Entrevistem Carles Múrcia, especialista en amazigologia i professor de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Acaba de publicar Gramàtica amaziga, una obra que contribueix de manera decisiva a la normalització d’aquesta llengua. Publicada amb la col·laboració del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), esdevindrà una eina útil i de referència per als parlants, aprenents i professors d’amazic a Catalunya.

A la introducció d’aquest llibre expliques els estrets lligams que han unit les cultures amaziga i catalana al llarg de la història. On podem trobar l’empremta amaziga a Catalunya?
La Mediterrània ha estat des d’antic la via principal de comunicació entre ambdues ribes; no era pas la frontera en què s’ha convertit avui dia. Si gosem observar la geografia d’aquest espai deixant de banda percepcions delusòries, constatem que hi ha menys distància entre Alger i Eivissa (278 km) que entre Eivissa i Barcelona (283 km), per posar un exemple, de manera que és fàcil explicar l’establiment de colons il·licitans a Icosium (Alger) al segle I aC, la presència de noms amazics en inscripcions llatines de Menorca i la difusió del cristianisme a la Tarraconense al segle IV per part de missioners procedents de Mauretània Cesariana, com ara sant Feliu i sant Cugat. Però, sens dubte, va ser durant el llarg període andalusí i els segles que seguiren la conquesta jaumina (del 711 fins a l’expulsió dels moriscos del 1609) quan es feu més fonda l’empremta amaziga pertot dels territoris de Xarq al-Àndalus, particularment al País Valencià, la Catalunya Nova, la Franja d’Aragó i les Illes Balears. En època paleoandalusina (segles VIII-IX) foren grups agnàtics amazics (llinatges, clans, fraccions, tribus) de procedència oriental (Tripolitània, Cirenaica, Bizacena, Fazània i Sàhara Central) els qui poblaren alqueries, traçaren hortes i construïren sèquies pertot del territori. El segle X va ser una època d’intensa arabització lingüística de la població amaziga i romànica d’al-Àndalus. Més endavant, entre els segles XI i XIII, noves onades migratòries reamaziguitzaren al-Àndalus: sobretot eren grups de soques occidentals i septentrionals, com ara els zenagues (almoràvits) i els masmudes (almohades). No és estrany, doncs, que hi hagi lèxic comú en català d’origen amazic (barraca, genet, atzagaia, tagarot, tabarda, enxaneta, etc.) i que s’hagin anomenat en amazic alqueries, partides, sèquies, embarcadors, turons, barrancs, penya-segats i altres accidents geogràfics, a més de pobles, viles i ciutats d’arreu dels Països Catalans: del País Valencià (Atzeneta, Senija, Favara, Oliva, Vernissa, Mestalla, Eslida) a les Illes (Manacor, Artà) passant per la Catalunya Nova (Gelida, Mediona) i la Franja (Mequinensa, Roques del Masmut). A part de la toponímia, el lèxic comú, l’enginyeria hidràulica, l’horticultura, l’estructuració del paisatge i la gestió comunitària de les activitats agropecuàries, el llegat amazic és també palès en la gastronomia, la música i altres manifestacions de la cultura, com són les colles castelleres. 

De la Mediterrània al Sahel i d’Egipte a l’oceà Atlàntic es parlen més d’una vintena de variants dialectals de la llengua amaziga. Què suposa aquesta gramàtica per al seu procés d’estandardització?
La Gramàtica amaziga segueix el mateix model d’estandardització composicional plural del Diccionari català-amazic / amazic-català (2015), model que ja fou proposat amb gran clarividència per Carles Castellanos a la seva tesi doctoral (1997). En realitat, els dialectes amazics moderns, que provenen tots d’una mateixa protollengua, es poden classificar en quatre grups: el septentrional (taixelhit, tamazight i cabilenc, entre els no zenates, i rifeny, xaui, mozabita, figuiguià, wargli, gerbià, zuari i d’altres, entre els zenates), l’oriental (de Líbia i Egipte), el meridional (tuàreg) i l’occidental (zenaga de Mauritània i tetserret de Níger). La nostra codificació s’aplica únicament al diasistema septentrional, per bé que té en compte, naturalment, el conjunt del clúster amazic. Com que les isoglosses dialectals no coincideixen pas amb les fronteres polítiques, el nostre model d’estandardització difereix en alguns aspectes dels models desenvolupats per institucions d’ordre estatal dedicades a la llengua amaziga, com són l’IRCAM al Marroc i l’HCA a Algèria. L’estàndard que prescrivim està basat en una descripció rigorosa i defuig l’arbitrarietat mitjançant l’aplicació de criteris de lingüística comparativa i diacrònica i de sociolingüística, i intenta resoldre, d’una banda, l’enquadrament del rifeny, més afí a les varietats zenates d’Algèria, Tunísia i part de Líbia que als dialectes majors del Marroc, i, de l’altra, l’aïllament del cabilenc d’Algèria, envoltat de varietats zenates amb les quals té menys afinitats que amb el taixelhit i el tamazic del Marroc. No obstant això, som ben conscients que encara hi ha un llarg camí per resoldre en matèria estandarditzadora.

