Edicions Universitat de Barcelona
Twitter   Facebook   Instagram
Edicions Universitat de Barcelona
Juny
Portada
Llibres de
ciència, cultura i
actualitat
2020
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona

El misteriós llibre sobre la presència dels imperis ibèrics a l’Àsia al segle XVI
El misteriós llibre sobre la presència dels imperis ibèrics a l’Àsia al segle XVI

El Códice Boxer. Etnografía colonial e hibridismo cultural en las islas Filipinas, a cura de Manel Ollé i Joan-Pau Rubiés, recupera un antic i enigmàtic manuscrit que mostra el procés de colonització espanyola i portuguesa de l’Orient Llunyà. 

El Còdex Boxer —anomenat així en honor del gran historiador de l’imperi portuguès Charles Ralph Boxer (1904-2000), que el va adquirir en una subhasta— és un manuscrit il·lustrat fet a Manila al voltant de l’any 1592. A més de diverses descripcions de pobles, regnes i territoris de l’Àsia oriental de gran valor etnogràfic, conté noranta-set dibuixos en color que mostren indígenes filipins i habitants d’altres països asiàtics amb els seus vestits regionals, així com figures i animals de la mitologia xinesa. 

Es tracta d’un document excepcional, tant pel contingut textual com per les belles il·lustracions en color, probablement realitzades per un artista xinès del parian de Manila. Les seves pàgines reuneixen vint-i-dues jornades, llibres de rutes i, sobretot, relacions etnogràfiques de procedència diversa, la majoria escrits originalment en castellà, i altres traduïts del portuguès o del xinès. Entre textos i imatges, ofereix informació sobre els pobles nadius de Guam i les Filipines, el sud-est asiàtic (Borneo, les illes Moluques, Java, Aceh, Pattani, Siam, Nova Guinea), les costes de Txampa i el Vietnam, el nord de Formosa (Taiwan), el Japó i la Xina. El Còdex Boxer, però, planteja múltiples interrogants, i el llibre que presentem ara —la primera monografia dedicada a estudiar-lo— reuneix els treballs d’un equip internacional d’investigadors amb l’objectiu de donar-hi resposta.

Els problemes que suscita el Còdex es deriven en bona part del seu caràcter anònim, de la datació incerta i la intencionalitat del projecte, així com de la seva condició multicultural, amb participació de redactors castellans i portuguesos d’una banda, i de pintors, dibuixants i il·lustradors xinesos de l’altra. 

L’obra editada per Ollé i Rubiés recull, per primera vegada, un conjunt d’estudis que s’enfronten a la complexitat del Còdex Boxer d’una manera sistemàtica. Manel Ollé ofereix una nova valoració dels components xinesos; Joan-Pau Rubiés planteja una revisió a fons de l’enigma de l’autoria de l’obra; John N. Crossley analitza els canvis d’actitud envers la comunitat sangley, i en particular la figura de fra Joan Cobo, el primer gran expert en l’idioma xinès de la missió de les Filipines; Tsungjen Chen se centra en les fonts orals d’un breu capítol del Còdex dedicat als xaque, habitants de les muntanyes de Fujian; Isaac Donoso posa atenció a la presència de l’islam en el Còdex, i, finalment, Paulo Jorge de Sousa Pinto revisa els diferents textos d’origen portuguès. El llibre també inclou una traducció de l’article original de Charles R. Boxer en què va donar a conèixer el manuscrit l’any 1950.

El Códice Boxer és el tercer títol de la col·lecció Transferències 1400-1800, l’objectiu de la qual és estudiar els diversos escenaris i protagonistes dels intercanvis generats per l’emergència dels dos grans imperis ibèrics, així com el seu abast i el profund impacte que van tenir en la creació del món modern. Els dos primers volums de la col·lecció són Visiones cruzadas. Los virreyes de Nápoles y la imagen de la Monarquía de España en el Barroco, a cura d’Ida Mauro, Milena Viceconte i Joan-Lluís Palos (2018), i El cronista de China, de Diego Sola, coeditat amb l’Institut Confuci (2018).

