Gestión del tiempo en Educación Superior. Prácticas de eficiencia y procrastinación, a cura de Caterina Calderón i Josep Gustems, ofereix algunes reflexions d’experts per millorar la gestió del temps i proposa pautes innovadores a estudiants i docents en els àmbits de l’educació, la psicologia i les humanitats.

Entrevistem Josep Gustems, un dels editors de l’obra, amb motiu de la seva publicació.


L’oportunitat del llibre en aquest moment és inqüestionable. Què té d’específica la gestió del temps en l’educació superior respecte dels altres nivells educatius, o de la vida mateixa?

La veritat és que quan vam escriure el llibre no vam pensar que estaríem encara avui en confinament i havent hagut de fer un esforç tan gran d’adaptació. «La vida te da sorpresas...». Contestant la pregunta, diria que l’educació superior exigeix dels seus participants (sobretot de l’alumnat) una dedicació molt profunda i dilatada en el temps a l’estudi específic. Sovint aquesta etapa de la vida coincideix amb un moment en què apareixen altres elements que ocupen la nostra atenció, com alguns treballs (sovint a temps parcial o en períodes de vacances), un augment de les relacions socials, la sensació de certa soledat i vulnerabilitat, de vegades el distanciament del nucli familiar, la pràctica d’algunes activitats de voluntariat o hobbies, o fins i tot la formació d’un nou nucli familiar... Tot un seguit de situacions que obliguen a centrar-se molt en l’agenda i l’horari personal, i fan que el temps passi a ser un recurs molt valuós. Els alumnes deixen de tenir algú que els va dient tota l’estona què han de fer, per esdevenir més autònoms. És el camí de fer-se gran…

La procrastinació és un mal propi del nostre temps, o són les nostres formes de vida les que la provoquen? 

La procrastinació ha existit sempre, però amb altres noms i formes, i ha passat desapercebuda a la comunitat científica i educativa fins a les darreres dècades, quan s’ha vist que postergar determinades accions pot arribar a constituir una font d’estrès afegit i, a més, afecta de manera directa el rendiment acadèmic. És cert que la vida «moderna» està sovint massa plena d’estímuls que ens orienten en totes direccions i que, d’una manera lúdica, ens desvien dels nostres objectius amb molta facilitat. Pensem, per exemple, en les tecnologies digitals o les xarxes socials i el temps «afegit» que ens prenen normalment en el dia a dia...

L’educació que rebem ens facilita les eines emocionals per aprendre a gestionar el nostre temps?

No gaire. L’educació està canviant molt ràpidament, més del que som capaços d’assumir de forma coherent i viscuda els qui ens hi dediquem. En molts centres d’educació superior s’ha abandonat la figura del tutor, que esdevé central en aquest context de canvis. Els plans d’acció tutorial de molts ensenyaments han estat abandonats en moments de crisi econòmica o de manca de recursos i han acabat sent un cúmul de bones intencions i pràctiques sense ningú al darrere que les impulsi i les activi entre l’alumnat.

Estem en ple debat sobre els pros i els contres de l’ensenyament presencial en contrast amb altres sistemes. Aquesta crisi accelerarà els canvis?

Ja ho ha fet. Des de fa dos mesos estem en un context virtual que se’ns ha presentat sobtadament, sense avisar; una crisi sanitària que ha posat de manifest certes necessitats del sistema educatiu i ha posat a prova la nostra competència digital docent. Diria que, tot i la improvisació, hem sabut estar força a l’altura de la situació, però caldria reformular les tasques, els objectius, la metodologia, el material, l’avaluació, etc., si aquest hagués de ser el nou escenari docent de la UB i de l’educació en general. Les universitats virtuals tenen una altra organització i crec sincerament que la UB ha d’apostar per potenciar el valor de la presencialitat i esdevenir un referent en l’educació presencial.

