escola de Frankfurt…—, que mira amb recel la transmissió d’herències culturals perquè entén que al llarg del temps ha estat una forma de contribuir a l’adoctrinament, a la perpetuació d’un ordre social injust, imposat per unes classes o grups concrets. Per l’altra, tenim un discurs conservador d’arrel cristiana, que sempre ha considerat valuós que tots els membres de la societat o de la comunitat tinguin interioritzats un conjunt de ritus, normes, hàbits, valors…, que es desprenen de les lliçons dels savis o profetes. Un difícil equilibri de forces que ha portat que avui en dia s’entengui de manera majoritària que per contribuir a la cohesió social s’han de transmetre missatges neutres que no generin controvèrsia, s’ha de minimitzar la tramesa de sabers culturals confusos o contradictoris que puguin interferir en un suposat procés intern de conformació de criteris de raonament. Una confluència de forces que determina una identificació de la pluralitat valorativa amb el desconcert o relativisme moral i, per tant, que el saber s’ensenyi cada cop més separat de la lluita de forces culturals, que els punts més controvertits tendeixin a desaparèixer del currículum.

»Lluny del discurs educatiu oficial, en aquesta obra es vol qüestionar si aquesta mena de confluència entre discurs conservador i discurs liberal il·lustrat és el millor camí per fer front als reptes educatius de la societat actual. La idea de progrés que els orienta, la voluntat d’arribar a una síntesi entre tesi i antítesi, esdevé contraproduent. Es contribueix a presentar els conflictes com una lluita de forces entre els defensors del bé, la saviesa o la veritat, i els que defensen el mal, la ignorància o la mentida; i, per tant, no s’ajuda prou a reflexionar sobre la riquesa de matisos. La voluntat de la institució educativa de lluitar contra la fragmentació cultural, contra el relativisme, contra la pèrdua dels valors o imaginaris compartits, representa en realitat una manera de censurar els discursos en què esdevé evident la tragèdia humana; significa la desaparició progressiva dels currículums d’aquells àmbits o camps de saber que contribueixen millor a tenir una visió àmplia de la realitat, a tenir eines per pactar amb altres voluntats. 

»La impossibilitat de preveure un tractament educatiu des de la innovació, el moviment i la complexitat determina la deserció educativa: sovint molts estudiants consideren que esdevé molt més productiu per interaccionar amb els altres de manera més satisfactòria invertir el temps a xatejar, mirar pel·lícules, sèries, debats… (a fer quelcom on es visualitzi el conflicte d’idees), que invertir- lo estudiant o fent les activitats escolars. En societats en què no podem confiar en la força del principi d’autoritat, una mena d’educació que no ajuda a reflexionar sobre com fer front a les contradiccions de l’inevitable xoc de voluntats és la millor manera de contribuir a fer que educar sigui un impossible. Uns models educatius que no s’han replantejat adequadament el vincle entre coneixement i interès en la societat actual són els més propensos a acabar sucumbint a la idea que la manera més efectiva de fer front al malestar educatiu creixent és sotmetre els més indisciplinats, molestos, poc motivats… a perillosos tractaments medicofarmacològics.»