L’obra, de gran format i il·lustrada a tot color, s’endinsa en la trajectòria empresarial de la companyia al llarg de més de dos-cents anys, fent valer allò que tan bé va definir Jaume Vicens Vives en la seva conferència de 1958 al Cercle d’Economia per referir-se a l’esperit que va fer possible el trànsit d’una economia agrària a una de moderna a Espanya: «El capitán de industria español en los últimos cien años».

L’empresa Miquel y Costas & Miquel (MCM), situada a Capellades i dedicada a la manufactura de paper, és líder al mercat espanyol, amb una quota del 80% en el paper de fumar, i una de les que domina el mercat internacional, amb una quota del 5% mundial —exporta el 75% de la seva producció—. Assolir l’èxit actual, amb interessos repartits per Europa i l’Amèrica Llatina, no ha estat fàcil per a la companyia, i la seva història és un exemple de com les empreses de base familiar han sobreviscut gràcies al compromís amb l’especialització, la innovació, la versatilitat i el dinamisme, adaptant-se a un entorn canviant.

L’autor, que ha realitzat aquesta recerca al llarg de cinc anys, ha organitzat el contingut del llibre en tretze capítols que segueixen un estricte ordre cronològic i que, alhora, s’han agrupat en cinc blocs, atenent a l’evolució del sector paperer a escala espanyola i catalana.

El primer bloc es remunta a l’origen de l’activitat paperera de la família Miquel, als segles XVII i XVIII, després de tractar el desenvolupament d’aquesta indústria a Espanya i Catalunya. El segon se centra en el període que va des del principi del segle XIX fins a 1880, època en què s’assoleix el sostre de la fabricació manual i s’inicien les activitats dels Miquel a Cuba. El tercer bloc, entre 1880 i 1936, comença amb un apartat introductori dedicat al declivi de la fabricació manual i a la modernització empresarial, exemplificada en la creació de la Paperera Espanyola. El cos d’aquest apartat el componen tres capítols que analitzen la gènesi del projecte empresarial fins a la seva incipient maduresa. L’element articulador és la confirmació de MCM com una empresa estrictament exportadora, perfil que va conservar fins a l’inici de la dècada de 1930. El quart bloc consta de cinc capítols. El primer estudia l’evolució de MCM durant la Guerra Civil i les vicissituds que va viure la família Miquel en aquells anys. El segon té l’eix en els temps de l’autarquia, tot i que es tanca el 1964, data en què MCM endega els seus projectes de modernització. Els dos primers tenen, doncs, una certa unitat temàtica i argumental: el replegament de MCM en el mercat espanyol. El tercer i el quart capítols es focalitzen en l’etapa que va de 1964 a 1975, marcada per dos fets crucials: l’entrada en l’accionariat del Banc Exterior d’Espanya i la fusió amb l’empresa valenciana Payá Miralles. L’últim capítol del quart bloc es dedica a la primera dècada de la nova MCM, en què es van reforçar algunes especialitzacions i es va recuperar el ritme exportador. El punt final d’aquesta fase se situa l’any 1986, quan comença a intensificar-se la presència d’accionistes aliens a la família fundadora. El cinquè bloc i últim abasta des de 1986 fins al present i es compon de tres capítols en què s’analitzen els anys d’agitació de MCM, a causa de la voluntat de vendre del principal accionista i de les fortes inversions, la gènesi d’un nou model de gestió derivat de l’arribada a la presidència de Jordi Mercader Miró i l’oferta pública de venda (OPV) de 1996, amb la qual es van estabilitzar els accionistes de referència. L’últim capítol comprèn des d’aquest any fins a l’actualitat.

Miquel Gutiérrez-Poch (Còrdova, 1963), doctor en Geografia i Història, és professor del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, on imparteix docència en els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses i Economia. Està especialitzat en l’estudi de la història industrial espanyola, especialment del sector paperer, temàtica sobre la qual ha editat diferents articles i llibres. És editor de la Revista de Historia Industrial —que publica, des de fa gairebé vint anys, el Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona—, dedicada a la història econòmica i empresarial, amb especial preferència per les activitats industrials.

En aquest llibre es presenten, agrupades en tres blocs temàtics, les reflexions de l’antropòloga Maria Jesús Buxó sobre la tecnologia com a expressió més genuïna de la creativitat i la innovació. El leitmotiv d’aquest recull d’articles és la formació de paisatges tecnològics emmarcats en la transactivitat dels sistemes culturals i de coneixement. La tecnologia concebuda com a paisatge connector i cultura en acció.

