Hi presentarà sis novetats i hi exposarà un total de dos-cents títols, majoritàriament en llengua castellana, tot i que també hi haurà una mostra de les obres en català i en anglès més representatives del seu fons editorial.

En l’edició de la Fira de l’any passat es van fer vendes per un total de 8,8 milions d’euros (un 8% més que l’any anterior) i s’hi van rebre més de tres milions de visites, cosa que la converteix en la més important del sector a l’Estat, i en una de les més rellevants d’Europa i de l’àrea hispanoparlant. Enguany, el país convidat és Romania, ja que l’Estat espanyol és un dels llocs on es tradueix més literatura romanesa.

Els llibres que es presentaran són els següents: La Tierra, un planeta inquieto, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño, títol de la col·lecció de divulgació científica Catàlisi que explica els coneixements actuals sobre volcans i terratrèmols, en un viatge a través del temps i de l’espai, des de l’origen del Sistema Solar fins al present i des del Pacífic fins al nostre entorn; Variaciones Cela, d’Adolfo Sotelo Vázquez, nou volum de la col·lecció Periodismo Activo que aborda la personalitat polièdrica de Camilo José Cela a través de les seves aportacions al món de la pintura, del cinema i, naturalment, de l’escriptura (poesies, novel·les, contes, llibres de viatge, memòries i articles periodístics); La imagen faltante. Muerte y duelo en la fotografía latinoamericana, de Pamela Martínez Rod i Javier Gacharná Muñoz, també de la col·lecció Periodismo Activo, que explora el record de la violència i la mort a través de la fotografia en els conflictes a l’Amèrica Llatina; La relación médico-paciente, de Joaquín Martínez Montauti, de la col·lecció Bioètica i Dret, que analitza les raons que porten els professionals de la sanitat a una parcialitat interessada, així com les conseqüències ètiques que aquesta circumstància té sobre l’individu i sobre l’eficiència del sistema sanitari; El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia, de Diego Sola, de la nova col·lecció d’història Transferències 1400-1800, que reconstrueix la política d’apropament i influència de Felip II vers el gegant oriental a través del personatge de Juan González de Mendoza; i Visiones cruzadas. Los virreyes de Nápoles y la imagen de la Monarquía de España en el Barroco, a cura d’Ida Mauro, Milena Viceconte i Joan-Lluís Palos, de la mateixa col·lecció Transferències 1400-1800, que recull el mecenatge dels virreis hispànics al Regne de Nàpols durant els segles XVII i XVIII, els quals van tenir un paper de primer ordre en el panorama polític i cultural del continent, i van ser mediadors en el procés de creació i difusió de l’art i la cultura napolitans del Sis-cents, situant-los en el centre de l’escenari barroc europeu.

Calendari de signatures

(Caseta núm. 1, a l’entrada del recinte)

El dissabte 26 de maig, a les 12.30 h, Diego Sola signarà exemplars d’El cronista de China, i Ida Mauro exemplars de Visiones cruzadas.

El dissabte 2 de juny, a les 12.30 h, Adolfo Sotelo Vázquez signarà exemplars del seu nou llibre Variaciones Cela, i a les 18.30 h ho farà Guillem Gisbert, coautor de La Tierra, un planeta inquieto.

El dissabte 9 de juny, a les 18.30 h, Jaume Llistosella signarà exemplars de Guía ilustrada para conocer los árboles i El herbario: matas, hierbas y helechos; i a les 19.30 h, Patricia Almarcegui signarà Una viajera por Asia Central, del qual ja s’han publicat tres edicions.

Aquestes rutes ens descobreixen una nova manera de veure i de viure la ciutat passejant per la Vila Olímpica, Gràcia, els grups d’habitatges de Nou Barris o les antigues àrees industrials. En darrer terme, l’obra ens proposa una reflexió sobre la interpretació i la representació de l’experiència urbana, la relació entre individu i ciutat, i el diàleg entre ciutats.

