Ciencia, tecnología y «startups», de Pere Condom-Vilà, descriu el sistema global de generació de tecnologia i progrés.

La innovació tecnològica descansa sobre tres pilars: la investigació pública, les empreses i les startups, que, al seu torn, són les bases del nou desenvolupament econòmic. Aquest llibre explica com es crea la tecnologia, com evoluciona i per a què la utilitzem, cap on es dirigeix i què en podem esperar. L’autor, director del programa Catalunya Emprèn de la Generalitat de Catalunya, té una llarga experiència professional en l’estudi i la creació d’empreses emergents en relació amb les disrupcions tecnològiques. Aquest bagatge li ha permès aportar una anàlisi clarivident i lúcida sobre el canvi de paradigma que s’està generant a partir de la creació de ciència i tecnologia en el món d’avui.

De manera didàctica i amena, amb nombrosos exemples pràctics, Condom-Vilà explica la transformació que ha comportat el replantejament del model d’innovació de les empreses i la consolidació de nous instruments per sobreviure en l’entorn empresarial d'avui dia, amb un alt grau de digitalització, per tal de fer-nos reflexionar sobre el procés que ens ha portat a la situació actual i, sobretot, per plantejar cap on anem.

Ciencia, tecnología y «startups» s’estructura en cinc parts, seguint una seqüència lògica que comença amb una introducció on s’exposa com la tecnologia estén les funcionalitats de l’ésser humà; a la segona part se situa el lector amb una descripció general de l’entorn científic actual; a la tercera, es caracteritza la tecnologia i s’explica el fenomen de les startups; a la quarta, es presenta la geografia de la innovació, i, finalment, es fa una prospecció del futur immediat. El llibre descriu el sistema productor de ciència i tecnologia com un gran artefacte universal en què treballen milions de persones, que abasta milers d’universitats i empreses connectades globalment, a les quals avui s’afegeixen les startups. S’endinsa en les entranyes d’aquestes organitzacions i n’explica el paper en el procés de generació d’innovació i tecnologia amb exemples, casos i models que il·lustren històries d’èxit i fracàs. S’hi combinen amb encert les referències concretes als exemples i els desenvolupaments tecnològics amb la reflexió acadèmica sobre aquest canvi de paradigma. 

Segons Condom-Vilà, la manera d’entendre i gestionar la ciència i la tecnologia ha canviat, així com l’impacte en l’economia. S’ha generat una autèntica «teranyina de connexions globals» en què ningú és completament amo dels resultats de la investigació, i en la qual els inversors busquen oportunitats en qualsevol lloc de món. Aquestes connexions han consolidat un sistema mundial, una gran màquina universal de creació de coneixement, que creix sense parar i que presenta certes característiques que el doten de llibertat i independència.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Economia i Empresa, nascuda amb l’objectiu d’incidir en les qüestions fonamentals del debat econòmic actual des de la universitat. Els darrers títols publicats són Economia mundial. Desconstruint el capitalisme global, coordinat per Gemma Cairó i Céspedes; Impuesto sobre sociedades, ¿quo vadis? Una visión europea, a cura de José M.ª Durán i Alejandro Esteller; Pàgines viscudes d’un economista català, de Jacint Ros Hombravella; Literatura i economia, a cura de Joaquim Perramon, i El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, de Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay. 

Pere Condom-Vilà, doctor en Enginyeria Industrial, és professor del màster Creació i Gestió d’Empreses Innovadores i de Base Tecnològica de la Universitat de Barcelona, en què imparteix l’assignatura Gestió de la Tecnologia i de la R+D. Entre 1994 i 2005 va ser responsable de Transferència de Tecnologia i de Creació d’Empreses a la Universitat de Girona; entre 2004 i 2006 va col·laborar amb l’IESE Business School com a investigador, va ser gerent del Parc de Recerca i Innovació de la Universitat Politècnica de Catalunya, i va dirigir el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. Ha desenvolupat diversos projectes d’investigació relacionats amb les polítiques d’innovació, la creació d’empreses, la transferència de tecnologia i els parcs científics i tecnològics.

