Aquest primer volum de la Història de les Arts Escèniques Catalanes (HAEC), escrit per Francesc Massip i Lenke Kovács, amb la col·laboració de Jesús Carruesco, Montserrat Reig, Agustí Ros i Vilanova, i Josep Lluís Sirera, fa un recorregut per l’antic mapa teatral català i evidencia que tot el territori lingüístic comparteix una tradició de pràctiques escèniques molt arrelada, amb una forta cohesió interna, que es va desenvolupar en consonància amb els corrents teatrals europeus de l’època.

En l’àmbit de la festa i de la cultura popular s’han succeït fins als nostres dies models i tècniques d’origen medieval amb una gran varietat de pervivències, algunes de les quals són úniques a Europa, com la Sibil·la de Mallorca, la Dansa de la Mort de Verges, la Patum de Berga, els balls parlats de les comarques tarragonines, la Moma del Corpus de València i, molt especialment, la Festa o Misteri d’Elx. Les manifestacions espectaculars descrites, analitzades i contextualitzades en aquesta obra posen de manifest uns lligams identitaris més arrelats que les fronteres polítiques, i la maduresa i el caràcter propis del teatre català medieval.

La publicació d’aquest primer volum culmina un procés iniciat fa més de tres dècades, quan Josep Montanyès dirigia l’Institut del Teatre. Aleshores es va plantejar la necessitat de fer una història del teatre català amb una nova concepció que superés l’enfocament habitual que es basava en la literatura dramàtica. Calia abraçar totes les formes d’espectacle, amb una atenció especial a aquelles en què el text no n’és la base o el punt de partida. A finals dels anys vuitanta del segle passat —i essent ja director general de l’Institut del Teatre Jordi Coca—, es va elaborar un primer índex dels volums que havien de desenvolupar una història de les arts escèniques dels Països Catalans d’àmplia visió que recollís l’estat de la qüestió, així com les recerques publicades i les que estaven en procés d’edició. Per diverses raons, aquest projecte (com també el de publicar una enciclopèdia del teatre) va quedar arraconat el curs 1992-1993 amb el relleu de la direcció general. No va ser fins dues dècades després, en els treballs preparatoris de la celebració del centenari de l’Institut del Teatre, que es va reprendre el projecte com una de les fites cabdals de la commemoració. Amb l’impuls d’un nou equip coordinador liderat per Magda Puyo, Carles Batlle i Albert Mestres, i gràcies també a la implicació d’Edicions de la Universitat de Barcelona, l’HAEC ha començat a veure la llum en el format tradicional de paper i també estarà disponible a la xarxa.

L’HAEC, coeditada per l’Institut del Teatre i Edicions de la UB, s’emmarca en el Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes (PRAEC), liderat per l’Institut del Teatre, en què col·laboren l’Institut d’Estudis Catalans i una dotzena d’universitats de tot el domini lingüístic català. Amb el propòsit de defugir l’enfocament convencional que tendeix a considerar la literatura dramàtica com a eix de la història del teatre, l’HAEC té en compte, a més d’autors i obres, la realitat escènica, la producció, l’exhibició, la comunicació i el consum en cada època. Els dramaturgs són tractats en paral·lel als compositors, intèrprets, directors, coreògrafs, escenògrafs, figurinistes, empresaris, crítics, estudiosos i tota la resta d’agents que intervenen en un espectacle. El proper títol de la col·lecció serà Del naixement del teatre modern al preromanticisme (segles XVI-XVIII), d’Albert Rossich i Gabriel Sansano.

Fins a l’actualitat, la historiografia de la dramatúrgia medieval catalana s’havia centrat en la presentació i la interpretació crítica de l’espectacularitat medieval des d’un enfocament temàtic i seguint un ordre cronològic amb l’objectiu de ressenyar tots els exemples documentats de l’activitat escènica en l’àmbit cultural català. A partir de la identificació dels gèneres i dels arguments representats, la investigació s’havia caracteritzat per un afany d’exhaustivitat a l’hora de proporcionar dades sobre l’objecte d’estudi. El material recollit s’havia presentat, classificat i subclassificat segons la tipologia i la temàtica corresponent, que comprenia bàsicament els camps següents: a) teatre religiós i profà; b) drama litúrgic / misteris, representacions en llengua vulgar, i c) cicles dramàtics, els principals dels quals són de caràcter veterotestamentari, nadalenc, passionístic i hagiogràfic, a banda d’altres, incloent-hi la vida pública de Jesús, la Pentecosta, el Judici Final o temes al·legòrics, com la Mort.

En canvi, aquest llibre emprèn la historiografia del teatre català d’una nova manera, atès que s’hi estudia el fenomen escènic des de quatre angles: en primer lloc, es traça el marc històric general per a cadascun dels períodes en què se subdivideix el volum; a continuació, se situa l’espectacle de l’època en el context historicocultural i polític; en tercer lloc, s’exposa l’organització del món espectacular i, per acabar, es presenten les modalitats i les formes espectaculars d’aquell temps.