Crec que la COVID-19 ens ha ajudat a distingir entre allò fonamental i allò més accessori, prescindible, i ha estat una lliçó de com cal reorganitzar-nos. El futur de tot plegat està en mans de la ciència, de la política i dels qui gestionen la universitat, però en tot cas haurà estat una experiència que no oblidarem.

Cal reaprendre a gestionar el temps amb l’ensenyament en línia o el teletreball?

L’experiència ens ha dit que sí, que hem de ser rigorosos i marcar-nos límits. Hem d’aprendre dels companys que han treballat en universitats en línia... Cal ser puntuals i no sobrepassar-nos en els horaris que ens marquem. 

Hi ha estudis que assenyalen que es dediquen dues hores més al dia al teletreball que al treball tradicional, i això no és bo per a ningú, no millora la universitat ni la seva gent. Necessitem un període d’adaptació que no hem tingut, ni el professorat ni l’alumnat. Saber que ens espera un futur semblant al que hi havia abans tampoc motiva a fer tots els esforços que potser caldria fer...

De tota manera, crec que l’experiència no ha estat pas negativa, sinó diferent, i en aquesta diferència hem après a créixer com a persones i com a docents.

Quins ensenyaments s’adapten millor a l’ensenyament no presencial, i per què?

Molts ensenyaments s’estan adaptant al sistema no presencial, però amb mancances tecnològiques que segurament es podran anar superant amb temps, inversió i formació. Els ensenyaments basats en la memorització poden adaptar-s’hi bé, però la universitat ha estat i és un fòrum de discussió acadèmica, i això és difícil —per no dir impossible— en un entorn no presencial. A més, avui dia la universitat du a terme una educació competencial orientada a desenvolupar en l’alumnat habilitats acadèmiques de tota mena. Moltes són instrumentals, comunicatives, discursives, argumentatives, poètiques...; d’altres requereixen espais i materials molt singulars, com els laboratoris, o fins i tot el contacte humà...

Probablement les condicions per evitar el contagi ens situaran en escenaris de semipresencialitat, on es combinaran els grups reduïts amb ensenyament virtual; això provocarà una reorganització de la docència, però garantint la presència mínima necessària en allò que és fonamental.

Crec que, més enllà del fet que una vacuna acabi allunyant la COVID-19 de les nostres vides, distingir i preservar allò essencial en l’ensenyament universitari haurà estat una autèntica lliçó magistral. 
 

Europa como refugio. Reflejos fílmicos de los exilios españoles (1939-2016), de Marta Piñol Lloret, tracta un dels episodis més tristament cèlebres de la història recent d’Espanya des del punt de vista cinematogràfic.

L’exili republicà ha estat tractat en nombrosos audiovisuals —tant nacionals com estrangers, de ficció i de no-ficció— que l’aborden des de diferents perspectives ideològiques, i també des del cinema militant. El llibre de Marta Piñol Lloret analitza tota aquesta producció, tenint molt present el context històric i polític, per comparar la imatge de l’exili que ofereix el cinema espanyol amb la d’altres propostes estrangeres. Posa especial atenció a la lluita clandestina i el paper dels nets dels exiliats, ja que alguns d’ells van dirigir pel·lícules per tal de recuperar i llegar la memòria dels seus familiars.

Europa como refugio estudia les diverses causes de l’exili, així com l’acollida que van tenir els exiliats en alguns països europeus. Lògicament, l’etapa posterior a la Guerra Civil ocupa la major part del llibre, que toca aspectes com l’evacuació de la població infantil durant la guerra, el pas de les fronteres, les peripècies del viatge, el tracte rebut en els llocs d’arribada —els camps d’internament i d’extermini, la contribució a la resistència armada o l’allistament a les tropes aliades durant el conflicte mundial—, les relacions amb Espanya en la clandestinitat, els retorns i les repatriacions, o la memòria de l’exili al cap dels anys.

