Entre els anys 1918 i 1936, polítics i docents com César Silió Cortés, Fernando de los Ríos o Pere Bosch Gimpera van formular propostes per reorganitzar la universitat fixant-se en aspectes que encara avui centren la polèmica: ¿quines han de ser les relacions entre els poders públics i les universitats? ¿Cal reduir el nombre d’universitats, facultats i titulacions? ¿Per què cal una universitat catalana? ¿Com es pot millorar la qualitat científica de les universitats? ¿És possible acabar amb l’endogàmia del professorat i canviar els sistemes de selecció? ¿Calen proves de selectivitat? ¿Què vol dir «autonomia universitària»? ¿Com s’ha d’organitzar el govern i la gestió de les universitats? Preguntes que romanen, en gran part, sense resposta.

A Pensar la Universitat s’analitza un procés que, fruit de l’enfonsament del sistema universitari de la Restauració i de la discussió política sobre el control de l’ensenyament i el bilingüisme a la Segona República, es va estendre al llarg dels anys vint i trenta, i va estar marcat pel debat entre els sistemes docents francès i anglosaxó. Els textos de Bosch Gimpera que s’inclouen en el llibre a manera d’annexos, la majoria inèdits fins ara, aporten arguments de reflexió altament vàlids a una controvèrsia que gravita a l’entorn dels mateixos problemes de fa un segle i que avui és de candent actualitat.

L’obra es divideix en sis capítols, que desenvolupen cronològicament els diferents períodes de la lluita per la reforma universitària que Bosch Gimpera va protagonitzar. La primera etapa, que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923, es caracteritza per la presentació, juntament amb Antoni Rubió i Lluch, a la comissió inspectora de la universitat d’un primer «Plan para la reorganización de las enseñanzas de los cursos superiores de las secciones de Letras e Historia de la Facultad de Filosofía y Letras» i per la celebració del Segon Congrés Universitari Català. Amb la dictadura, el procés es va quedar aturat fins a l’arribada de la Segona República, el 1931, i de l’experiència innovadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1934). A partir d’aquell moment, amb els Fets d’Octubre de 1934, tot es va precipitar, i el destí de la reforma universitària va quedar absolutament lligat al desenvolupament dels esdeveniments històrics per tots coneguts, amb la suspensió del Patronat i de la pròpia Generalitat i l’empresonament del Govern fins al 1936 (amb un breu parèntesi de febrer fins a l’inici de la guerra al juliol). Els tres anys següents, amb la universitat funcionant en un país en guerra i el rector Pere Bosch Gimpera com a conseller de justícia de la Generalitat, foren l’espurna de llum just abans que la derrota militar de la República posés fi al model i forcés l’exili de Bosch Gimpera a Mèxic. Com bé assenyala Francisco Gracia al final de l’epíleg, quan observem la tasca inconclusa que van emprendre Bosch i els seus companys, «per damunt d’una història convulsa, la manca de respostes no provoca sinó un silenci ensordidor».

Els autors proposen en aquesta obra profusament il·lustrada dotze rutes detallades i documentades, de Ciutat Vella fins a Nou Barris, passant per l’Eixample i la Meridiana, la xarxa ferroviària, les urbanitzacions i les universitats, acompanyades d’un plànol i de nombroses fotografies que ens apropen a l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia i la història de Barcelona i els barris que la conformen, i ens descobreixen una nova manera de veure i de viure la ciutat passejant per la Vila Olímpica, Gràcia, els grups d’habitatges de Nou Barris o el passat industrial de la ciutat. En darrer terme, l’obra proposa una reflexió sobre la interpretació i la representació de l’experiència urbana, la relació entre individu i ciutat, i el diàleg entre ciutats.

Cada capítol està encapçalat per un poema de Joan Margarit inspirat en l’espai urbà a què fa referència, tot emmarcant-lo de manera simbòlica.

L’itinerari de Ciutat Vella es desenvolupa a través d’un itinerari que palesa, sobretot, la naturalesa capil·lar del barri vell de la ciutat: comença al passeig del Born, seguint pels carrers Montcada i Carders fins al mercat de Santa Caterina, creuant la Via Laietana, passant pel carrer Ferran i baixant fins a la Plaça Reial, per enfilar-se finalment per la Rambla fins a la plaça de Catalunya.

