El valor d’algunes d’aquestes obres és incalculable, tant per la seva antiguitat, singularitat i originalitat material (contingut, enquadernació, imatges), com per l’escassetat d’exemplars que se’n conserven. La selecció inclou llibres de temàtiques molt diverses, com ara literatura, matemàtiques, gastronomia, viatges, ciències naturals i infermeria. Hi trobem, entre altres, el Libre dels feyts de Jaume I, el Llibre de Sent Soví, Els cent noms de Déu i l’Ars brevis de Ramon Llull, el Mixné Torà de Maimònides i el Discours de la methode de René Descartes. Els comentaris són a càrrec de professors especialistes de diferents departaments de la Universitat de Barcelona i d’investigadors d’altres centres de recerca que han fet una síntesi dels seus coneixements amb voluntat divulgativa: Martí de Riquer (†), Gemma Avenoza, Ignasi J. Baiges, Josep Hernando, Rosa Alcoy, Jaume de Puig i Oliver, Blanca Garí, Núria Jornet-Benito, M.ª Elisa Varela-Rodríguez, Jaume Torró Torrent, Antoni Riera Melis, Xavier Espluga, Daniele Guernelli, Albert Soler, Joaquim Prats, Josep Pla i Carrera, Pedro Rueda Ramírez, Alejandra Guzmán, Jesús Gascón, Oriol Oleart, Prim Bertran (†), Emilia Calvo, María José Prieto Villanueva, Roser Salicrú, Coloma Lleal Galceran, María-Milagros Rivera Garretas, Daniel Piñol, Antònia Carré, Lluís Cifuentes, Juan Carlos Asensio, Teodoro Loinaz, Maria Àngels Pérez Samper, Ferran Sabaté i Casellas, Gerard González Germain, Eduard Masana, Ramon Maria Masalles Saumell, Meritxell Blasco, Doris Moreno, Santiago Álvarez, Joan Vallès Xirau, Roser Valls, Francesca Mestre, M. Rosa Vives, Xavier Iglesias, Gabriela Urizar Olate, Raimon Arola, Nora Vela, Isabel Soler, Salvi Turró, Stijn van Rossem, Agustín Hernando, Ferran Iniesta, Irene Llop, Immaculada Socias Batet, Josep Lluís Alay i Javier San Julián Arrupe.

L’obra, que es presentà el 20 de setembre a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, ha estat curosament editada per Edicions de la Universitat de Barcelona. Carina Rey, delegada del rector com a comissionada per a Sistemes d’Informació i Documentació, i Adelaida Ferrer, directora del CRAI, han estat les promotores del projecte, i Neus Verger, cap de la Biblioteca de Reserva, una de les coordinadores. Ignasi Baiges, Xavier Espluga, Blanca Garí, Carina Rey, Pedro Rueda i Neus Verger s’han encarregat de la gestió dels textos amb els autors. Serveis Lingüístics i el Centre de Digitalització de la Universitat de Barcelona també han col·laborat en aquesta iniciativa.

La selecció aplega seixanta-cinc obres: dinou manuscrits, setze incunables i trenta impresos. Moltes de les obres triades responen a l’atribut de bellesa, com els manuscrits il·luminats; algunes tenen interès per la seva relació amb la cultura catalana, i n’hi ha que abracen tots dos valors. El llibre, doncs, s’estructura en aquestes tres parts principals —manuscrits, incunables i impresos—, les peces de cadascuna de les quals estan ordenades cronològicament. Dins de cada obra comentada hi ha, en primer lloc, la cita (autor, títol, peu d’impremta i format); en segon lloc, unes dades tècniques que inclouen un breu regest de l’obra, la descripció material (material de suport, tipus d’escriptura o tipografia i il·lustració), la història de l’exemplar (on se n’esmenten els antics posseïdors), l’enquadernació, les exposicions en què s’ha exhibit i, per acabar, les versions digitals disponibles (consultables la majoria a la Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona [BiPaDi] i a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes). A continuació d’aquesta part més tècnica, hi ha el comentari de l’especialista i una bibliografia de referència. De cada llibre s’han extret unes quantes imatges rellevants per il·lustrar-lo. A l’annex final es reprodueixen tots els textos en castellà i en anglès.

