/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Març
2019
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Us oferim una entrevista amb Nadia Hernández Henche, autora del darrer títol de la col·lecció Memoria Artium, Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo, un llibre sobre els atacs a l’obra de Picasso i al món de la cultura en els anys convulsos de la Transició espanyola.

Publicar un llibre com el seu sembla molt pertinent en aquests moments, amb el ressorgiment d’actituds feixistes que estem patint...

De fet, les agressions a la cultura de què parla el llibre, els atacs a les llibreries, mai es van aturar del tot, cosa que posa de manifest la pervivència residual d’aquests grups violents d’ultradreta. Certament, els episodis d’intolerància violenta han augmentat en els últims anys fins al punt que SOS Racisme, en el seu informe de 2016, va registrar a Espanya més de 300 casos de violència xenòfoba. Sens dubte, aquestes xifres estan relacionades amb l’auge de les formacions neofeixistes i neonazis i amb la creixent normalització de la intolerància, fenòmens que es desenvolupen a tot Europa i enfront dels quals el Parlament Europeu va expressar recentment una profunda preocupació.

Amb el seu llibre redibuixa la Transició com un període especialment violent, un temps de xantatges i renúncies, fruit de la pressió d’elements virulents i antidemocràtics, en què la cultura va ser la primera víctima. Tenim avui una cultura submisa amb el poder a conseqüència d’aquest passat més immediat?

El llibre se situa entre el relat mític i el relat negre de la Transició, presenta experiències històriques que posen en relleu la superposició dels aspectes polític, cultural i social en el tardofranquisme. L’acció combinada de moviments socials, organitzacions polítiques i llenguatges i pràctiques rupturistes va constituir una estructura crítica en els últims anys de la Dictadura. Després, l’esquerra va aportar un discurs cultural al projecte d’UCD, però era una idea de cultura supeditada a l’estabilitat política, i per aquest motiu el seu potencial crític va quedar desactivat. La Cultura de la Transició, segons el terme encunyat pel periodista Guillem Martínez, va establir, des del consens, les bases de la nostra realitat cultural, dependent de l’Estat i pròxima a la propaganda.

Picasso era una autèntica bèstia negra per al búnquer del règim franquista. Per què? Perquè era comunista? Perquè era un artista abstracte? Perquè va pintar el Gernika? El que es percep en el llibre és la somatització d’una gran impotència a través de la violència...

Picasso era la representació humana del mal: havia donat suport a la República, era comunista i havia insultat Franco. No obstant això, la consolidació de l’èxit internacional de l’artista va motivar que el règim emprengués una estratègia d’apropiació del seu nom amb la doble intenció de neutralitzar la seva figura i donar una imatge de modernitat a l’exterior. Es va establir una tàctica de dissociació de la imatge artística de la perspectiva política, d’acceptació de la seva significació com a artista per sobre de les idees polítiques que professava. Això va permetre que el 1959 es fessin negociacions secretes per exposar la seva obra a Madrid. De la mateixa manera, la inauguració del Museu Picasso de Barcelona va ser possible gràcies a la política promocional d’un Estat que necessitava una legitimació i que es volia beneficiar del fet de reconèixer Picasso.

Barcelona se les compon per crear el Museu Picasso, fins i tot sota la dictadura i amb el suport d’un alcalde franquista com Porcioles. Fa l’efecte que la ciutat posseeix una agenda pròpia, mani qui mani...

El Museu va ser un lloc de trobada, però també de desavinença entre l’artista i el règim. Porcioles va comprendre la importància que tenia per a la ciutat de Barcelona i va aconseguir inaugurar-lo tot i l’oposició del sector més immobilista. Per això, tres anys després d’anunciar la creació del Museu Picasso, es va inaugurar centrant l’atenció en la donació de Sabartés i dissimulant la participació de l’artista. La discreció amb què es va obrir el Museu demostra el compromís de Porcioles, atrapat entre les consignes del règim i l’expectativa dels donatius que Picasso va anunciar que faria per al Museu.

Amb la perspectiva del temps, creu que el vincle entre Picasso i Barcelona és percebut internacionalment? Fins a quin punt hi ha contribuït el Museu?

