Joan Roura-Parella (1897-1983) és un dels intel·lectuals més brillants i alhora desconeguts de l’exili provocat per la guerra civil espanyola. Professor de psicologia a Mèxic de 1939 a 1946, posteriorment va impartir classes de llengües romàniques a la Universitat de Wesleyan de Connecticut (EUA) fins que es va jubilar, el 1965. Sempre al marge del joc polític, va destacar entre els pensadors de la generació catalana dels anys trenta, que la guerra va estroncar. 

Amb la voluntat de donar a conèixer el seu llegat —especialment a la Universitat de Barcelona, on es va formar—, el catedràtic de pedagogia Conrad Vilanou, juntament amb Eulàlia Collelldemont i Jordi Garcia Farrero, publiquen el llibre Joan Roura-Parella: pedagogía culturalista y formación humana. A continuació Conrad Vilanou ens dona les claus per descobrir aquesta figura i la seva obra.


Joan Roura-Parella és un gran desconegut per al públic, encara que es tracta d’un dels intel·lectuals més destacats de l’exili. Com s’explica, això?

Joan Roura-Parella no va militar en cap partit polític, malgrat les tensions dels anys de la Segona República i de l’exili. Va ser professor de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya i de la secció de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Va observar una actitud culturalista, motiu pel qual va parlar en l’homenatge que l’exili català va retre a Jaume Serra Húnter, i sempre es va mantenir en una posició de pacifisme militant. El fet que l’any 1946 passés de Mèxic als Estats Units va facilitar que caigués en l’oblit, tot i que va ser membre del Colegio de México. 


Aquest llibre que heu coordinat és un recull dels seus treballs més eminents?

Sí, en efecte. Aquest llibre recull el més substancial de l’obra de Roura-Parella en relació amb la visió que tenia de la unitat de la pedagogia i amb la seva teoria de la formació humana. En aquesta antologia el lector trobarà el fil argumental que li permetrà conèixer la filosofia de Roura-Parella, és a dir, una concepció de l’educació que obre l’horitzó a una transcendència cultural i estètica propera al misteri. Va ser un espiritualista que, a grans trets, identificava l’esperit amb la cultura, i veia la formació com un projecte individual de donar-se forma a si mateix en un procés d’autoformació que havia de conduir a una personalitat harmònica.


La generació d’intel·lectuals catalans dels anys trenta és brillant. Creu que gairebé noranta anys després hem tornat a assolir aquell nivell?

És obvi que en el camp de les ciències s’ha avançat molt en els darrers cinquanta anys, però no és menys veritat que hi ha un buit, un hiatus, entre la generació republicana de 1931 (de la qual forma part Joan Roura-Parella) i la generació que va emergir a finals dels setanta amb la Transició. Hem millorat, però si pensem el que hagués pogut ser la ciència catalana sense l’exili, sense el trencament que va suposar el període 1939-1975, es fa difícil imaginar on seríem ara. Allò va suposar un retrocés en tots els àmbits, i especialment en el terreny de les ciències humanes i socials, que van rebre l’impacte del pensament oficial del règim franquista.


Sobta que la Universitat de Barcelona, on va ser professor, no tingui Roura-Parella com un dels seus referents fonamentals. A què creu que és degut?

Aquell trencament va provocar l’oblit de la major part dels professors i professores que van marxar a l’exili. És cert que durant els primers compassos de la dècada dels vuitanta es va fer un esforç per recuperar aquella nòmina d’autors (com ara Xirau i Roura-Parella), però va ser un record fugisser, perquè després va venir un altre cop l’oblit més pregon. Aquella esplèndida generació republicana encara és desconeguda, sobretot per a les generacions més joves.


La seva tasca acadèmica als Estats Units ha deixat un llegat fructífer?

Als Estats Units, Joan Roura-Parella va tenir molts deixebles que durant anys en van mantenir viu el mestratge. Avui, aquella generació s’ha fet gran, i la seva empremta costa de seguir. Ara bé, la Universitat de Wesleyan a Middletown (Connecticut) convoca des del 1984 —poc després de la seva mort— un premi al millor estudiant catòlic, que duu el seu nom (Roura-Parella es va fer quàquer per bé que, segons sembla, no va renunciar a la seva formació catòlica). El 1939 es va casar amb Teresa Ramon, una dona avançada al seu temps i d’una gran sensibilitat artística, i al campus d’aquesta mateixa universitat americana hi ha un banc que porta el nom del matrimoni. 

Intel·lectuals i acadèmics analitzen les relacions històriques i econòmiques entre Catalunya i Espanya.