A més de l’interès intrínsec de les peces presentades, aquesta obra vol donar a conèixer la important col·lecció del fons antic de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, el CRAI Biblioteca de Reserva. L’actual biblioteca es va crear arran de la desamortització de Mendizábal, és a dir, la confiscació dels béns eclesiàstics per posar-los en mans de l’Estat —quan es va restaurar la Universitat de Barcelona, no quedava cap vestigi de la biblioteca que tenia l’antiga universitat fundada el 1450 i suprimida el 1714—. Així, els fons dels vint-i-tres convents i col·legis de religiosos de Barcelona, Gràcia, Sarrià, dels cartoixans de Montalegre, dels benedictins de Sant Benet de Bages i dels jesuïtes i caputxins de la ciutat de Manresa, van ser traslladats per formar el que l’any 1847 es va denominar la Biblioteca Pública Provincial de Barcelona. El 1881 s’instal·là definitivament al nou edifici de la Universitat de Barcelona, que dissenyà l’arquitecte Elies Rogent. A part dels fons provinents de la desamortització, que són la gran majoria, a l’inici de la biblioteca també s’hi van incorporar els de l’antiga Universitat de Cervera que es consideraven pertinents per als estudis superiors, concretament uns mil sis-cents volums, entre els quals hi havia setanta-sis manuscrits i cinc incunables.

La publicació d’Els tresors de la Universitat de Barcelona vol revalorar aquest important fons patrimonial, que representa un valuós testimoni de la nostra història, augmentat pel fet de provenir d’unes biblioteques i d’uns posseïdors concrets que ens permeten fer una cartografia del fenomen de la lectura en el nostre país durant l’època moderna.

L’Edat de la Pedra es va publicar l’any 1916 dins la col·lecció Minerva, una iniciativa del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona per posar a l’abast del públic coneixements generals sobre diferents temes explicats per especialistes. Aquelles quaranta pàgines van ser un intent d’introduir els plantejaments moderns en l’anàlisi de la prehistòria a Catalunya, en un moment en què, a la Universitat de Barcelona, el catedràtic d’Història Universal Martiniano Martínez Ramírez encara criticava les tesis darwinistes sobre l’origen de l’home. El text de Bosch Gimpera es basava en els conceptes de l’Escola Escandinava d’Arqueologia, constituïda a principi del segle XIX, quan, arran de la reorganització dels nous estats nació sorgits dels pactes del Congrés de Viena, els països europeus cercaren la seva legitimitat i la formació política i ideològica de les poblacions en una nova explicació i interpretació de les històries nacionals. En aquest corrent teòric, Bosch va donar importància als treballs de Christian Thomsen, Jens Worsaae i Oscar Montelius sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre d’Europa i al nord d’Itàlia. També valorava els estudis de John Lubbock al Regne Unit i d’Édouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França. Bosch va mostrar també el tractament que va fer al llarg de la seva vida professional de la protohistòria, tot unint els resultats de l’arqueologia amb les dades aportades per les fonts escrites de l’època clàssica, una iniciativa que cal emmarcar dins de l’interès creixent pel classicisme que es desenvolupava a Catalunya a principi del segle XX per motius científics, però sobretot ideològics, lligats al Noucentisme. Aquest doble impuls cientificoideològic va fer que cristal·litzessin empreses essencials per a l’arqueologia catalana, com les excavacions d’Empúries, iniciades l’any 1908 per desig explícit de Prat de la Riba.

L’Edat de la Pedra fou la segona obra important de l’autor, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya. La primera va ser la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que li serví per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus. A partir d’aquell moment, l’obra escrita de Bosch Gimpera no va parar de créixer, fins a assolir la màxima expressió amb Etnología de la Península Ibérica (1932), on va presentar una síntesi exhaustiva de la prehistòria peninsular. La influència de Bosch en el camp acadèmic i científic va anar creixent, no tan sols a Espanya, sinó també a Europa, i aquest paper capdavanter no va decaure amb l’exili. Tant des de la docència a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com des de la Unesco a París, va continuar influint en el desenvolupament dels estudis sobre la prehistòria a escala mundial fins a la seva mort l’any 1974.

L’origen de l’Escola Catalana d’Arqueologia fou un grup dedicat a la recerca i a la docència encapçalat per Bosch Gimpera i integrat per Lluís Pericot, Alberto del Castillo, Salvador Roca i Lletjòs, els germans Josep de Calasanç i Elías Serra Ràfols, i Francesc Esteve Gálvez. S’hi van afegir estudiants universitaris com Josep M. Batista i Roca, decantat cap a l’antropologia i l’etnografia, i anys després, Joan Maluquer de Motes, Mercè Montañola Garriga i Salvador Espriu; també, dins del Servei d’Investigacions Arqueològiques depenent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1915, Josep Colominas, Agustí Duran i Sanpere i, amb els anys, Adela Ramon i Lligué. Tots ells van formar un grup molt dinàmic que va definir en gran mesura l’arqueologia prehistòrica —i fins i tot clàssica— a Espanya fins a la fi de la Guerra Civil.