L’autora ha fet un treball de camp exhaustiu —revisant pel·lícules de tot tipus, contactant amb filmoteques i arxius dels països concernits, entrevistant testimonis que van conèixer els protagonistes o els seus descendents, etc.— per oferir una visió panoràmica del tractament fílmic d’un tema que hauria d’ocupar un lloc preferent en el coneixement de la història espanyola contemporània.

La col·lecció Comunicació Activa, dirigida per Antoni Remesar, reuneix obres que tracten sobre la cultura de la comunicació i la imatge, amb l’objectiu de fomentar les pràctiques professionals, el debat i la reflexió, i atenent a àmbits emergents d’aplicació i transferència comunicacional. Els darrers títols publicats són: Muertes creativas en el cine (2018), de Joan Marimón; Barcelona a ras de suelo (2017), de Danae Esparza; Public Space and Memory (2016, eBook), a cura de Núria Ricart; The Art of Urban Design in Urban Regeneration (2016, eBook), a cura d’Antoni Remesar, i El muntatge cinematogràfic (2015), de Joan Marimón.

Marta Piñol Lloret, doctora en Història de l’Art, és professora de la Universitat de Barcelona, de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha editat, entre altres llibres, Monstruos y monstruosidades (2015); Crónica de un desencuentro (amb José Enrique Monterde, 2015); Relaciones ocultas (2018), i Imaginar mundos (2019). També ha traduït i editat El Greco, de Serguéi Eisenstein (2019).

La Guia il·lustrada per a conèixer els arbusts i les lianes, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart, aplega 264 arbusts i lianes que creixen espontàniament a les planes i muntanyes del nostre país o que es planten com a ornamentals.

Seguint la línia endegada amb la Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (1a edició, 2015), els autors han elaborat una obra de gran bellesa gràfica adreçada als amants de la natura que vulguin conèixer les plantes llenyoses del nostre entorn i, d’aquesta manera, fer que siguin més valorades. També és especialment útil per als naturalistes i els afeccionats a la botànica, així com per als estudiants de les disciplines relacionades amb la biologia vegetal, la jardineria i l’agricultura, entre altres.

L’edició d’aquesta obra significa la culminació d’un projecte iniciat el 2015 que s’inspira en les guies de Francesc Masclans (Guia per a conèixer els arbres, 1958, i Guia per a conèixer els arbusts i les lianes, 1963), publicades pel Centre Excursionista de Catalunya. Llistosella i Sànchez-Cuxart han elaborat unes guies molt completes i alhora entenedores, pensades per a tots els públics, que conjuguen la claredat en el plantejament amb el rigor científic.

El llibre s’obre amb una breu introducció en què s’exposa la diversitat morfològica dels arbusts i de les lianes, la terminologia botànica, unes claus il·lustrades amb els principals trets diferencials (fulles, flors i fruits) de cada espècie per poder-la identificar amb el nom científic i els noms populars de cada arbust i liana en diverses llengües, així com una descripció detallada en què s’indica l’època de florida, l’ambient on viu i la regió d’origen, a més dels usos, les semblances i alguna curiositat.

Les extraordinàries imatges de branques, fulles, flors i fruits proporcionen al lector la informació definitiva per a reconèixer cada planta. El volum inclou també un glossari i els índexs de noms científics i de noms populars en català.

Jaume Llistosella i Vidal és doctor en Ciències Biològiques i professor del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO, UB), des del 1999 és responsable del mòdul de fongs del Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya FungaCat (Generalitat de Catalunya i UB). També ha format part de l’equip d’investigadors del projecte Flora Micológica Ibérica (Real Jardín Botánico de Madrid, CSIC). Ha publicat articles en revistes especialitzades de micologia i és coautor de diversos llibres de fongs. L’any 1999 li va ser atorgat el premi Pius Font i Quer de Botànica, de l’Institut d’Estudis Catalans, pels seus estudis sobre les russulals de Catalunya i de les illes Balears.