El segon itinerari, dedicat al barri de Gràcia, posa de manifest, a través d’un exhaustiu recorregut a través dels llocs i carrers més emblemàtics com ara els Lluïsos, el Cercle Catòlic, la Rosa de Foc, les places del Diamant, de la Virreina, de la Llibertat i del Sol, els centres Artesà i Moral, etc., el pols autèntic, popular i associatiu de l’antiga vila, que ha conservat traces d’identitat pròpia dins la ciutat de Barcelona.

El tercer, centrat en l’Eixample, és el més extens de tots, ja que sintetitza tres segles de desenvolupament urbà a través de quatre localitzacions diferents: el passeig de Gràcia, que exemplifica el Modernisme i l’eclosió urbana del segle XIX, la Vila Olímpica com a compendi de l’urbanisme de finals del segle XX, la plaça de les Glòries com a nòdul comunicatiu urbà i centre d’edificis emblemàtics del tombant de segle, i finalment el districte del 22@ i Diagonal Sud, com a exemple de l’urbanisme del sector quinari del segle XXI.

El quart ressegueix l’impacte de la xarxa ferroviària en la trama urbana de la ciutat, i fa referència tant al traçat de les vies com a la singularitat dels edificis, i també el futur que significarà la nova estació de la Sagrera.

El cinquè explora el passat industrial de Barcelona, i segueix l’itinerari marcat per l’avinguda Diagonal des de la plaça de Francesc Macià fins al Fòrum, passant per llocs com l’Escola Industrial, el Velòdrom, els palaus dels «capitans d’indústria» (el Palau Robert, el Palau Macaya, la Casa Milà, la Casa Batlló, etc.), l’antiga Fàbrica Damm, la Farinera del Clot, Can Felipa, la Torre de les Aigües i la placa fotovoltaica del Besòs.

El sisè recorre la Meridiana, passant pel voltant d’aquesta artèria que trenca la part de Barcelona menys amable amb el disseny del pla Cerdà. Comença al Camp de l’Arpa, al Clot, avança cap al barri del Congrés, passa pel Canòdrom i arriba a la futura estació de la Sagrera.

El setè travessa els habitatges de Nou Barris (el Turó de la Peira, la plaça Llucmajor, la Guineueta i Roquetes) on, en paraules dels autors, «la ciutat canvia de nom», fruit del creixement desordenat i caòtic de la ciutat a partir dels anys seixanta amb l’arribada massiva de la immigració del sud d’Espanya.

El vuitè, dedicat també a Nou Barris, recorre des de la Via Júlia fins al barri de Canyelles passant per Heron City i la plaça Karl Marx, entre d’altres, i exemplifica la lluita veïnal per dignificar el territori i la voluntat política de monumentalitzar la perifèria de la ciutat.

El novè s’ocupa d’un dels nous espais més emblemàtics de la ciutat, la Vila Olímpica; el desè, de la presència de la Universitat de Barcelona en la història urbana de la ciutat, i l’onzè retrata onze espais diferents que han estat recuperats per a la ciutadania: des del Turó de la Rovira fins al Parc del Clot, passant per l’Espanya Industrial o el carrer Carabassa.

El darrer capítol és un relat sobre el procés de decisió del recorregut de la marató dels Jocs Olímpics de 1992 que passava per una Barcelona en plena transformació urbanística i que finalitzava a l’Estadi de Montjuïc.

Walking the City s’inscriu en un projecte d’investigació basat en visites i excursions per la ciutat que forma part del programa d’ensenyament de l’Escola d’Arquitectura de la UPC, de manera que el professorat utilitza la ciutat com a aula i laboratori a partir d’itineraris que permeten descobrir-la i experimentar-la. El seu objectiu és aprofundir en el coneixement de la ciutat acostant-se a l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia i la història.

La ciutat de Barcelona ha generat una àmplia bibliografia escrita per autors com Manuel de Solà-Morales, Joan Busquets, Josep M. Huertas Claveria, Lluís Permanyer, Alexandre Cirici i Itziar González, entre d’altres. Les seves aportacions han penetrat en la història, els esdeveniments urbans i les relacions entre les institucions públiques i els ciutadans.

