Els embrions són la clau de volta de l’evolució i de la selecció natural. L’evolució i el desenvolupament embrionari formen un aliatge biològic resistent i flexible. Aquest és el camp d’estudi de l’evo-devo, una nova disciplina científica que reuneix dins un mateix marc conceptual els coneixements sobre l’evolució de les espècies i el desenvolupament embrionari, i que per aquest motiu mereix un assaig de divulgació específic. A més de donar moltes sorpreses als investigadors, ha permès respondre preguntes que la teoria de l’evolució havia plantejat i que encara no havien estat resoltes. En bona part, l’evolució dels animals depèn dels seus embrions o, més ben dit, dels canvis que de forma atzarosa es produeixen en els gens que en controlen el desenvolupament.

El llibre es divideix en dues parts. A la primera es parla de la «caixa d’eines» de l’evo-devo, dels processos cel·lulars, genètics i moleculars que han generat tota la diversitat animal a partir d’un mateix conjunt de matèries primeres i mecanismes bàsics. El primer capítol ofereix una breu introducció a aquesta disciplina científica, on es justifica la importància de relacionar els estudis de biologia del desenvolupament amb els que tracten sobre l’evolució. Als capítols segon, tercer i quart s’expliquen els fonaments conceptuals de la genètica i l’embriologia, que permetran entendre els exemples d’evo-devo que es presenten a la segona part del llibre i donen idea de la importància de les aportacions d’aquesta ciència. En aquests capítols s’exposen els primers casos d’evo-devo, com ara per què els peixos no tenen potes i en canvi l’espècie humana té braços i cames, que ajuden a entendre com funciona l’evolució del desenvolupament embrionari. Finalment, al cinquè capítol es planteja la gran paradoxa de l’evo-devo: ¿com pot ser que, a partir d’una caixa d’eines genètiques compartida per tots els animals, s’hagi pogut generar la diversitat actual i la pretèrita —i la que pugui esdevenir-se en el futur?

A la segona part del llibre s’expliquen amb detall, de manera molt amena i amb gran rigor científic, uns quants casos concrets, seleccionats entre tots els disponibles a la bibliografia científica, per tal de facilitar la comprensió del funcionament global dels mecanismes evolutius i de desenvolupament. Es tracta, per tant, d’un viatge als nostres orígens embriològics i evolutius, una aproximació científica a les velles preguntes «d’on venim?, com hem arribat fins aquí?».

La col·lecció Catàlisi d’Edicions de la Universitat de Barcelona és una iniciativa editorial dirigida a exposar, de manera divulgativa i alhora rigorosa, un ampli ventall de temàtiques de la ciència actual plantejades per investigadors que acosten el coneixement científic a la societat. L’objectiu principal d’aquesta col·lecció és fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, especialista i no especialista, atès que la ciència té un impacte cabdal en tots els aspectes de la nostra vida que afecta des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Des d’aquesta òptica, Catàlisi és una col·lecció de referència en la tasca de socialitzar el coneixement i de divulgar la recerca que es duu a terme en el món universitari, un compromís de servei públic que mereix un reconeixement especial.

Iniciada el 2007, aquesta col·lecció ha editat una vintena de títols, alguns dels quals en català i en castellà, i una bona part disponibles en eBook. Amb una temàtica àmplia i de la màxima actualitat, les obres estan orientades a promoure un debat fructífer tant entre la comunitat científica com en l’opinió pública. Destaquem que un dels darrers títols, La ciència en la literatura, de Xavier Duran, ha rebut el Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca (Altres Ciències), i que l’autor de La saviesa combinada, Joandomènec Ros, professor de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat guardonat enguany amb la Creu de Sant Jordi.

Jordi Garcia-Fernàndez (Barcelona, 1963), doctor en Biologia, és professor de Genètica a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística. Ha estat investigador a la Universitat d’Oxford i és professor honorífic del Merton College. Autor de més d’un centenar d’articles, alguns dels quals publicats en revistes científiques de màxim impacte com Nature, ha rebut la Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, que es lliura a investigadors joves, i el Premi Icrea Acadèmia de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats. Pioner de l’evo-devo a l’Estat espanyol, L’embrió inconformista és la seva primera obra de caràcter divulgatiu.