Joan-Pau Rubiés (Badalona, 1964), doctor en Història per la Universitat de Cambridge (King’s College), ha estat professor a la Universitat de Reading i a de l’Escola d’Economia i Ciències Polítiques de Londres. Actualment és professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on coordina el grup de recerca Etnografia, Contactes Culturals i Missions Religioses als Imperis Ibèrics (segles XIII-XVIII). Especialista en l’estudi històric de la literatura de viatges i de caràcter etnogràfic, ha desenvolupat el seu treball en el camp dels contactes culturals de l’època moderna, amb publicacions com Travel and Ethnology in the Renaissance: South India through European Eyes, 1250-1625 (2000) i Travellers and Cosmographers. Studies in the History of Early-Modern Travel and Ethnology (2007). 

Manel Ollé (Barcelona, 1962) és professor d’Història i Cultura de la Xina Moderna i Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les principals línies de recerca que desenvolupa són la Xina marítima, les relacions entre la Xina i Europa entre els segles XVI i XVII, i la història de la diàspora xinesa al sud-est d’Àsia. És autor dels llibres La invención de China (2001), La empresa de la China. De la Armada Invencible al Galeón de Manila (2002) i Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea (2005).




La creativitat, el motor de l’evolució humana
La creativitat, el motor de l’evolució humana

Per què som creatius?, d’Enric Bufill, explora des de diverses disciplines com la creativitat distingeix i determina l’espècie humana.

L’Homo sapiens és l’espècie que, des d’un punt de vista biològic i tenint en compte les capacitats cognitives, ha assolit més èxit al nostre planeta. Hi han contribuït el desenvolupament del llenguatge, l’habilitat per construir eines i, per damunt de tot, una extraordinària capacitat creativa. A partir de dades de camps tan diversos com la paleoantropologia, la genètica, les neurociències, la psicologia i la història, Enric Bufill —especialista en neurologia i investigador en l’àmbit de l’evolució humana— exposa en aquesta obra les causes que van fer possible l’aparició de la creativitat. Sense deixar de banda els factors sociodemogràfics, posa l’accent en els canvis evolutius biològics, cerebrals i genètics que han afavorit l’increment de les aptituds mentals i lingüístiques dels homínids, i ens han convertit en una espècie que pot utilitzar aquesta capacitat per a l’avenç i la creativitat.

El llibre, que s’obre amb un pròleg de David Bueno, s’estructura en sis capítols, al llarg dels quals l’autor desplega els seus amplis coneixements d’història, antropologia, genètica i neurociència per explicar com va evolucionar l’espècie humana des dels inicis de l’hominització fins als nostres dies. També respon a les qüestions sobre com i per què va sorgir la creativitat, i si aquesta té una base genètica o es tracta d’una construcció cultural. Finalment, Bufill fa una crida a utilitzar-la per al bé comú de la humanitat.

A l’epíleg, el prehistoriador i arqueòleg Eudald Carbonell explica el que creu que serà el proper salt evolutiu, quan, amb l’aparició de la ment transhumana, la ment es desprendrà del cos i de les dimensions de l’espai-temps.

L’obra pertany a la col·lecció de divulgació científica Catàlisi, que dirigeix David Bueno i que té l’objectiu d’exposar, de manera entenedora i alhora rigorosa, un ampli ventall de temàtiques de la ciència actual tractades per investigadors que acosten el coneixement científic a la societat. Els darrers títols són: Què hi ha darrere la crisi ambiental? Aportacions des de l’ecologia social, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello (2020); Mirades de la ciència sobre el temps. El cicle de l’any i de la vida, a cura de José Enrique Gargallo, Maria-Reina Bastardas, Joan Fontana i Antonio Torres (2019), i El naufragi dels records. Què hi ha darrere de malalties com l’Alzheimer, de Jaume Folch (2018).

Enric Bufill és metge neuròleg, màster en Neurociència Cognitiva i doctor en Prehistòria i Quaternari per la Universitat Rovira i Virgili. Ha treballat a l’Hospital Universitari de Vic i, interessat en l’evolució humana, ha col·laborat amb l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). És autor de nombrosos treballs sobre epidemiologia de l’esclerosi múltiple, demències i genètica de la malaltia d’Alzheimer, publicats en revistes internacionals, i coautor de diversos llibres sobre evolució cerebral, entre els quals destaquen Les profunditats de la ment. Com percebem el funcionament del nostre cervell (2017) i Som una espècie violenta? (2013), ambdós amb David Bueno, Francesc Colom, Diego Redolar, Xaro Sánchez i Eduard Vieta i publicats per Edicions de la UB.