Certament, el Museu Picasso de Barcelona és el primer museu dedicat a l’artista i l’únic que s’inaugurà en vida seva; que va triar aquesta ciutat per exposar l’obra de joventut. A més, va consolidar el Museu mitjançant diverses donacions i li atorgà una autoritat excepcional en la interpretació de la seva producció artística.

 

Nadia Hernández Henche (Barcelona, 1963) és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i graduada en Conservació i Restauració de Béns Culturals per la Regione Toscana. Va treballar com a restauradora al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i després va orientar la seva activitat professional vers el desenvolupament de programes i protocols de conservació preventiva, tasca que va dur a terme en diferents centres i institucions, com ara l’Arsenal de Venècia, la Fundació La Caixa o el Cercle del Liceu. Els seus focus d’interès són la gestió de col·leccions i la investigació de la tècnica pictòrica dels artistes catalans del primer terç del segle XX. Com a gestora de col·leccions ha exercit la docència en diferents màsters de postgrau, dirigeix col·leccions privades i ha estat directora de la Fundació Francisco Godia de Barcelona. En la faceta d’investigadora, ha format part d’un grup de recerca de l’obra de Joaquim Mir, ha coordinat exposicions sobre aquest artista i ha publicat articles sobre la tècnica d’altres pintors catalans. El 2015 va ser cocomissària del projecte expositiu «El Greco. La mirada de Rusiñol», inclòs en el programa del quart centenari de la mort d’El Greco. Picasso en el punto de mira és el resultat de l’estudi d’una col·lecció de dibuixos. Realitzats per diferents artistes entre 1971 i 1972, van formar part d’un homenatge a Picasso i la seva contextualització ha permès recuperar la memòria dels fets polítics que el van motivar. Amb aquest llibre, l’autora vol demostrar que la figura de Picasso va inspirar la voluntat de contraposar cultura a violència durant aquells anys.

La col·lecció Memoria Artium ofereix llibres basats en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fets per professionals rigorosos, però sense renunciar a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. Hi participen la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu del Disseny de Barcelona. Entre els títols de la col·lecció destaquen: Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i el periple social del pintor al segle XVII, de Santi Torras Tilló (Premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans 2013); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió (Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art al millor llibre publicat el 2012); Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius (2012); Georges Bataille y la parte del arte. De «Documents» a «Acéphale», de Marisa García Vergara (2013); Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX (2013) i Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX (2014), tots dos a cura de Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech; Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, a cura de Teresa Camps i Susanna Portell (2015); Art déco català (1909-1936), de Mariàngels Fondevila (2015); Antonio Saura. El muro de la vida, de Julián García (2017), i El Brodat de la Creació de la catedral de Girona, a cura de Carles Mancho (2018).


150 anys de taules periòdiques a la Universitat de Barcelona, en edició trilingüe a cura de Santiago Álvarez i Claudi Mans, exposa l’evolució de la taula periòdica a Catalunya a través de 114 mostres, i vol contribuir als actes de celebració de l’Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics, proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides i la Unesco per commemorar-ne el 150è aniversari.

La taula va ser creada pel químic rus Dmitri Mendeléiev el 1869, que va organitzar els elements amb un sistema periòdic, i ha acabat esdevenint una manifestació cultural que inspira tota mena de dissenys i infogrames. Aquest llibre profusament il·lustrat mostra l’evolució, tant pel que fa al contingut com a l’estructura i la iconografia, de la taula periòdica a Catalunya des de les primeres representacions del segle XIX fins a l’actualitat i, malgrat que se centra en la col·lecció de la UB, també n’inclou d’altres de ben singulars repartides per diferents indrets de Catalunya. S’hi mostren 114 taules en què el rigor de les ciències experimentals es combina amb la sensibilitat artística: taules pintades a l’oli, magnètiques, murals —com la que va representar en una aula de l’Edifici Històric el professor Antonio García Banús el 1934—, de butxaca, de ceràmica, concebudes com a jocs de construcció, etc.