Durant molt de temps, la llengua amaziga no ha tingut reconeixement institucional per part dels estats del Magrib. En quina situació està actualment?
La llengua amaziga és oficial tant al Marroc (d’ençà del 2011) com a Algèria (d’ençà del 2016) arran de les reformes de les constitucions de tots dos estats. A Níger i Mali, l’amazic hi té el reconeixement simbòlic de «llengua nacional», mentre que a Tunísia, Líbia, Mauritània i Espanya (a la ciutat autònoma de Melilla) no gaudeix de reconeixement oficial. D’altra banda, en regions on la llengua fa temps que s’ha perdut (com a bona part de Tunísia i al conjunt de les Canàries), s’ha desvetllat la consciència de la importància de recuperar l’herència amaziga. Les reformes constitucionals del Marroc i Algèria no han vingut acompanyades, ara com ara, de lleis orgàniques que permetin implementar l’oficialitat de la llengua amaziga. L’herència colonial ha llegat a tots els estats on es parla l’amazic una política lingüística jacobina, és a dir, d’identificació de l’estat amb una nació i amb una llengua. La ideologia jacobina està molt arrelada als partits polítics de tots els signes en estats que continuen definint-se com a magribins (és a dir, com a àrabs occidentals), i no permet veure l’amaziguitat com el que és, una part fonamental del patrimoni lingüístic i cultural del país, sinó com «la negació de la identitat àrab de l’estat i una traïció i una ofensa capitals» (com era considerada literalment l’amaziguitat a la Líbia de Gaddafi). Òbviament, es tracta d’una praxi molt estesa que topa amb la realitat, ja que, si al món es parlen unes 6.000 llengües i hi ha uns 240 estats, ja es veu que la identificació d’un estat amb una llengua és del tot insostenible ecolingüísticament. La preservació i la valoració del patrimoni lingüístic de la humanitat, com la preservació de la diversitat biològica del planeta (amb la qual van íntimament lligades), s’han de mantenir a recer de biaixos ideològics. De fet, preservar la diversitat biològica i la diversitat lingüística (invertir, per tant, la tendència glotofàgica, amb totes les conseqüències que comporta) són els dos reptes principals que ha d’afrontar la humanitat al segle XXI. 

I a Catalunya, quina és la situació de la comunitat amazigòfona? Sabem quants parlants hi ha?
A Catalunya, la comunitat amaziga prové majoritàriament del Marroc (sobretot del Rif i del sud-est), per bé que n’hi ha d’altres procedències. No existeixen dades estadístiques fiables que ens permetin dirimir quants dels prop de 280.000 marroquins residents al Principat són amazigòfons i quants són arabòfons, si bé és evident que l’element amazic representa un volum molt considerable d’aquesta immigració, arrelada des dels anys noranta.

Avui dia, els catalans ho tenim fàcil per aprendre amazic? De quins recursos disposem?
Després de quinze d’anys d’ensenyament de la llengua i la cultura amazigues com a matèria extracurricular en escoles, instituts i centres cívics d’arreu del país, en virtut d’un conveni amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, l’amazic ha assolit per fi l’estatus de matèria curricular a l’ESO a partir del curs 2021-2022 dins el programa d’ensenyament de llengües d’origen. Arran de la publicació del Diccionari català-amazic / amazic-català l’any 2015, de les unitats didàctiques  (2018-2021), del mètode d’aprentatge La llengua rifenya (1998), de la Guia de conversa universitària amazic-català (2006), de la Gramàtica amaziga que presentem i de nombrosos recursos auxiliars (contes interactius, un llibre de refranys, documentals, subtitulació a l’amazic de programes de televisió com El foraster al servei de TV3 a la carta, etc.), els catalanoamazics disposem d’un ventall de possibilitats molt ampli, i apte tant per a infants i adolescents com per a traductors, professors, lingüistes i públic general.

