Coincidint amb la setmana BCNegra, publiquem Papeles del crimen. Mujeres y violencia en la ficción criminal, a cura de María Xesús Lama, Elena Losada i Dolores Resano.

Actualment hi ha un boom de la literatura i la cinematografia criminal, que inclou un nombre rellevant d’autores que han renovat el gènere incorporant-hi protagonistes femenines. Parlem amb Elena Losada, una de les editores d’aquest volum, que analitza la representació de la violència amb les dones, ja sigui com a víctimes o com a agressores, en la narrativa literària i fílmica actual. 


La novel·la criminal és la que millor reflecteix la realitat social? Irònicament, podríem dir, doncs, que es tracta del veritable realisme social que reclamaven els intel·lectuals marxistes dels setanta...

No en tinc cap dubte, que és així, i sempre ho he manifestat a tot arreu. Aquella novel·la del realisme social dels setanta no tenia «literatura». En canvi, la novel·la criminal té una història, una trama que permet incorporar tots els elements de caràcter social que es vulguin. 

D’altra banda, no tot és realisme social. Tenim exemples paradigmàtics, com  Empar Fernàndez o Cristina Fallarás, amb posicionaments ideològics d’esquerra i fins i tot radicals, i d’altres com Reyes Calderón, que escriu novel·la criminal des d’una visió catòlica i conservadora. La novel·la criminal és només un esquelet que es pot vestir segons les capacitats i destreses de cada escriptor, d’acord amb la ideologia de cadascú.


Malgrat els alts i baixos, aquest gènere literari gaudeix sempre de bona salut, oi? A què creu que és degut, això?

Sempre hi ha hagut un fons editorial i lectors de literatura criminal, però el boom es va produir a partir del 2005 amb l’esclat dels autors nòrdics, que ho ha canviat tot. Abans hi havia menys infraestructura però un bon nombre d’autors, i ara existeix tota una indústria editorial al darrere que treballa per mantenir l’èxit. A més, cal tenir en compte una circumstància essencial: el gènere criminal és addictiu!

Els lectors joves —i també els escriptors— d’ara no beuen de la tradició original nord-americana —Hammett, Chandler, Macdonald—, sinó de l’europea i la llatinoamericana. Hi ha ecos d’aquella època en alguns autors actuals d’una certa edat, però la factura actual de la narrativa criminal és absolutament contemporània.


La narrativa criminal protagonitzada per dones és un subgènere dins el gènere? Això ho veu com una limitació o com un avantatge?

No és un subgènere de cap manera. La novel·la criminal té autors i autores, però el sexe de l’autor no predisposa ni determina que escriguin coses diferents. A mi m’irrita especialment el terme femicrime. És una etiqueta de mercat que considero equivocada. La novel·la criminal té una infinita varietat de registres, tècniques, aproximacions, protagonistes, i el fet que l’autor sigui home o dona no determina que s’escrigui d’una manera o d’una altra.

Ara bé, també cal dir que aquest gènere literari ha estat durant molt de temps un reducte d’autors homes i que, alguna vegada, encara sura algun pòsit masclista, com va passar a la Semana Negra de Gijón del 2016, amb una absència absoluta de dones entre els finalistes de tots els premis. Afortunadament, aquesta qüestió es va superant.


La violència exercida per les dones és diferent de la que exerceixen els homes? Què la caracteritza?

Aquest és el tema més complex i pertorbador, tant per al feminisme com per al patriarcat. Hi ha encara molts prejudicis i molt paternalisme a l’hora de crear personatges femenins violents. O bé és una pobra víctima de la societat —o de la violència masclista—, que l’empeny a buscar una solució violenta als seus abusos, o bé ha de ser un monstre deshumanitzat. Crec que encara queda molt camí per recórrer en aquest camp. És interessant veure el tractament narratiu que es fa de les dones policia, la seva relació amb l’ús de la força i de les armes. L’apropament femení a la violència sempre és diferent, ja que no es basa en la premissa de la força física masculina, sinó que té altres aspectes que la fan suggestiva des del punt de vista narratiu. En aquest sentit, cal esmentar els estudis sobre la relació entre la feminitat i el mal que duen a terme els grups de recerca en filosofia i en criminalística.


El llibre surt coincidint amb la celebració de la setmana BCNegra, que ja ha celebrat quinze edicions. Més enllà de l’aparador que representa Barcelona, creu que és una ciutat negra i criminal?