Túa Blesa publica l’assaig Maurice Blanchot. La pasión del errar, que aprofundeix en l’obra d’un dels autors més hermètics i influents de la literatura contemporània.

Aquest llibre —el darrer títol de la col·lecció Figura, de literatura comparada, que dirigeix Antoni Martí Monterde— proposa una nova lectura del conjunt de l’obra de Blanchot, en la qual cal distingir entre els textos literaris —novel·les i relats—, els treballs de crítica i teoria literària i, finalment, els que tracten sobre política. En totes les facetes de la seva producció, l’autor francès es mostra sempre brillant i, alhora, difícil.

La seva obra, una de les més decisives del pensament literari contemporani, qüestiona de manera constant la possibilitat de la literatura, en una reflexió travessada per les nocions del neutre, de la soledat i de la «desobra». Amb fama de fosc per al gran públic, Blanchot va ser un escriptor dels escriptors que va dibuixar un univers literari i textual ple d’ambigüitats i discontinuïtats, amb el fragmentarisme i l’ateoria com a característiques essencials. En aquest assaig, Blesa parteix de la materialitat de l’escriptura mateixa de Blanchot i descobreix, sota algunes de les paraules clau, altres paraules i altres idees que l’escriptura emmascarava, responent a un impuls erràtic i a l’afany d’apartar-se de qualsevol consigna que autoritzi un sistema o una certesa.

Maurice Blanchot (1907-2003), novel·lista, crític, filòsof i intel·lectual, va estudiar filosofia a la Universitat d’Estrasburg. Es va iniciar en el món de les lletres a través del periodisme, a la premsa ultranacionalista propera a les seves conviccions monàrquiques, antidemocràtiques i aristocràtiques. Durant la Segona Guerra Mundial, va estar a punt de morir afusellat per negar-se a acceptar l’ocupació alemanya. El seu ideari polític va anar evolucionant al llarg del temps, fins a defensar els estudiants durant les revoltes del maig de 1968. Autor de culte, va ser amic d’Emmanuel Levinas, de Georges Bataille i, cap al final de la seva vida, de Jacques Derrida. La seva voluntat d’aïllament es va traduir en obres com Amminadab (1942), L’ârret de mort (1948), Au moment volu (1951) i L’attente, l’oubli (1962) —les més importants en el camp de la ficció— i en assaigs com Faux pas (1943), L’espace litteraire (1955), L’entretien infini (1969) i L’écriture du désastre (1980).

La col·lecció Figura —una iniciativa del grup de recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu de la Universitat de Barcelona— es proposa recuperar textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, difondre els resultats de la recerca del grup i publicar nous títols d’autors contemporanis. Les últimes obres publicades són Escrits sobre literatura comparada, de Joseph Texte (a cura d’Antoni Martí Monterde, 2017); Comparatistes sense comparatisme, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás (2018); Cultura / El vell i el nou humanisme, de Victor Klemperer (traducció de Marc Jiménez Buzzi, 2019), i El comparatisme en els escriptors catalans, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás (2019). 

Túa Blesa és catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Saragossa. Entre altres treballs, ha publicat Scriptor ludens (Ensayo sobre la poesía de Ignacio Prat) (1990); Leopoldo María Panero, el último poeta (1995); Logofagias. Los trazos del silencio (1998); Tránsitos. Escritos sobre poesía (2004); Gimferrerías (2010); Lecturas de la ilegibilidad en el arte (2011), i Leopoldo María Panero, poeta póstumo (2019). Ha tingut cura de l’edició de l’obra de Leopoldo María Panero a Poesía completa 1970-2000 (2001), Poesía completa 2000-2010 (2012), Cuentos completos (2007) i Traducciones/Perversiones (2011), així com la publicació de textos inèdits reunits en Los papeles de Ibiza 35 (2018). És editor i codirector de Tropelías. Revista de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada.

