Entrevistem Joan-Gabriel Burguera-Serra i Meritxell Martínez Riera, editors d’El relato público. Miradas transversales a la comunicación política (col·lecció Periodismo Activo).

Joan-Gabriel Burguera-Serra i Meritxell Martínez Riera són professors de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Burguera s’ha especialitzat en l’anàlisi del discurs i la comunicació política, i Martínez, en l’estudi dels mitjans de comunicació i de les mobilitzacions socials des de la perspectiva comunicativa. A El relato público exploren fins a quin punt la política com a activitat pública ha quedat lligada a les vicissituds de la comunicació massiva. Aquest llibre és el darrer títol de la col·lecció Periodismo Activo, que el 2018 va rebre el Premi Nacional d’Edició Universitària a la millor col·lecció, atorgat per la Unión de Editoriales Universitarias Españolas (UNE).

Què és el «relat públic» i de quina manera l’heu analitzat en aquest llibre?
Quan parlem de «relat públic», ens referim a la construcció d’una història, a la manera com, a partir d’uns objectius concrets a l’hora de comunicar, s’empren unes eines concretes relacionades amb la creació del missatge com a tal, però també amb la seva difusió tècnica, que ens permeten aconseguir les finalitats establertes. El relat és, doncs, un producte construït que respon a uns objectius que es volen assolir en l’acte comunicatiu. El trobem a tot arreu, ja que la comunicació, com a acte social, es manifesta en multitud d’ocasions. El llibre El relato público és una mostra d’aquesta heterogeneïtat, i també de la transversalitat i la multidisciplinarietat des de la qual es pot estudiar el fet comunicatiu: els discursos polítics, els espots electorals, el cinema, les sèries de ficció, les xarxes socials, etc., són repositoris de relat i objecte d’anàlisi d’aquesta obra. 

El relato público és el darrer títol de la col·lecció Periodismo Activo. A més a més, comença una nova sèrie, Escena Pública, creada per oferir estudis teòrics i anàlisis pràctiques del fet comunicatiu. Com heu combinat aquesta doble aproximació, teòrica i pràctica, al vostre llibre?
La proposta que plantegem és, en bona part, una mostra del paper que creiem que ha de tenir la universitat en la formació en l’àmbit de la comunicació. Cal analitzar què passa en el nostre entorn amb eines teòriques, però no podem oblidar que som éssers d’acció, que ens relacionem en un context i que la nostra activitat, sobretot la comunicativa, té efectes en la percepció que els altres tenen de nosaltres. La comunicació és cada cop més polièdrica: cada dia en descobrim noves arestes que hem d’abordar no només des del vessant teòric, sinó amb tots els instruments de què disposem. Per aquest motiu no ens podem quedar només en el terreny de les idees, sinó que aquestes idees s’han de posar en pràctica per desgranar una realitat cada cop més canviant i dinàmica. 

Les xarxes socials han esdevingut un escenari molt important en la lluita pel control del relat públic, tema al qual dediqueu la primera part del llibre. Com han contribuït aquestes noves eines comunicatives a la polarització actual de la societat?
Les xarxes socials han contribuït radicalment a dinamitar el frame o marc en el qual es desenvolupava, fins fa uns quants anys, la creació del missatge polític, i la comunicació política en conjunt. L’esquema de comunicació jeràrquic en què el receptor rebia de manera passiva els missatges o anuncis que arribaven des de les institucions públiques, els partits polítics o els mitjans de comunicació, ja fa anys que s’ha esvaït. El ciutadà ha esdevingut usuari, i fins i tot consumidor proactiu: no només consumeix el contingut, sinó que també el produeix a través de les xarxes socials. Avui dia, molts poders públics i partits polítics encara les empren únicament com a altaveu reproductor de les consignes ja enviades a través dels mitjans tradicionals, quan en realitat l’èxit i els resultats depenen de la interacció i la qualitat del contingut que s’hi ofereix. 
El clic ràpid, la lluita per sumar seguidors i el fet de creure que la notorietat és igual a la quantitat de likes o followers que tingui un compte contribueixen a crear un model en què es valora més la quantitat que la qualitat. En aquest escenari, les xarxes tot sovint s’entenen com un reflex de la societat, quan en realitat només en són una àgora més, amb un poder creixent i, a vegades, amb prou força per ensorrar en un tres i no res la carrera política d’una persona. Al cap i a la fi, són només una porció de la realitat on no és present una bona part de la societat, tot i que habitualment ningú no ho recorda.