Cada ruta està encapçalada per un poema de Joan Margarit inspirat en l’espai urbà a què fa referència, tot emmarcant-lo de manera simbòlica.

La primera és un relat sobre el procés per decidir el recorregut de la marató dels Jocs Olímpics de 1992, que passava per una Barcelona en plena transformació urbanística i que finalitzava a l’Estadi Olímpic de Montjuïc.

La segona ruta correspon a Ciutat Vella, i es desenvolupa a través d’un itinerari que palesa, sobretot, la naturalesa capil·lar del barri vell de la ciutat: comença al passeig del Born, seguint pels carrers de Montcada i Carders fins al mercat de Santa Caterina, creuant la Via Laietana, passant pel carrer de Ferran i baixant fins a la plaça Reial, per enfilar finalment per la Rambla fins a la plaça de Catalunya.

La tercera ruta, dedicada al barri de Gràcia, posa de manifest, a través d’un exhaustiu recorregut a través dels llocs i carrers més emblemàtics (els Lluïsos, el Cercle Catòlic, la Rosa de Foc, les places del Diamant, de la Virreina, de la Llibertat i del Sol, el Centre Artesà Tradicionàrius, el Centre Moral, etc.), el pols autèntic, popular i associatiu, de l’antiga vila, que ha conservat traces d’identitat pròpia dins la ciutat de Barcelona.

La quarta, centrada en l’Eixample, és la més extensa de totes, ja que sintetitza tres segles de desenvolupament urbà a través de quatre localitzacions diferents: el passeig de Gràcia, que exemplifica el Modernisme i l’eclosió urbana del segle XIX; la Vila Olímpica, com a compendi de l’urbanisme de finals del segle XX; la plaça de les Glòries, nòdul comunicatiu urbà i centre d’edificis emblemàtics del tombant de segle, i finalment el districte del 22@ i Diagonal Sud, exemple de l’urbanisme del sector quinari del segle XXI.

La cinquena ruta ressegueix l’impacte de la xarxa ferroviària en la trama urbana de la ciutat, fent referència tant al traçat de les vies i la singularitat dels edificis, com al futur que anuncia la nova estació de La Sagrera.

La sisena explora el passat industrial de Barcelona, i segueix l’itinerari marcat per l’avinguda Diagonal des de la plaça de Francesc Macià fins al Fòrum, passant per llocs com l’Escola Industrial, el Velòdrom, els palaus dels «capitans d’indústria» (el Palau Robert, el Palau Macaya, la Casa Milà, la Casa Batlló, etc.), l’antiga Fàbrica Damm, la Farinera del Clot, Can Felipa, la Torre de les Aigües i la placa fotovoltaica del Besòs.

La setena ruta recorre la Meridiana i l’entorn d’aquesta artèria que trenca la part de Barcelona menys amable amb el disseny del pla Cerdà. Comença al Camp de l’Arpa i el Clot, avança cap al barri del Congrés, passa pel Canòdrom i arriba fins a la futura estació de La Sagrera.

La vuitena travessa els habitatges de Nou Barris (el Turó de la Peira, la plaça Llucmajor, la Guineueta i Roquetes), on, en paraules dels autors, «la ciutat canvia de nom», fruit del caòtic creixement urbà a partir dels anys seixanta amb l’arribada massiva d’immigrants.

La novena ruta, dedicada també a Nou Barris, recorre des de Via Júlia fins al barri de Canyelles passant per Heron City i la plaça de Karl Marx, entre altres indrets, i exemplifica la lluita veïnal per dignificar el territori i la voluntat política de monumentalitzar la perifèria de la ciutat.

La desena s’ocupa d’un dels nous espais més emblemàtics de Barcelona, la Vila Olímpica; l’onzena, de la presència de la Universitat de Barcelona en la història urbana de la ciutat, i la dotzena retrata onze espais diferents que han estat recuperats per a la ciutadania: des del Turó de la Rovira fins al parc del Clot, passant per l’Espanya Industrial o el carrer d’en Carabassa.