El primer número de <em>Compàs d’amalgama</em> ja és a les llibreries
El primer número de Compàs d’amalgama ja és a les llibreries

La revista d’Edicions de la Universitat de Barcelona, que ofereix una visió multidisciplinària i transversal de la cultura contemporània, també està indexada al portal de revistes científiques de la UB (RCUB). 

Després de la presentació del número 0 el passat mes de setembre en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Compàs d'amalgama publica ara el primer número (de periodicitat semestral, el segon apareixerà a la tardor). La revista va néixer amb l’objectiu d’amalgamar opinions i punts de vista diferents sobre la realitat passada o present de la cultura, i té en compte diferents àmbits del món del coneixement, la literatura i les arts.

Dirigida per Teresa-M. Sala i Francesco Ardolino, el seu nom fa referència al terme musical «compàs d’amalgama», resultat de la suma de dos o més compassos simples o compostos, diferents entre si, i unificats en el context d’una partitura musical. Cada número consta, d’una banda, de seccions temàtiques amb articles propis d’una publicació cultural i divulgativa i, de l’altra, d’un dossier monogràfic que incorpora contribucions de caràcter acadèmic. 

En aquest número, Teresa-M. Sala conversa amb Josefina Matamoros —amb una llarga trajectòria en el món de l’art i la cultura, que culminà en l’etapa en què va dirigir el Museu d’Art Modern de Ceret— sobre les experiències que han marcat la seva vida professional i personal. A la secció «Frontisteri», reservada al pensament i la filosofia, Josep Monserrat ens presenta un text inèdit del pedagog, lingüista i historiador Alexandre Galí (1886-1969), Beatriu parla, en què reflexionava sobre les condicions necessàries per comprendre la realitat, entesa com un retorn a la mirada de l’infant. El dossier monogràfic, aquesta vegada dedicat al riure, inclou quatre articles que ens ajuden a entendre’l des de perspectives diverses: de l’àmbit teòric a les aplicacions en el camp social, i de les categoritzacions semiòtiques a les pràctiques queer.

Pel que fa a la resta de seccions: «Littere» (literatura) conté un article d’Àlex Matas sobre tres llibres que suggereixen camins inexplorats per unes geografies alternatives, i un de Marta Marín-Dòmine que tracta de la nostra relació com a individus d’una comunitat amb els espais dedicats a la memòria. A «Artis» (art, música, teatre i cinema), Francesc Foguet i Boreu es pregunta si és possible fer un teatre políticament compromès en una societat mancada de llibertats, i Víctor Ramírez Tur analitza el vincle entre les iconografies del davallament de la creu i de la pietat i les pràctiques relacionades amb vivències al voltant de la sida, en què el gest de sostenir és l’element principal. A la secció «Levana» (pensament pedagògic), Raquel Cercós i Eulàlia Collelldemont reflexionen sobre l’educació estètica en els parcs i jardins urbans. A «Afinitats» (debat científic), trobem un article sobre computació quàntica a càrrec de Carlos Bravo Prieto, Diego García Martín i Adrián Pérez Salinas (del grup Quantic, UB-IFAE-BSC), i un text d’Evelyn Fox Keller publicat el 1977, «L’anomalia d’una dona en física» (traduït aquí, per primer cop al català, per Sònia Estradé), en què critica la misogínia dels cercles científics en què va estudiar i treballar. La secció «Ciutats» presenta un article d’Inés Aquilué Junyent i Estanislau Roca Blanch sobre la neu com a testimoni de la història a Sarajevo.

Aquest número de la revista està dedicat a la fotògrafa barcelonina Núria López Torres, de la qual es presenten tres fotografies, la de la portada i dues a l’interior.

