La ciencia en la literatura, la versió catalana del qual fou guardonada amb el Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca (Ciències) 2016, estudia la poc coneguda presència de la ciència en la literatura, en un recorregut que comença amb Homer i arriba fins a l’actualitat, passant per autors fonamentals com Shakespeare, Dickens, Tolstoi, Verne, Melville, Quevedo, Azorín, Baroja, Valle-Inclán, Foix, Kerouac i Mann, aplegant-hi referències a obres de tots els gèneres (narrativa, poesia i teatre, memòries i assaig). Estructurat cronològicament, el llibre no renuncia a seguir un fil temàtic quan convé: per exemple, quan es parla de les teories geocèntrica i heliocèntrica o quan s’exposa l’evolució de la medicina entre els segles XV i XVIII, s’esmenta Shakespeare, un autor que es va referir sovint a l’astronomia i la medicina en les seves obres. Per bé que repassa de manera exhaustiva la literatura anglosaxona, Duran també s’atura en autors i obres d’altres tradicions, com l’espanyola i la llatinoamericana, la catalana, la francesa, la italiana, la portuguesa, l’alemanya i la russa.

En La forja genética de Europa, Carles Lalueza-Fox –un dels especialistes més reconeguts en els nous estudis paleogenòmics– relata l’aventura trepidant que els darrers anys ha revolucionat la concepció de la gènesi de les poblacions europees, sobretot a partir de la publicació del genoma neandertal el 2010. La narració segueix l’ordre cronològic en què s’ha desenvolupat la recerca, de manera que posa en evidència les dificultats inherents a aquest procés: els problemes metodològics, els resultats erronis, la competició entre diferents grups d’investigadors, etc. En definitiva, tot allò que fa que la ciència sigui una institució social com qualsevol altra, de la qual també cal entendre el funcionament. Aquesta exploració del nostre passat té tots els components d’una autèntica aventura científica, i al mateix temps ha revolucionat el coneixement de l’ésser humà. Per l’autor, tot aquest devessall d’informació ha posat a prova les hipòtesis dels arqueòlegs amb un grau d’exactitud i certesa impensable fa només una dècada, la qual cosa ha provocat un canvi de paradigma que no significa en absolut la fi de la història, però sí la fi d’una manera d’estudiar i fer la història.

Tots dos llibres formen part de la col·lecció Catàlisi, dirigida per David Bueno i creada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica. La col·lecció compleix, doncs, una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca científica que es fa dins l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són: De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química, de Santiago Álvarez; Les profunditats de la ment. Com percebem el funcionament del nostre cervell (2a edició), de David Bueno, Enric Bufill, Francesc Colom, Diego Redolar, Xaro Sánchez i Eduard Vieta; Una meravella anomenada vida. Com són, com funcionen i d’on vénen els éssers vius, de diversos autors, i L’embrió inconformista. Com influeix en la nostra evolució el desenvolupament embrionari, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno.

Xavier Duran, autor de La ciència en la literatura, és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat en nombrosos diaris i revistes. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa «El medi ambient» a TV3 i actualment és redactor especialitzat en temes científics d’aquesta cadena. Ha publicat altres obres com ara: 100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història i Per què les lleones no els prefereixen rossos (i seixanta curiositats científiques més).

Carles Lalueza-Fox, autor de La forja genètica d’Europa, és professor d’Investigació a l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) i un expert reconegut en estudis paleogenòmics de recuperació d’ADN en espècies extingides i en poblacions humanes desaparegudes. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i llibres de divulgació, com Palabras en el tiempo i Genes, reyes e impostores. Ha rebut diversos guardons, com el Premi Ciutat de Barcelona d’Investigació Científica 2007.

Aquest volum aplega, traduïts per primera vegada al català, quatre dels articles fonamentals de Joseph Texte, que ja va plantejar gairebé com un manifest: «Els estudis de literatura comparada a l’estranger i a França», «La història comparada de les literatures», «La joventut d’Edgar Quinet i la seva docència a Lió» i «El curs impartit per Edgar Quinet a Lió». A manera de cloenda, es reprodueix el facsímil de l’edició francesa del primer article, fins ara de difícil accés.

Els estudis de literatura comparada a Europa van ser impulsats a finals del segle XIX per aquest audaç professor de la Universitat de Lió que, en un àmbit acadèmic en què havia arrelat una mirada nacional de les obres literàries, va reivindicar una reformulació del cosmopolitisme inspirant-se en el concepte de Romanticisme, fonament del pluralisme europeu. Avançat al seu temps, Texte sostenia que, perquè l’art i el pensament francesos no es dissolguessin, s’havien de posar per força en relació amb els seus contraris. Tenia per objectiu mostrar la necessitat d’un debat sobre el futur literari d’Europa, que era el marc cultural on ell es reconeixia com a ciutadà i com a acadèmic, i creia que una de les funcions de la literatura comparada era contribuir al naixement d’una literatura europea i, en darrer terme, d’uns Estats Units d’Europa. El seu plantejament, en aquells moments revolucionari, d’estudiar la literatura més enllà dels límits de l’estat malauradament va topar amb moltes dificultats i quedà reduït a l’aïllament, fins al punt que Texte no va poder traslladar la seva proposta acadèmica a París.

