Entrevistem David Bueno, professor de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. Acaba de publicar Hereta’t. Com influeixen en el nostre comportament els gens i la biologia, una obra que examina de quina manera l’ambient en què creixem i les experiències que vivim poden condicionar la nostra genètica.

La manera de ser d’una persona és una qüestió genètica, o és deutora, en bona part, de la forma en què ha estat criada? Posem-ne un exemple: que algú sigui més o menys extravertit depèn de les experiències viscudes i els condicionants externs, o està predeterminat pels seus gens? 
Està relacionat amb totes dues coses, i aquí hi ha la gràcia del comportament. Per una banda, depèn de la constitució genètica de cadascú. Tots tenim tots els gens, però presentem diferents variants (o al·lels, en terminologia genètica) d’aquests gens, que impliquen petites diferències en el missatge que duen. Físicament, és molt clar: hi ha persones més altes que d’altres; rosses, morenes o pèl-roges; de pell clara o bruna; de grup sanguini A, B, O o AB, etc. Passa el mateix amb el funcionament del cervell. Dels 20.300 gens que componen el genoma humà, n’hi ha uns 8.000 que, en un moment o altre, estan actius al cervell, i condicionen com es forma, com actua i com va canviant al llarg del temps. Atès que el cervell és l’òrgan de la pensa, que genera i gestiona tots els nostres comportaments, no ens hauria d’estranyar que aquests gens influïssin en tots els aspectes cognitius i del comportament. Ara bé, el cervell també es construeix i es reconstrueix en interacció amb l’ambient. I aquesta és l’altra part fonamental del nostre comportament. Segons com sigui l’ambient familiar, social i educatiu on creixi i es formi una persona, les influències ambientals també condicionaran la manifestació de tots els aspectes cognitius i del comportament. Els gens no els podem tocar, però l’ambient sí. Per això, és important tenir cura del nostre entorn. 

En el llibre proposes, però, que podem heretar-nos, és a dir, deixar marques al DNA que influeixin en la manera com funcionen els gens d’actuació cerebral. Com ho podem fer? 
A banda d’influir sobre com es construeixen les xarxes neuronals, l’ambient també afecta la regulació de l’activitat genètica, en forma de marques epigenètiques: són com uns senyals de trànsit que s’afegeixen al material genètic i que, sense alterar el missatge dels gens, en modifiquen el funcionament. És a dir, un mateix al·lel pot actuar d’una manera o una altra depenent de les marques epigenètiques afavorides per l’ambient. En el cas del comportament, moltes es formen durant la infantesa i l’adolescència, segons com sigui l’ambient familiar, social i educatiu. Tornem al mateix d’abans: els gens no els podem tocar, però sí que podem vetllar per generar un ambient estimulant on els infants i adolescents se sentin prou confiats, per afavorir marques epigenètiques que els permetin gestionar millor els seus comportaments futurs.

Aquestes marques epigenètiques són heretables? És a dir, les podem transmetre als nostres fills?    
La majoria no les transmetem, sinó que s’esborren quan es formen els gàmetes, els òvuls i els espermatozoides, perquè el nou individu les torni a originar, segons l’ambient on creixi i es formi. Tot i això, s’ha vist que algunes es poden transmetre durant una o, com a màxim, dues generacions, a fi de preparar la descendència per a l’ambient on han viscut els seus pares. Normalment, estan relacionades amb situacions especialment traumàtiques i, en alguns casos, amb el consum de drogues: per exemple, la marihuana durant l’adolescència. Ara bé, si la generació següent no experimenta les mateixes condicions ambientals, ja no les continuarà transmetent. Cal pensar que les marques epigenètiques constitueixen un mecanisme que permet adaptar el funcionament del genoma a l’ambient concret on viu cada persona.

Com a divulgador científic, quins són els reptes principals que afrontes a l’hora d’adaptar un coneixement procedent de l’acadèmia i els laboratoris a un públic ampli i heterogeni? 
Per mi, una de les dificultats més importants és adaptar el llenguatge, per evitar tecnicismes sense perdre rigor científic. Si no s’eviten els tecnicismes, al final el missatge resulta incomprensible per al gran públic. I sempre que se simplifica, cal sacrificar una mica de rigor científic. El repte consisteix a trobar l’equilibri.

