Hi presentarem 15 novetats, hi exposarem un total de 165 títols i hi portarem més de 1.500 llibres, majoritàriament en llengua castellana, tot i que també hi haurà una mostra de les obres en català més representatives del nostre fons editorial. La Fira del Llibre de Madrid va rebre l’any passat més de tres milions de visitants, fet que la converteix en la més important del sector a l’Estat, i en una de les més rellevants d’Europa i de l’àrea hispanoparlant.

L’objectiu d’aquest volum, amb una edició molt cuidada i profusament il·lustrat, és entendre les formes en què cada període de la Història ha afrontat, utilitzat i imaginat l’època i l’art de l’Edat Mitjana, així com el sentit que se li ha atorgat, els clixés i les fantasies de medievalitat que cada època ha respirat, tant si van ser percebudes de manera positiva com negativa.

El llibre, fruit d’un simposi internacional organitzat pel grup EMAC (Exportació i Migracions de l’Art Català. Romànic i Gòtic) i celebrat el maig de 2015 a la Universitat de Barcelona, es divideix en dues parts, «Estudis generals i àmbits de recerca» i «Contribucions». Obre la primera part el capítol «I primi lumi de la pintura simbolista i 1900. De Giotto a Hodler», en què Rosa Alcoy analitza els diferents registres de la pintura dels grans mestres gòtics que es desvetllen en algunes obres molt destacades de l’Europa del segle XIX. En aquest itinerari estableix lligams formals i iconogràfics entre el món medieval i la modernitat artística vuitcentista fins a arribar a l’entorn del 1900.

Gaspar Coll, a «Construccions marginals: de la plana de llibre a l’espai arquitectònic», estudia la influència de la il·luminació medieval de manuscrits —pouant en la part més perifèrica de la miniatura, la marginàlia, o més concretament les orles que decoren els marges dels manuscrits més luxosos d’època baixmedieval— en alguns aspectes figuratius i ornamentals que integra la gran arquitectura del Modernisme català.

Montserrat Pagès, a «La restauració de Ripoll als inicis del catalanisme polític (fi del segle XIX)», introdueix el tema de la controvertida restauració del monestir de Ripoll per definir la que fou, en realitat, una reconstrucció del conjunt que va acabar assumint l’arquitecte Elies Rogent. El treball emmarca la intervenció en els inicis del catalanisme polític i cerca el seu reflex en determinades operacions que afectaren de ple els desplegaments sobre l’observació i la recuperació de l’art romànic.

L’article de Didier Martens, «Un Moyen Âge de substitution: deux images de la Vierge noire de Liesse gravées au XVIIe siècle», se centra en la Marededéu negra de Liesse, ànima d’un reconegut centre de pelegrinatge francès que manté les seves prerrogatives fins a la fi del segle XVIII.

Pere Beseran, a «Un gòtic “neoromànic” al claustre de Ripoll i en altres claustres», es planteja l’existència d’un neoromànic gòtic que es faria visible a Ripoll i en altres conjunts d’àmbit català i provençal per imitació de les formes romàniques.

Enrico Pusceddu, a «L’incarico dell’Hispanic Society of America a Georgiana Goddard King per lo studio dei “primitivi” sardi (1919-1920)», aborda, amb documentació inèdita i una àmplia revisió de les fonts disponibles sobre el terreny, l’encàrrec d’estudiar els mestres primitius de Sardenya que la Hispanic Society of America va fer a Georgiana Goddard King (1871-1939).

Alessio Monciatti, a «Figure sorprendenti. Disegni fuori contesto e particolari nascosti fra utilità e divertimento, per la pittura dei secoli XIII e XIV in Italia», revisa detalls, no necessàriament amagats, de pintures medievals italianes que sovint passen inadvertits o són poc comentats, i ens descobreix un món de figures sorprenents.

Joan Marimón, a «L’art medieval al cinema», fa un minuciós recorregut pels films ambientats a l’Edat Mitjana que va dels herois medievals a les vides de sants i artistes, passant per la recreació de la vida monàstica. El setè segell (1957) de Bergman, Andrei Rubliov (1966) de Tarkovski i El Decameró (1971) de Pasolini són alguns dels exemples monumentals, i obres essencials del cinema, que tenen cabuda en el seu estudi panoràmic.