Pere Bosch Gimpera (Barcelona, 1891 – Mèxic, 1974) va ser professor dels Estudis Universitaris Catalans i catedràtic d’Història Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona. Format a Alemanya, fou l’introductor dels estudis científics sobre la prehistòria al nostre país i el creador de l’Escola Catalana d’Arqueologia, el nucli de recerca d’arqueologia prehistòrica més important d’Espanya abans de la guerra, a més d’un punt de referència fonamental en el sorgiment i la sistematització de la prehistòria a Europa. Bosch va ser rector de la Universitat de Barcelona durant la República i la Guerra Civil, i conseller de Justícia durant la presidència de Lluís Companys, per la qual cosa es va haver d’exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Oxford, on va intentar establir-se debades a causa de la pressió dels agents franquistes. Un cop instal·lat definitivament a Mèxic, el 1942 es va incorporar a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com a docent, tasca que va deixar temporalment el 1948 en ser nomenat director de la Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Unesco, a París, circumstància que li va permetre retornar al primer pla de la recerca internacional. A partir d’aleshores el Govern franquista es va veure obligat a congraciar-s’hi, però ell no va tornar mai més a Catalunya. Va escriure, entre altres obres, Prehistòria catalana (1919) i El problema indoeuropeo (1960).

En relació amb la figura de Pere Bosch Gimpera, Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat també els llibres Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), de Francisco Gracia Alonso, i 58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) (2003), de Josep M. Fullola Pericot, Francisco Gracia Alonso i Francesc Vilanova.

Aquesta obra, que recull les dades biogràfiques del professorat de l’Escola de Bibliotecàries i una bona mostra de la seva col·lecció de fotografies, neix d’un encàrrec que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació va fer a l’autora en el marc de les activitats programades per commemorar el centenari de la institució i del Projecte de Biblioteques Populars de la Mancomunitat, concebut i endegat per Eugeni d’Ors el 1915. El llibre, que documenta el professorat de gairebé seixanta anys, dóna una bona idea de l’evolució de la institució —de les seves èpoques glorioses i també de les que no ho van ser tant— i permet reflexionar sobre el paper cabdal que ha tingut i encara té aquesta professió en la custòdia del saber i la seva transmissió. Per altra banda, Assumpció Estivill vol contribuir a matisar alguns dels llocs comuns amb què s’ha pensat el passat de l’Escola i a corregir algunes visions excessivament simplificadores. El gran nombre de fotografies incloses donen vida a les notes biogràfiques que formen l’obra.

El llibre parla, en el primer capítol, dels directors de la institució i, a continuació, en dedica quatre a les respectives grans etapes que marcaren l’evolució de l’Escola i del seu context històric. Així, doncs, el text es pot llegir de manera lineal —començant per la introducció general i seguint els estudis introductoris a les diverses etapes— per assolir una visió global del tema, però també permet una lectura aleatòria més pròpia d’un diccionari biogràfic —buscant el professor concret que interessa—. L’obra, escrita amb la meticulositat i la precisió pròpies de l’autora, ha comportat un notable treball de recerca històrica en arxius i altres fonts per tal de documentar els diversos perfils biogràfics.

La monografia comprèn des del 1915 fins al 1972, un període en el qual l’Escola encara no era universitària i no es dedicava a la recerca. El pas de l’Escola de Bibliotecàries a la dinàmica universitària no es va produir fins al 1978, quan els estudis, marcadament professionals fins aleshores, van adquirir el reconeixement universitari. A partir d’aleshores, l’Escola es va adscriure a la Universitat de Barcelona (1982), va aprovar el seu primer pla d’estudis universitaris (1982), es va integrar a la Universitat de Barcelona (1997), va programar els estudis de segon cicle (el 1999, amb la llicenciatura en Documentació) i, finalment, també els de doctorat (2000).

La posada en marxa de l’Escola de Bibliotecàries va significar una sortida professional qualificada per a la dona quan encara tenia poques oportunitats laborals fora de la fàbrica, el taller o les feines de la llar. A més, el fet que, tant en els anys fundacionals com en l’etapa de la Generalitat, hi donessin classe els intel·lectuals més reconeguts del país va contribuir a envoltar-la d’una aurèola de prestigi que ha quedat impresa en l’imaginari d’una bona part de la professió.