La primera part, «Futuribles tecnoculturales de hoy», tracta sobre l’evolució postmoderna i constructivista de l’antropologia i el seu efecte immediat en la redefinició completa del concepte d’etnografia, incorporant-hi la subjectivitat, el relativisme històric i contextual, i la pluralitat de veus.

En la segona part, «Tecnologías de la comunicación y gestión de la identidad», es recullen una sèrie d’articles d’arrel etnogràfica sobre l’evolució de les tecnologies de la comunicació en llocs tan diversos com el sud-est dels Estats Units, Espanya o Catalunya, enteses com a sistemes organitzats de relacions tecnosocials i de poder que reconfiguren les identitats.

La tercera part, «Del paisaje a los escenarios de acción», versa sobre les implicacions de l’antropologia referida al disseny de polítiques culturals sobre escenaris tecnosocials específics i conflictius, com ara la intervenció educativa en el trànsit viari o la transparència informativa en les aplicacions nanomèdiques. L’autora mostra com la complexitat dels casos fa insuficient el seguiment de criteris i protocols preestablerts, i aposta pel disseny de models alternatius, que requereixen un treball etnogràfic previ per definir i emmarcar els problemes.

Maria Jesús Buxó Rey (Sabadell, 1946) ha estat catedràtica d’Antropologia Cultural de la Universitat de Barcelona, i professora visitant a la Carnegie Mellon University (Pittsburgh) i a l’Institut de Relacions Internacionals de la Cornell University (Nova York). Ha realitzat treballs de camp sobre revitalització ètnica i innovació tecnocultural en relació amb les cultures quítxua (Perú), quitxé (Guatemala), hispana i xicana (Nou Mèxic), com també al campus de la Carnegie Mellon University i a la comarca del Vallès (Catalunya). Així mateix, ha dut a terme projectes d’antropologia aplicada sobre seguretat i risc viaris, i sobre l’impacte cultural de la nanotecnologia. La seva producció científica s’ha materialitzat en unes dues-centes referències entre monografies, articles en revistes i participació en obres col·lectives.

Aquest segon volum dels Diaris abraça del 5 de gener de 1969 al 17 de desembre de 1972. Comença quan Ricard Salvat encara treballa a Portugal, contractat pel Círculo de Iniciação Teatral da Academia de Coimbra (CITAC), fent-hi classes de teatre i dirigint-hi espectacles durant cinc mesos, i finalitza amb la seva participació en el Seminari sobre Teatre Espanyol a París, immediatament abans de marxar als Estats Units.

El lector trobarà en aquest llibre diversos fils conductors dels diaris salvatians, i un dels principals és la seva dedicació en cos i ànima a les arts escèniques. Tot i les dificultats amb què va topar per desenvolupar la seva tasca a causa de la dictadura, Salvat va continuar dirigint i estrenant obres d’autors de procedències i estètiques diverses, per tal de bastir un repertori que estigués en sintonia amb l’hora europea: en primer lloc, de la dramatúrgia catalana clàssica (La filla del mar, d’Àngel Guimerà) i contemporània (Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu – Ricard Salvat, segona versió; Mort de dama, de Llorenç Villalonga; Galatea, de Josep Maria de Sagarra, i Defensa índia de rei, de Jaume Melendres); en segon lloc, de la dramatúrgia espanyola clàssica (El caballero de Olmedo, de Lope de Vega; Ligazón i El embrujado, de Ramón del Valle-Inclán) i contemporània (Guadaña al resucitado, de Ramón Gil Novales); en tercer lloc, de la dramatúrgia alemanya contemporània (Brecht mais Brecht; Un home és un home, de Bertolt Brecht) i emergent (Insults al públic, de Peter Handke), i, finalment, de la dramatúrgia mexicana (El tuerto es rey, de Carlos Fuentes). Dins aquest àmbit de direcció teatral s’insereix la continuació de la seva feina com a director i docent de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), així com la direcció del Teatro Nacional de Barcelona (TNB) –un projecte centralitzador imposat per la «política cultural» del franquisme–, càrrec que Salvat va acceptar amb l’objectiu d’intentar canviar el règim «des de dins», en el qual no va reeixir.