Finalment, ens agradaria saber sobre quins altres temes tens pensat escriure i quins títols veurem publicats a la col·lecció Catàlisi. 
Aviat publicaré un llibre sobre el cervell adolescent: com madura, quina importància té aquesta etapa vital i per què als adults sovint ens costa tant d’entendre’ls. Ara treballo amb dos companys en una publicació sobre una recerca que hem fet a la Càtedra de Neuroeducació, en col·laboració amb la Fundació Enciclopèdia Catalana, sobre la utilitat de llegir en veu alta amb els infants. També tinc pensat d’escriure un llibre en què redefiniré alguns conceptes clau de l’educació des d’una perspectiva neurocientífica. Com a director de la col·lecció, a Catàlisi properament veurem obres sobre genètica, meteorits i paleontologia, entre altres matèries.    

Historia de la estadística. Un ejercicio para entender el mundo actual, d’Emilia Inmaculada de la Fuente Solana i Joan Guàrdia Olmos, fa un recorregut per la ciència de les dades al llarg del temps i mostra com s’ha aplicat en psicologia.

Els humans acostumem a anteposar els criteris emocionals als racionals a l’hora de prendre decisions. Però no es tracta de confrontar-los, sinó de ponderar-los i de ser capaços de destriar quan s’han d’emprar. L’estadística està lligada a les decisions probabilístiques i a la concepció de la incertesa com un element de la natura. Historia de la estadística. Un ejercicio para entender el mundo actual, d’Emilia Inmaculada de la Fuente Solana i Joan Guàrdia Olmos, exposa algunes de les nocions originals de l’estadística actual, permet fer-ne més comprensibles els preceptes i, en definitiva, ens presenta com s’ha desenvolupat al llarg de la història la disciplina per gestionar la incertesa.

Amb aquest llibre, els autors aspiren a fer més entenedors alguns principis estadístics força difosos i que han estat aplicats per molts científics, tant en la pràctica habitual com en la seva faceta docent. Al llarg dels tres blocs que estructuren l’obra, mostren alguns plantejaments clàssics de l’estadística actual que, malgrat que habitualment es desconeixen, han contribuït a situar amb més bon criteri l’abast veritable de les anàlisis de dades. Es tracta, en definitiva, d’un retorn a les fonts originals de l’estadística contemporània per aplicar-ne les orientacions més recents a la ciència psicològica amb un coneixement més ampli.

El primer bloc fa un breu repàs per la història de l’estadística des dels orígens fins al segle XIX: des dels censos de Servi Tul·li (355 aC) a l’antiga Roma fins a la formalització del càlcul de probabilitats a càrrec de R. von Mises (1919), passant per l’aritmètica política i comercial dels segles XIV i XV, el naixement de l’estadística descriptiva el 1660, i el comentari d’obres d’autors com ara Leibniz, Laplace i Weber, entre molts d’altres.

El segon bloc amplia la cronologia fins a mitjan segle XX, el «segle d’or» del desenvolupament de la probabilitat, que va culminar en el període comprès entre 1925 i 1940. Aquest va ser el moment en què es van assentar les bases de totes les orientacions actuals en el camp de la teoria de la probabilitat i l’estadística matemàtica. El capítol, d’una banda, se centra en la biometria i la psicometria, i, de l’altra, aprofundeix en la probabilitat subjectiva i la teoria bayesiana.

Finalment, el tercer bloc avança fins avui dia, i posa en relleu la manera com els ordinadors han contribuït a desenvolupar tots els procediments esmentats. Els autors es concentren, sobretot, en les diferents orientacions actuals per abordar un problema d’anàlisi de dades, com és l’anàlisi inicial de dades, l’anàlisi exploratòria, l’anàlisi creuada i l’anàlisi inferencial.

Historia de la estadística. Un ejercicio para entender el mundo actual és el darrer títol de la col·lecció Universitat, un projecte editorial que reuneix les aportacions de caràcter científic i didàctic pròpies de la recerca en les diferents disciplines universitàries. El seu objectiu és respondre no només a les necessitats acadèmiques del lector especialitzat, sinó també a les del públic general que s’interessa per les diverses branques del coneixement.