La darrera ruta és un recorregut per l’avinguda Diagonal i el barri de Pedralbes, passant pels edificis Trade, el Corte Inglés, CaixaBank, els Jardins de Tòquio, les superilles de l’avinguda de Pedralbes, de la Gran Via de Carles III i «Les Cotxeres», en què s’evidencia el caràcter residencial i terciari de tota aquesta trama urbana.

Caminando la ciudad s’inscriu en un projecte d’investigació basat en visites i excursions per Barcelona que forma part del programa docent de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), de manera que el professorat utilitza la ciutat com a aula i laboratori a partir d’itineraris que permeten descobrir-la i experimentar-la. El seu objectiu és aprofundir en el coneixement de la ciutat acostant-se a l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia i la història. Aquesta iniciativa —que ha estat guardonada amb la Distinció Jaume Vicens Vives de la Generalitat de Catalunya a la qualitat docent universitària i amb el Premi UPC a la Qualitat en la Docència Universitària, modalitat Premi a la Iniciativa Docent— s’ha exportat a altres universitats, com les de Roma, Medellín, Lisboa i Montevideo.

Estanislau Roca és doctor en arquitectura, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Barcelona (UPC) i director del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la mateixa universitat. Professor convidat a diverses universitats de tot el món, els seus projectes professionals van des de l’escala territorial fins al detall urbà, i ha dissenyat edificis i espais públics. És autor de més d’una dotzena de llibres i nombrosos treballs d’investigació, entre els quals destaquen Montjuïc, la muntanya de la ciutat (1994) i Diagonal, un procés urbà (2010). Ha guanyat prestigiosos premis d’arquitectura i urbanisme.

Inés Aquilué és arquitecta i professora de l’ETSAB de la UPC. Actualment centra la seva recerca en ciutats afectades pel conflicte i que presenten complexitat urbana.

Renata Gomes és arquitecta, professora de l’ETSAB de la UPC i membre del grup de recerca AR&M (Arquitectura: Representació i Modelatge) de la mateixa universitat. En el camp de l’art, treballa en pintura, instal·lacions urbanes i art sonor, i ha participat en diversos esdeveniments nacionals i internacionals a Lisboa, Porto, Barcelona, Berlín, Tòquio i Nova York, entre altres ciutats.

Diego Sola és professor i investigador postdoctoral de l’Àrea d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, i el seu àmbit d’estudi és el paper dels religiosos ibèrics a la Xina com a creadors i intermediaris culturals durant l’època moderna. En aquesta entrevista ens dona les claus per apropar-nos al protagonista del seu llibre, el prelat Juan González de Mendoza.

Per quin motiu has encaminat la teva recerca vers el món oriental i la Xina?
Quan vaig començar el doctorat, el meu director, el Dr. Joan-Lluís Palos, em va fer conèixer l’obra de Juan González de Mendoza sobre la Xina. D’aleshores ençà vaig emprendre la descoberta de la civilització xinesa a través dels ulls d’uns autors que, com el mateix Mendoza, van fer grans esforços per explicar al món europeu de fa més de quatre-cents anys com era la Xina. És un moment de contacte que m’ha fascinat i atrapat, ja que, a través de les avinences i les desavinences d’un temps en què les comunicacions no eren precisament fàcils, xinesos i europeus hem après els uns dels altres.

El cronista de China és dels pocs casos en què una tesi doctoral acaba convertint-se en llibre. Ens podries explicar quin ha estat el procés per fer, a partir d’una recerca històrica, una obra de divulgació? 
Perquè una tesi esdevingui un llibre cal un inevitable procés de reescriptura que no sempre és fàcil. Una tesi exigeix un plantejament i una estructura que no són traslladables a un llibre, que el que pretén és explicar, donar a conèixer i ajudar a comprendre. Així, quan vaig escriure el meu treball de doctorat vaig pensar en una estructura prou homologable al que després ha estat El cronista de China. No podia perdre el rigor acadèmic propi d’una tesi doctoral i, alhora, havia de tenir un plantejament atractiu per a un públic no expert en l’àmbit de la recerca però interessat en aquest tema. És per això que ha calgut reescriure’l amb un estil més narratiu, construir un relat on abocar personatges, escenaris i resultats de la recerca.