Totes les grans ciutats són criminals, i Barcelona no n’és una excepció. Però, a més, aquí hi ha hagut el desenvolupament d’una indústria editorial molt potent, i això s’ha traduït en una tradició literària criminal d’un cert gruix —només cal recordar la col·lecció La Cua de Palla, per exemple—, que sempre ha gaudit del favor del públic lector. I encara més: la mateixa ciutat s’ha convertit —gràcies sobretot a Manuel Vázquez Montalbán i el seu personatge Pepe Carvalho— en un escenari literari de primer ordre. Aquests tres factors expliquen l’èxit continuat d’aquest model.

El darrer títol de la col·lecció Catàlisi mostra la importància de l’acció humana en la degradació del planeta.

Què hi ha darrere la crisi ambiental? Aportacions des de l’ecologia social, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello, exposa les idees que defensa l’ecologia social, molt present en el món de la ciència i l’activisme ecologista. Aquest concepte es remunta als anys seixanta del segle passat, quan Murray Bookchin, un anarquista nord-americà d’origen europeu, el va formular per primera vegada per posar en relleu el paper de les persones en la resolució dels problemes ambientals.

La noció d’ecologia social no és només teòrica, sinó que també és profundament pràctica: vol aplicar el coneixement dels factors que han conduït a la situació actual per canviar la societat i aconseguir la millora del medi. Així, doncs, l’acció humana és la protagonista del canvi ambiental o, dit d’una altra manera, la societat esdevé el factor principal de la transformació ecològica.

El llibre s’estructura en tres parts. La primera conté tres capítols volgudament transversals i alhora globals, tots relacionats amb la crisi ambiental. La segona part aborda alguns temes útils per entendre qüestions fonamentals d’aquesta crisi (des del creixement demogràfic fins a les ciutats, la cultura, les mobilitzacions ecologistes i els perills i les catàstrofes ambientals, entre d’altres). La tercera part presenta experiències i fets actuals com a propostes dels canvis que cal fer si es vol assolir una societat ecològica.

Entre el ventall de canvis ja presents entre nosaltres, s’exposen els que tracten de la capacitat de transformació derivada de la implicació personal, i també del treball de determinats grups per organitzar les feines de manera cooperativa. Així mateix, com a exemple del potencial de transformació de les administracions, s’ofereix una mirada a l’àmbit de l’urbanisme (un dels instruments primordials dels ajuntaments), que ha tingut la capacitat de desenvolupar propostes de millora ecològica a les ciutats. En els dos darrers capítols s’analitza com la societat aborda tots aquests canvis des dels discursos teòrics i mentals, començant per la cultura ambiental i acabant amb la ciència.

La col·lecció Catàlisi, dirigida per David Bueno, té com a objectiu facilitar l’accés a la cultura científica a un públic ampli, especialista i no especialista, amb llibres d’investigadors que tracten temes de la ciència actual per acostar el coneixement científic a la societat.

M. Àngels Alió és professora de geografia humana a la Universitat de Barcelona i la seva recerca se centra en la reestructuració ambiental urbana, el planejament ambiental, els problemes socioterritorials de la contaminació, i l’estudi dels moviments i els conflictes socioambientals.

Helena Perxacs és geògrafa i s’ha especialitzat en desenvolupament sostenible, agricultura i món rural. Professora a la Universitat de Barcelona, treballa en temes ambientals a la Diputació de Barcelona.

Enric Tello és doctor en Història Contemporània i catedràtic del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la UB. Dirigeix un grup d’investigació sobre la formació històrica dels paisatges agraris catalans en el marc socioambiental de la Mediterrània occidental.

Edició facsímil de Les Concòrdies dels apotecaris de Barcelona, la segona farmacopea més antiga del món.

La Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i Edicions de la Universitat de Barcelona han coeditat la tercera edició facsímil de les Concòrdies, un cop exhaurides les dues anteriors (de 1980 i 2007). Aquests textos —publicats en diferents edicions els anys 1511, 1535 i 1585— van ser la farmacopea vigent al Principat de Catalunya fins al 1794. La de l’any 1511 només és superada en antiguitat per la de Florència. Les concòrdies eren un acord —per això es denominen així— entre els apotecaris i els metges sobre la formulació i la preparació de les medecines compostes, i eren de compliment obligatori pels apotecaris del col·legi de la ciutat de Barcelona. Hi consten 370 fórmules que apleguen 617 drogues d’opiates, electuaris i llepadums, pastilles, conserves, xarops i arrops, infusions i coccions, píndoles, laxants, pólvores, col·liris, olis, ungüents, cerats i emplastres. Predominen les del regne vegetal, 513, mentre que 46 són del regne mineral i 58, de l’animal.