La innovación en la gestión de la cultura, amb edició a cura de Lluís Bonet i Manel González-Piñero, analitza els reptes de nou projectes en l’àmbit de la innovació.

Es tracta d’una obra que s’aproxima a la gènesi, la política i els reptes de la innovació en el sector cultural, a partir de l’anàlisi de nou iniciatives dels àmbits del llibre, el teatre, la música i els videojocs. La majoria són projectes d’equip, en oposició al tòpic del geni individual, tan comú en el món artístic. Fruit d’iniciatives del camp associatiu, privades i de titularitat pública, en tots hi batega una voluntat de servei i de transformació social i cultural. A partir de la reflexió i la recerca, especialistes de renom i amb una trajectòria internacional baixen al carrer i reuneixen experiències d’èxit que mostren que la innovació en la gestió cultural no només és possible, sinó que és necessària.

La primera de les dues parts del llibre està formada per quatre capítols conceptuals en què es planteja, des d’una perspectiva reflexiva, l’evolució de les pràctiques d’innovació en el camp de la gestió de la cultura, tant a escala general com particular: s’hi remarquen visions, projectes i iniciatives que obren vies i aporten valor amb impacte en la societat. La segona part és una selecció de nou experiències variades d’innovació en organitzacions i en projectes culturals específics, pertanyents a sectors diversos.

El primer capítol d’aquesta segona part presenta el cas de Red Panal, una plataforma per fer i compartir música lliure en línia. La segona experiència d’innovació és la de Microteatro por Dinero, un projecte d’arts escèniques que ha redefinit els límits de la vivència teatral en relació amb el públic. El tercer cas exposa la trajectòria de Lìberos, una xarxa social per connectar diferents agents de la indústria editorial. Posteriorment es presenta Codetickets, un sistema integral de venda d’entrades dissenyat per a promotors de concerts. El cinquè capítol analitza el Centro Rural de Arte, que explora pràctiques d’innovació des de la ruralitat, l’autogestió i el nomadisme. La sisena experiència és la de Sonidos de la Tierra i l’Orquesta de Cateura, dos projectes musicals que tenen com a objectiu crear bons ciutadans i reduir la pobresa a partir de la música. El setè estudi fa referència a FiraTàrrega, i exposa els reptes d’innovació que ha afrontat en els darrers anys. A continuació s’analitza l’empresa Social Point, responsable del videojoc d’èxit Dragon city. Finalment, en el novè capítol, es presenta el cas emblemàtic d’empoderament de les audiències al festival TakeOver, impulsat pel York Theatre Royal del Regne Unit.

En el volum hi han participat Alessandro Bollo, Lluís Bonet, Giada Calvano, Luisella Carnelli, Manel González-Piñero, Cristian Granados, Albert de Gregorio, Carolina Gruffat, Bruno Maccari, Àngel Mestres, Bertram Maria Niessen, Montserrat Pareja, Héctor Schargorodsky i Xavier Torrens.

La innovación en la gestión de la cultura forma part de la col·lecció Economia i Empresa, nascuda amb l’objectiu d’incidir en les qüestions fonamentals del debat econòmic actual des de la universitat. Entre els darrers títols que s’hi han publicat, hi ha Economía mundial. Deconstruyendo el capitalismo global, coordinat per G. Cairó i Céspedes; Ciencia, tecnología y ‘startups’, de Pere Condom-Vilà; Literatura i economia, editat per Joaquim Perramon, i Mathematics for Economics Business, de Roman Adillon, Mikel Álvarez, Dolors Gil i Lambert Jorba.