Cristina Fontcuberta, a «“La capitana en campanya”: la imatge de santa Eulàlia en època moderna», analitza les transformacions iconogràfiques del culte medieval a una de les patrones de la ciutat de Barcelona, santa Eulàlia, ben representada i afavorida en creacions d’època gòtica dins del context català, per explorar els usos polítics i les derivacions d’aquest important culte medieval en les centúries següents i, de forma especial, en el marc de la Guerra dels Segadors.

Francesc Fontbona, en el capítol «Monuments medievals a la pintura catalana del segle XIX», analitza el renovat interès per l’art medieval, amb l’arquitectura com a baròmetre, a través dels monuments i l’arquitectura medievals representats en la pintura catalana del segle XIX. Parla de les aportacions de pintors com Pelegrí Clavé, Claudi Lorenzale, Onofre Alsamora i Lluís Rigalt, entre d’altres, per explorar-ne les teles, litografies, dibuixos i aquarel·les i fixar els espais en què els nostres monuments medievals fan algunes de les seves primeres aparicions.

L’artista Dino Valls, a «Políptico de la sombra. Aspectos del Arte Medieval en la obra de Dino Valls», fa una anàlisi de la seva pròpia creació per tal de cercar-hi els aspectes més significatius que l’acosten a l’art medieval.

Pel que fa a la segona part, «Contribucions», comença amb el capítol «Les vidrieres del 1913 del cimbori de la catedral de Barcelona: models gòtics i neogòtics», en què Sílvia Cañellas Martínez i Núria Gil Farré ens apropen a les vidrieres realitzades entre el 1910 i el 1913 per la casa Rigalt, Granell i Cia, i destruïdes durant la Guerra Civil. Gràcies a diverses reproduccions de l’obra original i als mateixos projectes, les autores fan una anàlisi de la possible col·locació de les imatges, del programa i dels seus referents més notoris.

Àngel Monlleó i Galcerà, a «Recepció del Gòtic en la plàstica religiosa no arquitectònica de l’eclecticisme hispànic», ens parla de l’escultor Josep Alcoverro i Amorós (1843-1908) i de l’adaptació de l’art gòtic a la imatgeria religiosa vinculada als corrents de l’eclecticisme escultòric.

Sebastià Sánchez Sauleda, a «Artistes medievals al programa decoratiu del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona (1909-1910)», s’interessa per les representacions medievals del programa escultòric de l’exterior del Museu, i analitza els bustos de Ferrer Bassa, Borrassà, Dalmau, Vergós i el Maestro Alfonso, tot buscant explicar les raons de l’elecció i la seva justificació en el context del moment.

Carme Grandas, a «La interpretació del món medieval en els projectes funeraris d’Elies Rogent i Amat», estudia la influència de l’art medieval en les intervencions que aquest arquitecte va dur a terme, entre el 1853 i el 1880, als cementiris del Poblenou, Sitges, Gurb i Sant Adrià de Besòs.

Resseguint les línies de l’arquitectura vuitcentista interessada per les formes medievals, Alba Barceló Plana, a «L’església de Santa Maria de Portbou: una reinterpretació del Gòtic català», desenvolupa l’estudi d’aquest temple, un projecte del 1878 que va executar Joan Martorell i Montells (1833-1906), autor d’obres com l’església de les Saleses i personalitat molt interessant, que fou deixeble del ja esmentat Elies Rogent.

Chiara Rotolo, a «La recontextualización de las Majestats de Beget, Sant Miquel de Cruïlles y La Trinité de Prunet i Bellpuig», mostra l’indubtable interès de les policromies sobreposades, que porta a veure i explicar les seves variants i raons sense menystenir altres arguments que aconsellen valorar també la creació de marcs o retaules posteriors, integradors de les realitzacions medievals, en el context de la continuïtat de les devocions i la sacralitat d’algunes d’aquestes peces.

Paolo di Simone, a «Gioca, Fernando», s’ocupa de la partida i el joc dels escacs com a metàfora amorosa. L’autor revisa el període medieval com a model, ampliant-ne els exemples en què la trobada amorosa es pot prendre per un joc, que pot tenir moltes virtuts i que és possible interpretar en diferents sentits.