El conjunt que formen les tres Concòrdies de Barcelona del segle XVI és un dels documents més significatius i admirats de la història de la farmàcia, no solament per la bellesa de l’edició, sinó per la seva importància en el si de la professió d’ençà que Frederic II, rei de les Dues Silícies, va promulgar l’edicte que separava la pràctica de la medicina i la de la farmàcia.

El títols originals són: Concordie Apothecariorum Barchinone, del 1511 (escrita en llatí amb caràcters gòtics); Concordie Pharmacopolarum Barcinonensium, del 1535, i Concordia Pharmacopolarum Barcinonensium, del 1587 (escrita en llatí, excepte el permís d’impressió, en català, i amb numeració aràbiga). Publicades pel Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, són les tres úniques concòrdies conegudes fins avui. De les dues darreres, se’n té notícia des de sempre, mentre que la primera fou pràcticament ignorada fins que el 1943 el farmacèutic Francesc Ballester, de Valls, va localitzar-ne un exemplar i en publicà la notícia a Farmacia Nueva, a la qual seguiren una llarga controvèrsia i diverses publicacions.

L’any 1980 la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona va adquirir els dos exemplars incomplets coneguts i va poder reunir en un volum únic la primera de les concòrdies barcelonines. Per tal de recordar l’efemèride, Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar 500 exemplars d’una primera edició facsímil de l’obra esmentada. La segona edició facsímil es va publicar el 2007 amb motiu del cinquantè aniversari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i va reunir les tres Concòrdies de Barcelona. 

Aquesta tercera edició facsímil, que reprodueix la bellesa de les edicions originals, conté un pròleg de Jaume Casa Pla i un estudi introductori amb sengles articles de Josep Maria Suñé Arbussà sobre la història de les concòrdies, de Xavier Sorní Esteva sobre el Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, i de Jacint Corbella sobre les malalties del segle XVI a Catalunya. Aquesta publicació ha estat possible gràcies a l’ajut de la Fundació La Caixa i del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, i a la Universitat de Barcelona, propietària d’un dels dos exemplars que es coneixen de l’edició original del 1511, que actualment es troben dipositats a la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació.

Les tres Concòrdies de Barcelona formen un corpus de gran valor documental, històric i farmacèutic, que il·lustra els orígens del saber de l’art de curar a casa nostra i aporta una base de coneixement sòlid, sobre la qual es va fonamentar durant segles el prestigi de l’apotecari, que rebia una acurada formació per mitjà de l’organització gremial, i del mateix farmacèutic, que aprenia la professió a les aules de la Universitat de Barcelona de l’època moderna.

«Durante las primeras décadas del siglo XXI, y en especial en la segunda, se ha producido en España un auge sin precedentes de la narrativa criminal, entendiendo como narrativa también la textualidad fílmica y no solo la literaria. A las intrigas históricas con templario indispensable les han sucedido como fenómeno de cultura popular los bestsellers de la novela criminal nórdica y asistimos a una revitalización muy notable del viejo género. Este además siempre se ha resistido a su confinamiento en un paradigma estricto y único o a su aparente destino de “literatura de género”, porque este boom se ha extendido desde la literatura más comercial hasta textos que manifiestan una voluntad de estilo y de literariedad más que notable. Y en esa narrativa criminal del siglo XXI ha habido muchos nombres de mujer, pese a la pertinaz invisibilización. Para cuantificarlos y estudiar las características de sus textos planteamos dos proyectos de I+D+I3 cuyo resultado más visible para el público ha sido la página webbase de datos online www.ub.edu/munce, donde están catalogados a día de hoy 205 textos de 91 autoras. Los trabajos que reunimos en este volumen, algunos de ellos directamente fruto de estos proyectos, otros cercanos en la distancia, reflejan el interés por esta producción de autoría femenina.

