logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Gener
2019
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Rembrandt. Geni del gravat, de Vicenç Furió (publicat també en edició castellana), és un estudi molt acurat dels gravats del pintor holandès, que formen part de la Col·lecció Furió i mostren el talent excepcional i revolucionari de Rembrandt en aquesta tècnica artística.

Coincidint amb la publicació del llibre, té lloc una exposició d’aquestes obres al Centre Cultural Terrassa, del 13 de desembre al 24 de febrer. S’hi reuneixen una cinquantena de gravats, una part molt notable dels més de tres-cents que Rembrandt va fer al llarg de la seva vida i entre els quals s’inclouen un bon grapat d’obres mestres —tot i que falten algunes peces raríssimes i molt difícils de trobar, com ara Els tres arbres o Les tres creus, que tan sols es conserven en grans col·leccions públiques. La publicació ara d’aquest llibre, l’únic que s’ha escrit a Catalunya dedicat només als gravats del mestre holandès, és una bona ocasió per sumar-se a la commemoració que se celebra aquest any 2019 del 350è aniversari de la mort de Rembrandt.

Atesa la gran quantitat de bibliografia raonada i experta que hi ha sobre l’artista holandès, tant pel que fa a l’obra pictòrica com als gravats, Vicenç Furió ha defugit la idea d’un llibre que consistís a presentar unes fitxes amb informació més o menys detallada de les obres. Les comenta seguint un ordre cronològic, des de 1630 fins a 1658, amb un text continu que permet una lectura fluida i posa l’èmfasi en uns aspectes determinats. Les temàtiques dels gravats són els autoretrats, episodis de l’Antic i el Nou Testament, escenes de gènere, paisatges, retrats i figures. Furió, amb una mirada experta, convida el lector a deixar-se fascinar pel geni d’un artista que ha despertat l’admiració universal. Descriu i valora el virtuosisme del dibuix, l’habilitat compositiva i els ressorts de la profunda humanitat, penetració psicològica i força expressiva que desprenen les imatges.

Els traços dels aiguaforts de Rembrandt transmeten una sensació d’espontaneïtat, llibertat i immediatesa, molt inusual en la seva època, que va sorprendre els seus contemporanis. Les estampes, ben aviat difoses per Europa, van ser admirades per artistes, buscades per col·leccionistes i elogiades per historiadors, i la seva influència posterior en l’art del gravat va ser enorme. A més de virtuosisme tècnic, Rembrandt tenia una extraordinària intel·ligència visual. Va ser un mestre incomparable en l’art de la composició i dels efectes del clarobscur, i alhora un creador d’imatges de gran originalitat.

Vicenç Furió és professor d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Els seus estudis s’han centrat en el camp de la sociologia de l’art i en l’àmbit del gravat. És autor d’Ideas y formas en la representación pictórica, Sociologia de l’art, Escultures famoses (amb Pilar Vélez) i Arte y reputación. Com a expert en gravat i col·leccionista, ha publicat El arte del grabado antiguo i La imagen del artista —com bona part de la seva obra, a Edicions de la Universitat de Barcelona—, temes sobre els quals ha comissariat diverses exposicions. Rembrandt. Geni del gravat és el tercer llibre que presenta una selecció d’estampes de la Col·lecció Furió.


La novel·la occitana sobre els plaers de l’amor i la joia de viure com a superació de la gelosia i la maldat, escrita al segle XIII i traduïda per primer cop al català el 2015 per Anton M. Espadaler, viu un autèntic ressorgiment editorial gràcies al ressò internacional que ha obtingut el darrer disc de la cantant Rosalía.

L’artista de Sant Esteve Sesrovires va conèixer aquesta obra a través del creador Pedro G. Romero, que la hi va recomanar perquè en tragués referències per al projecte en què treballava en aquell moment sobre l’amor com a construcció cultural i l’efecte que pot tenir en les persones.