El llibre explora la biografia de González de Mendoza i estudia la influència que va tenir en escriptors espanyols i europeus. Vist així, podem pensar que és una obra adreçada a un públic especialitzat. Et sembla que pot interessar a un públic general?
Aquest «cronista de la Xina», com González de Mendoza es considerava a si mateix, va exercir una gran influència en la intel·lectualitat del Renaixement tardà, i alhora era llegit per un públic no expert ni erudit que tenia una gran curiositat per saber com era aquell gran imperi. La Xina estava de moda —com diríem avui—, i d’aquí prové l’èxit de la Historia del Gran Reino. De la mateixa manera, actualment hi ha molt d’interès en la Xina, i crec que si el llibre aporta quelcom al públic general és perquè ens explica d’on ens ve aquesta fascinació pel gegant asiàtic i de quina manera els europeus ens hi vam començar a apropar, amb quines estratègies i, sovint, amb quins fracassos.

La recerca que has realitzat és exhaustiva, es nota que hi has treballat a fons i durant anys. Fins a quin punt et sents identificat amb González Mendoza, el personatge que has estudiat?
Si en alguna cosa em puc identificar amb González de Mendoza és en la seva curiositat i l’avidesa de notícies. Era un home molt inquiet i expeditiu, que entenia que l’ofici d’historiador requeria no deixar de cercar mai, no donar res per sabut, i fer el possible per satisfer aquesta curiositat i respondre a les preguntes que es formulava, com va fer amb la Xina... sense haver-hi estat mai, que encara és més complicat!

Fins ara havies publicat una gran quantitat d’articles com a investigador, i ara publiques el teu primer llibre. Quins han estat els al·licients d’aquest canvi de format?
Per als que treballem temes humanístics, el llibre encara és el format indispensable per explicar sense traves —pel que fa a l’extensió o el plantejament expositiu— una història, un pensament, una visió aprofundida. L’anàlisi i la reflexió requereixen, a part de temps, espai. És cert que el sistema de recerca actual aposta per una avaluació de la producció científica molt concreta, i que els articles fan possible un diàleg més àgil entre la teva investigació i el treball dels altres, però tenen mancances importants que, en gran mesura, continua cobrint el llibre, el qual et permet concebre la recerca com una contribució al món acadèmic i alhora al conjunt de la societat.

Com a autor, quins temes et criden l’atenció últimament? Tens nous projectes al cap?
L’estudi dels religiosos ibèrics a la Xina m’ha portat a interessar-me pel treball etnogràfic que aquestes persones feien en arribar a l’Extrem Orient: descrivien el Celeste Imperi i els seus habitants, els costums, les pràctiques religioses... Això fa que em pregunti com funcionaven les xarxes d’informació missioneres que hi havia entre Àsia i Europa, un autèntic servei d’intel·ligència dels segles XVI i XVII! No en va alguns xinesos pensaven que els frares eren espies. Així, espero dedicar el futur immediat a un volum sobre epistolaris de les missions que reculli les cartes i les experiències viscudes pels missioners que la Monarquia hispànica enviava a la Xina. I sense abandonar González de Mendoza, espero publicar una edició crítica de la Historia del Gran Reino.