»Desde el ya lejano 1979, en que Lourdes Ortiz publicó Picadura mortal, la primera novela criminal moderna de autoría femenina en España, podemos dibujar toda una cartografía, incluso una genealogía. En primer lugar, las pioneras de los años ochenta: Marina Mayoral, Núria Mínguez, Josefa Contijoch, Maria Aurèlia Capmany y Maria-Antònia Oliver, entre otras. Tras ellas llegó el hito fundamental que significó en los noventa la serie de Alicia Giménez Bartlett con la inspectora Petra Delicado como protagonista. Ya en el siglo XXI, el mapa se ha ampliado notablemente con nombres como Berna González Harbour, Marta Sanz, Rosa Ribas, Cristina Fallarás, Empar Fernández, Teresa Solana o Margarida Aritzeta, a modo de —incompletísima— selección. Una cartografía que presenta relieves, posiciones estéticas y voluntades literarias de todo tipo, como también un arco ideológico amplísimo, desde la literatura radical de Cristina Fallarás o la novela criminal lesbiana de Isabel Franc y Susana Hernández al curioso caso de novela criminal católica que encarna Reyes Calderón.

»Estas autoras han reformulado las estructuras, situaciones y, sobre todo, personajes de la narrativa criminal. Las nuevas investigadoras surgidas de su escritura —significativamente policías en su mayoría y significativamente personajes femeninos— son mujeres que se relacionan con la sociedad de manera muy diferente de la de los personajes masculinos clásicos de novela negra. Tienen vínculos sociales, familias, progenitores a los que cuidar, cuestiones pendientes con la maternidad, y tienen asimismo una conciencia distinta del cuerpo, un cuerpo que puede ser herido no solo en las formas tradicionales de la feminidad —el maltrato físico o sexual, por ejemplo—, sino también por una bala. En este sentido es especialmente relevante el estudio de la relación con su cuerpo de la comisaria María Ruiz —personaje de Berna González Harbour— gravemente herida en cumplimiento de su deber en casi todas las novelas.

»Las autoras de narrativa criminal han alterado además profundamente las estructuras del género, han estirado sus costuras hasta los límites en los que sería ya irreconocible. La “fórmula criminal” se ha vuelto fronteriza con otros géneros —novela de terror, novela urbana o novela política—, manteniendo siempre su esquema básico: una ruptura del orden social —un crimen—, su investigación y —no siempre— la restitución del orden fracturado. Estas novelas han levantado acta de los cambios sociales que han afectado a los estereotipos de género, una evolución que se observa en las tramas e incluso en el lenguaje con que los personajes se expresan y que oscila entre la reproducción y la subversión de esos estereotipos. Han creado figuras de poder femeninas y les han dado figuras masculinas subalternas, y de este modo han reformulado no solo los modelos de feminidad, sino también los modelos de masculinidad tradicionales en este género literario. Han ideado personajes femeninos con poder y con agencia, aunque ese poder, simbolizado en la pistola, las sitúe en un terreno ambiguo en cuanto a la relación entre mujer y poder. La cuestión es relevante desde el punto de vista teórico e ideológico: ¿la presencia de una mujer que ocupa un lugar en uno de los espacios empoderados más importantes del patriarcado significa un avance o la asunción definitiva de la legitimidad de ese poder? Amelia Valcárcel hace más de veinte años ya apuntó las difíciles relaciones entre mujer y poder, un poder que definió provocadoramente como “el mal del amo”, y su veredicto fue diáfano: “[...] de esta forma sólo queda una vía abierta al par universalidad-igualdad: que las mujeres hagan suyo el actual código de los varones, por cierto, casi completamente señalable en la cuestión de los contenidos. Universalicemos definitivamente, contribuyamos al bien haciendo el mal. Si no los podemos hacer tan buenos, hagámonos nosotras tan malas” (Valcárcel, 1994: 164). Todavía hoy esta reflexión es pertinente como punto de partida para un análisis feminista de las figuras de policías, juezas o fiscales en estos textos y de su relación con las estructuras sistémicas de poder.

»La narrativa criminal, muy pegada a la realidad y muy versátil siempre que se respete su estructura básica, es capaz de reflejar, quizás mejor que otros géneros literarios, los problemas y los temas de reflexión de una sociedad, especialmente si esa sociedad se encuentra en crisis, como ha sucedido en España en estos años. La narrativa criminal ha sido la correa de transmisión de las reflexiones sobre la vulnerabilidad social —que se ha acentuado en estos años de terrible crisis económica— y, de manera muy especial, ha explorado nuevas formas de representar la violencia o, mejor dicho, las violencias. Violencias contra las mujeres y también la muy perturbadora violencia de las mujeres, que desconcierta de igual modo a algunos sectores del feminismo y al más rancio patriarcado.»