La segona part del llibre està dedicada a la ficció cinematogràfica i la política. Quina relació té el cinema amb la construcció del relat públic?
El cinema, com qualsevol altre artefacte discursiu o manifestació humana, integra una dimensió política. Com qualsevol forma de representació, està esbiaixada ideològicament, d’una manera explícita o pregona, en la majoria dels casos, i d’una manera més implícita i subtil, sempre. També cal tenir en compte que el cinema reprodueix, alhora que promou i genera, estats d’opinió mainstream o àmpliament generalitzats, de manera habitual, i crítics o alternatius, amb caràcter més ocasional, perquè depèn d’interessos i intencions clarament diferenciats, en què tenen cabuda el que és hegemònic i alhora el fet dissident, tant la convergència amb uns punts de vista determinats com la divergència respecte a aquests. El que sempre hem de tenir present és que el cinema, com a forma d’expressió social, parla de nosaltres i sobre nosaltres als altres individus, a la vegada que ho fa també sobre ells, des de nosaltres. I tant ells com nosaltres som éssers polítics.

Un dels moments clau del nostre sistema polític són les nits electorals. En un dels capítols de la tercera part, dedicada als llenguatges de la política, analitzeu el caràcter teatralitzat i, fins i tot, ritualitzat, dels discursos de derrota electoral. Ens podeu explicar quines pautes acostumen a seguir?
La derrota electoral, pel que té de traumàtic, per una banda, i de públic i col·lectiu, per l’altra, requereix el que podríem anomenar «estratègies comunicatives d’atenuació». La primera i la més evident és l’absència del marc semàntic de «derrota». Els partits i els candidats no «perden», ni són «derrotats» o «vençuts». L’entramat lèxic i discursiu és, doncs, un primer esglaó en aquesta ritualització. Només a tall d’exemple cal recordar que el discurs de derrota a les eleccions nord-americanes rep el nom de concession speech, és a dir, s’admet i s’atorga la victòria de l’altre, però sense fer explícita la derrota pròpia, per més que això sigui inherent. 
Paral·lelament, s’observen «elements comunicatius de distracció». Si tenen algun tret bàsic els discursos polítics de les nits electorals, és, precisament, el caràcter no informatiu, almenys pel que fa als resultats. S’espera, en tot cas, que se’n faci un comentari, però quan els resultats no responen a les expectatives, hi ha dues estratègies que permeten desviar l’atenció. La primera, gairebé obligatòria, són els actes de parla d’agraïment envers l’equip propi, que podríem anomenar «actes solidaris de consol», a través dels quals —més enllà de l’anàlisi política que hi escaigui— la derrota esdevé grupal i col·lectiva. L’altra estratègia són els que entenem com a «discursos de país», és a dir, al·locucions en pro del país, la comunitat, la ciutat, etc., que intenten mantenir un perfil en què es prioritzi l’interès pel bé comú. 
Si a tot això hi afegim tot el que representa la posada en escena (presència o absència de la família, equip de campanya, espai obert o tancat, quantitat de públic in situ, etc.) i, no menys important, el relat a través de les pròpies xarxes socials de l’organització (del partit o del candidat), el caràcter ritual esdevé força evident i, per la mateixa raó, força planificable, sobretot si tenim en compte el caràcter «no desitjat» de l’esdeveniment. 

A Ciencia y política. La organización de la arqueología y la prehistoria en España (1850-1939) Francisco Gracia Alonso aborda la relació entre la ciència i la formació de les identitats nacionals a partir d’un estudi sobre els orígens de l’arqueologia a Espanya.