David Bueno i Torrens (Barcelona, 1965), doctor en Biologia, és professor de Genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la relació que mantenen amb el comportament humà. Ha estat investigador a la Universitat d’Oxford, i ha fet estades en diferents centres de recerca europeus i nord-americans. Ha publicat una seixantena d’articles científics en revistes especialitzades, així com llibres de divulgació i assaig. Coautor de diverses obres didàctiques i enciclopèdiques, també col·labora habitualment en mitjans de comunicació (El Punt Avui, Ara, Ràdio 4). El 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General». Director de la col·lecció Catàlisi d’Edicions de la Universitat de Barcelona, ha publicat diverses obres en aquesta editorial; com a autor: Òrgans a la carta (2007), Convivint amb transgènics (2008), ¿Para qué sirven los transgénicos? (2011), Per a què serveix el sexe? (amb Eduard Martorell, 2012), Som una espècie violenta? (amb Xaro Sánchez, Diego Redolar, Enric Bufill, Francesc Colom i Eduard Vieta, 2013) i Educació per a una cultura de pau (amb Marta Burguet, 2014); i com a autor i editor, l’eBook Ciència i universitat a Catalunya (2013).

Enric Prats ens convida a un diàleg entre pedagogia i literatura amb l’objectiu d’entendre com la ficció narrativa pot ajudar —tant en l’actualitat com en el passat— en el procés de creixement i aprenentatge, inherent a la condició humana. Es tracta d’una obra de pedagogia, de teoria de l’educació, sense cap intenció de fer crítica literària o reflexió filològica.

El llibre s’inicia amb un relat en què l’escriptor Rafael Vallbona parla de la seva formació a través de la novel·la, de les novel·les llegides i viscudes amb tota la intensitat possible, amb la convicció que saber i llibertat van agafats de la mà. A continuació, s’apleguen deu assaigs sobre obres que admeten moltes lectures —com no podia ser d’altra manera tractant-se de ficció—, distribuïts en tres apartats temàtics: sobre els actors, el lloc i el sentit de l’educació. Al voltant dels actors, en concret sobre la infantesa, l’adolescència i el pas a l’adultesa, es manté un diàleg amb tres narracions: L’illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgård; Memoria por correspondencia, d’Emma Reyes, i Algun dia aquest dolor et servirà, de Peter Cameron. Al voltant dels llocs o espais de l’educació, s’han treballat quatre obres: La vella escola, de Tobias Wolff; Stoner, de John Williams; El país del agua, de Graham Swift, i Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès. Tot seguit, a partir de La educación de un ladrón. Autobiografía, d’Edward Bunker; No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, i París no se acaba nunca, d’Enrique Vila-Matas, es parla de l’educació amb un sentit, l’educació sense sentit i l’educació sense referents.

L’obra es clou amb un epíleg d’Enric Prats i Conrad Vilanou que tracta de la influència del pensador i literat Curzio Malaparte, que, en paraules de l’autor, «va anticipar el mal d’Europa: venuda l’ànima, només en queda la pell. Una pedagogia per a una Europa que s’ha suïcidat massa cops en el darrer segle».

Aquest llibre forma part de la col·lecció Pedagogies UB, que consta dels títols La educación revisitada. Ensayos de hermenéutica pedagógica, d’Ángel C. Moreu i Enric Prats (coords.), i L’educació, una qüestió d’estat. Una mirada a Europa, d’Enric Prats, i en la qual es publicaran properament: Impertinentes. El desgarro de pensar, d’Octavi Fullat; La formación del carácter de los maestros, de Francisco Esteban Bara (ed.), i ¿Enseñar y aprender en la universidad? Ensayos fenomenológicos y hermenéuticos, de Xavier Laudo Castillo i Isabel Vilafranca Manguán (coords.).

Enric Prats és professor de Pedagogia Internacional a la Universitat de Barcelona. Responsable d’edició de la revista Temps d’Educació, és secretari del Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres i col·labora habitualment en mitjans de comunicació. És autor de Teorizando en educación (2015), Ètica de la informació (2004) i Racismo en tiempos de globalización (2001), i coautor de La complejidad en un centro de secundaria (2013) i Multiculturalismo y educación para la equidad (2007). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat La educación revisitada. Ensayos de hermenéutica pedagógica (com a coordinador juntament amb Ángel C. Moreu, 2011) i L’educació, una qüestió d’estat (2013).