Francesc Massip és catedràtic d’Història del Teatre Català a la Universitat Rovira i Virgili, autor d’una trentena de llibres i centenars d’articles, particularment sobre el teatre i la dansa medievals i del Renaixement, així com sobre aspectes vinculats al teatre popular i les tradicions folklòriques. Destaquen, entre d’altres, La Festa d’Elx (1991), El teatro medieval (1992), La ilusión de Ícaro (1997), A cos de rei (2010) i Those Dark Ages Revisited (2014).

Lenke Kovács, doctora en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili, ha fet l’edició crítica de les consuetes mallorquines de la Passió de Crist (2013), i ha escrit articles i ressenyes sobre el teatre medieval i modern. Actualment és docent a la Universitat de les Illes Balears i secretària general de la Société Internationale pour l’Étude du Théâtre Médiéval.

L’obra tracta sobre les dimensions simbòliques i polítiques d’aquelles pràctiques artístiques que s’inicien en el camp de la naturalesa amb l’objectiu de transformar la realitat. Consta de deu capítols, escrits per autors diversos, cada un dels quals exposa un punt de vista diferent sobre la relació entre política, naturalesa i art. Els vincles entre art i naturalesa estan més vius que mai: d’una banda, la noció de naturalesa va més enllà de les seves fronteres tradicionals i, de l’altra, la natura s’ha convertit en l’àmbit de treball de moltes tendències artístiques contemporànies.

Art, Arquitectura i Societat Digital va néixer el 1999 en el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. El seu objectiu és estudiar l’impacte de les tecnologies de comunicació i informació en l’art tradicional; en els models de producció i distribució, de representació i recepció, en imaginaris, iconografies, etc.; en les pràctiques arquitectòniques i artístiques, i en les relacions amb la societat i altres àmbits de la cultura digital. També té la voluntat de delimitar nous camps específics de recerca i de crear nous materials metodològics i didàctics per desenvolupar.

Aquest grup de recerca ha participat en diferents congressos, ha organitzat seminaris i ha publicat els llibres següents a Edicions de la Universitat de Barcelona: Las vanguardias artísticas a la luz del esoterismo y la espiritualidad, Muerte y transfiguración en el mundo artístico contemporáneo i Procesos creativos y trastornos psíquicos, coordinats per Lourdes Cirlot i Laia Manonelles, i Filosofía de la danza, de Magda Polo Pujadas, Roberto Fratini Serafide i Bàrbara Raubert Nonell.

Daniel López del Rincón, doctor en Història de l’Art, és investigador i docent en el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Com a membre del grup Art, Arquitectura i Societat Digital, la seva investigació se centra en les relacions entre art, tecnologia i biologia en les seves múltiples dimensions, que comprenen des de l’anàlisi del diàleg entre art i naturalesa fins a l’exploració de les possibles connexions entre l’art tecnocientífic i l’art contemporani canònic.

Laia Manonelles, doctora en Història de l’Art, és professora de la Universitat de Barcelona, i també ha impartit classes en altres institucions, com ara la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre d’Art, Arquitectura i Societat Digital, i col·labora amb altres grups, com el Grup de Recerca en Estètica General i Antropologia (Arts plàstiques, Teatre, Arts d’acció i Cinema), vinculat a la Universitat de Barcelona i l’Institut del Teatre. La seva recerca se centra en l’art d’acció, la relació entre art i política, l’art experimental a la Xina i la seva recepció en el marc euroamericà.

Aquest nou títol de la col·lecció Filosofia UB, que dirigeix Josep Monserrat, és un debat polític en forma de diàleg platònic sobre la llengua, la identitat i el sentiment de pertinença a una comunitat. Fidel al mètode «desconstructivista» de Derrida, el llibre també es pot llegir com una breu autobiografia en què l’autor explica la seva experiència com a jueu francòfon nascut a Algèria. En la discussió que recorre l’obra, per tant, s’entrellacen els problemes del nacionalisme, de la llengua materna i de la ciutadania.

El text, en un format oral i més breu, es va presentar per primer cop a la Universitat de l’Estat de Louisiana el 1992, i el seu objectiu inicial era abordar la problemàtica de la francofonia fora de França. Aquesta edició ofereix la primera traducció al català d’una obra de Jacques Derrida.

La intenció de l’autor és respondre la pregunta de si la seva llengua és el francès. L’interès de la qüestió, a primera vista trivial i ingènua, rau en el fet que Derrida va néixer a Algèria en el si d’una família jueva. Això el porta a plantejar-se si la seva llengua materna no hauria d’haver estat l’hebreu, en el cas que els seus pares no l’haguessin perdut, o si la seva llengua natural no hauria de ser l’àrab, l’idioma propi del país, que en aquells moments era una colònia francesa on l’àrab havia estat degradat al nivell de parla estrangera. A partir d’aquí, Derrida reflexiona sobre la legitimitat del francès com a llengua apresa i arriba a aquesta conclusió: «No tinc més que una llengua i aquesta no és la meva».