L’obra, amb una presentació del rector Joan Elias i un pròleg del degà de la Facultat de Química, Miquel Vidal, està dividida en nou capítols: el primer, a càrrec de Miquel Seco, tracta de la taula periòdica com a icona en el món actual; en el segon, Santiago Álvarez ofereix pautes per desxifrar-la; seguidament, Claudi Mans explica els inicis de la taula periòdica a Catalunya i dedica un capítol a la que es pot veure a l’aula García Banús de l’Edifici Històric; Eulàlia Bosch parla sobre el mural Homenatge als elements, de l’artista visual Eugènia Balcells; Álvarez és autor del capítol central, en què mostra en forma de catàleg documentat la col·lecció de cinquanta taules periòdiques exposades a les parets de la Facultat de Química —amb una eina cronològica que ajuda a comprendre les nombroses diferències que hi ha entre elles—, i explica com es va introduir la taula periòdica en l’ensenyament de la química a la UB i en altres institucions docents catalanes a través dels llibres de text. Així mateix, també s’ofereix un catàleg descriptiu i comentat de la col·lecció de taules periòdiques de butxaca, dels murals ceràmics de la Facultat de Química i d’altres exemples notables a Catalunya. Clou el llibre un poema del físic i poeta David Jou dedicat a la taula periòdica.

Santiago Álvarez (Panamà, 1950) és catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona, fellow de la Royal Society of Chemistry, i membre corresponent de la Real Academia Española de Ciencias i de l’European Academy of Sciences. Com a investigador ha fet recerca teòrica sobre l’enllaç, l’estructura i les propietats magnètiques de compostos dels metalls de transició, i ha publicat nombrosos estudis sobre estructura molecular mitjançant l’aplicació de les mesures contínues de forma. També ha promogut l’exploració de les fronteres entre ciència i humanitats amb conferències i articles d’assaig, i amb l’organització de les trobades bianuals internacionals Not Strictly Inorganic Chemistry (NoSIC), que es duen a terme a Prullans de Cerdanya des de l’any 2003. És autor del llibre De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química (2017), publicat per Edicions de la UB.

Claudi Mans (Badalona, 1948) ha estat professor del Departament d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona, degà de la Facultat de Química, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques, i coordinador del Campus de l’Alimentació de Torribera d’aquesta universitat. Actualment és director científic del Comitè Espanyol de la Detergència (CED) i membre de la Unitat UB-Bullipèdia. Guardonat amb diversos premis de recerca i divulgació, ha publicat nombrosos articles científics i llibres de divulgació, com La truita cremada (2005), Els secrets de les etiquetes (2006), La vaca esfèrica (2008) i Sferificaciones y macarrones (2010). És coautor de Ciència i xocolata (2013), i autor de La química de cada dia. Com la química ens ajuda a comprendre la cuina i moltes altres coses (2016), ambdós publicats per Edicions de la UB.


Elias Rogent i Barcelona. Arquitectura, patrimoni i restauració, a cura de Ramon Dilla Martí i Maria Torras Freixa, tracta sobre el paper cabdal d’aquest polifacètic arquitecte en l’expansió urbanística de l’Eixample barceloní al segle XIX, centrant-se en dos edificis singulars i alhora simbòlics: el Seminari Conciliar (1879-1882) i la Universitat de Barcelona (1863-1871).

El volum proposa una nova anàlisi àmplia i transversal de la figura d’Elias Rogent a partir de les seves facetes d’arquitecte, docent i restaurador. Recull aportacions de diversos especialistes que aborden l’estudi des de disciplines com ara l’arquitectura, el disseny, l’art, la historiografia, la restauració i l’urbanisme.

Elias Rogent i Amat (Barcelona, 1821-1897) va ser professor, teòric, historiador, restaurador i arquitecte. Interessat pel passat medieval del país i considerat el primer arquitecte romàntic català, va formar part de l’escola d’arquitectura que va iniciar el camí cap al Modernisme. Va dirigir l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, en la qual participaren docents de gran prestigi, com Lluís Domènec i Montaner, i es formaren alguns dels protagonistes de l’arquitectura modernista, com Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.