Ni Numància va ser el bressol de la independència espanyola, ni Empúries va ser l’origen del progrés social de la cultura ibèrica a Catalunya. Ciencia y política. La organización de la arqueología y la prehistoria en España (1850-1939), de Francisco Gracia Alonso, analitza com es va utilitzar políticament a Espanya l’arqueologia científica per nodrir els relats identitaris de l’Estat i dels nacionalismes i regionalismes, des de mitjan segle XIX fins al final de la Guerra Civil. Aquest llibre és la continuació d’una obra anterior de l’autor titulada La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña (1850-1939), publicada també per Edicions de la Universitat de Barcelona el 2018. Així, es completa un recorregut pels orígens de l’arqueologia a Espanya que il·lumina les complexes relacions entre història, política i identitat nacional.

Es tracta d’un treball escrit des del rigor acadèmic i basat en la tasca investigadora que aquest catedràtic de Prehistòria ha dut a terme en més d’una trentena de biblioteques i arxius espanyols i estrangers. Al llarg de més de 700 pàgines, Francisco Gracia estudia el desenvolupament de l’arqueologia espanyola des de la perspectiva de la institucionalització de la recerca, la docència i la difusió del coneixement a través de la preservació del patrimoni històric-arqueològic. Estructurada en dotze capítols, l’obra mostra l’evolució de les principals institucions, els enfrontaments entre elles per aconseguir el control de la investigació i el desenvolupament posterior dels organismes creats gràcies a la influència dels institucionalistes i de la Junta d’Ampliació d’Estudis, així com de la Junta Superior d’Excavacions i Antiguitats i la Comissió d’Investigacions Paleontològiques i Prehistòriques. D’aquestes institucions se n’analitza l’organització interna, la gestió dels recursos econòmics i la projecció dels resultats dels treballs que impulsaven.

Tota aquesta informació, a més, se situa dins de la concepció i l’evolució de la recerca en arqueologia i prehistòria des de mitjan segle XIX fins al final de la Guerra Civil, i també es remarquen les connivències entre la recerca científica i els corrents ideològics i polítics que van intentar instrumentalitzar-la. En definitiva, es tracta d’una obra imprescindible per entendre de quina manera la prehistòria i l’arqueologia van oferir dades empíriques que es van utilitzar per crear relats identitaris que expliquessin el passat com un element determinant per a la cohesió social dels estats nació.

Francisco Gracia Alonso, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, és director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP). Les seves principals línies d’estudi són la protohistòria de la península Ibèrica i la historiografia de l’arqueologia. Autor de més de 200 treballs d’investigació, entre els seus últims llibres destaquen La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956) (2009); Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio (2011); Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil (1936-1939) (2011, amb Glòria Munilla), i Lluís Pericot García. Un prehistoriador entre dos épocas (2017). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933 (2006, amb Josep Maria Fullola i Pericot); Arqueologia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona (1939-1962) (2012); El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (2014, amb Glòria Munilla, 3a edició); Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), i La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña (1850-1939) (2018).

HerbArt. Confluències entre art i ciència, editat per Mar Redondo i Eva Figueras, contribueix al diàleg entre disciplines en un treball que reflexiona sobre la natura i l’emergència climàtica des de la creació artística.

En l’obra HerbArt. Confluències entre art i ciència, amb edició a cura de Mar Redondo i Eva Figueras, la flora i l’herbari es tracten com a font d’inspiració, d’estudi i de reflexió des de les mirades creativa i científica. S’hi reuneix un conjunt de treballs que abracen idees sobre l’insubstituïble entorn natural on vivim i que demostren una voluntat clara de compromís amb el coneixement i l’observació del nostre hàbitat. Document científic i de recerca, el llibre és també un catàleg que recull més de quaranta obres d’art il·lustrades en color i perfectament integrades en un disseny acurat i de gran bellesa. El volum, que inclou una presentació del vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, Agustí Alcoberro, és el testimoni de l’exposició «HerbArt. Botànica i creació artística», que es pot visitar fins al dia 25 de juliol a la Sala Josep Uclés del Centre Cultural El Carme de Badalona, a l’Hivernacle del jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans.