Gènesi i agonies de la catedral de Tortosa / Genesis and Agonies of Tortosa Cathedral, de Jacobo Vidal, defensa la rellevància d’aquesta seu episcopal.

Al llarg de poc més d’un centenar de pàgines, i amb un llenguatge amè i proper, Jacobo Vidal presenta una síntesi analítica dels factors històrics, geogràfics i culturals que van fer possible la construcció d’un edifici de primera magnitud a la ciutat de Tortosa, i ofereix una aproximació crítica al seu llarg procés de restauració, que ha modificat tant l’església gòtica com el seu entorn.

La catedral de Tortosa, emblema d’un dels bisbats més poderosos de l’època, va ser construïda en un nucli urbà dinàmic i influent, que era un dels punts clau de la Corona d’Aragó per la seva centralitat geogràfica entre els tres estats peninsulars que la formaven, el seu pes demogràfic, el seu poder eclesiàstic i la potència política que representava. Coneguda també com la catedral de l’Ebre, és un edifici a la vegada exemplar i únic amb un procés constructiu molt dilatat que ha estat objecte de diverses restauracions que, els darrers decennis, n’han modificat l’aspecte de manera substancial. La documentació que s’hi refereix és molt rica, però presenta buits d’informació i dubtes d’interpretació que permeten la discussió acadèmica. Tot això converteix aquest monument en un interessantíssim tema d’estudi.

Vidal comença caracteritzant la Tortosa baixmedieval com un gran municipi amb una gran capacitat de control sobre el territori, els viatgers, les mercaderies i el transport en general. A continuació, descriu l’inici de les obres durant el període romànic i les múltiples vicissituds que va experimentar fins a la seva conclusió en època barroca. Per cloure el llibre, exposa les intervencions arquitectòniques més destacades —i, al seu parer, desafortunades— que ha patit l’edifici. 

Coeditat amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, aquest és el darrer títol de la col·lecció Lliçons/Lessons, que publica obres en versió bilingüe (català i anglès) i vol apropar l’edat mitjana al públic a través de les conferències més rellevants impartides en les Jornades de Cultures Medievals de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM). L’IRCVM es va crear a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona l’any 2008 amb la finalitat d’esdevenir un referent per a la investigació de l’edat mitjana a Catalunya. Projecta els resultats de la seva recerca a l’exterior amb la publicació de les col·leccions IRCVM – Medieval Cultures i Lliçons/Lessons, i amb la revista Summa.

Jacobo Vidal és professor del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i membre de l’IRCVM. Ha publicat diversos estudis sobre art, arquitectura i construcció d’època medieval i moderna, com ara Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta (2004); Cultura i art a la Tortosa del Renaixement (amb Enric Querol, 2005); Pere Compte, mestre major de les obres de la Seu de Tortosa (2005), i El pintor de la ciutat. Tortosa, segles XIV-XV (2011). També ha desenvolupat una àmplia activitat com a divulgador del patrimoni històric i artístic de les Terres de l’Ebre, obra parcialment recollida en els llibres Patrimoni al rebost (2 vol., 2004-2005) i Vides aixorejades (2007). El 2004 va guanyar el Premi Admiracions Conservades de l’Associació SOS Monuments per una campanya periodística en defensa del patrimoni cultural tortosí.

«“El indio es un hermano útil en nuestra casa; mejorémosle por medio de la educación, adaptémosle a las exigencias de una vida moderna y más vívida, para conseguir el máximo de beneficio, ingentes cantidades de inteligente energía humana, dedicadas a hacer resurgir a Bolivia” (Guillén Pinto, 1919: 120).

»“El espíritu del indio ha sobrevivido; misión de la escuela indigenal es darle nueva vitalidad, modernizarlo sin abandonar su tradición, civilizarlo sin destruir su vieja cultura ni sus instituciones. Sólo así cumplirá un papel histórico” (Pérez, 1992 [1962]: 56).