Emilia Inmaculada de la Fuente Solana i Joan Guàrdia Olmos són professors de les facultats de Psicologia de la Universitat de Granada i de la Universitat de Barcelona, respectivament. Ambdós han dedicat la seva activitat docent i de recerca a l’estadística aplicada i teòrica. Tenen, a més, una àmplia experiència en la divulgació de l’estadística i dels seus principis. Al llarg de la seva trajectòria acadèmica han demostrat sempre una gran sensibilitat per la docència i per fer de l’estadística una eina de fàcil accés.

La Societat Artística i Literària de Catalunya, 1897-1935, d’Esther Alsina Galofré, un llibre que ens apropa a l’efervescent vida artística de la Barcelona del 1900, a partir de l’estudi d’una de les entitats culturals més eminents del tombant de segle.

El tombant de segle va ser una època d’una gran intensitat cultural i en ciutats com ara París, Londres i Barcelona hi va arrelar el fenomen de les societats i els grups formats per artistes. En aquesta obra es dibuixa la trajectòria de la Societat Artística i Literària de Catalunya, que va ser fundada l’any 1900 a la Sala Parés de Barcelona per iniciativa del mestre paisatgista Modest Urgell. L’entitat va estar en actiu fins al 1935 i la seva projecció es basava en les exposicions que, amb gran èxit, celebrava a Barcelona, i de manera excepcional a Madrid. Va ser un projecte ambiciós i longeu que va aplegar un centenar de firmes, entre pintors i escultors, alguns dels quals gaudien d’un gran reconeixement internacional. 

La publicació exposa els propòsits fonamentals de la Societat Artística i Literària, presenta els membres que en van formar part, les activitats que organitzava i la projecció i l’ambició estètica que perseguia. Esther Alsina Galofré analitza en un primer capítol el context en què s’emmarca la iniciativa a escala espanyola, i sobretot europea, tenint en compte que ciutats com ara París i Londres van esdevenir el referent en què es va emmirallar l’entitat catalana. En el segon capítol s’exposa el moll de la recerca desenvolupada per l’autora i es detalla, de manera cronològica, les diferents etapes per les quals va passar la institució: des dels orígens fins al cant del cigne, el 1930, amb un repàs minuciós i exhaustiu de les vint-i-sis exposicions que va acollir la Sala Parés.

Alsina delimita la vida de la Societat Artística i Literària en diferents períodes. El primer, del 1900 al 1917, és el més reeixit i està marcat pels darrers anys de Modest Urgell, alma mater del grup, i l’ingrés de joves artistes (Alexandre de Cabanyes i els germans Agapit i Pere Casas Abarca), com també d’autors procedents d’altres territoris de l’Estat (Fernando Álvarez de Sotomayor i Manuel Benedito). El segon període se situa a partir de la mort d’Urgell, el 1919, en què l’entitat entra en una etapa de declivi gradual, malgrat alguns moments brillants, com ara l’exposició al Círculo de Bellas Artes de Madrid, el 1923, i les mostres dels anys 1922 i 1925, que van representar dos intents de reviscolança. L’entitat no va tornar a exposar fins al 1930 i, posteriorment, es va produir un buit fins al 1935, any en què s’ha documentat la darrera activitat, mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil.

En el darrer capítol, l’autora examina els ideals estètics que van guiar els diversos artistes de la Societat Artística i Literària, i desmenteix la presumpció que l’entitat va propagar una única tendència. Segons Alsina, la Sala Parés va reunir pintors romàntics, com ara Urgell, joves modernistes, alguns dels simbolistes més destacats, i d’altres creadors menys coneguts que van trobar en aquesta societat una plataforma de difusió i comercialització de les seves obres.

La Societat Artística i Literària de Catalunya, 1897-1935 és el darrer títol de la col·lecció Memoria Artium, un projecte coeditat per diferents universitats i museus que té com a objectiu oferir llibres basats en investigacions originals, amb caràcter de monografia, escrits per professionals rigorosos, sense renunciar a l’amenitat necessària que connecta amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. Altres títols d’aquesta col·lecció són Sant Climent de Taüll i la vall de Boí, de Milagros Guardia i Immaculada Lorés (2020, Premi Joan Lluís Vives); Miquel Mai. Col·leccionisme artístic i bibliòfil a la Barcelona del cinc-cents, de Joan Bellsolell Martínez (2019); Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo, de Nadia Hernández Henche (2019), i El Brodat de la Creació de la catedral de Girona, a cura de Carles Mancho (2018, Premi Joan Lluís Vives).