Lluís Bonet és professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona. Ha estat president del jurat de l’European Cultural Policy Research Award (CPRA) i de l’European Network of Cultural Administration Training Centers (ENCATC), vicepresident d’Abacus i de l’Association of Arts Administration Educators (AAAE) i membre de la junta directiva de l’Association of Cultural Economics International (ACEI). Participant en diferents projectes europeus, és autor de nombroses publicacions sobre política cultural, gestió i economia de la cultura.

Manel González-Piñero és professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona i responsable de promoció i gestió del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica (CREB) de la Universitat Politècnica de Catalunya. Les seves línies de recerca s’han centrat en els ecosistemes d’innovació en el sector cultural, amb un interès especial en la indústria del videojoc.

Esbós d’escrits que ja mai no escriuré és la darrera lliçó de Josep Murgades, filòleg de llarga trajectòria a la Universitat de Barcelona.

Josep Murgades ha recollit en aquestes pàgines les recerques que ja no escriurà, amb l’esperança que en el futur algú pugui emprendre-les a fons. No es tracta, doncs, d’una aportació que completi una recerca d’anys o n’enceti una altra, sinó que és una invitació a seguir-ne l’empremta. L’obra apunta set aspectes diferents dels àmbits de la literatura i la llengua que, en paraules de l’autor, són «dignes que algú o altre, que evidentment ja no seré jo, hi aprofundeixi, preferentment treballant en equip». 

El llibre s’organitza en set capítols, que es corresponen amb els set aspectes sobre els quals Murgades proposa reflexionar i investigar, sense perdre de vista que són categoritzacions superposables i confluents. Al primer capítol, dedicat a la retòrica, mostra la necessitat d’endegar una recerca col·lectiva que, amb l’anàlisi sistemàtica prèvia del corpus literari català de totes les èpoques, exemplifiqui les figures i les parts retòriques del discurs amb exemples il·lustratius derivats de la literatura catalana. El segon capítol, consagrat a la llengua, reivindica la necessitat d’aplicar un enfocament sociolingüístic a la literatura catalana i suggereix, entre d’altres, l’ús de la glossopoètica. El tercer apartat, destinat a les recepcions, proposa classificar-les en funció de la direcció de la transmissió: per transmissió endògena, exoendògena i endoexògena.

El quart aspecte és la representativitat: Murgades posa l’accent en l’interès per recuperar autors que no formen part del cànon literari però que, tanmateix, acostumen a expressar la concepció del món de la majoria de la societat, cosa que no sempre fan els escriptors «majors». El cinquè apartat tracta dels gèneres i suggereix diverses aproximacions als més tradicionals, com l’aforisme, i a d’altres de més moderns, com la geoliteratura. Al sisè capítol aborda les pulsions, un concepte provinent de la psicologia i que pot ser, segons l’autor, perfectament aplicable a la literatura. Així doncs, apunta tres tipus de pulsions com a tema transversal d’estudi en el desplegament de la literatura catalana: la pulsió quiliasta, la unanimista i la prometeica. Al darrer capítol esbossa tres motius o situacions que plantegen diferents possibilitats de desenvolupament literari: la metànoia, l’anagnòrisi i el malentès. 

Josep Murgades és catedràtic de Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona. Entre el 1976 i el 1980 va exercir de lector a la Universitat de Ratisbona (Alemanya). El 1974 fou un dels fundadors de la revista Els Marges, que codirigí amb Jordi Castellanos des del 1990. Bona part de la seva recerca l’ha centrada en l’estudi del Noucentisme, amb un interès especial per la figura d’Eugeni d’Ors, de qui ha editat diversos volums de la seva obra catalana completa entre el 1987 i el 1994. Alguns d’aquests estudis han esdevingut de referència obligada. Així mateix, s’ha interessat per temes filològics de caràcter més lingüístic, amb atenció especial a l’obra de Pompeu Fabra, de qui ha publicat els llibres Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984), en col·laboració amb Xavier Lamuela; Textos desconeguts de Fabra (2005), i Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat, editat juntament amb Neus Nogué i Eloi Bellés (Edicions UB, 2020). També és autor del volum Llengua i discriminació (1996) i d’Els clàssics en la literatura infantil i juvenil, editat amb Jordi Malé (Edicions UB, 2020). Així mateix, ha traduït de l’alemany narrativa, teatre, poesia i assaig. Alguns dels autors més rellevants que ha plasmat en català són Franz Kafka, Johann Wolfgang Goethe, Thomas Bernhard, Hermann Hesse, Bertolt Brecht, Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud.