Del llegat de Rogent destaquen la presó de Mataró (1858), pionera a l’Estat espanyol en la concepció del sistema panòptic; els Magatzems Generals del port de Barcelona (1877), el primer edifici completament d’obra vista; un projecte no realitzat de la Capitania General; els xalets del marquès de Salamanca als jardinets del passeig de Gràcia i, per al mateix client, més de seixanta habitatges al barri de Salamanca de Madrid, bastits amb mà d’obra catalana. Fou director de les obres de l’Exposició Universal de 1888 i va fer nombrosos projectes de restauració de monuments, entre els quals Santa Maria de Ripoll (1886), la catedral de Tarragona en col·laboració amb August Font (1884, no realitzat) i el monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’obra aplega les aportacions de gairebé una trentena d’especialistes, que participaren en les jornades científiques celebrades durant el mes de juny de 2017, en les quals es donaren cita acadèmics i professionals de les principals institucions culturals del país. El llibre s’organitza al voltant de tres aspectes fonamentals de la trajectòria d’Elias Rogent: «Arquitectura», que analitza alguns dels seus projectes; «Col·leccions, tresors i patrimoni», que fa palesa la importància de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i del Seminari Conciliar com a conjunts patrimonials i simbòlics immersos en el teixit històric, social i cultural de Barcelona, i «La restauració del passat i les seves identitats», que se centra en la figura de Rogent com a arquitecte restaurador. Es clou amb un apartat dedicat a les fonts documentals i una àmplia bibliografia.

El projecte s’inscriu en el pla de revaloració del patrimoni universitari impulsat pel Vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni, conscient de la importància de l’Edifici Històric com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Per tal de fomentar l’estudi del patrimoni material i immaterial de la institució, aquest volum s’emmarca en la col·lecció Art i Patrimoni que ha endegat Edicions de la Universitat de Barcelona i en la qual s’aplegaran els estudis sobre el llegat cultural universitari. Així, doncs, les futures aportacions quedaran recollides en una mateixa col·lecció a fi d’enriquir el coneixement i reivindicar la llarga tradició d’una universitat que camina vers els sis segles d’història.

Finalment, anunciem la propera presentació de l’Any Vallmitjana 2019, promogut per la Universitat de Barcelona i el Seminari Conciliar de Barcelona i que girarà a l’entorn de l’extensa producció dels escultors Agapit i Venanci Vallmitjana, precursors de l’escultura catalana moderna. Al llarg de l’any es promocionaran unes jornades científiques i un seguit d’activitats de caràcter divulgatiu.

Ramon Dilla Martí és doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, amb una tesi dedicada a la imatge de sant Ramon de Penyafort, premi extraordinari de doctorat del curs 2016-2017. Després de diversos treballs dedicats a la catalogació de monuments romànics catalans, la seva recerca acadèmica se centra en l’anàlisi de la imatge sacra i profana durant l’època moderna, aspecte sobre el qual ha publicat alguns articles dedicats a la iconografia mercedària, martirial i taumatúrgica. Actualment és tècnic de cultura i patrimoni de la Universitat de Barcelona, àmbit en què coordina diversos projectes de recerca vinculats al patrimoni universitari.

Maria Torras Freixa és doctora en Arqueologia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi dedicada a la formació i el desenvolupament de la ciutat antiga de Teotihuacan, Mèxic. Focalitza la seva recerca acadèmica en la planificació urbana, l’arquitectura i els canvis sociopolítics que van tenir lloc en el marc d’aquest assentament. Les seves contribucions han estat presentades en diversos congressos nacionals i internacionals, i publicades en capítols de llibre. Actualment col·labora en diversos projectes vinculats amb el patrimoni universitari i continua la seva tasca com a investigadora independent.


«In the context of a globally-linked, technologically-mediated world defined by an increasing resource depletion and raising inequalities, the ascent of wars under the regimes of necropolitics, biopiracy and dispossession, we – human animals, non-human animals and all living entities – are exposed like oil, gas or minerals to exploitative, extractivist and commodifying practices through which advanced capitalism keeps on accumulating and producing value.»

«Within this framework, humanities are compelled to envision an analysis that might account for the systemic and fluid complexities of our times affecting our existence, one that would incorporate a call for action anticipating modes of being together otherwise. This analysis would have to trace more intricate, multi-layered interdependence between nature, culture and technology, shifting the simplistic vision of the effect of shared vulnerability of current catastrophic, end-of-the world narratives, into productive, generative trans-species alliances for the sake of the sustainability of life on the planet. In short, it becomes imperative to provide a more self-critical, egalitarian and ecological understanding of the present and the future.