Esther Alsina Galofré és professora del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, i s’ha especialitzat en les societats artístiques europees i el seu impacte en el panorama cultural, el col·leccionisme i les exposicions, a més d’estudiar la pintura catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Cocomissària de les exposicions en homenatge al pintor modernista Alexandre de Cabanyes a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, ha estudiat diferents col·leccions artístiques, com ara el Llegat 1956 de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el Fons de Patrimoni de la Facultat de Belles Arts de la UB i la col·lecció Muñoz Ramonet de l’Ajuntament de Barcelona.

«In the 19th century, travel became a real possibility thanks to the advances made in means of transport and the consolidation of the urban middle classes, while photography contributed to the development of a thriving industry of bird’s-eye view prints – recall the image of Nadar flying in a hot air balloon and photographing Paris. Artists no longer needed to climb a nearby mountain to obtain views, they simply had to get into a hot air balloon along with a photographer who would take still pictures of the city, and make notes; later, back in the workshop, the artist would finish the composition of the view that was to become a full-colour lithographic print. This is exactly what the French architect, engraver and lithographer Alfred Guesdon did in the mid-19th century to create his lithographs of various European cities for publication in the Paris magazine L’Illustration, Journal Universel.

»The rapid rise of the illustrated magazine in the 19th century took place alongside profound changes in urban organisation, in the structure and morphology of the cities of the first and second waves of industrialisation. Those transformations were disseminated thanks to the prints made by a pleiad of artists associated with the industrial sector of the printing press. The picturesque views and the chorography of specific features eventually became prominent features of advertising material, first that of the Universal Exhibitions and later in efforts to attract foreign visitors to the cities.

»This evolution of city views occurred alongside an evolution in the procedures used to transfer drawings and produce a print on paper. Chalcography engraving gradually replaced the woodcut, but then lithography took over from both until, following the use of offset, views began to be reproduced by photographic procedures. Photographic chorography has dominated the world of city depiction, from the 19th century to the present day, in both analogue form, and electronically or digitally.

»Throughout the 19th century, the period of artistic genres and Impressionism, many painters specialised in the creation of city views. In contrast to the almost cartographic description of space, and to the realism and architectural precision of their fellow engravers who worked for the media, these painters enhanced aspects of the setting of the depicted landscape. They portrayed human environments, including the interiors of the new communal locations (cabarets, restaurants, bars…), and the urban environments formed by the new promenades, railway stations, ports and parks. With painters having freed themselves from cartographic description, their novel views were dominated by the distinctive language of painting itself, the treatment of light through colour. Many of these artists also experimented with engravings of views using a more expressive and creative approach.

»The fascination with the bird’s-eye view of the city takes us back to the passages of the New Testament which describe how the devil tempts Jesus: “[…] et dixit illi haec tibi omnia dabo si cadens adoraveris me” ([…] and he said to Him, “All these things I will give You, if You will fall down and worship me”; Matthew 4:9). Tibi dabo gives name to the magic mountain of Barcelona, the ancient Roman Hill of the Eagle – one of the most preeminent viewpoints of Barcelona. Viewpoints, whether natural sites or built structures, such as the Santa Justa viewpoint in Lisbon, were a new urban artefact of the 19th century, offering views over the city and … to the viewfinders of cameras. Sometime later, the aeroplane and the helicopter transformed chorography into aerial cartography, which eventually took us to Google Earth, whose “chorographic cartography” on demand enables us to place ourselves on the cartographic plane (the map) and on the chorographic plane (3D views and street-level photographic views).

»This new form of virtual tourism receives contributions from the entertainment industry – from cinema to television and Netflix – which is constantly presenting us with views of US cities, and as a result, today we are more familiar with the skyline of Los Angeles, New York or Washington than that of our own city. In his 1967 film Playtime, Jacques Tati, apart from creating Tativille on the outskirts of Paris, had the idea of pointing to a new mode of chorographical vision in movement: the bus with the transparent roof. Bit by bit, this vehicle grew higher, became a double decker, and now forms part of the repertoire of “synthetic views” on the hop-on hop-off routes of global tourism.»