Valentina Fraticelli, a «Lo sguardo del Settecento al Medioevo», ens acosta als precedents de la recuperació del passat medieval que es va fer al segle XIX, per analitzar l’escultura romana en alguns dels dibuixos de Seroux d’Agincourt conservats a la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

Anna Trepat Céspedes, a «La Verge del Cor de Valldonzella: representació i devoció des del segle XIV fins a l’actualitat», recupera aquesta taula gòtica per fer un recorregut a través de la seva història. A partir de la llegenda i de l’interès per salvaguardar la icona, es remarca la intensa devoció que va despertar a l’època moderna, en augment a partir del segle XVII.

Maria Cristina Rossi, a «Citazioni, usi e riusi: un gioco di rimandi figurativi nella scultura tra XII e XIII secolo in Italia centro meridionale», penetra en l’interessant tema de les cites artístiques per explorar les seves possibilitats a través de la reutilització de l’escultura centromeridional italiana realitzada a l’entorn del 1200 i en el segle XIII.

Rosa Alcoy (Barcelona, 1959) és catedràtica d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, creadora i directora del grup consolidat EMAC. Romànic i Gòtic, i coordinadora, del 1997 ençà, de diversos projectes per a la catalogació i l’estudi de l’art català conservat fora de Catalunya, així com d’unes Accions integrades Itàlia-Espanya. Juntament amb Magda Polo Pujadas, dirigeix la revista Matèria. Revista internacional d’Art, del Departament d’Història de l’Art de la UB (Edicions de la UB). És experta en pintura medieval i ha publicat també estudis sobre escultura gòtica i art dels segles XIX i XX. Guardonada amb diferents premis, entre els quals el Premi Iluro de monografia històrica i el Premi Vilafranca, ha coordinat catàlegs i ha comissariat diverses exposicions. És autora dels llibres següents: El cementiri de Lloret de Mar: indagacions sobre un conjunt modernista (1990); Pintures del gòtic a Lleida (1990); Joan Mates, pintor del gòtic internacional (1997); El retaule de Santa Anna del castell de l’Almudaina i els seus mestres (2000); Eduard Alcoy a Mataró (2000); Sant Jordi i la Princesa (2004), i La Catalogna e Bizancio dal romanico al gotico (2014). Va dedicar la seva tesi, amb el premi extraordinari de doctorat (1989), al taller dels Bassa i ha fet nombroses incursions en l’estudi de la pintura, la miniatura i el vitrall medievals. Ha curat l’edició de diversos volums internacionals, entre els quals: El Trecento en obres (2009), Contextos 1200 i 1400 (2012) i Art fugitiu. Estudis d’art medieval desplaçat (Edicions de la UB, 2014), a més d’altres publicacions del grup EMAC. Té especial interès pels estudis de pintura, iconografia i teoria de l’art, i per la il·lustració de manuscrits, camp en què destaquen contribucions sobre el Llibre d’Hores de Maria de Navarra, el Saltiri anglo-català de París (ed. M. Moleiro) i altres còdexs vinculats al taller i l’entorn de Ferrer Bassa. Recentment ha estat assessora científica de l’exposició Hagadàs Barcelona. L’esplendor jueu del gòtic català (MUHBA, 2015). Ha publicat també a Edicions de la UB Art i devoció a l’Edat Mitjana (amb Pere Beseran, 2011), El romànic i el gòtic desplaçats (amb Pere Beseran, 2007) i San Jorge y la princesa: diálogos de la pintura del siglo XV en Cataluña y Aragón (2005).