El segon fil conductor dels diaris el constitueix la dedicació vocacional de Ricard Salvat a la docència universitària. En condicions precàries, com a professor no numerari vinculat inicialment al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona –creat el 1969 i dirigit per Antoni Comas–, hi va fer classes de literatura catalana, arts escèniques i teoria de l’art. En paral·lel a aquesta activitat i a moltes altres, Salvat va començar la tesi doctoral, dirigida per Antonio Vilanova, sobre les idees estètiques del naturalisme en l’obra d’Émile Zola i la seva relació amb els corrents teatrals del segle XIX, que va presentar el 1973.

El tercer fil és la seva projecció pública creixent, tant dins com fora del país, gràcies a l’ampliació de la seva nodrida xarxa de contactes i al fet de ser present en diversos fòrums teatrals, artístics i cinematogràfics. Als contactes internacionals a Alemanya (Walter Biemel, Irma Sander), Cuba (Adolfo Gutkin, José Triana), Portugal (Bernardo Santareno) i Brasil (Luís de Lima), cal afegir-hi l’interès per afermar lligams amb intel·lectuals espanyols (Ángel Berenguer, Juan Antonio Hormigón, Enrique Llovet, Alfredo Matilla, Manuel Martínez Mediero, José Monleón, César Oliva, Martín Recuerda, José Ruibal, Alfonso Sastre), gallecs (Xesús Alonso Montero, Eduardo Blanco Amor, Isaac Díaz Pardo, Alberto Míguez), llatinoamericans (Carlos Fuentes, Gabriel García Márquez, Luisa Mercedes Levinson, Mario Vargas Llosa, Maruxa Vilalta), italians (Flavia Paulo) i anglesos (George E. Wellwarth). En l’àmbit català, a més de comptar amb els amics i col·legues propers generacionalment o en el tracte (Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Jordi Pere Cerdà, Antoni Comas, Xavier Fàbregas, Terenci Moix, Josep Maria Muñoz Pujol, Arnau Olivar, Artur Quintana, Joan de Sagarra, Robert Saladrigas, Francesc Vallverdú, Pere Verdaguer, Francesc Vicens, per citar-ne només alguns), també va establir un pont de reconeixement amb els escriptors de la preguerra (Avel·lí Artís-Gener «Tísner», Agustí Bartra, Xavier Benguerel i, encara que amb més distància que en els anys anteriors, Salvador Espriu).

A més de les vicissituds professionals, els escrits de Ricard Salvat recullen altres reflexions de caràcter més íntim, com la lluita per superar els duríssims embats de la vida, sobretot per causa de la greu malaltia de la seva primera filla, detectada el 1970, i el pelegrinatge que va suposar per a la família (metges, intervencions i tractaments mèdics).

En definitiva, aquest segon volum dels Diaris palesa la imatge de Salvat com un home de teatre polièdric i contradictori, intel·lectual compromès i sui generis, que intenta consolidar la seva posició professional i atendre múltiples fronts per fer-se un nom i un lloc en el precari ecosistema cultural català de final dels anys seixanta i començament dels setanta del segle passat. Mostra també la percepció de l’autor de no ser prou valorat pels cercles intel·lectuals i teatrals del país, una sensació de menyspreança que anà en augment i que esdevingué una de les constants de la seva trajectòria.

Ricard Salvat (1934-2009) fou escriptor, dramaturg i professor universitari, a més d’un dels noms de referència del teatre català, director d’obres que van marcar època. El 1960 va fundar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i, el 1975, l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser director del desaparegut Festival Internacional de Teatre de Sitges entre 1977 i 1986, any en què fou nomenat catedràtic d’Arts Escèniques a la Universitat de Barcelona. També va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures, celebrat els anys 2004, 2005 i 2006.

Iniciat en l’escriptura, el 1959 va guanyar la darrera convocatòria del Premi Joanot Martorell amb l’obra Animals destructors de lleis. El 1965 va estrenar al teatre Romea Ronda de mort a Sinera sobre textos de Salvador Espriu, considerada una peça fonamental del teatre català contemporani i que va convertir Espriu en l’anomenada «veu del poble». Així mateix, va dur a escena moltes altres obres, com ara Solitud de Víctor Català, Yerma de Federico García Lorca, El adefesio de Rafael Alberti, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, La filla del mar d’Àngel Guimerà, El embrujado de Ramón María del Valle-Inclán, Les bacants d’Eurípides o L’amansiment de la fera de William Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra teatral, Un dia. Mirall trencat, al teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en la novel·la de Mercè Rodoreda que es va representar quan es complia el centenari del naixement de l’autora. Entre les obres en prosa de Ricard Salvat destaquen Els meus muntatges teatrals (1966), El teatre contemporani (1966), Sempre la llum (1975) i Escrits per al teatre (1990); i, entre les obres teatrals, Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Ronda de mort a Sinera (1966) i Salvat-Papasseit i la seva època (1981). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), entre altres guardons i reconeixements.