»Desde las primeras décadas del siglo XX, los Estados latinoamericanos se preocuparon por redefinir el lugar que ocupaban en la construcción de la nación aquellos «componentes de la población considerados marginales respecto a la cultura dominante» (Giraudo, 2008: 26). Una alteridad que en Bolivia era encarnada por el “indio”. Por entonces, las tesis positivistas y sus idees aparejadas relativas a la modernidad, el progreso, la civilización y el determinismo geográfico propagadas en el país en la segunda mitad del siglo XIX se habían consolidado con el liberalismo, fomentando la asunción de los “indios” como seres primitivos, arraigados en su entorno natural y estancados en el tiempo (Salmón, 2013 [1997]). Paralelamente, la difusión del racismo científico había normalizado la idea de la existencia de razas, distintas entre sí y situadas en diferentes estadios de la escala social, con lo que pretendían justificar el dominio y la tutela ejercidos sobre aquellas percibidas inferiores por parte de quienes se consideraban poseedores de la “civilización” (Wade, 2000). Estos factores favorecieron la estigmatización del “indio” (inicialmente del altiplano, después de las tierras bajas también) y su identificación, a lo largo de la primera mitad del siglo XX, como una lacra para la sociedad boliviana, como el obstáculo fundamental para el progreso de la nación.

»La solución a lo que entonces se expresó como la “cuestión indígena” generó un debate que trascendió las fronteras nacionales y se extendió por el continente gracias al intercambio de ideas y el conocimiento de las acciones y proyectos que se desarrollaban en otros países (Giraudo, 2010: 520). Surgiría así una nueva tendencia de pensamiento esbozada desde la primera década del siglo XX por políticos, intelectuales, abogados y educadores en distintos países latinoamericanos, y cuyo objetivo era la resolución de los problemas que enfrentaban las poblaciones indígenas (concernientes a bienestar, higiene, técnicas agrícolas, cuestión de tierras) y la valorización, en la medida de lo posible, de elementos culturales y capacidades propias. Entre los llamados indigenistas hubo, indica Gotkowitz (2011a: 78-79), una “gran diversidad de posiciones políticas y modos de pensamiento” ya que, a pesar de considerarse “a sí mismos defensores de lo indígena”, adoptaron “tendencias políticas que iban desde la izquierda hasta la derecha, [unos estableciendo] vínculos estrechos con los movimientos indígenas y [...] otros asumie[ndo] un enfoque tutelar destinado a mantener a esos movimientos bajo control estatal”. Todos ellos se aproximaron a la población indígena desde un discurso de dominación cuya voluntad “benéfica” debía ayudar a su mejora (Salmón, 2013 [1997]: 16, 20, 25) y favorecer la inserción definitiva de esta alteridad a la realidad social republicana.

»La escuela fue el principal instrumento empleado por los gobiernos latinoamericanos para resolver la “cuestión indígena” durante la primera mitad del siglo XX. En Bolivia, como en otros países, se asentó la idea de que el Estado debía educar a todos, pero no de la misma manera, por lo que se desarrolló una educación diferenciada para los “indios” respecto del resto de los habitantes del país. Las páginas que siguen presentan los diversos, y a veces contrapuestos, modelos pedagógicos implementados por los grupos dirigentes bolivianos en esos años, cuya finalidad era la transformación del “indio” en un factor de utilidad para la modernización de la sociedad, el fortalecimiento de la nación y el progreso de la patria. Tras indicar las principales líneas trazadas por la política educativa de las dos primeras décadas del siglo XX y en la que fue formada la primera generación de maestros profesionales del país, seguidamente se aborda la creación, propagación y abandono de una nueva propuesta educativa para las poblaciones indígenas, el modelo warisateño, a lo largo de la década de 1930 y primera mitad de la década de 1940; finalmente, el último apartado desgrana los fundamentos ideológicos que sustentaron dicho modelo educativo.»