»Guattarian ecosophy manages to grasp this complexity through the notion of transversality. To think ecosophically is to be capable of tracing relations between individual subjectivity, social relations and the environment from a transversal perspective, considering the problems affecting the three systems from an integrated approach. Nature, culture and technology are situated in a radical flat ontology where ecology is defined as the method of grasping interactions between the infinite machines populating the world. Former essences are now defined as machines invested in setting couplings and connections with other machines in a permanent flux of transmission. These machines are being understood as auto-poietic systems capable of reading intensities and negotiating equilibrium through their feedback loops. Through the power relations traversing us, processes of subjectivation escaping them could be opened, allowing us to access other existential modes. Posthuman ecophilosophy developed by Rosi Braidotti gives further impetus to Guattarian ecosophy insofar as the acknowledgement of the structural, transversal and post-anthropocentric bond implied in the position of the posthuman subject provides a decisive opportunity for the creation of a new social nexus. This would have to be forged on the basis of a redefinition of elemental notions such as kinship, interdependence and accountability not only among humans but also between non-anthropomorphic and technologically-mediated others.

»Both approaches point to the presumption that living in posthuman times, basic notions such as nature and the human have undergone profound mutations determining the question of subjectivity. This is to say, recent material and socio-economic reconfigurations of the world proves a quest for examining how ways of being and acting in that world may have undergone transformations.

»The post-anthropocentrism implied in both models points not merely to the criticism of humanism but amounts to the productive creation of alternative conceptions of the self, the human, society and the arts that may imagine a world yet to come. Far from being exhausted in the advent of the second decade of the twenty-first century, Guattarian radical ecology deserves more than ever further scrutiny. It compels us to act out multiple explorations into how his philosophy may be implemented by practical and experimental applications into everyday life. In this essay I will explore how Guattarian ecosophy ressonates with Braidotti’s posthuman ecophilosophy in terms of envisioning others forms of habitual dominant subjective formations and by being committed to the invention of new possibilities of life, and by reconsidering our relation with alterity, engaging in routes toward more openness, new sensibilities, by generating post-anthropocentric and anti-humanist ethics and politics.

»If the decline of the centrality of Man and the dislocation of the human brought about by the emergence of posthuman discourses has led to a new understanding of the relation of humans and non-human life and to more complex interactions, what would be the place of art within these parameters? If the practice and study of art used to be centred on humanness, what would be the role of art within a planetary, geo-centred, cosmic frame anticipated by the posthuman predicament? Following Anne Sauvagnargues’ account of art as a machine modulating forces and materials unfolding upon maps of affects, I expand into how art makes visible the intensities and forces of materiality beyond cultural machines of representation and interpretation. I argue that the art encounter is capable of opening up thresholds of intensity unleashing an active, self-expressing matter with which we interact in a process in which meaning and affect interweave, allowing new forms of subjectivity to take place. The ecosophic artist opens up, materializes, composes a new world, a new existential territory always there yet unhabited, and in so doing we meet the deterritorializing power of the machinism operating in art. In creating micropolitical mutations and posthuman becomings, generating new existential territories and universes of value, the praxis of the ecosophic artist can be seen as operating a rupture with capitalistic forms of subjection, anticipating new forms of relation and modes of being together otherwise.»


El dilluns 25 de febrer, a les 19.30 h, a la Sala Lluís Espinal dels Jesuïtes Sarrià – Sant Ignasi (c. Carrasco i Formiguera, 32, Barcelona), presentació de La Compañía de Jesús en Barcelona (1600-1659). El Colegio de Nuestra Señora de Belén se consolida, d’Ignacio Vila Despujol, S.I.

El dijous 7 de març, a les 19 h, a la llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144, Barcelona), presentació de les últimes novetats de la col·lecció Barcino Monographica Orientalia, de l’Institut del Pròxim Orient Antic de la Universitat de Barcelona.

El dissabte 9 de març, a la llibreria Obaga, (c. Girona, 179, Barcelona), presentació de Flora Tristán, una filósofa social, de Conxa Llinàs Carmona.

El dimecres 13 de març, a les 19 h, a la llibreria Calders (ptge. Pere Calders, 9, Barcelona), presentació d’El primer Romanticisme alemany. Friedrich Schlegel i Novalis, de Robert Caner-Liese.

El dijous 21 de març, a les 19 h, al Museu Picasso (c. Montcada, 15-23, Barcelona), presentació de Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo, de Nadia Hernández Henche.

 
 
logo