«Este cambio trascendental se produce en el siglo que algunos han llamado “de la biopolítica”, porque las políticas sociales y económicas tienen un núcleo aglutinador muy potente relacionado con lo biológico, lo genético, la reproducción, la biotecnología, la medicina, los seguros de salud, los medicamentos... Como dijo Foucault, “para la sociedad capitalista es la biopolítica lo que importa sobre todo, lo biológico, lo somático, lo corporal. El cuerpo es una realidad biopolítica; la medicina es una estrategia biopolítica”. Foucault utilizó el término “biopolítica” en 1974, en una conferencia que tuvo lugar en la Universidad de Río de Janeiro, titulada “El nacimiento de la medicina social”, luego impartió un curso en el Collège de France (1978-1979) sobre “La naissance de la biopolitique”, en el que precisó: “Entiendo por ‘biopolítica’ la manera en que se ha intentado racionalizar, desde el siglo XVIII, los problemas planteados a la práctica gubernamental por los fenómenos propios de un conjunto de seres vivos constituidos en población: salud, higiene, natalidad, longevidad, razas... Conocemos el lugar creciente que estos problemas han ocupado desde el siglo XIX y los envites políticos y económicos que han supuesto hasta hoy”. La senda crítica que inició Foucault se ha ampliado con aportaciones de otros autores como Giorgio Agamben (Homo sacer. El poder soberano y la nuda vida), Paolo Perticari (Biopolitica minore), Roberto Esposito (Bíos. Biopolitica e filosofia), Franck Magnard y otros (Le spermatozoïde hors la loi: de la bioéthique à la biopolitique).

»Otros autores han hablado de biopolítica en otros sentidos. Por ejemplo, Agni Vlavianos-Arvanitis, una griega que fundó y preside la Organización Internacional de Biopolítica, considera necesario desarrollar una concepción de la biocultura para fomentar acciones colectivas a favor del medio ambiente y formas de vida saludables y armoniosas con el entorno. Agnes Heller y su marido, Ferenc Fehér, publicaron en 1995 su libro Biopolítica: la modernidad y la liberación del cuerpo, en el que se referían a las reivindicaciones y los debates de los grupos radicales provida, proaborto, defensores y detractores de las técnicas de reproducción humana asistida, feministas, ecologistas, etcétera, así como a la influencia política de dichos movimientos y las contradicciones que encierran sus postulados.

»No entraremos ahora en estas distintas maneras de analizar los fenómenos biopolíticos, pero es provechoso tener presentes algunos hechos que caracterizan el desarrollo de las instituciones sanitarias del último siglo y su dependencia de los poderes políticos y económicos; las formas de organización y de atención están sujetas a dicha relación. Desde finales del siglo XIX se han ido implantando sistemas de cobertura médica, organizados por el Estado; el primero fue decretado por Bismarck, que hizo obligatorio un seguro mínimo de enfermedad, invalidez y vejez e instauró una red de salud pública en la que el Estado asumió la autoridad sanitaria; las aportaciones económicas dependían de los trabajadores, asociaciones y gremios, y tenían la garantía del Estado. Varios países copiaron el sistema alemán durante los primeros años del siglo XX. En 1948 el Reino Unido quiso mejorar la organización sanitaria existente e instauró el modelo Beveridge como sistema nacional de salud (National Health Service); este se financia a través de los presupuestos generales del Estado y se rige por los principios de universalidad, gratuidad y equidad (aunque también recibe otras fuentes de ingresos). Muchos países europeos adoptaron este modelo, entre ellos España. Otros países han seguido el modelo liberal de Estados Unidos, caracterizado por la competitividad de las compañías de seguros privadas, que deben contratar y pagar los asegurados; según la propia dinámica socioeconómica, el lugar del usuario en este es básicamente el de cliente.»