Flamenca és una novel·la anònima escrita entre 1240 i 1270 a la Roergue, de la qual només es conserva un fragment de 8.095 versos en què falta el final. L’autor devia ser un clergue, potser relacionat amb la família de Ròcafuèlh i l’abadia de Nant. Protagonitzada per personatges veladament reals, l’acció transcorre durant els anys 1223-1227: Flamenca, filla del comte Guiu de Nemours, es casa amb Archimbaud de Borbó, que la tanca en una torre per gelosia; el bell Guillem de Nevers, decidit a alliberar-la, es tonsura per poder veure-la, i durant un temps mantenen amors clandestins; després, Guillem marxa a Flandes per atènyer la glòria com a cavaller, i torna a Borbó en un torneig de Pasqua el 1227.

La lectura d’aquest clàssic medieval —que al llarg de la història de la literatura ha inspirat des de Boccaccio fins a Bernat Metge o Jaume Roig— va inspirar Rosalía, que transforma la figura del pervers Archimbaud, el trasllada del segle XIII al XXI i reflexiona sobre la mateixa qüestió que aborda la novel·la: el maltractament fruit de la gelosia i la degradació de l’amor. A més, adapta l’estructura de l’obra al seu disc, on cada tema està concebut com un capítol d’una narració que expressa al·legòricament els diversos moments de la relació amorosa («Augurio», «Boda», «Celos», «Disputa», «Lamento», «Clausura», «Liturgia», «Éxtasis», «Concepción», «Cordura» i «Poder»), els quals es poden relacionar directament amb diversos capítols de Flamenca («Les esposalles», «Cort i noces», «Les sospites», «Esclata la gelosia», «Desig i tonsura», «Breus mots, llargs neguits», «Dies decisius», «Jocs d’amor i galania» i «El seny i les seves conseqüències»).

El text medieval és d’una mundanitat sorprenent per a l’època: narra els amors furtius a l’església d’un jove disfressat de clergue —cosa mai vista abans en literatura— i mostra l’adulteri com un càstig per la gelosia. Flamenca és, sobretot, un cant a l’alegria de viure sense entrebancs i una reivindicació de la civilització que la va fer possible. Defensa una concepció de la vida en què el plaer ocupa una posició central, per tal com constitueix una elevada aspiració, pròpia de gent intel·ligent i culta, que duu a menysprear les prohibicions. L’autor proposa una ètica, i fins i tot una teologia, de l’hedonisme, que de ben segur va provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca —una jove resplendent de la regió que li dona nom, i una de les grans creacions de la literatura universal— i Guillem de Nevers —un cavaller que recorre a l’engany per poder seduir i alliberar la dama reclosa per la gelosia extravagant del seu marit—, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca.

L’obra no es limita a plasmar de manera brillant festes, banquets o tornejos, i a exposar un repertori de bones maneres, sinó que també recull una sensibilitat que, tot i ser encarnada per personatges francesos, pertany inconfusiblement a la mentalitat que caracteritzava la cultura occitana abans de patir la profunda crisi que va representar la derrota de Muret (1213), i la croada subsegüent contra els albigesos, predicada per Roma i executada per Simó de Montfort i la monarquia francesa. L’anònim autor s’hi refereix en alguns passatges amb simpatia, però també amb la distància que permet la ironia. En aquest aspecte, hi ha estudiosos que n’han fet una lectura de caràcter al·legòric en la qual Flamenca representaria l’Occitània oprimida i Guillem —transsumpte possible del rei Jaume I—, l’alliberador que ensenya que amb enginy es pot derrotar el poderós, fet que demostra l’existència d’una consciència catalanoccitana comuna. Així, doncs, l’obra traduiria l’abatiment de la societat occitana després de la rebel·lió de 1242, sufocada per les tropes franceses.

La lírica trobadoresca de Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut de Maruelh, Peire Cardenal i altres, proporciona el canemàs inicial amb què l’autor va bastir els discursos amorosos dels protagonistes i va construir algunes escenes, però també s’hi detecta la influència de la narrativa en llengua francesa, sobretot de Chrétien de Troyes, així com la clàssica d’Ovidi i el seu Ars amandi.