Catalunya i Espanya (I) reuneix les aportacions de nou autors vinculats a diferents universitats —Daniel Innerarity, Jordi Casassas, Joaquim Albareda, Ismael Saz, Xavier Gil, Antoni Castells, Jesús Ruiz-Huerta, Albert Carreras i Josep Vicent Boira— que analitzen les relacions entre Catalunya i Espanya des de posicions ideològiques diverses, i guiats pel compromís amb el diàleg, la llibertat i l’honestedat intel·lectual. 

Després de la presentació del rector de la Universitat de Barcelona, Joan Elias, i d’un pròleg de la vicerectora d’Igualtat i Acció Social, Maite Vilalta, obren la reflexió els articles de l’historiador Roberto Fernández, que tracta sobre el paper de Catalunya en l’Espanya de principi del segle XXI, i del filòsof Daniel Innerarity, que convida a pensar el conflicte català des de la universitat.

Organitzat en dos grans àmbits temàtics, el llibre recull d’una banda els punts de vista dels historiadors Jordi Casassas, Joaquim Albareda, Ismael Saz i Xavier Gil, que analitzen la complexitat de les relacions entre Catalunya i Espanya des d’una perspectiva històrica, del segle XV fins avui; i, de l’altra, les opinions dels economistes Antoni Castells, Jesús Ruiz-Huerta i Albert Carreras, i del geògraf Josep Vicent Boira, que examinen el vessant econòmic i financer de la qüestió. 

L’obra és fruit de la primera edició del cicle Debats UB, una iniciativa que la Universitat va emprendre el juny de 2018 amb l’objectiu de fomentar la reflexió i l’anàlisi per comprendre el procés polític i social en què es troba immersa Catalunya, i per dilucidar quin n’ha de ser l’encaix en l’Estat espanyol. Les diferents posicions s’han polaritzat pels esdeveniments que han tingut lloc els darrers anys. En aquest context, la col·lecció Debats UB servirà per aportar una visió acadèmica a les qüestions que més preocupen la ciutadania, així com arguments que enriqueixin la discussió.

El volum es va presentar en el decurs del debat que inaugurà la segona edició del cicle Debats UB: Catalunya i Espanya, en què s’analitzà la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre de 2019 i que consistí en una taula rodona conduïda per Xavier Pons, degà de la Facultat de Dret de la UB, amb la participació dels professors Mar Campins, Markus González, Ujala Joshi Jubert, Marc Molins i Jordi Nieva.

En la cloenda de l’acte, Maite Vilalta va anunciar que els temes que es tractaran en els propers Debats UB seran el paper dels mitjans de comunicació, els aspectes socials i la visió internacional del conflicte. 

Els Debats UB responen a la voluntat de la Universitat d’esdevenir un punt de trobada de les diferents sensibilitats que hi ha en la nostra societat i d’incentivar la discussió i l’ús de la paraula per afavorir l’entesa, facilitar la comprensió dels conflictes i contribuir a resoldre’ls. 

És la fira del llibre més important del món hispànic, i l’epicentre del llibre acadèmic en castellà.

Del 30 de novembre al 8 de desembre la ciutat mexicana de Guadalajara acull la Fira Internacional del Llibre (FIL), un extraordinari festival cultural en què participen editorials de tots els continents. Enguany, Edicions de la UB hi serà present per partida doble: a l’estand H15, de la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE), i en un estand propi, el J10, on s’exposaran les principals novetats i gairebé 2.000 títols del fons editorial que els distribuïdors llatinoamericans han seleccionat per a aquesta ocasió. 

Entre les novetats que Edicions de la UB hi presentarà, destaquen: la tercera edició d’El tesoro del «Vita», de Francisco Gracia Alonso i Gloria Munilla; Aprender a participar en los centros de secundaria, a cura d’Isabel Carrillo Flores, Núria Simó Gil i Joan Soler Mata; la segona edició de Morir en libertad, coordinat per Albert Royes; Una maravilla llamada vida, de diversos autors; Viajar y contarlo, de Juliana González-Rivera; María de Zayas y otros heterónimos de Castillo Solórzano, de Rosa Navarro Durán; Josep Puig i Cadafalch y la búsqueda de la modernidad, de Víctor Gómez; El éxito internacional de la cocina catalana, de Mercè Bernardo, Raúl Escalante i Anna Arbussà, i Bibliotecas de escritores, a cura d’Ana Rodríguez Fischer i M.ª José Rodríguez Mosquera.

Els títols d’Edicions de la UB seran a les grans cadenes de llibreries de tots els estats de Mèxic —Gandhi, Fondo de Cultura Económica, El Sótano, El Péndulo, Porrúa i altres—, a les principals universitats públiques i privades —Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), Universitat Autònoma Metropolitana (UAM), Universitat Iberoamericana, Universitat La Salle, Institut Tecnològic d’Estudis Superiors de Monterrey (ITESM), Universitat d’Alcalà (UAH) i altres— i a les biblioteques nacionals i regionals.