Teresa-M. Sala és professora d’Història de l’Art a les facultats de Belles Arts i de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i docent del màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia, del qual ha estat coordinadora. És autora de diversos llibres, catàlegs d’exposicions i articles, i les seves darreres publicacions amb Edicions de la UB són: Visions dels Pirineus. Entre la Renaixença i el Modernisme (2017); Poètiques de la natura. Espais per a l’espiritualitat (amb Irene Gras, 2018), i I-Media-Cities. Innovative e-Environment for Research on Cities and the Media (amb Mariona Bruzzo, 2018). És també la directora de la col·lecció Singularitats, que acaba de rebre el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica.

Francesco Ardolino és professor de Filologia Italiana a la Universitat de Barcelona i docent del màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals (CRIC), del qual ha estat coordinador. A banda de l’activitat com a crític literari, destaquen les seves edicions catalanes de clàssics italians del segle XX i la primera versió integral en català del llibre de Marco Polo, que va dur a terme amb Manuel Forcano. A Edicions de la UB ha editat, juntament amb Ernest Marcos Hierro i Helena Badell Giralt, el volum En eterna vigília. Tradició i compromís en l’obra de Iannis Ritsos (2014) i, amb Elena Losada, Violència i identitat (2017). És vicepresident de l’Associazione Italiana di Studi di Catalanistica (AISC), director de la revista Haidé. Estudis Maragallians, i membre del consell de redacció de la revista Caràcters i de l’equip encarregat de l’edició crítica de les Obres completes de Joan Maragall. 




<em>Catalunya i Espanya (II)</em>
Catalunya i Espanya (II)

Debats UB

Xavier Pons Ràfols, Joan Vintró Castells, M. Carme Junyent, Albert Branchadell, Francesc Xavier Vila, Antoni Tort i Bardolet, Juli Palou, Belén Tascón, Josep M. Vallès, Astrid Barrio

«Autodeterminació, democràcia i secessió: la perspectiva des del dret internacional

Xavier Pons Ràfols
Universitat de Barcelona

»En el context del cicle “Debats UB: Catalunya i Espanya” i en el marc de la jornada “Constitució i organització territorial”, em correspon abordar la manera en què el dret internacional considera una situació com la que estem vivint actualment a Catalunya: en una part del territori d’un estat existent —Espanya— tenen lloc importants tensions secessionistes —que es pretenen fonamentar, a més, en el dret d’autodeterminació i en la democràcia i el seu reconeixement en l’ordenament jurídic internacional— que han conduït a una crisi política i territorial de gran magnitud. Per poder-ho fer, he d’establir, primerament, algunes consideracions inicials sobre el dret internacional i la seva interacció amb els ordenaments interns dels estats (1). Tot seguit m’ocuparé de tres dimensions, al meu entendre, essencials i que, com dic, han estat utilitzades amb profusió —i, segons el meu parer, de manera abusiva i amb excessiva confusió— en els darrers temps en el debat polític i mediàtic a Catalunya: d’una banda, en relació amb l’abast i el contingut del principi de la lliure determinació dels pobles reconegut per les Nacions Unides (2); de l’altra, respecte de la significació dels drets humans i del principi democràtic en l’ordenament jurídic internacional (3); i, finalment, sobre l’aproximació del dret internacional a la secessió unilateral i als seus efectes (4).

»El dret internacional i els ordenaments interns dels estats: idees inicials prèvies

»Per tal de poder abordar amb claredat la perspectiva del dret internacional sobre situacions com les tensions secessionistes que convulsionen intensament la política catalana i espanyola, convé indicar, en primer lloc, que el dret internacional no entra en cap cas en la precisa organització territorial que tingui establerta cada estat. En la mesura que es tracta d’un ordenament jurídic creat pels mateixos estats, cadascun d’ells es reserva, en virtut del principi fonamental de la seva sobirania, la decisió sobre com s’organitza territorialment i com estableix la seva governança multinivell. En altres paraules, podríem dir que al dret internacional li resulta absolutament indiferent si un estat és més o menys federal, més o menys autonòmic, més o menys descentralitzat o, contràriament, si és més o menys centralista. Tot això —és a dir, el model concret d’estat en termes territorials— correspon definir-ho a les normes bàsiques internes de cada estat, començant per les seves normes constitucionals. En definitiva, el dret internacional ho remet als ordenaments interns dels estats.