Aquesta obra descriu els conflictes socials i polítics que es van produir al districte de Sant Martí per causa de la transformació urbanística iniciada amb els Jocs Olímpics del 1992 i la posterior implantació del Pla 22@, que va amenaçar la conservació del seu ric patrimoni arquitectònic industrial. Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona és una crònica d’un procés de reconversió del sòl industrial i de modificació del paisatge urbà que va involucrar agents socials, polítics i econòmics per redefinir el projecte, i convida a reflexionar sobre les contradiccions dels seus protagonistes. Aporta i revela dades i fets poc coneguts, però representatius dels avatars i les incidències d’aquella lluita, una de les més significatives que han tingut lloc en aquesta ciutat en les últimes dècades.

Can Ricart és un dels tres grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona. Situat a l’antic eix industrial de Pere IV, a la vora d’altres fàbriques com Oliva Artés, Ca l’Alier, La Escocesa i Ca l’Illa, ocupa un espai equivalent a quatre illes de l’Eixample. Va ser motiu d’una gran controvèrsia per l’enfrontament que es va produir entre un moviment social força divers i heterogeni que reclamava altres valors i prioritats urbanístiques, i un govern municipal primer més inclinat a satisfer els interessos del capital privat i, després, enrocat amb una mena d’orgull ferit que li impedia rectificar.

L’autor, que té una àmplia experiència política i veïnal des dels anys vuitanta, fa un relat acurat i lúcid d’aquesta lluita ciutadana, en la qual es van integrar agents diversos, tant veïnals com professionals i acadèmics. El seu llibre reflecteix la voluntat dels ciutadans per fer sentir la seva veu en l’àmbit de l’urbanisme, i propugna la importància d’escoltar-los; mostra clarament que el diàleg amb els moviments veïnals i socials pot millorar les actuacions urbanístiques en una ciutat, però també exposa els problemes que es plantegen en el procés de participació i les dificultats per gestionar-lo. Aquest estudi dels debats suscitats en el si de la plataforma Salvem Can Ricart constitueix una de les aportacions substancials del llibre, que analitza la complexitat del moviment, la diversitat d’interessos dels seus components i les dificultats per dialogar amb l’administració. La presentació dels conflictes interns i dels procediments que es van seguir per resoldre’ls és exemplar, i dóna lloc a reflexions valuoses sobre la posada en marxa de mecanismes polítics ciutadans en relació amb l’urbanisme i altres temes.

L’obra conté una addenda intitulada «Un punt d’inflexió en la crònica de Can Ricart: construir un nou present amb el Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona», escrita per Gaspar Coll, delegat del rector com a comissionat per al Parc i per a l’Impuls Científic de les Humanitats i les Ciències Socials. 

Aquest volum és el segon títol de la col·lecció Impactes, que promou el comissionat del Parc de les Humanitats i les Ciències Socials. El primer és l’edició facsímil de De historia stirpium commentarii insignes. Maximis impensis et uigiliis elaborati, de Leonhart Fuchs, publicat el 2016.

Salvador Clarós i Ferret (Barcelona, 1960) és membre actiu del moviment veïnal des del 1989 a l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, entitat que ha presidit en dues ocasions. Ha format part del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs, on va col·laborar en l’estudi del llegat fabril i urbanístic del barri del Poblenou. Ha publicat diversos articles a Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales: sobre la política municipal de les últimes dècades al nord-est de la ciutat (núm. 751, 2007), sobre el Parc del Centre del Poblenou des d’una perspectiva urbanística (núm. 805, 2008), sobre ciutadania i Jocs Olímpics als barris de l’est de Barcelona (núm. 895, 2010) i sobre l’experiència reivindicativa davant la transformació del litoral (núm. 1049, 2013). Actualment és el responsable de Política Industrial a Comissions Obreres de Catalunya.