Aquest llibre pertany a la col·lecció Figura, una iniciativa del Grup de Recerca «Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu» de la Universitat de Barcelona. El seu propòsit és alternar la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la difusió dels resultats de la recerca col·lectiva del grup en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i la publicació de noves obres d’autors contemporanis. Els títols publicats fins ara són: Joan Fuster. Figura de Temps, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás; Qui acusa? Figures de l’intel·lectual europeu, a cura d’Antoni Martí Monterde i Bernat Padró Nieto, i Escrits sobre literatura comparada, de Joseph Texte.

Joseph Texte (1865-1900) va ser el primer catedràtic de literatura comparada de França i pioner del comparatisme acadèmic a Europa. La seva obra conté grans promeses que la posterior institucionalització de la disciplina a França va frustrar. En la tesi Jean-Jacques Rousseau et les origines du cosmopolitisme littéraire. Étude sur les relations littéraires de la France et de l’Angleterre au XVIIIe siècle (1895), fa una revisió integral del concepte de cosmopolitisme, que no va ser gaire ben entesa al seu país, aleshores en plena crisi d’identitat nacional. El seu segon llibre, la recopilació d’articles Études de littérature européenne (1898), és tota una declaració de principis europeistes.

Joan Solà, partint de la fidelitat als seus predecessors Pompeu Fabra i Joan Coromines, es va dedicar a donar resposta a les nombroses necessitats del català contemporani i a actualitzar, així, la lingüística catalana, tant teòrica com pràctica. Justament per la seva condició de lingüista i de professor de la Facultat de Filologia de la UB, aquest llibre inaugura la col·lecció Lingüística UB, que aplegarà investigacions relacionades amb aquesta disciplina científica.

El llibre s’obre amb un article de Sebastià Bonet (UB) que analitza la primera obra publicada per Joan Solà, Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), situant-la en el context del seu temps i en la producció de l’autor. En el segon capítol, Jordi Ginebra (URV) caracteritza l’obra de Solà des del punt de vista de la lingüística descriptiva i prescriptiva, posant-la en relació amb el que ell mateix va anomenar «prescriptivisme tradicional», i ens fa veure els trets que la’n separaven. En el tercer article, Ares Llop (UAB) recupera les aportacions de Joan Solà al coneixement de la sintaxi dialectal del català i fa una primera aproximació a l’estudi de les variants sintàctiques dels parlars nord-occidentals. En el quart capítol, Neus Nogué i Lluís Payrató (UB) fan un esbós del que podria ser l’anàlisi de l’estil de Solà com a escriptor, tant des del punt de vista dels usos normatius com dels principis pragmàtics subjacents en la seva escriptura. Tanquen el volum Manuel Pérez Saldanya (UV, IEC) i Gemma Rigau (UAB, IEC) amb un estudi sobre la manera com Joan Solà treballava i investigava, a partir de la seva experiència a la Comissió de Gramàtica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i posant com a exemples determinades construccions amb participi passat i les construccions causals introduïdes per ja que.

Joan Solà (1940-2010) és un dels principals referents de la lingüística catalana, a l’altura de Pompeu Fabra i Joan Coromines, que va contribuir de manera decisiva al coneixement que tenim avui de la llengua. Catedràtic de llengua i literatura catalanes de la UB des del 1984, vicepresident de l’IEC des del 2009 i professor convidat en universitats de Polònia, Àustria i Alemanya, va centrar la seva investigació en temes de sintaxi i d’història de la llengua catalana, tot i que també va tractar qüestions de lexicografia i sociolingüística, aquesta darrera disciplina des d’un punt de vista obertament compromès.

És autor d’una quarantena de llibres, entre els quals cal destacar: Estudis de sintaxi catalana (1972-1973); A l’entorn de la llengua (1977); Del català incorrecte al català correcte (1977); «Ser» i «estar» en el català d’avui (1981); Sintaxi generativa catalana (amb Sebastià Bonet, 1986); Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987); Tractat de puntuació (amb Josep M. Pujol, 1989); Lingüística i normativa (1990); Estudis d’història de la llengua catalana (1991); Sobre lexicografia catalana actual (com a editor,1992); Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994); A-Z. La llengua: una convenció dialèctica (1993); Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic (amb Josep M. Pujol, 1995); Gramàtica i lexicografia catalanes. Síntesi històrica (amb Albert Rico, 1995); Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (amb Pere Marcet, 1998), obra que va rebre el Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca, i els reculls Parlem-ne. Converses lingüístiques (1999), d’articles publicats al diari Avui, en el qual va col·laborar habitualment durant molts anys en la secció homònima; Ensenyar la llengua (2003), i Plantem cara (2009), en què denunciava la subordinació de la llengua catalana. Juntament amb Jordi Mir, va dirigir la publicació de l’Obra completa (2005) de Pompeu Fabra. El 2002 va dirigir la Gramàtica del català contemporani, obra en tres volums de caràcter descriptiu que constitueix una de les referències cabdals de la lingüística catalana i per la qual va rebre el Premi Sanchis Guarner.