El llibre analitza la controvèrsia sobre l’origen del terme «bioètica» i les conseqüències, determinants per al contingut de la disciplina, que se’n deriven. Tradicionalment s’ha atribuït la creació d’aquest neologisme al bioquímic estatunidenc Van Rensselaer Potter, el 1970, i el seu desenvolupament als jesuïtes de la Universitat de Georgetown. Però la qüestió és molt més complexa i supera àmpliament el context nord-americà, no només perquè es va descobrir que l’alemany Fritz Jahr ja havia encunyat el terme als anys vint, sinó perquè l’ètica clínica té segles d’història, i en totes les cultures i religions s’ha reflexionat sobre els problemes referents a la salut, la vida i el seu final. Al factor merament històric hem d’afegir l’ideològic. «Bioètica» va ser la paraula que van emprar alguns teòlegs per adoctrinar el personal sanitari d’acord amb el dogma catòlic en temes com la reproducció i l’eutanàsia. Aquest intent de monopolitzar matèries tan sensibles va provocar com a reacció defensiva la incorporació de corrents de pensament feministes, laïcistes i multiculturals. Finalment, l’acceleració de la biotecnologia i la por a les conseqüències de la manipulació del genoma dels éssers vius han acabat de consolidar la bioètica com a camp de coneixement plural i transversal, que s’ha introduït amb força els darrers anys i ha ocupat un lloc central en els debats de disciplines molt més antigues i consolidades, com ara l’ètica, la filosofia jurídica i política, o la mateixa deontologia mèdica.

Per tal de clarificar l’origen de la bioètica, l’autor distingeix quatre models a partir de les variables «origen de la disciplina – origen del neologisme»: la bioètica va néixer abans que el neologisme; el neologisme i la disciplina van aparèixer a la vegada; primer va aparèixer el terme i, anys després, la disciplina; i, finalment, la bioètica no existeix com a disciplina i el neologisme va ser un invent afortunat per ocultar les malèvoles intencions dels qui el van formular. A fi de guiar el lector en aquest complex escenari, López Baroni ha dut a terme una gran tasca d’investigació prèvia, que l’ha portat a consultar fonts poc visitades i a fer una anàlisi crítica d’altres que havien estat interpretades de manera poc rigorosa, sempre amb el suport d’una argumentació sòlida i amb proves documentades en els casos més controvertits, i deixant que sigui el lector qui tregui les seves pròpies conclusions.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, dirigida per María Casado, promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, en el marc del respecte als drets humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre «les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies connexes aplicades als éssers humans, tenint en compte les seves dimensions socials, jurídiques i ambientals» (art. 1.1, Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans). Els títols anteriors de la col·lecció són: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.); La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà; Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN, de María Casado i Juan José López Ortega (coords.); i Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

Manuel Jesús López Baroni és llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla i s’ha doctorat, en la línia d’investigació de bioètica i dret, a la Universitat de Barcelona. També és doctor en Filosofia per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), amb una tesi sobre filosofia política espanyola. Professor de Filosofia del Dret a la Universitat Pablo de Olavide, de Sevilla, col·labora amb l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. És autor de diverses publicacions, i dirigeix treballs de recerca i tesis doctorals sobre les implicacions ètiques i jurídiques de la biotecnologia.

L’obra, editada en anglès i en castellà, neix del compromís de l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM), impulsat per la Fundació Solidaritat UB, per oferir nous instruments d’anàlisi i debat que les instàncies europees haurien de tenir en compte a l’hora de plantejar polítiques públiques de memòria. Hi trobem algunes de les intervencions més destacades del simposi internacional «Memòria i poder. Una perspectiva transnacional», celebrat el 2014 a Barcelona, a més d’una sèrie d’articles de prestigiosos especialistes internacionals. Aquesta publicació presenta una visió panoràmica de les dificultats i els conflictes que suposa la gestió del passat a l’Europa d’avui, des d’una perspectiva transnacional i comparativa, i sense perdre de vista la situació de l’Amèrica Llatina.

En els darrers anys s’han dut a terme nombroses iniciatives a Europa i a la resta del món per tal de recuperar i analitzar la memòria del segle XX. Els poders públics no han resolt amb èxit els problemes de la memòria traumàtica, de les guerres, dictadures i matances de les quals el projecte europeu es va erigir, a l’origen, com a contrapart. Avui, l’ombra de la sospita recau sobre el poder, sempre temptat d’utilitzar el passat amb finalitats polítiques. Això ha ocasionat l’enfrontament i la desconfiança vers les grans narracions assentades en la memòria comuna, especialment amb la integració dels països de l’Est a la Unió Europea. Cada comunitat, col·lectiu o nació manté records comuns, que no sempre encaixen o convergeixen en un relat general i globalitzador.