Flamenca és una obra que fa sentir la joia de viure, defensa els valors de la joventut i sosté que la cerca del plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual ningú no hauria de trobar impediments. Segons Anton Espadaler, aquestes idees es vinculen a certs ambients universitaris parisencs del segle XIII, i remeten als partidaris del Lliure Esperit, un corrent panteista caracteritzat com a cristianisme hedonista. Això porta a pensar que l’autor —la identitat del qual segueix sent un misteri— no podia ser un simple joglar, sinó algú amb formació específica —de ben segur un clergue— com el mateix protagonista.

Anton M. Espadaler (Barcelona, 1952) és llicenciat en Dret i doctor en Filologia Romànica. Autor d’Una reina per a Curial (1984) i Història de la literatura catalana (1995), i curador del volum De amore (1991) i de l’Obra completa de Ramon Vidal de Besalú (Edicions de la UB, 2018), ha publicat diversos articles sobre Ausiàs March, Tirant lo Blanc, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda, el comtat d’Urgell, els almogàvers i les novel·les en llengua occitana de temàtica artúrica —Jaufré, La faula i Blandín de Cornualha—. Ha col·laborat en Lo spazio letterario del medioevo (2001) amb l’estudi «La Catalogna dei re», ha escrit sobre J. V. Foix i Josep Carner, i ha exercit la crítica literària sobre obres modernes i contemporànies en diferents mitjans d’informació, recollida a Estiu tot l’any (1996). Ha col·laborat en el diari Avui, el Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia. Ha intervingut des dels seus inicis en el programa «Bon dia, Catalunya» de TV3, a «Cafè Baviera» de RAC1 i als programes «El matí de Catalunya Ràdio», «El món a RAC1» i «Tu diràs», també de RAC1. És membre de diverses associacions de literatura medieval, del jurat dels premis Crexells, Octubre i Ciutat de Barcelona, i del jurat dels premis Manuel Vázquez Montalbán de periodisme esportiu. Reconegut barcelonista, és autor també de Joan Laporta. Passió absoluta (2009).


Joan Marimón, director, guionista i professor de cinema a l’ESCAC, acaba de publicar Muertes creativas en el cine, que es va presentar als Cinemes Girona de Barcelona el passat novembre. Va concedir una entrevista a la nova revista cultural Vànova —una iniciativa dels estudiants del grau de Comunicació i Indústries Culturals de la UB—, que reproduïm a continuació.

En un univers tan ampli com és el del cinema, quins factors t’han conduït a tractar la mort? Si tornessis a l’inici d’aquest projecte, què hi afegiries o canviaries?
L’origen és força ridícul. A l’ESCAC, feia classes a les vuit del matí i em vaig adonar que la gent era més puntual quan posava seqüències de morts. Vaig començar a recopilar-ne escenes i finalment he fet el llibre. De seguida em vaig adonar que la mort és el motor narratiu per excel·lència. I hi afegiria moltes coses. He deixat moltes seqüències a fora, no perquè hagi volgut, sinó perquè no hi cabien totes. Aquest llibre, de fet, es podria ampliar indefinidament...

En què et bases per determinar que una mort és creativa? Hi ha morts que no siguin creatives?
El barem que aplico, en realitat, és subjectiu. Es tracta de veure com s’arriba al clímax, si hi ha metàfores visuals, si el text és poètic, si la imatge i el so sumen significats i, fins i tot, si hi ha sentit de l’humor.

Havent analitzat morts creatives tan diverses i amb estils totalment diferents, podries dir quina és la teva mort preferida?
En tinc moltes, però n’hi ha una que és idíl·lica: la mort de l’avi Semion, a la pel·lícula Terra (1930) d’Aleksandr Dovzhenko. Mor amb tranquil·litat i serenitat, amb un somriure, en un llit de pomes envoltat de tota la seva família.

Tenint en compte el tema principal de Muertes creativas en el cine, què en penses de tota la cultura cinematogràfica que hi ha al voltant de la violència?
Sempre hi ha hagut violència a les pel·lícules. En l’audiovisual tenen molt impacte els cops, les pallisses, les caigudes... Penso que la violència en l’audiovisual rebaixa la violència en l’espectador; jo sóc amant de la violència en les pel·lícules, i crec que això no em fa pitjor persona.