Resultat de la col·laboració entre científics i artistes, aquesta obra presenta una selecció de textos que inclou articles científics i treballs col·lectius. Els escrits estan organitzats en quatre grans blocs, els tres primers dels quals són temàtics i se centren en tres fenòmens o característiques de la natura que han inspirat els autors: la fragilitat i la destrucció de la biodiversitat, la contemplació i el benestar dels humans en convivència i comunió amb la natura, i la diversitat i la singularitat de les plantes en territoris determinats. Sobre aquest darrer tema, per exemple, inspirant-se en la capacitat d’adaptació de les llavors i a partir de la seva experiència com a recol·lector, l’artista Antoni Vidal va crear l’obra Llavors imaginàries, una vintena de gravats que recreen la individualitat dels tresors de la natura que són les llavors:

Llavors imaginàries (I, II i III), d’Antoni Vidal, a HerbArt. Confluències entre art i ciència.

El quart i darrer bloc aplega textos que posen en evidència la necessitat de compartir sabers entre les disciplines artístiques i científiques, amb articles com ara «El sueño cibernético: serendipia, arte, ciencia y máquinas», de Pere Freixa, en què analitza un conjunt d’exposicions, publicacions, instal·lacions digitals i projectes de caràcter divers que durant la segona meitat del segle XX van voler recuperar l’ideal humanista del Renaixement i promoure la hibridació i les creacions compartides entre disciplines i sabers. Un altre exemple n’és el de Neus Ibáñez, que ens presenta l’herbari Salvador de l’Institut Botànic de Barcelona i en el qual reuneix espècies vegetals recollides durant els segles XVII i XVIII, o el de Mònica Arenas, que ens proposa un recorregut per la col·lecció de llibres d’artista del CRAI Biblioteca de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Són articles que fan d’aquesta obra un exemple d’interdisciplinarietat genuïna.

El llibre presenta els treballs de Marta Aguilar, Misericòrdia Anglès, Mònica Arenas, Sylvie Bussières, Ángela Cabrera, Manuela Candini, Eva Figueras, Pere Freixa, Sònia Garcia, Salvador García Fortes, Teresa Garnatje, Francesca Genna, Airy Gras, Roser Guàrdia, Elodie Hidalgo, Oriane Hidalgo, Carmen Hidalgo de Cisneros, Neus Ibáñez, Fàtima López, Jordi López-Pujol, Graciela Machado, Gema Navarro, Neus Nualart, Mónica Oliva, Montse Parada, Jaume Pellicer, Márcia Sousa, Iván Pérez, Mar Redondo, Pilar Rosado, Marta Saliné, Maristela Salvatori, Joan Vallès, Antoni Vidal i Daniel Vitales.

Mar Redondo és professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva investigació s’ha centrat en la teoria i la història de la fotografia, l’anàlisi crítica sobre la producció fotogràfica artística i documental, els models culturals i els dispositius de difusió de la fotografia i el text i imatge. Ha estat editora, juntament amb Marc Audí, Glòria Bordons, Lis Costa i Eva Figueras, de De poesia. Arxius, poètiques i recepcions (Edicions UB, 2017). És membre del grup de recerca POCIÓ (Art, Poesia i Educació), on treballa les poètiques liminars, la creació, la formació i el compromís social, i forma part dels projectes «Poéticas liminales en el mundo contemporáneo: creación, formación y compromiso social» i Roots & Seeds XXI. Biodiversity Crisis and Plant Resistance.

Eva Figueras és catedràtica de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Les seves línies d’investigació són les diferents vessants de la gràfica (històrica, tècnica i creativa), especialment el llibre art. Els projectes en què s’implica estan relacionats amb la gràfica contemporània i l’estudi interdisciplinari entre art i ciència enfocada a promoure accions i compromisos per a un futur més sostenible. Forma part del grup de recerca POCIÓ (Art, Poesia i Educació), codirigeix el projecte «Poéticas liminales en el mundo contemporáneo: creación, formación y compromiso social» i és membre del projecte Roots & Seeds XXI. Biodiversity Crisis and Plant Resistance.