«En aquest corrent teòric, Bosch donarà importància als treballs de Christian Thomsen i de Jens Worsaae, i als d’Oscar Montelius, continuació dels anteriors, sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre d’Europa i al nord d’Itàlia. També valorarà els estudis de John Lubbock al Regne Unit i d’Édouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França. Tots foren bàsics per a la definició de la cronologia prehistòrica i per a l’estructuració de les seriacions tipològiques del paleolític. Bosch mostrarà també el tractament que farà al llarg de la seva vida professional de la protohistòria; unirà els resultats de l’arqueologia (sempre anirà per davant la preeminència que atorgarà a les seriacions estratigràfiques i les tipologies materials) amb les dades aportades per les fonts escrites d’època clàssica. Exemples clars en són les excavacions de Troia realitzades per Heinrich Schliemann i la sistematització de la prehistòria a l’Egeu i els moviments migratoris dels pobles del mar a partir de les dades aportades pels llibres d’Homer i la transcripció de la documentació honorífica egípcia. En el fons es tracta d’un avanç dels treballs que desenvoluparà pocs anys després amb Adolf Schulten, a partir de 1921, amb la publicació de la sèrie Fontes Hispaniae Antiquae, iniciada amb el text compilat per Aviè, Ora marítima. En aquesta col·lecció es recolliran les informacions sobre la península Ibèrica contingudes en els texts dels autors grecs i llatins d’època antiga, una iniciativa que cal emmarcar dins de l’interès creixent pel classicisme que es desenvoluparà a Catalunya a principi del segle XX per motius científics però sobretot ideològics. Aquest doble impuls científico-ideològic farà que cristal·litzin empreses essencials per a l’arqueologia catalana com les excavacions d’Empúries, iniciades l’any 1908 com a resultat del desig explícit de Prat de la Riba. El tema del classicisme ja l’havia tocat a fons el mateix Bosch Gimpera en la seva primera tesi doctoral, Els poemes de Baquílides de Ceos, i en la col·laboració amb Joan Maragall per a la versificació dels Himnes homèrics.

»Aquest text de Bosch Gimpera que reeditem constitueix, de fet, la seva segona obra important, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya, en els quals tractà temes d’arqueologia del món grec i ibèric. La primera fou la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que es publicà primer a Alemanya, a la revista Memnon de Berlín el 1913, i posteriorment a Madrid per la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, el 1915. Es tractava d’un text que, si bé li ocasionà alguns problemes entre els investigadors i erudits espanyols, li serví per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus per causa de dos fets cabdals: el mètode de treball alemany emprat en la seva investigació i en la presentació dels resultats, i la demostració en les conclusions dels errors comesos fins llavors pels investigadors francesos en la classificació i datació de les produccions ceràmiques del període ibèric.

»La redacció de L’Edat de la Pedra es beneficià també dels viatges d’estudis que Bosch Gimpera realitzà al llarg de les seves dues estades a la Universitat de Berlín, que li permeteren conèixer no només els museus alemanys, sinó també els danesos, noruecs, holandesos, francesos, suïssos i italians, entre d’altres; s’impregnà també de la bibliografia més avançada en llengua alemanya sobre la prehistòria europea, fins al punt que esdevingué sens dubte el millor coneixedor a Espanya de les darreres novetats en la recerca, al costat d’Hugo Obermaier, refugiat al país en esclatar la Primera Guerra Mundial.

»Un repàs de la bibliografia utilitzada per Bosch Gimpera en la redacció del seu llibre mostra la influència que tingueren els seus professors a Berlín: Carl Schumacher, Gustav Kossinna i Hubert Schmidt. El segon deixà una empremta nacionalista en la concepció de la prehistòria que determinà en gran mesura l’adopció per Bosch Gimpera del concepte dels cercles culturals com a model interpretatiu en prehistòria. També és important la traducció del llibre del tercer, que va fer el mateix Bosch per encàrrec de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, Estudios acerca de los principios de la Edad de los Metales en España (1915). La resta de referències inclouen les obres de Montelius, Déchelette i Hoernes, així com dos textos en castellà: la primera edició de l’obra de referència d’Obermaier, El hombre fósil (1916) —base del prestigi que li comportà pocs anys mes tard la càtedra d’Historia Primitiva del Hombre a la Universitat Central de Madrid—, i els primers estudis de Juan Cabré sobre l’art rupestre a Espanya, llibre que no trigaria a ser fortament criticat per Henri Breuil, però que en el moment de la seva publicació (1915) constituïa sens dubte un treball de referència obligat.»