En la teva trajectòria com a professional has treballat en molts guions. Podries dir tres exemples de guió perfecte o impecable?
Hi ha pel·lícules considerades clàssiques, com L’apartament (1960, de Billy Wilder), Chinatown (1974, de Roman Polanski) o El club de la lluita (1999, de David Fincher), que són exemples d’un bon guió. Són guions molt equilibrats, cadascun en el seu estil i en la seva època.

Quins són els criteris que tens per decidir si un guió és bo o dolent?
Hi ha una part inicial que és la idea, però és molt difícil de valorar. Depèn dels objectius del guió, que normalment l’espectador ja veu al principi, i de com es vagin desenvolupant d’acord amb les promeses que se li han fet al públic.

A la teva presentació, que va ser molt original, vas introduir com a escena final una seqüència de La vida de Brian. Podries explicar per què vas escollir aquesta cançó per parlar de la mort?
Uns individus, penjats d’unes creus, parlen de trobar-li el sentit positiu a la vida. És una seqüència de contrapunt per excel·lència: barreja elements que semblen contraris, però que són complementaris i coherents. A més a més, té molta gràcia. Per acabar rient va bé!

Per què vas triar aquesta editorial? Com ha estat la teva experiència? On t’agradaria publicar el teu proper llibre?
La veritat és que no ho vaig buscar, va ser un amic meu de l’ESCAC que em va conduir fins a Edicions de la UB. El meu proper llibre m’agradaria publicar-lo a la mateixa editorial. Estic molt content amb el treball que s’ha fet. Les fotografies de la promoció, de Vardan; la idea de la campanya a Instagram; les presentacions... n’hem fet una però n’hi haurà més, i sé que l’editorial hi participarà amb el mateix entusiasme. Hi he mantingut una col·laboració esplèndida.

Més enllà de la publicació d’aquest llibre, en quins projectes treballes actualment?
Les persones que es dediquen a l’audiovisual estan en una situació, diguem-ne, de pluriocupació, encara que sigui dins del mateix sector. Jo estic treballant de professor, dirigint, fent guions per encàrrec, fent guions propis, escrivint sobre cinema... Ara, és cert que he decidit no fer segons quines feines, com ara sèries de televisió... No és el meu món.

Després d’haver tractat la creativitat en la mort, podries escriure una obra semblant sobre escenes creatives de la resurrecció?
El llibre Muertes creativas en el cine ja té un apartat dedicat a figures de resurrecció. En alguns casos, no pots prescindir de la resurrecció quan parles de la mort. Moltes vegades, si mor el personatge principal i la pel·lícula és un èxit, gairebé segur que hi haurà alguna figura de resurrecció o, directament, ressuscitarà el protagonista. Per exemple, a Titànic (1997, de James Cameron) Jack mor, però al final, quan mor Rose, tots dos es tornen joves i es retroben a les escales del Titànic i, mentre tothom aplaudeix, es fan un petó i s’acaba la pel·lícula. Es pot demanar més resurrecció que aquesta?

Els exalumnes que van parlar a la presentació van dir que eres el millor professor de l’ESCAC. Com orientes les teves classes per transmetre als estudiants la teva passió pel cinema?
Jo intento aprendre, passar-m’ho bé amb el que he après i transmetre-ho. Però quan fa anys que et dediques al mateix, t’has d’anar renovant. Això m’obliga a estar al dia, a refer el programa i a forçar-me a ser diferent cada any. Hi ha una correspondència d’amor professor-alumne, és a dir, tu dones i ells et donen. Si això funciona, la relació és estable i idíl·lica; si no, venen els problemes.