L’any passat van visitar la FIL gairebé 820.000 persones, hi van participar 2.280 editorials de 47 països diferents, i hi van assistir gairebé 20.000 professionals del sector del llibre.

Fundada fa 33 anys per la Universitat de Guadalajara, la FIL s’adreça principalment a professionals, però també al públic en general, fet que la distingeix de les principals fires que se celebren arreu del món. Sense descuidar la seva vocació de punt de trobada per fer negocis, està concebuda com una festa de la cultura en la qual la literatura i les edicions acadèmiques són la columna vertebral, amb un programa en què participen autors dels cinc continents i en diferents llengües (enguany el convidat d’honor és l’Índia), així com un espai per a la discussió dels grans temes d’actualitat del sector editorial.

Llibre guanyador del Premi Nacional d’Edició Universitària 2019 a la millor obra de divulgació científica.

«“Sus dos ojos parecían refulgente fuego”, escribió Homero hacia el siglo VIII a.C. en la Ilíada (I, 103), la obra más antigua de la literatura occidental. ¿Se trata de una simple metáfora, de una figura retórica? ¿O es un buen ejemplo de la creencia de que la visión surge de los ojos de quien mira, como chispas de fuego? Mucho tiempo después de Homero, Aristóteles (384-322 a.C.) elaboró toda una teoría de la visión. Hablaba del rayo visual, una especie de línea que surgiría de los órganos de la visión y se proyectaría en los objetos —como si la visión naciera en los ojos y no en las cosas—. Se trataría de un rayo de fuego sutil que chocaría con la luz exterior y nos permitiría ver los objetos.

»¿Fue Homero, unos cuatrocientos años antes de Aristóteles, quien adelantó o sugirió lo que este expondría de forma más estructurada y fundamentada? ¿Es posible que Aristóteles se inspirara incluso en los versos de Homero? Para responder hay que tener en cuenta que Aristóteles no elaboró su teoría de la nada, sobre un vacío, sino que tuvo predecesores. Un siglo antes, Empédocles (c. 492-432 a.C.) había propuesto que el fenómeno de la visión se produce algunas veces por la entrada en el ojo de efluvios de fuego sutil irradiados por los objetos, y otras porque los seres vivos lanzan rayos desde los ojos. Este filósofo de Agrigento comparaba el ojo con una linterna que proyecta luz por unos poros que dejan salir el “fuego interior”. Más tarde, Platón (428/427-348/347 a.C.) unió los dos movimientos opuestos y sostuvo que la visión se produce por un efecto simultáneo de los rayos que emite el ojo y los rayos que penetran en él desde los objetos. Finalmente, Aristóteles volvió a situar el origen de la visión exclusivamente en los ojos y habló del rayo visual, concepto con el que trabajaban todos los estudiosos de la óptica de aquella época.

»Encontramos en Homero otros versos sobre la visión: “!Y tú, Sol, que todo lo observas y todo lo oyes!” (III, 277). Una idea que se repite más adelante: “Yo echaré para envolvernos una nube que será áurea, y ni siquiera el Sol podrá traspasarla con su vista, aunque su luz es lo que tiene la mirada más penetrante”, le dice Zeus a Hera (XIV, 344-346). El Sol irradia luz y, por lo tanto, ve, tal como aseveraban los filósofos antes de Aristóteles.

»No son los únicos pasajes que ilustran los fundamentos científicos en los que se sustentan algunas de las imágenes elaboradas por Homero. Analizar otros cantos de la Ilíada nos permite constatar que el escritor sabía que el choque de un cuerpo sólido es más potente cuanto más pesado es y cuanta más velocidad lleva. O que el sonido se mueve por el espacio y es captado por ciertos órganos: Néstor despierta a Ulises porque “le llamó, y su grito penetró enseguida en su cerebro” (X, 139). Conceptos sencillos, hechos elementales para nosotros. Pero no tan evidentes hace casi tres mil años.

»Homero describió en la Ilíada la lucha de los griegos contra la ciudad de Troya, en Asia Menor, con Aquiles como héroe. Junto a una narración del conflicto bélico de extraordinaria calidad literaria, encontramos en la Ilíada una cuidadísima descripción de fenómenos naturales, de lugares, de procesos, de partes del cuerpo humano, y del armamento y vestimenta de los guerreros. Homero fue riguroso en su exposición, pero probablemente no era un pensador, sino un valioso testigo compilador. A lo largo de los siglos anteriores, agricultores, ganaderos, pescadores y artesanos griegos habían ido acumulando conocimientos a partir de las observaciones y las interpretaciones que hacían de los hechos. Todo esto fue configurando un edificio a la vez teórico y empírico, que Homero plasmó con extraordinaria riqueza.»