Estanislau Roca és doctor en arquitectura, catedràtic a l’Escola Superior d’Arquitectura i director del Departament de Planificació Urbana i Regional de la UPC. Professor convidat a diverses universitats de tot el món, els seus projectes professionals van des de l’escala regional fins a la urbana on ha dissenyat edificis i espais públics. És autor i coautor de més d’una dotzena de llibres i nombrosos treballs d’investigació, entre els quals destaquen Campus de la Diagonal. Un projecte urbà: praxi docent i professional (editat, el 2009, a Publicacions UB), Montjuïc, la muntanya de la ciutat (1994) i Diagonal, un procés urbà: el projecte urbà en la reforma de la ciutat (2010). Ha guanyat diversos premis d’arquitectura i urbanisme.

Inés Aquilué és arquitecta i professora a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Actualment centra la seva recerca en ciutats afectades pel conflicte i amb complexitat urbana.

Renata Gomes és arquitecta, professora associada i membre del grup de recerca l’AR&M (Arquitectura: Representació i Modelatge) de l’ETSAB-UPC. En el camp de l’art, treballa en pintures, instal·lacions urbanes i art sonor i ha participat en diversos esdeveniments nacionals i internacionals en ciutats com ara Lisboa, Porto, Barcelona, Berlín, Tòquio i Nova York, entre d’altres.

Al llarg de divuit articles, l’obra ofereix una visió àmplia i plural dels vincles que uneixen ciència i humanitats. Aborda qüestions tan crucials com les que planteja el metge Nolasc Acarín sobre la vida i la mort, en un text que transmet una profunda experiència humana i professional, o tan candents i peremptòries, en constant transformació, com les consideracions ètiques derivades de la «connectivitat global» de la nostra societat que analitza el filòsof Ramon Alcoberro. Des d’un altre punt de vista, els economistes Antonio J. Arrieta i Óscar Dejuán analitzen la decisiva relació entre humanitats i economia, mentre que el filòsof Norbert Bilbeny reivindica el principi de curiositat i admiració com a motor essencial i primer de qualsevol recerca. Per la seva banda, el genetista i divulgador científic David Bueno advoca per una nova cultura del coneixement que integri ciència i humanitats; Anna Calvera, historiadora de l’art, i M. Dolors Tapias, professora de belles arts, situen el disseny en la confluència entre la tecnologia i les humanitats; Joan Guàrdia traça una trajectòria de la psicologia com a disciplina integradora que va des de les humanitats fins a les ciències de la salut, passant per les ciències socials; el filòsof Daniel Innerarity proposa una nova hermenèutica, arran del gir interpretatiu que ha experimentat la filosofia durant el segle XX i d'acord amb el qual la diferència entre ciències i humanitats és ja insostenible; el físic David Jou n’argumenta la complementarietat necessària com a requisit per assolir l’objectiu final, la saviesa; Marisa Siguan, professora de literatura alemanya, explora la relació entre literatura i ciència, i posa de manifest la modernitat d’aquesta diferenciació, que va tenir lloc durant el segle XIX amb el progrés científic; i, finalment, el físic Javier Tejada escriu un relat personal sobre l’evolució de la ciència lligada a la història de la humanitat, i sobre la multitud d’incògnites que queden encara per resoldre. Al final del llibre s’inclou un breu perfil biogràfic de cada autor que defineix el seu camp d’expertesa i experiència.

Humanidades e investigación científica postula la creació i la recerca com a punts de confluència de les humanitats i la tecnologia, de les ciències humanes i les naturals, de l’art i la innovació; de fet, proposa un replantejament complet del saber humà, concedint a la interdisciplinarietat un paper central com a via necessària per trencar els compartiments estancs del saber.