Com a professor tens un vessant d’analista, de teòric del cinema... T’és fàcil destriar-lo del teu jo més creatiu?
De vegades penso que l’artista necessita una certa ingenuïtat, no plantejar-se tantes coses, simplement fer-les i després que ho analitzin els altres. Jo crec que depèn una mica de la relació que facis. És a dir, si tu tens una voluntat artística a dins que necessites exterioritzar, crec que, per fidelitat a tu mateix, ho has de fer. No negaré, amb tot, que la crítica i l’anàlisi obsessiva poden restar-te temps i anar en contra d’aquesta necessitat d’ingenuïtat, però preval la voluntat de crear per damunt de tot. D’altra banda, penso que l’audiovisual és l’art més poderós en la manipulació de les emocions. Moltes idees que creiem que són nostres ens han arribat a partir de l’audiovisual. Tot això cal conèixer-ho per defensar-se i ser realment lliure.

Claudia Luque


«Nosaltres tindrem present que la societat mediterrània medieval era formada per gents de les tres religions del llibre, entre les quals Llull volgué assolir la pau i la convivència mitjançant el recurs del diàleg, i no el de l’espasa, projecte que el va conduir, ben des del començament de la seva empresa missionera, a posar part damunt tots els altres béns de la societat, el bé públic, el bé comú, expressió familiar a la tradició cristiana. El nostre objectiu serà copsar com Llull era al servei del bé públic, i com el posava com a objectiu dels prínceps, del dret, i com aquesta pretensió el dugué, ja a l’inici de la seva missió, a proposar la creació d’una institució universal al servei de la justícia i la pau mundials.»

«Com a punt de partida, Llull mostra que, a l’origen d’aquesta societat, s’hi troba un Déu, Trinitat, que és feliç, i que pretén que tota persona ho sigui històricament. Aquest és l’oferiment que brinda als seus lectors, cristians, jueus, o musulmans, en el primer capítol del Llibre de contemplació en Déu. En la millor tradició augustiniana, respon a la gran aspiració humana, que consisteix a assolir la felicitat.

»Aquest atansament al Déu feliç i font de la felicitat universal serà el primer punt que esbrinarem, amb trets molt elementals. Seguidament, veurem com Llull mostra com aquesta felicitat de Déu és comunicada a la persona humana. Un dels camins per a arribar-hi es el del diàleg interreligiós. Doncs bé, mentre caminam vers aquest objectiu ideal de la unitat religiosa i, en el supòsit que la humanitat hi arribi, com ha de ser la convivència de la humanitat i dels pobles que la formen. En el tercer punt, que serà el mes extens, veurem quins referents proposava Llull per a la convivència diària, i per a tota la humanitat. Emergeix indiscutible el que és el bé públic, que condueix a la pau, i l’objectiu dels prínceps. Acabarem amb unes reflexions sobre la pervivència del missatge de Ramon Llull quant a la promoció del bé públic i de la pau. Indicarem com, vora els diversos lul·lismes, el místic, el missioner, etc., el llegat de Ramon Llull queda incomplet sense un lul·lisme a favor de la pau, del diàleg, fonamentat en el bé públic, i promogut per una conferència anual de les nacions.

»Ometrem la referència a les fonts de Ramon Llull, així com prescindirem d’una comparació entre Llull i el seu contemporani, sant Tomàs d’Aquino, el que ens menaria a entrar en la difusió de la Política d’Aristòtil. Per més que fora ben escaient, també deixarem de fer una comparació de Llull amb Francesc Eiximenis, que en Lo Crestià ideològicament és mes pròxim a Ramon. A més, els catàlegs de les biblioteques institucionals i privades de Mallorca mostren que va ser molt llegit.

La racionalitat com a recurs radical per a la missió, per a la felicitat

»Un dels trets dels trets més divulgats de Ramon ha estat el de la seva opció per la racionalitat, de manera que en els temps de la neoescolàstica sovint apareixia com a adversari de les tesis que hom exposava. Ara bé, amb aquestes paraules tenim la intenció de preparar una justificació per a presentar l’objecte de les nostres reflexions sobre el bé públic i la recerca de la pau. El bé públic, la pau i el diàleg són tresors de la humanitat que podem conèixer, explicar, promoure i defensar, però solament si som capaços de raonar. D’aquí que sigui un gran avantatge que el mètode lul·lià fos per antonomàsia el del raonament, del qual en són capaces totes les persones. Aquesta opció per a la racionalitat suposa una universalització absoluta de les possibilitats del diàleg humà. Es va avançar pel camí proposat per sant Agustí al seu corresponsal menorquí, Consenci, quan li escrivia: intellectum ualde ama, “estima amb forca l’enteniment”.