«L’anàlisi tradicional de la realitat educativa no reconeix que els trets definidors de la democràcia amb mitjans de comunicació importants siguin la pluralitat, la dissonància de veus, l’esvaniment de bona part dels mecanismes de sanció dels discursos alternatius, la manifestació explícita de les contradiccions en la manera d’entendre com viure i conviure, el conflicte en les idees, la impossibilitat d’arribar a consensos... Ans al contrari, pensa que hi ha moltes veus contradictòries perquè la societat funciona inadequadament. Desconcert, dificultat per decidir, decepció, melancolia, infelicitat, injustícia... són termes que s’associen a la idea de viure en un període de transició cap a una societat molt més homogènia culturalment. El pluralisme valoratiu és vist com una anomalia d’un sistema democràtic que no ha sabut trobat el camí del consens, de la concòrdia, de la pau perpètua, de l’establiment de lleis o normes que siguin l’expressió de l’interès comú.
»Les herències filosòfiques condicionen la manera d’entendre el vincle entre educació i cultura, la manera d’interpretar quina mena de sabers cal transmetre a les noves generacions. Els sistemes educatius occidentals tenen les arrels en la idea que s’imposà en el segle XVIII que els éssers humans estan dotats d’un sentit moral, d’un sentit intuïtiu del que és bo i el que és dolent, d’una veu interior (consciència moral) que indica el camí correcte que s’ha de seguir. Una lògica d’adquisició articulada en la idea que cal considerar quelcom intern que ens porta a raonar correctament amb independència de l’experiència sensible o la cultura, pel fet que és inadmissible que la bondat o la maldat pugui ser en última instància fruit de la convicció d’un grup o una societat. Som hereus d’unes formulacions filosoficoeducatives de la modernitat —Descartes, Rousseau, Kant, Hegel...— que porten a pensar que, tant per afavorir el funcionament institucional i laboral de la societat, com per contribuir que es formin en els individus uns criteris d’actuació adequats, s’ha de fer arribar a les noves generacions un conjunt de sabers sovint especialitzats que permetin el funcionament institucional i laboral, però únicament allò que es pot identificar amb el terme ciència objectiva, allò susceptible d’experimentació, de verificació, de càlcul (Bildung). Som legataris de la convicció que educar és inculcar saber objectiu i que, per tant, cal limitar la transmissió d’allò més incert o conflictiu; és a dir, cal desconfiar de la transmissió de les herències culturals, els usos i costums, les tradicions (Kultur). 
»L’educació del segle XXI a Occident és el resultat de més de dos-cents anys de lluita entre el discurs liberal il·lustrat de la modernitat i el vell discurs conservador d’arrel escolàstica. Per una banda, doncs, tenim el discurs liberal —escola moderna, escola nova, escola de Frankfurt...—, que mira amb recel la transmissió d’herències culturals perquè entén que al llarg del temps ha estat una forma de contribuir a l’adoctrinament, a la perpetuació d’un ordre social injust, imposat per unes classes o grups concrets. Per l’altra, tenim un discurs conservador d’arrel cristiana, que sempre ha considerat valuós que tots els membres de la societat o de la comunitat tinguin interioritzats un conjunt de ritus, normes, hàbits, valors..., que es desprenen de les lliçons dels savis o profetes. Un difícil equilibri de forces que ha portat que avui en dia s’entengui de manera majoritària que per contribuir a la cohesió social s’han de transmetre missatges neutres que no generin controvèrsia, s’ha de minimitzar la tramesa de sabers culturals confusos o contradictoris que puguin interferir en un suposat procés intern de conformació de criteris de raonament. Una confluència de forces que determina una identificació de la pluralitat valorativa amb el desconcert o relativisme moral i, per tant, que el saber s’ensenyi cada cop més separat de la lluita de forces culturals, que els punts més controvertits tendeixin a desaparèixer del currículum.
»Lluny del discurs educatiu oficial, en aquesta obra es vol qüestionar si aquesta mena de confluència entre discurs conservador i discurs liberal il·lustrat és el millor camí per fer front als reptes educatius de la societat actual.»