»Ara bé, també és cert que, principalment des de la fi de la Segona Guerra Mundial i amb l’empenta de les Nacions Unides i l’afirmació en el pla internacional dels drets humans, moltes normes internacionals de caràcter fonamental han anat reconeixent tant la rellevància dels drets humans i la necessitat de l’impuls del caràcter democràtic dels sistemes juridicopolítics interns com, de manera especial pel que a nosaltres ens interessa, el dret de tots els ciutadans a la participació política, directa o indirecta. Podríem dir que, malgrat que la realitat internacional continua sent en aquest sentit —dissortadament— excessivament tossuda, el respecte dels drets humans s’ha acabat configurant com una obligació internacional, i s’està reconeixent i està emergint en el dret internacional el que podríem anomenar un principi democràtic, que ens pot portar a afirmar que aquest ordenament jurídic prefereix sistemes polítics democràtics, respectuosos amb les obligacions internacionals en matèria de drets humans. Tanmateix, també cal indicar que l’ordenament internacional no obliga els estats a adoptar cap sistema polític concret, ni estableix cap model concret de democràcia o de sistema democràtic, ni privilegia tampoc cap mecanisme específic de participació política, per bé que reconegui aquest dret. És a dir, si bé el dret internacional, cada cop més, els prefereix democràtics, els estats poden tenir —i, de fet, tenen— les més variades organitzacions politicoconstitucionals, els més diferents sistemes electorals o els més diversos mecanismes de participació política, incloent-hi o no els referèndums; i el dret internacional no privilegia ni els uns ni els altres. En definitiva, de nou, el dret internacional remet també aquesta regulació als ordenaments interns dels estats.»

 


Premsa
«La seva activitat com a teòric i tractadista artístic, ara pulcrament recollida i comentada amb un gavadal de coneixements per part d’Eliseu Trenc.» Escrits sobre art, d’Alexandre de Riquer, ressenyat al digital de cultura Núvol.
 

«Autor, entre altres obres, de La ciència en la literatura (Universitat de Barcelona, 2015), premi Crítica Serra d’Or 2016.»

La ciència en la literatura, de Xavier Duran, citat en un article al digital Vilaweb.
 

«Martí Monterde, a la introducció, diu que no podria haver-hi un debut més adequat per a la sèrie que s’inicia amb aquest volum.» Escrits sobre literatura comparada, de Joseph Texte, ressenyat a la revista digital Sonograma
 

«Premio nacional de Edición Universitaria como mejor obra de divulgación científica, rescata obras de todas las épocas que explican el contexto de esta pandemia.»
La ciencia en la literatura, de Xavier Duran, citat a la revista digital Experpento.
 

«C’est un texte scientifique, très documenté et joliment illustré.»
150 anys de taules periòdiques a la Universitat de Barcelona, a cura de Santiago Álvarez i Claudi Mans, ressenyat a la revista del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) Actualité Chimique.
 

«Analitza la dimensió social de la situació d’emergència ambiental que vivim.»
Què hi ha darrere la crisi ambiental?, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello, ressenyat al setmanari La República
 

«Un autor prolífic que combina la producció acadèmica amb l’assagisme lliure.» La col·lecció Figura, que dirigeix Antoni Martí Monterde, citada al diari digital Diario.es.
 

«El libro es un auténtico tratado de la aparición y el análisis de la ciencia en las obras literarias desde Homero a los tiempos actuales.» La ciencia en la literatura, de Xavier Duran, ressenyat al digital Gaussianos.
 

«Els escrits inclosos a Cultura / El vell i el nou humanisme són, en part, un intent de clamar per un humanisme que pogués fer front al feixisme.» Cultura / El vell i el nou humanisme, de Victor Klemperer, ressenyats a la revista L’Avenç.
 

«Traça una diguem-ne prehistòria de la literatura comparada acadèmica en l’àmbit català alhora que en descriu la situació en l’actualitat.» La col·lecció Figura, que dirigeix Antoni Martí Monterde, en un article al digital de cultura Núvol
 

«Hombravella va escriure diversos llibres. L’últim, Pàgines viscudes d’un economista català, repassava la seva trajectòria personal.» Pàgines viscudes d’un economista català, de Jacint Ros Hombravella, citat en l’obituari del diari Ara.