«De fet, tant Serrat com Llach van formar-se professionalment als Setze Jutges, un grup de cantants que seguien molt més el model dels cantautors francesos que no pas el dels anglosaxons. El grup va ser creat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs com a plataforma reivindicativa de la llengua i la cultura catalanes en plena dictadura, i estava vinculat al fenomen, més ampli, de l’anomenada Nova Cançó. Serrat es va incorporar al col·lectiu dels Setze Jutges l’any 1965 després d’acceptar una proposta de Miquel Porter, que havia estat un dels molts que havien quedat encisats en escoltar-lo quan Salvador Escamilla el va convidar a cantar en el programa radiofònic Radioscope. Llach va trigar més a incorporar-s’hi. Ho va fer l’any 1967, i la seva incorporació ja va ser l’última. Així, Serrat va ser el Jutge número 13, i Llach, el 16. Des de bon començament es va destacar l’esperit d’equip i de col·laboració que existia dins dels Setze Jutges, però a partir de 1967 les coses no van funcionar tan bé i l’any 1969 el grup es va dissoldre.

»Però és important recordar que, dins de la Nova Cançó, també hi havia vida fora dels Setzes Jutges i a banda de Raimon, que va ser sens dubte la primera gran figura de tot aquell fenomen musical. L’anomenat Grup de Folk, per exemple, va néixer l’any 1967 com a clara alternativa crítica als Jutges, i s’hi trobaven cantautors com Pau Riba i Jaume Sisa. El nom mateix del grup ja indicava una clara diferència respecte als Jutges: en comptes de prendre com a model la cançó francesa d’un Georges Brassens o d’un Jacques Brel o d’un Guy Béart o d’un Léo Ferré, aquests altres cantautors se sentien més propers al folk anglosaxó, i s’inspiraven en la música de Bob Dylan, Pete Seeger o Joan Baez, considerats aleshores als Estats Units els principals portaveus de la joventut desencantada. Per als membres del Grup de Folk, els Jutges cultivaven una cançó petitburgesa i excessivament vinculada a la modalitat de la protesta o el contingut social, mentre que ells preferien una música més beat, més propera al rock, més trencadora, més contracultural. Tot i que la línia de separació no podia quedar en aquest sentit gaire clara perquè no podem oblidar que Bob Dylan va compondre cançons de forta càrrega política, algunes de les quals —com ara “With God on Our Side”, “Only a Pawn in Their Game”, “A Hard Rain’s Gonna Fall” o “Blowin’ in the Wind”— han estat considerades precisament les millors peces del cànon de la cançó protesta.

»Sigui com sigui, sembla bastant clar que la Nova Cançó es va manifestar de diferents maneres, però sempre amb una deliberada connexió amb la poesia, ja fos via el model francès, l’anglosaxó o, en alguns casos, l’italià. Seguint qualsevol d’aquests camins es podia aconseguir que les lletres de les cançons tinguessin cert valor poètic, però la trajectòria personal de Bob Dylan, i el reconeixement com a gran poeta que aquest cantautor ha obtingut a escala mundial (amb el Nobel de Literatura com a culminació), fa que l’expressió “efecte Dylan” quedi legitimada com a fórmula ideal per plantejar l’autèntica relació que la cançó d’autor manté amb la poesia. D’això parla aquest llibre. No de Bob Dylan. I potser tampoc de Serrat i de Llach. La tria d’aquests cantautors té a veure sobretot amb el tòpic que els enfronta i veu en ells divergències i més divergències. En aquest context, poder demostrar que l’efecte Dylan fa que les lleis de la física s’imposin, i que, per tant, els pols oposats s’atreguin, era molt temptador. “Jo soc més de Llach” o “jo soc més de Serrat” són frases que deixen de tenir sentit quan les cançons d’aquests cantautors es valoren des de l’efecte Dylan.

»D’altra banda, l’exercici d’intentar explicitar el diàleg que les lletres de Serrat i de Llach mantenen amb la tradició poètica permet que aflori la lògica de funcionament de la poesia lírica i que aquesta lògica pugui ser comparada amb la del gènere de la cançó. Només així es pot arribar a copsar l’autèntica magnitud de l’efecte Dylan. Compondre cançons sota la influència d’aquest efecte potser sigui una garantia de seducció, però la pregunta és si n’hi ha prou amb això per guanyar-se el títol de poeta. Les cançons de Llach i de Serrat ofereixen una resposta. La resposta.»