Antoni Sànchez-Cuxart és llicenciat en Ciències Biològiques i actualment treballa com a conservador de l’Herbari BCN del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal (CeDocBiv) de la Universitat de Barcelona. És membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO, UB) i ha col·laborat en el projecte Flora Ibérica (Real Jardín Botánico de Madrid, CSIC), al qual també ha contribuït com a coautor amb una monografia sobre les umbel·líferes.

Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart també són autors de L’herbari: arbres, arbusts i lianes (2004); L’herbari: mates, herbes i falgueres (2a edició, 2019), i la Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (3a edició, 2018), guardonada amb el Premi Societat Catalana de Biologia a la divulgació (2016), tots publicats per Edicions de la Universitat de Barcelona.

«El 31 de desembre de 2019 les autoritats de la República Popular de la Xina van comunicar a l’Organització Mundial de la Salut diversos casos de pneumònia d’etiologia desconeguda a Wuhan, una ciutat situada a la província xinesa de Hubei. Una setmana més tard, es va confirmar que es tractava d’un nou coronavirus que ha estat denominat SARS-CoV-2. Aquest virus causa diverses manifestacions clíniques que s'engloben sota el terme COVID-19 i inclouen quadres respiratoris que varien des de tos, malestar general i febre, fins a quadres de pneumònia greu amb destret respiratori agut, xoc sèptic i fallida multiorgànica. La majoria dels casos de la COVID-19 notificats fins ara cursen amb quadres lleus. No obstant això, tant el pronòstic de la malaltia com el coneixement actual, basat en les dades publicades més recentment i en els pacients ja tractats, indiquen que un percentatge significatiu de pacients patiran insuficiència respiratòria aguda, pneumònia intersticial i hipoxèmia greu, necessitaran ventilació mecànica prolongada i presentaran una mortalitat elevada. 

»L’expansió del virus a pràcticament tot el planeta, la seva capacitat de difusió i d'infectivitat, l’elevat nombre d’afectats en creixement exponencial, una mortalitat que s’incrementa amb l’edat i la comorbiditat dels afectats, així com el seu impacte en la vida de les persones i en el sistema d’assistència sanitària, han provocat una emergència sanitària mundial de proporcions enormes. Aquesta emergència s’ha traduït en la necessitat de confinar els ciutadans en els seus domicilis, fet que ha tingut un greu impacte en l’economia i, sobretot, en la necessitat d’adquirir o fabricar utensilis sanitaris de manera urgent a causa de la insuficiència de les existències emmagatzemades. Actualment, manquen equips de protecció individual suficients (màscares, guants), però, especialment, llits hospitalaris i llits a les unitats de vigilància intensiva, personal sanitari i els respiradors necessaris per atendre la població més afectada per la pandèmia. A més, com a efecte col·lateral, s’està perjudicant el tractament de la resta de patologies que lògicament continuen afectant la població. Així mateix, l’escassetat de recursos està minvant el nombre de metges i personal d’infermeria a causa dels contagis, la qual cosa accentua les mancances i aconsella augmentar no solament els pressupostos, sinó el nombre de metges i d’infermeres, especialment intensivistes, la formació polivalent dels quals fa que siguin útils en múltiples àrees i situacions, siguin o no de pandèmia. 

»D’altra banda, aquesta emergència té un gran impacte en el conjunt de la societat ja que, temporalment, proscriu la vida social, paralitza moltes activitats laborals i impedeix els ritus funeraris. En resum, limita drets fonamentals, posa l’accent en la protecció del bé comú —en aquest cas, la salut de les persones— i, en aquesta situació, prioritza el principi bioètic de justícia.

»Davant les condicions actuals d’emergència sanitària, aquest document té l’objectiu d’orientar l’actuació dels professionals i facilitar la presa de decisions de manera homogènia en l’àmbit de l’atenció a pacients en situació crítica. 

»Les indicacions del present protocol d’actuació s’han d’interpretar de manera individualitzada per a cada pacient i sempre ha de prevaler el judici clínic. Aquestes recomanacions poden variar segons l'evolució del coneixement sobre la malaltia i la situació epidemiològica.»