«La sociedad actual vive un acelerado proceso de transformación como resultado de la interacción entre tres factores clave: tecnológicos, sociales y políticos. Este proceso plantea grandes retos a las organizaciones y a los proyectos culturales, pues requieren desarrollar estrategias que les permitan continuar impulsando propuestas culturales. Por un lado, sus gestores deben acoger las propuestas de los creadores y generar las condiciones para que, de forma crecientemente interdisciplinar, equipos de profesionales las conviertan en productos a disposición de la sociedad. Por otro lado, dichas propuestas deben conectar con unas audiencias a la vez más eclécticas y segmentadas, en mercados extremadamente competitivos y cada vez más internacionalizados. Para ello, hay que identificar las necesidades que se manifiestan a través de la observación del entorno, examinar otras experiencias consolidadas o emergentes, así como los hábitos de consumo, las inquietudes y los intereses culturales de los diversos públicos objetivos.

»La herramienta que mejor permite adaptarse a los nuevos retos es la innovación. La creatividad intrínseca de los procesos artísticos no tiene por qué culminar en una innovación, como tampoco la procedente del resto de los profesionales que participan de las diversas fases del proceso de producción, difusión o conservación. Ambas creatividades son necesarias, no suficientes, para que se dé una innovación. Solo si uno es capaz de transformar las propuestas creativas en producto y hacer llegar este a la sociedad, es decir, a los usuarios, a través de las distintas formas de mercado (privado, público o de participación social), se consuma el proceso de innovación. Ser capaz de transformar las propuestas creativas en innovaciones a lo largo de la cadena de valor es fundamental en la medida que esto permite realizar mejoras en la eficiencia productiva y, al mismo tiempo, diferenciar la percepción de servicio y la implicación del usuario. En algunos casos, esto pasa por el desarrollo de espacios donde la cocreación y la comunicación son un eje esencial de la propuesta. Así, se produce una transformación radical de los modelos de negocio, impulsada por la digitalización, la centralidad del usuario, el cambio en los valores sociales y los nuevos tipos de organización.

»El concepto de innovación de modelo de negocio había permanecido tradicionalmente en un segundo plano, eclipsado por las innovaciones de producto (incrementales y radicales) y las de proceso. Sin embargo, recientemente ha adquirido gran protagonismo gracias a su capacidad para reinventar sectores enteros. Para crear o redefinir un modelo de negocio, en primer lugar hay que identificar una propuesta clara de valor para el usuario y, a partir de ahí, definir el resto del modelo que lo haga social y económicamente viable. De hecho, en la mayoría de las ocasiones, la innovación de producto y de modelo de negocio son inseparables.

»Mientras que numerosas organizaciones han asumido el reto en diversos sectores, muchas otras siguen replicando formas de proceder más propias del pasado. Concretamente, aún muchas organizaciones y proyectos del sector cultural adolecen de la no introducción, o de una leve presencia, de prácticas y políticas innovadoras que les permitan generar valor para satisfacer mejor y avanzarse a las nuevas necesidades de su público. Quizás debido al pequeño tamaño de las organizaciones del sector, el porcentaje de responsables de innovación —más allá de los creativos artísticos— es, en la mayoría de los proyectos, muy residual.

»La incorporación de tecnología es importante pero no imprescindible, pues las innovaciones en los procesos participativos, en la propia transformación de la creación, en las formas de gestión y producción o en la distribución son también aspectos clave que generan valor. Algunas de las experiencias analizadas en este libro destacan por innovar sin usar, o solo de forma poco destacada, la tecnología. Aunque, evidentemente, la revolución digital ha transformado las formas de producción y de acceso a la cultura. De todas formas, la tecnología es una herramienta de gran ayuda siempre que los retos y objetivos lo requieran. De hecho, es de gran importancia un buen análisis de la evolución de los modelos de negocio y su capacidad para transformar o aprovechar grietas o ventanas de oportunidad. El conocimiento y la identificación de buenas prácticas en el propio sector, o en otros que permitan extraer aprendizajes a partir de los cuales diseñar nuestra propia estrategia, son clave para posteriormente buscar elementos distintivos respecto a las propuestas ya existentes en una actividad o mercado. 

»La innovación no forzosamente implica mayor equidad o mayor respeto por el acceso a la cultura o por la diversidad cultural. Conseguirlo depende de la voluntad y esfuerzo de los profesionales involucrados y de los valores de la comunidad donde se insertan. Pero la relevancia que, de forma creciente, se da a la innovación social (la generación de valor con fines sociales) habla de la importancia que los cambios bien dirigidos pueden tener en la transformación de distintas realidades.»