El conjunt de la seva obra i la seva trajectòria ha estat reconegut amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (2003), la Creu de Sant Jordi (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2009), el Premi Nacional Lluís Companys (2009) i el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida (2009), entre altres distincions.

El catàleg d’Edicions de la UB inclou també aquestes obres de Joan Solà: Joan Coromines com a exemple. Lliçó inaugural curs 2005-2006 i Última lliçó de Joan Solà. «Construcció d’una sintaxi normativa: criteris, exemples» (2010, DVD).

«To achieve this, we have used the city of Barcelona as a base for analysis within the Spanish context and its relationship with Latin America. We were looking to contribute to the understanding of the production mechanisms and commercial structures that gave shape to this professional activity from a new point of view that unites all the relevant factors. We also aimed for a greater understanding of the socio-economic networks and bases that explain the strategic importance of the sculpture profession in the contemporary society of the time, explaining their roots and later evolution as a basis for the current situation of this activity. Similarly, we have studied the processes of transfer of this framework to Latin America at the crucial time of the development of the new American nation-states, where the European model took on a special relevance.

»The research was completed by an international team of researchers with academic backgrounds in complementary disciplines, from art history and sociology to aesthetics, architecture, urbanism and professional sculpture practice. The attention paid to the importance of contacts and influences between specific geographic backgrounds has been fundamental, especially at a time when the sculpture professions were growing, creating and consolidating new infrastructure and artistic institutions. In turn, the markets and the trends of private consumption were changed by this. Ultimately, we wanted to contribute to the studies on the dissemination processes of our artistic, cultural and market transfers abroad.

»The “Sculpting the Sculptor” International Conference took place at the Universitat de Barcelona on the 10th and 11th of November 2016, organised by the GRACMON research group as a final scientific activity for our project. The conference brought together numerous specialists in the field of sculpture, both Spanish and international. The event provided a space for making contact and exchanging ideas with researchers from both the academic world and from various museological and cultural institutions: Universitat de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, EINA, Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, University of York, University of Glasgow, University of Kent, University of Pittsburgh, and Auburn University; Museu Víctor Balaguer, Museu d’Història de la Medicina, Institut d’Estudis Catalans, Reial Cercle Artístic de Barcelona, Museus de Sitges, Espai Subirachs, Museo de Bellas Artes de Oviedo, the Victoria and Albert Museum, the Courtauld Institute of Art, the Warburg Institute, the Henry Moore Institute, and the Yale Center for British Art, amongst others. Built around four sections, the conference addressed the processes used by sculptors in the construction of their profession, from the outset to the end of their career, and hence the wordplay of the title, “Sculpting the Sculptor”. We were very grateful for the success of the initiative, to the point that it brought about the creation of this book containing the most significant contributions to the conference, as well as other relevant texts that have come out of work by the group’s junior researchers over the past few years. Each author has published in the language they prefer: as a result, the book has texts in Catalan, Spanish and English.

»One of the most interesting debates suggested by the conference was the analysis of the processes by which both the sculptor and his or her works earn recognition or not, both amongst their contemporaries and in posterity. There is practically nothing published in this field in terms of specifically modern sculpture in Catalan and Spanish contexts, and little exploration of the topic internationally, so the volume presented here is structured precisely around this idea. It is, then, one of the first publications to seek to contribute to understanding the mechanisms of prestige in 19th and 20th century sculpture, especially here in Spain.

»The first of the volume’s five sections, “Reflections on Status in Modern and Contemporary Sculpture. Mechanisms, Strategies and Case Studies” looks at the theme of artistic recognition in the field concerning us from a sociology-based perspective. At the same time, we sought to propose ideas that allowed us to draw up a theoretical corpus of the subject, and various specialists suggested reflections covering authors and works both from Europe and America, with a chronological range that goes from the 18th century to the mid-20th century. The introductory text here, which can serve as a framework discourse for the entire book, identifies and analyses the few available sources on the study of the reputation of sculpture, and speculates what the causes thereof might be, amongst which the paragone with painting has an important place. The new inroads of historiographical work suggested here propose a cross-disciplinary approach that would help break the dependency that we have had in terms of biographic texts and cataloguing over the historiography of sculpture. This section is organised chronologically to facilitate the drawing of conclusions on the mechanisms used by sculptors and, ultimately, to evaluate the longevity of these mechanisms in time. We also underline that one of the contributions made by the first section is the case of female sculptors in Rome during the latter half of the 19th century, something – sculpture produced by female professionals at that time – almost completely unheard of in Spain.»