L’Atles està pensat com una eina de consulta per obtenir àgilment dades actualitzades i rigoroses sobre aspectes essencials de la relació entre l’ésser humà i el mar. S’hi mostren les qüestions més preocupants d’aquesta relació, i també els impactes de les múltiples activitats humanes que es desenvolupen a l’oceà o que poden afectar-lo. La informació es presenta en textos breus i entenedors, il·lustrada amb mapes i figures sintètiques o representatives de casos concrets. L’obra original, Ocean Atlas, escrita en anglès, la van publicar l’any 2017 conjuntament la Fundació Heinrich Böll Schleswig-Holstein, la Fundació Heinrich Böll i el Clúster d’Excel·lència «The Future Ocean» de la Universitat de Kiel. El professor Miquel Canals n’ha fet la traducció al català.

Després de llegir l’Atles del mar la conclusió no és gaire falaguera. Estem exhaurint realment el recurs més important per a la supervivència tant de la nostra espècie com del planeta?

Ben mirat, l’espècie humana és una plaga per al planeta. I cada dia que passa som més individus. La pressió que exercim sobre tots els recursos i sistemes de la Terra, incloent-hi el mar, i la manera com tractem la resta d’organismes, són esfereïdores. Ens comportem, col·lectivament, com aprenents de bruixots que al llarg del temps han anat descobrint varetes màgiques que hem emprat a tort i a dret sense saber-ne ben bé els efectes. Aquesta és la història de la civilització, feta del que en diem «avenços», varetes màgiques a la fi. Si ens n’adonem, la pesca marítima és l’única gran modalitat de caça d’animals salvatges a gran escala que queda al món. El que extraiem no ho reposem, només traiem i traiem. No és, doncs, gens estrany que el 90% dels estocs de pesca estiguin sobreexplotats o plenament explotats.

Malgrat que augmenten les evidències científiques del canvi climàtic causat per l’acció humana, sembla que s’ha consolidat un corrent d’opinió contrari dedicat a desmentir-ho. Estem en plena vigència de la postveritat.

El negacionisme del canvi climàtic i els seus efectes no resisteix l’evidència científica. La ciència ha demostrat sense marge per al dubte que l’oceà és el gran apaivagador d’un escalfament atmosfèric que, d’altra manera, es faria sentir en un grau encara més elevat. Ara bé, el servei que ens dona l’oceà no li surt de franc, sinó que el paga. Pensem, a tall d’exemple, en la reducció del gel marí a l’Àrtic o en la invasió d’espècies tropicals a la nostra Mediterrània.

Vostè ha fet recerca des del Mediterrani fins l’Antàrtida. Queda algun tros de mar lliure de l’acció humana?

Gairebé cap. Aprofitant que ara es parla molt de les deixalles de plàstic, aprofito per mencionar que en els nostres estudis n’hem trobat petits fragments, o microplàstics, als llocs més llunyans i profunds de l’oceà global, com ara a l’Àrtic o a l’oceà Austral, entre Madagascar i l’Antàrtida. Hi ha, però, alguns llocs rars, anomenats pristins o primigenis, sovint en l’entorn d’illes i muntanyes submarines remotes, que encara recorden l’esplendor dels oceans del passat, una esplendor tan extraordinària que no la podem arribar ni a imaginar.

S’atreveix a formular alguna hipòtesi respecte al futur dels nostres mars i oceans?

Depèn de nosaltres i de la nostra capacitat d’exigència. I ens cal ser exigents i no defallir. Hem de moure’ns, fer-nos sentir; no podem quedar-nos en silenci. Hem d’obligar els poders polítics a actuar. Certament, la postveritat, la mentida que esdevé fals dogma, no ajuda gens, i és molt preocupant la perillosa deriva que estan prenent algunes grans nacions. Sembla com si l’estupidesa i la prepotència, que és una forma d’estupidesa, s’hagin apoderat del món. En el cas dels oceans, veiem com els estats es van apropiant de regions cada cop més grans i del dret d’explotar-les, en detriment de l’anomenada Àrea, és a dir, la part de l’oceà, a alta mar, que pertany a tots, que és patrimoni comú de la humanitat.

Miquel Canals (1958) és catedràtic de Geologia Marina de la Universitat de Barcelona. El seu camp d’estudi és la geologia dels fons del mar i del mateix mar com a agent geològic, i ha investigat en l’àmbit de l’estratigrafia i la sedimentologia i la seva aplicació pel que fa als riscos geològics marins. Ha publicat treballs de cartografia dels fons marins, de processos i productes sedimentaris marins, i sobre el canvi global a partir de les dades sedimentològiques del fons marí. Ha fet recerca en tots els mars i oceans, i aportacions en el camp de la marina polar.

Les editores Rodríguez Fischer i Rodríguez Mosquera han coordinat l’edició d’aquest llibre, en què diversos autors aprofundeixen en les biografies intel·lectuals d’escriptors com Miguel de Cervantes, José Ortega y Gasset, Alejo Carpentier, Federico García Lorca o Rosa Regàs a través de les obres que van llegir, i palesen com la formació d’una biblioteca pròpia ha constituït un dels elements centrals de la seva vida i un motor de creativitat artística.

El llibre inclou també tres articles sobre aquest tema dels escriptors: Jesús Ferrero, Gustavo Martín Garzo i Enrique Vila-Matas. Ferrero explica que es va iniciar en la literatura amb la lectura de La nàusea, de Jean-Paul Sartre; Martín Garzo centra la seva experiència en la relació entre l’amor i el dolor com a motor de la creació literària, a partir de la pèrdua de la innocència que va representar per a ell la visió de la seva mare llegint una novel·la amorosa, i Vila-Matas rememora que va ser la revista de ciència-ficció Minotauro, de 1964, la que va marcar l’inici del seu interès per les lletres.