»Ramon Llull, també a través de l’augustinisme, era hereu d’aquesta confiança en la raó humana, i ho mostrava quatre segles abans que Immanuel Kant proclamàs el lema de la il·lustració Sapere aude. Sens rebaixar gens el vigor de la crida que feu el filòsof germànic, perquè el context era innovador, sembla escaient recordar que la consigna Sapere aude pertany a un vers d’Horaci, recollit i repetit per sant Agustí.

»Si tant ha influït el recurs a la raó, absolutitzat per la il·lustració, tanmateix la teologia cristiana era possible, precisament perquè era una expressió de la comunicació raonada, ja present en el Nou Testament, quan orienta el lector a la recerca de Déu, des de la visió de la creació. L’important, per tant, és saber sumar Horaci, Agustí, Tomàs d’Aquino i Albert el Gran, Ramon Llull i la cultura actual.

»Copsarem que la racionalitat brolla de l’ésser humà, i no admet ni l’exclusivitat de qui es tanca, ni la prepotència dels que imposen. Ella, encara que no tota sola, iguala les persones, el que feia que Llull defugís la guerra, com a irracional i destructora de l’altre.

»Plantejada la missió des d’aquest horitzó racional i dialogal obert a la comunicació, Llull va proposar uns mitjans coherents i adequats per a aconseguir aquesta relació. Aquests recursos consistien a proposar els llibres escrits per al diàleg, i la fundació d’escoles que anostrassin els frares missioners per a obrir les portes a la comunicació amb els jueus, musulmans i cristians ortodoxos.

»Aquestes escoles s’havien de crear segons el model de la que establí a Miramar, per tal que hi hagués missioners que, coneixent les llengües, arribassin a tot arreu. Llull no demanava cap sacrifici als musulmans ni als jueus. Solament pressuposava la capacitat de diàleg, de raonar, i en la pròpia llengua. A mes, el curt llibre Disputatio Petri et Raymundi sive Phantasticus retorna sobre l’abast de la raó en relació amb la fe. Sap ben bé que la Trinitat o l’Encarnació del Fill de Déu no són demostrables en un llenguatge lògic deductiu, a partir de les causes. Però, a partir de les dignitats o perfeccions de Déu, pot mostrar la coherència amb la raó. És un discurs d’inspiració platònica-augustiniana.

»L’altre eix del pensament de Llull, la missió, que és imprescindible, perquè mena a la felicitat, que és Déu. Llull no es movia en el buit, ni a fons perdut. Quan predicava el Déu cristià als musulmans tenia quelcom que oferir: la felicitat.»


El dimecres 16 de gener, a les 20 h, a la Sala Chomón de la Filmoteca de Catalunya (pl. Salvador Seguí, 1-9, Barcelona), presentació d’El vessant seriós i tràgic de Woody Allen, de Pau Gilabert Barberà.

El dimecres 30 de gener, a les 19 h, a la Sala Cèntric Espai Cultural, (pl. Catalunya, 39-41, el Prat de Llobregat), presentació de Muertes creativas en el cine, de Joan Marimón.

El dimecres 30 de gener, a les 16 h, al Museo Universitario de Arte Contemporáneo de la UNAM (c. Insurgentes 3000, Ciutat de Mèxic), presentació de The Sound Sculptures of Bernard and François Baschet, de François Baschet.

El dijous 14 de febrer, a les 19 h, a la Biblioteca Pública Arús (pg. de Sant Joan, 26, Barcelona), presentació de Giner i la Institución Libre de Enseñanza, des de Catalunya. Cent anys després de la mort de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), a cura d’Isabel Vilafranca i Conrad Vilanou.

El divendres 15 de febrer, a les 19 h, a la llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144, Barcelona), presentació d’Imago civitatis. Hospitales y manicomios en Occidente, coordinat per Josep M. Comelles, Antonio Conejo i Josep Barceló-Prats.

 
 
logo