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la Facultat de Filosofia i, actualment, dirigeix el màster en Ciutadania i Drets Humans, i coordina el projecte de recerca Crisi de la Raó Pràctica. Ha estat professor visitant de la Universitat de Chicago, de l’Institut Tecnològic i d’Estudis Superiors de Monterrey, i de la Universitat Loyola de Chicago. La seva recerca, que s’inicià amb treballs sobre història de la filosofia catalana i ètica kantiana, s’ha especialitzat en qüestions interculturals, ètica de la ciutadania i cosmopolitisme. És autor de nombrosos llibres d’ètica i filosofia política, com La identidad cosmopolita (2007), Consultorio ético (2008), El futuro empieza hoy (2010), Ética del periodismo (editat, l'any 2012, a Publicacions UB) o Justicia compasiva (2015), i ha rebut dos importants guardons: el Premi Josep Pla, el 1984, i el Premi Anagrama d’assaig, el 1987. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, com els diaris Avui, Diari de Barcelona i La Vanguardia. És membre del Grup Interdisciplinari de Reflexió i de Solucions Matemàtiques per a Entitats (GISME).

Joan Guàrdia (Barcelona, 1958) és catedràtic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Imparteix docència sobre tècniques d’anàlisi de dades i estudis epidemiològics en diverses universitats nacionals i internacionals, i és el responsable dels grups de recerca Desenvolupament per a l’Aprenentatge de l’Estadística en Salut, Tècniques Estadístiques Avançades Aplicades a la Psicologia i Anàlisi del Format del Material Docent en l’Ensenyament de l’Estadística per a Psicòlegs. Ha publicat més de dos-cents treballs en revistes especialitzades, a més de diversos llibres de docència i divulgació de l’estadística aplicada a la psicologia. Actualment és vicepresident de la Societat Catalana d’Estadística i membre del Grup Interdisciplinari de Reflexió i de Solucions Matemàtiques per a Entitats (GISME).

«La responsabilitat per la humanitat és aquesta responsabilitat suplementària, indirecta, que s’afegeix a aquella altra, directa, dels nostres actes individuals o col·lectius, privats o públics. Això vol dir que, quan actuem, no només ens comprometem com a homes o com a ciutadans d’un Estat determinat davant d’un altre home o d’una col·lectivitat, sinó també com a ciutadà del món davant de la humanitat sencera, solidaris d’aquesta humanitat, lligats al món vivent tot sencer.»

»Aquesta responsabilitat suplementària és cosmopolita, és a dir, que troba el seu fonament ontològic i jurídic en la pertinença de l’home a la humanitat i d’aquesta al món dels vivents. La pertinença i la solidaritat de l’home davant del conjunt del món dels vivents no és sols un lligam vital o biològic, sinó que és el fonament preoriginari, preegològic, d’una responsabilitat no només davant del proïsme, sinó també de tota la humanitat present i futura i dels vivents en general. Aquesta responsabilitat no és solament moral; és jurídica, deriva en drets i deures cosmopolites, és a dir, universals, susceptibles de ser reconeguts racionalment, perquè són resultat de la reflexió sobre el lligam de pertinença i de solidaritat amb el món vivent.

»El cosmopolitisme és una idea molt antiga, nascuda en la filosofia estoica, en la qual consistia a tenir el Cosmos per una ciutat en sentit propi, no metafòricament, i considerar l’home com a ciutadà del món. Ara bé, es tracta de refundar aquesta noció a partir de la reinscripció de l’home en el conjunt del món vivent, on hi ha una responsabilitat particular en la mesura que la seva existència no se circumscriu a la immediatesa del present, sinó que pensa i es pensa a si mateixa en funció del passat i del futur, i en la mesura en què el seu saber i la seva tècnica li han donat una superioritat considerable susceptible de construir però també de degradar i fins i tot de destruir les condicions mateixes de la seva existència terrestre, tant les de la humanitat present i futura com les del món dels vivents.

»El cosmopolitisme, repensat d’aquesta manera, lluny de conduir a una destitució de l’home, a un antihumanisme naturalista, obre, per contra, la possibilitat d’un altre humanisme, que ja no és aquell de l’home aïllat, separat dels altres vivents no humans, sinó el de l’home reinscrit en la naturalesa. En aquest sentit, la dignitat de l’home, lluny de posar-lo en posició de dominació i de superioritat, li confereix una responsabilitat peculiar. L’humanisme així repensat és cosmopolita, i és responsable per la humanitat i el conjunt del món vivent.»