El llibre s’organitza al voltant de tres blocs: «Memory beyond borders», «States and memories» i «Memorials and discussions». Entre les diverses aportacions, destaquen la de Georges Mink, director de recerca emèrit del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS, França), sobre el conflicte de memòries entre l’Est i l’Oest d’Europa i el paper del postcomunisme; la de Ricard Vinyes, historiador i actual comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, que tracta sobre les conseqüències de la privatització de la memòria a Espanya; la de Claudia Wasserman, historiadora i professora de la Universitat Federal de Rio Grande do Sul (Brasil), que aborda el cas de l’Amèrica Llatina; la d’Adrian Kerr, director del Museu de Free Derry (Regne Unit), sobre la història de la lluita pels drets civils a Irlanda del Nord, i la d’Oksana Chelysheva, periodista i membre del Finnish-Russian Citizens’ Forum, que analitza la relació de Letònia amb Rússia.

Jordi Guixé i Coromines, investigador i doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i la Universitat Sorbonne Nouvelle – París 3, és especialista en la repressió franquista dels exiliats polítics durant la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, i també en polítiques públiques de memòria. Des del 2012 dirigeix l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat UB i és professor del màster en Disseny Urbà: Art, Ciutat, Societat de la Universitat de Barcelona. Va col·laborar en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, del qual va ser el responsable de l’àrea de patrimoni i projectes. Ha dirigit i coordinat diversos congressos internacionals sobre els usos del passat a Espanya i Europa, i col·labora amb diferents grups de recerca, com el CNRS, el Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Grup de Recerca Memòria i Societat de la Universitat de Barcelona. A més d’articles relacionats amb les polítiques de memòria, entre les seves publicacions destaquen llibres com ara La República perseguida. Exilio y represión en la Francia de Franco, 1937-1951 (Publicacions de la Universitat de València, 2012) o, juntament amb Montserrat Iniesta, l’edició de Polítiques públiques de la memòria. I Col·loqui Internacional Memorial Democràtic (Eumo, 2009).

«El mateix títol amb què Ramon va voler que fos coneguda la novel·la, encapçalat pel terme romanç, remet al referent genèric més evident de què disposava a l’hora d’elaborar la seva ficció narrativa, el roman cavalleresc en prosa, que llegien els laics als quals adreçava el llibre —sobretot els cortesans, però no pas en exclusiva—. Uns laics que igualment llegien l’obra dels trobadors, que Llull recrea en diversos llocs del romanç; hi inclou fins i tot, als capítols 76 i 115, un parell de poesies de motlle cortesà, però en les quals s’expressen algunes de les preocupa­cions més característiques del pensament del mallorquí.

»Aquests mateixos lectors, que sovint mostraven unes inquietuds espirituals molt accentuades, s’interessaven per les hagiografies i altres textos pietosos que es troben a la base de nombrosos altres passatges de la novel·la. Les vides i els fets de sant Aleix, de sant Homebò de Cremona, dels sants Francesc i Clara d’Assís o de sant Barlaam són referents que els lectors de Llull reconeixien sense cap mena de dubte darrere de determinades pàgines de l’obra. Al cap i a la fi, el Blaquerna narra la biografia exemplar del seu protagonista, tan o més virtuós que qualsevol dels esmentats, des del seu naixement en una família burgesa benestant fins a la seva digna i contemplativa senectut.

»El romanç està estructurat en cinc llibres, dedicats a cinc estaments diferents, pels quals, llevat del primer, passa Blaquerna al llarg del seu intens i activíssim periple vital. I el que se’ns hi relata és, ni més ni menys, la reforma completa de l’Església i, amb ella, del conjunt de la Cristiandat. I, en el fons, de la humanitat sencera, perquè Blaquerna, convertit en summe pontífex, arriba a establir els fonaments per a la conversió dels infidels. El pas del protagonista per diversos estaments propicia que hi detecti opinions i comportaments erronis, i que hagi d’adoptar mesures destinades a corregir-los. Aquestes mesures —inicialment gràcies a l’exemple de Blaquerna i, més endavant, quan adquireix càrrecs i responsabilitats, per la seva autoritat moral— es difonen i s’implanten arreu amb un èxit indubtable.