Assumpció Estivill Rius (Reus, 1949) va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i la carrera de bibliotecària a l’antiga Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona, per iniciar a continuació la seva trajectòria professional a la Secció de la Reserva Impresa de la Biblioteca de Catalunya. Poc després, va començar a impartir classes en aquella Escola, que amb els anys esdevindria l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Va ser la primera professora de l’Escola amb un perfil totalment i integralment universitari i amb una clara vocació per la recerca. Va cursar estudis de doctorat als Estats Units, on també va defensar, el 1989, la seva tesi doctoral, titulada L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (Barcelona, 1992), i des de llavors ha combinat la recerca sobre qüestions tècniques, com ara la catalogació dels materials bibliotecaris, l’organització dels recursos electrònics i l’automatització dels processos, amb l’estudi de la història de la professió i de les biblioteques públiques catalanes.

«L’objectiu inicial de la recerca esmentada pretenia omplir un buit important en la historiografia artística: la necessitat d’un estudi monogràfic complet i actualitzat de tota la producció de l’escultor barceloní que, a més, anés més enllà de l’escultura i arribés a incloure-hi les arts de l’objecte i el dibuix, sovint oblidats, i l’aportació d’un catàleg raonat definitiu de tota la seva obra. Si bé és cert que existia un primer estudi, bàsic, realitzat com a treball de llicenciatura per Manuela Monedero (elaborat el 1964 i publicat dos anys més tard), les mancances i l’antiguitat que presentava, que el van convertir des de fa temps en obsolet tot i la seva importància, evidenciaven la urgència d’aquest treball. Les obres que no hi eren citades, algunes dades errònies i, fins i tot, el canvi en la història d’alguns dels conjunts de l’artista justificaven aquesta revisió necessària. Encara que podem trobar, també, publicacions puntuals posteriors, aquestes havien estat estudis parcials o bé poques vegades aportaven novetats respecte a la primera monografia. Sovint hem trobat dades de l’escultor i de les seves obres d’una manera indirecta a partir de textos monogràfics sobre monuments i edificis en els quals l’artista havia participat, però en cap cas s’havia recollit la informació que havia quedat totalment dispersa entre volums. De la mateixa manera, una bona quantitat d’hemerografia d’època guardava secrets que estaven a punt de ser descoberts. No obstant això, ens vam adonar que, tot i el reconeixement a Josep Llimona i Bruguera com un dels artistes decisius i culminants d’un dels períodes més brillants de l’art català, encara quedava molta feina a fer.

»El punt de partida d’aquest projecte se situa en interessos que ja havien nascut abans i durant la llicenciatura, en la qual vam fer estudis sobre algun dels monuments de l’escultor. A més, ens endinsàrem en altres aspectes de la seva producció al llarg dels antics cursos de doctorat. El treball final de màster, l’antic DEA, no podia estar vinculat a cap més assumpte que no tingués relació amb un altre aspecte de l’autor: la figura femenina, un dels grans temes que gaudia d’un ampli tractament iconogràfic. L’experiència viscuda ens aportava més coneixement sobre l’estat de les investigacions prèvies i ens introduïa cada cop d’una manera més intensa al món de Llimona. La curiositat que ens havia fet acostar al creador del famós Desconsol, que vam descobrir durant l’adolescència mentre fullejàvem les pàgines d’un llibre de text del curs escolar, prenia cada cop més força i intensitat.

»Els anys que ens precedeixen, sobretot en el transcurs de l’elaboració de la tesi doctoral, ens han portat a publicar diversos articles, a participar en seminaris i congressos i a fer conferències que mostren alguns dels aspectes que fins aleshores no havien estat estudiats i que seran completats amb la propera presentació de la recerca definitiva. Un altre projecte important, el comissariat d’una exposició dedicada a l’artista al Museu Europeu d’Art Modern, va tornar a fer sortir a la llum pública aquest escultor durant els darrers mesos i, tal com va merèixer per la seva fama en vida, va tornar a ser present en la vida ciutadana barcelonina, ja que se li va retre un homenatge merescut amb la primera retrospectiva sobre la seva vida i obra. Aquest fet va resultar tenir un gran interès per mostrar alguns primers resultats de la recerca duta a terme els darrers deu anys i per potenciar la coneixença d’obres que fins aleshores no havien estat documentades, sobretot perquè eren en mans de col·leccionistes privats. Algunes d’aquestes obres van formar part de la mostra, mentre que d’altres han estat conegudes a partir de la mateixa exposició, després del contacte establert pels mateixos col·leccionistes. Hem de tenir en compte que, a part de l’àmbit de recerca en el món més especialitzat, una de les vies per publicar aquestes investigacions, de manera que es faci des d’un punt de vista més divulgatiu, és mitjançant exposicions que arribin a un gran nombre de ciutadans, perquè l’art estigui a l’abast de tot el públic possible. La creació del catàleg a l’entorn de la mostra donà més força a aquest fet i suposà una primera actualització de l’estudi de l’escultor.»