Ana Rodríguez Fischer, professora de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, és especialista en l’obra de Rosa Chacel. El 1995 va obtenir el Premi Lumen amb la seva primera novel·la, Objetos extraviados, a la qual van seguir Batir de alas (1998), Ciudadanos (1998) i Pasiones tatuadas (2002). En la faceta d’investigadora, és autora de diversos llibres i articles de crítica i assaig, entre els quals Por qué leemos novelas (1998), una reflexió sobre l’abast i la recepció de la prosa de ficció.

M.ª José Rodríguez Mosquera és professora del Departament de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació de la Universitat de Barcelona, professora del màster en Estudis Avançats en Literatura Espanyola i Hispanoamericana del Centre Universitari Internacional de Barcelona (UNIBA) i col·labora en el programa Brethren Colleges Abroad (BCA). Especialista en el Segle d’Or, la poesia del Renaixement i del Barroc, entre les seves últimes publicacions destaquen les edicions d’Historia de una escalera, de Buero Vallejo (amb Mar Cortés, 2017), i Fuenteovejuna, de Lope de Vega (amb Mar Cortés, 2017).

Aquest nou títol de la col·lecció Periodismo Activo, que dirigeix Roberto Herrscher, amb un pròleg de Milagros Pérez Oliva i un epíleg de Joan Cañete, tracta sobre el funcionament i la utilització del llenguatge des de diverses perspectives (de gènere, política...), en diferents àmbits de comunicació (a internet, en les relacions institucionals, en la vida quotidiana...) i partint d’exemples clarificadors: com s’aprofita Donald Trump de les xarxes socials per guanyar-se l’opinió pública, fins a quin punt el telèfon mòbil ha segrestat la conversa familiar, com és el llenguatge tòxic d’alguns líders polítics o si és possible reduir la comunicació hostil entre les persones. Estrella Montolío analitza amb precisió la manera com ens comuniquem, i demostra que el fet de millorar la comunicació ens ajuda a millorar també la nostra realitat personal, social i professional.

L’autora recull en aquest llibre algunes de les seves contribucions en diversos mitjans de comunicació amb l’objectiu de fer reflexionar el lector sobre la importància que té l’ús d’un llenguatge correcte, i també d’evidenciar les trampes i manipulacions, de vegades conscients i d’altres implícites, de determinats discursos que ens trobem en la vida diària.

Estrella Montolío Durán és catedràtica de Llengua Espanyola de la Universitat de Barcelona. Ha centrat una de les seves línies de recerca en l’estudiinterdisciplinari de les interaccions comunicatives en contextos professionals, i ha incorporat a l’anàlisi una perspectiva de gènere. Així mateix, ha treballat com a assessora de comunicació per a empreses i corporacions, i ha impartit conferències i cursos de postgrau en més de quaranta universitats espanyoles, europees i americanes. Ha publicat, entre altres obres, Hacia la modernización del discurso jurídico (Edicions de la UB, 2012) i Manual de escritura académica y professional (2014).

«La ciència aporta coneixements sobre les capacitats individuals i les prestacions del nostre cos, sobre el metabolisme i la fisiologia de l’esport, sobre l’alimentació, sobre la salut i el tractament de lesions, sobre l’esport femení, sobre l’esport de competició (d’alt nivell o popular), l’esport adaptat, l’esport de risc i d’aventura, sobre el dopatge, l’entrenament i les tecnologies actuals aplicades a l’esport.

»Per entendre millor la pràctica esportiva, parteixo de la base dels valors que té l’esport, que són moltíssims, i al final de la introducció n’enumero uns quants. És per aquesta raó que també parlo de l’esport a l’ensenyament, així com dels adoctrinaments i dels fanatismes.

»Hi ha un gran desconeixement i existeixen moltes llegendes al voltant de la pràctica esportiva. Per això les preguntes que faig a continuació, i que responc al llarg del llibre, penso que poden servir per generar interès per llegir-lo.

»1)  On salta més una persona: a Barcelona, a nivell del mar, o a Ciutat de Mèxic, que és a 2.000 metres d’altitud?
2)  Suar provoca pèrdua de pes?
3)  Si menjo proteïnes, tindré més múscul?
4)  L’esport provoca addicció?
5)  L’esport d’alt nivell és sa?
6)  Els rècords tenen límit?
7)  És correcte que un nen de 13-15 anys, per bon futbolista que sigui, jugui en el primer equip del club?
8)  I retardar amb hormones el desenvolupament o el creixement físic d’una gimnasta per aconseguir grans resultats en aquest esport?
9)  I carregar amb un entrenament excessiu un nedador o una nedadora de 8-12 anys per fer-li millorar les seves marques de manera ràpida i exagerada?
10)  Estirat de panxa sobre l’aigua i només picant de peus, es pot nedar enrere?
11)  Posar una samarreta del Barça o del Madrid a un nen petit és un valor educatiu o esportiu?
12)  Creieu que el motociclisme, l’automobilisme i l’hípica són esports de competició?
13)  Animadores (cheerleaders) i hostesses, sempre amb poca roba, han de formar part de l’esport?
14)  Té alguna cosa a veure una lesió articular amb una infecció bucodental?
15)  Es poden córrer 100 metres llisos en 15 segons amb 80 anys?
16)  Per què als estadis d’atletisme es corre en sentit contrari al de les agulles del rellotge?
17)  És normal que hi hagi equips que només tinguin jugadors estrangers?
18)  Pot una dona embarassada competir a alt nivell?
19)  Les cistelles de bàsquet femení i les de bàsquet masculí han d’estar a la mateixa altura?

»I així podríem continuar...»