»El llibre primer, sobre l’estament matrimonial, és protagonitzat per Evast i Aloma, els pares de l’heroi. Evast decideix casar-se per tal de donar continuïtat a la caritat que sempre ha fet el seu casal i, alhora, evitar que es perdi el seu llinatge. Tria per muller Aloma, una noia de bons costums que accepta plenament el guiatge del marit. Només en divergirà en una ocasió, en la qual, a més, aconseguirà imposar el seu criteri. Quan Evast li proposa abandonar la vida activa i fer vida de penitència per separat, Aloma s’hi nega. No està disposada a allunyar-se del seu marit, de manera que accepta totes les condicions que ell li proposa —pobresa voluntària, continència, etc.—, però no la separació. Davant de la força del vincle matrimonial, i de la resolució de la seva dona, Evast ha de cedir.

»Com es pot veure, els pares de Blaquerna són una parella profundament devota, amb unes inquietuds espirituals i unes actituds que, en molts aspectes, els aproximen als beguins. Aquest col·lectiu, que a l’antiga Corona d’Aragó es va mostrar especialment actiu entre les darreres dècades del segle XIII i les primeres del XIV, estava format per laics de diversos orígens socials, que sovint feien vida en comunitat i duien a terme pràctiques de pietat penitencial, com ara la caritat activa i la fundació d’hospitals per a pobres, i que així mateix feien vot de pobresa. I ho feien sense renunciar a la seva condició de laics, de la mateixa manera que no sembla que Llull abandonés aquest estament, si més no fins al final de la seva vida, moment en què s’ha dit que potser va ingressar a l’orde franciscà.

»Evast i Aloma, decidits a allunyar-se de la vida activa i coneixedors de la capacitat i les virtuts del seu fill, que ja ha arribat a la majoria d’edat, li demanen que es faci càrrec del patrimoni familiar. Així ells podran dedicar-se plenament a la penitència i a la pregària. Però ara és Blaquerna qui s’hi resisteix. Evast i Aloma no comptaven que les intencions del seu fill eren unes altres de ben diferents: el jove Blaquerna s’hi oposa perquè, al seu torn, ha decidit con­sagrar la seva vida a la contemplació. Davant la resolució que mostra, i fracassat l’intent d’Aloma de casar-lo amb la bella i intel·ligent Natana, que no es convertirà en la seva muller, sinó en la seva primera deixebla, als pares no els queda més remei que acceptar la partida del fill.

»Blaquerna, aleshores, abandona la casa pa­terna a la recerca d’un indret apropiat per desenvolupar la vocació eremítica. La seva decisió topa llavors amb la constatació del mal funcionament del món, que l’obliga a qüestionar-se l’opció presa. L’error inicial de Blaquerna és creure en una salvació personal i individual, al marge de la de la resta de la humanitat. I la realitat, tossuda, s’acabarà imposant. D’aquesta manera, als tres llibres centrals de l’obra, el personatge es veu obligat a posposar el seu aïllament davant dels errors que observa al món, que requereixen repetides intervencions seves ben directes i no gens contemplatives.

»Al llibre segon, dedicat als ordes religiosos, el jove aspirant a ermità, alhora que cerca pel bosc un indret adient per instal·lar-se, haurà de convèncer diversos cavallers errants, escuders, donzelles, joglars i fins i tot un emperador, que determinats valors que defensen són erronis, i ho haurà de fer lluitant amb l’única arma de què disposa: la paraula. Altra vegada Llull parteix del referent literari artúric, i altra vegada ho fa modificant-ne radicalment la intencionalitat, atès que els valors cavallerescos són sistemàticament derrotats per la raonada argumentació del jove.

»L’encontre amb Narpan, un penitent amb una idea molt equivocada del que ha de ser la penitència, propicia que Blaquerna es compa­deixi no sols del fals penitent, sinó també de la comunitat monàstica amb la qual resideix, gairebé tan necessitada d’orientació espiritual com el mateix Narpan. Blaquerna, abandonant temporalment el seu objectiu eremític, es fa monjo, i no trigarà a ser elegit abat de la comunitat. Investit d’aquesta dignitat, estableix tot un seguit de canvis que orienten correctament la vida al monestir. I el mateix fa al llibre tercer, en què com a bisbe introdueix múltiples reformes a la diòcesi que se li ha confiat, fins a corregir-ne tot allò que no rutllava tal com corresponia.»