Jacques Derrida (El Biar, Algèria, 1930 – París, 2004) és un dels filòsofs més insignes de la segona meitat del segle XX, especialment arran de la publicació, l’any 1967, de les obres De la grammatologie i L’écriture et la différence. Se’l considera el creador de l’anomenada «desconstrucció», terme que ell introduí i que s’imposà per descriure el seu mètode. Es tracta d’un tipus de pensament que critica, analitza i revisa profundament les paraules i els conceptes que designen. El discurs desconstructivista posa en evidència la incapacitat de la filosofia de fixar un terreny estable per al coneixement, sense deixar de reivindicar el seu poder analític —cal esmentar que la majoria dels treballs de Derrida tenen una forta dosi de rebel·lia i de crítica al sistema social imperant—. Va impartir classes en diferents institucions a França i va visitar molt sovint els EUA, des d’on es va projectar internacionalment, no només com a filòsof, sinó també com a crític literari i en altres àmbits. Els últims anys de la seva vida es va interessar sobretot en qüestions polítiques, amb obres com Spectres de Marx (1993), Politiques de l’amitié (1994) o Voyous (2003).

«El programa iconogràfic del Palau Güell està inspirat en l’obra verdagueriana. La relació del poeta sacerdot amb l’arquitecte Antoni Gaudí “es mantingué fins a la mort del primer [...]. Gaudí tenia un exemplar de la primera edició de L’Atlàntida en la seva reduïda biblioteca de la Sagrada Família i el llegia sovint, així com un altre exemplar de Canigó”. Cal destacar la imatge Hèrcules buscant les Hespèrides, pintada per Aleix Clapés, en què el “moment escollit” sembla fer-se ressò de la visió esfereïdora del Pirineu en flames, de l’incendi del qual esclaten les muntanyes: “Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom [...]!”. Clapés també va fer les decoracions murals del palau dels Güell i una altra pintura on apareix representat Hèrcules amb el cos de Pirene (conservada actualment al MNAC). D’altra banda, la trama i el caràcter del mite els mostra de forma magistral el pintor canari Néstor Martín Fernández de la Torre a Hèrcules entre flames amansint el túmul de Pirene (1909). Aquestes són algunes de les representacions del sorgiment de la muntanya a partir del mite clàssic, encara que existeixen altres llegendes que també se’n fan ressò.

»L’evocació del retorn als orígens és una concepció romàntica de la natura com a reflex del sentiment i de l’estat de l’ànima que esdevé una de les característiques essencials del canvi de sensibilitat. En els llocs comuns on s’exalça la força creadora, que engendra la trobada entre escriure i contemplar, hi ha l’experiència estètica. La pintura esdevé poesia muda, mentre que la poesia és una pintura parlant. D’aquesta manera, al llarg del segle XIX la pintura d’història i el gènere paisatgístic triomfen. El sentit de la natura, la manera d’observar-la i l’experiència que ens acosta al misticisme dels poetes conflueixen en un art inspirador que s’aproxima a la bellesa del món. A través de la contemplació de la natura s’estableix un contacte espiritual amb la creació, amb una concepció de la bellesa que esdevé una manifestació de l’infinit en el finit, com una espècie de teofania que amaga un tresor només perceptible als ulls de la imaginació creadora, capaç de fer visible l’invisible. Ja en l’obra de Novalis, traduïda al català per Maragall, trobem alguns dels fonaments d’aquesta visió. En la novel·la Enric d’Ofterdingen narra una experiència d’iniciació i aprenentatge, i és significatiu veure que la mateixa natura acaba fent poeta el protagonista: “En els cims de les muntanyes brillaven els vels lluminosos de les neus acolorides, i en la plana reia una fresca verdor”. Es tracta d’una visió de caire panteista que troba l’ideal en la flor blava —la que floreix secretament en el blau infinit del cel, en el blau de la muntanya llunyana—. Novalis mescla de forma prodigiosa poesia, ciència i màgia, un fenomen que té una gran repercussió en el romanticisme i el simbolisme, amb derivacions més endavant cap al surrealisme.

»Com hem dit, els romàntics aspiren a acostar-se al paisatge i desvetllar emocions. I les muntanyes són una font inexhaurible de curiositats i meravelles. Alguns s’hi van acostar amb una actitud contemplativa; d’altres, amb un esperit descobridor. Una de les visions que ens transporta a l’esperit poètic que s’ha de reencarnar per fer-se visible és el Caminant damunt un mar de boira, de Caspar David Friedrich. Situats com a espectadors en la mateixa posició que el viatger i seguint els passos dels pelegrins o dels caminants a través del paisatge, arribem a l’expressió més profunda de sentiments i pensaments. És el que Franz Schubert també va recollir magistralment a Die Winterreise (Viatge d’hivern), obra en què el primer lied marca el to. A partir d’un poema de Müller, la música pren el ritme de marxa i ens convida a endinsar-nos en la tristor del caminant mentre recorre un paisatge hivernal —el del seu hivern vital—. D’aquesta manera, el trànsit pels camins de la nova sensibilitat prefigura l’inici d’un recorregut que abraça quimeres i utopies.»