La Universitat a Cervera. Commemoració del 1714 a la UB, editada per Pilar Mateo, és una obra molt ben documentada i profusament il·lustrada que dóna a conèixer les conseqüències que la derrota de 1714 va tenir sobre les universitats catalanes en general i la de Barcelona en particular, amb la creació d’una única universitat a Cervera a través de la qual la corona borbònica centralitzava i controlava tota l’educació superior del país. La ciutat de Barcelona va haver de lluitar durant més de cent vint anys per recuperar la seva universitat.

Els dos primers capítols estan dedicats a ressenyar breument la història de l’Estudi General de Barcelona, creat per Alfons el Magnànim l’any 1450 i origen de l’actual Universitat de Barcelona, així com les circumstàncies que van marcar el desenvolupament de la Guerra de Successió espanyola, el resultat de la qual va comportar, amb el Decret de Nova Planta, la fi de les institucions pròpies de Catalunya i de les sis universitats que hi havia en aquell moment al país (Lleida, Barcelona, Solsona, Girona, Tarragona i Vic). Els capítols següents tracten sobre la política absolutista que Felip V va aplicar, en matèria d’educació superior, després de la guerra, amb la fundació d’una nova universitat a Cervera com a premi a la fidelitat que la ciutat havia mostrat a la causa borbònica. S’hi fa una breu ressenya d’alguns dels seus docents i alumnes distingits, com el jurista Josep Finestres, el pensador Jaume Balmes, el polígraf Manuel Milà i Fontanals, l’enginyer i inventor Narcís Monturiol, o el general Joan Prim, notari de formació. A continuació, s’estudia la forma arquitectònica i la càrrega simbòlica de l’edifici de la Universitat de Cervera, concebut com a representació i afirmació del poder absolut en territori conquerit i rebel. El penúltim capítol s’ocupa dels diferents estudis superiors que, paral·lelament, es van anar desenvolupant a Barcelona en el decurs del segle XVIII, vinculats a la Junta de Comerç (oficis), a l’Acadèmica de Matemàtiques (enginyers) i al Col·legi de Cirurgia (metges), d’acord amb la puixança comercial i econòmica creixent de la capital catalana. Finalment, l’últim capítol analitza l’evolució de la universitat cerverina des de l’època inicial, en què estava controlada per la Companyia de Jesús, fins al seu lent decandiment, que es perllongà des de finals del XVIII fins al primer terç del XIX, quan la ciutat de Barcelona, després de repetits intents, va poder recuperar la seva universitat.

Coincidint amb aquesta publicació, apareix també Breu història de la Universitat de Barcelona, de Montserrat Fullola, una obra amena i didàctica, l’objectiu de la qual és difondre entre la comunitat universitària la història d’una de les institucions més emblemàtiques i amb més història del país, tot oferint una síntesi divulgativa i amena dels seus més de cinc-cents anys d’existència. L’obra, segons està previst, també s’editarà en castellà i en anglès.

«La Universitat de Barcelona és —juntament amb la Generalitat— una de les dues institucions més antigues de Catalunya que es conserven actualment. Va ser fundada el 1450, i els esdeveniments històrics del país són també fets de la seva pròpia història.» Tal com destaca Fullola en el primer paràgraf de l’obra, la història de la Universitat de Barcelona està estretament lligada a la història de Catalunya i, més concretament, a la de Barcelona, ja que la institució ha anat creixent dins la ciutat i la seva àrea metropolitana. Ha passat, doncs, a formar part del paisatge urbà i també ha deixat, a través dels seus estudiants i exalumnes, una empremta tangible en la ciutat que l’acull i li dóna nom.

L’obra s’estructura en cinc apartats, cada un il·lustrat amb una selecció d’imatges: els orígens de la institució; la Universitat republicana i la Guerra Civil espanyola; els anys foscos del franquisme; la Universitat de Barcelona a la ciutat, amb referències a les protestes estudiantils i els nous edificis, i, finalment, la democratització i el restabliment de l’autonomia universitària.

El llibre revela qüestions importants i d'altres curiositats històriques. Per exemple, que el 1586 la Universitat de Barcelona tenia vuit càtedres mèdiques; que després de 1714 es van suprimir totes les universitats del Principat i, a partir de 1717, l’ensenyament superior es va unificar i centralitzar a Cervera, de manera que Barcelona va estar sense universitat durant més de cent vint anys; o que l’antic Hospital de la Santa Creu, on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya, va allotjar la Facultat de Medicina abans de la construcció de l’edifici del carrer de Casanova.

També explica quan es va inaugurar la seu de la plaça de la Universitat i quina relació tenia amb l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà, o per què s’anomena rambla dels Estudis un tram d’aquest famós passeig barceloní. D’altra banda, destaca i reivindica la figura d’alguns professors essencials tant per a la institució com per al país, com Jaume Serra Húnter, August Pi i Sunyer, Tomàs i Joaquim Carreras Artau, Rafael Campalans i Puig, Francesc Maspons i Anglasell, Pere Bosch i Gimpera, o Jordi Rubió i Balaguer, entre d’altres.

El llibre recull articles de set especialistes, membres del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, que mostren la importància cabdal de la conciliació per a un correcte desenvolupament social i personal, palesant que, més enllà de les polítiques públiques que es puguin dedicar a fomentar-la, la veritable conciliació consisteix en l’assumpció d’una ètica personal, compartida en l’àmbit familiar.

Normalment s’associa la necessitat de la conciliació amb la massiva incorporació de la dona a l’àmbit laboral i amb l’alteració de les tasques familiars que ha comportat, però els autors afirmen que es tracta d’una qüestió molt més complexa, ja que la conciliació d’espais i temps prové de la divisió que els ritmes de vida de la modernitat han incorporat a les nostres rutines. D’altra banda, malgrat que els països desenvolupats hagin establert un marc legal per protegir i fomentar la conciliació, aquesta qüestió no s’esgota en el terreny de la política, sinó que entra de ple en l’àmbit de l’educació en valors.

Aprendre a gestionar el temps és el concepte clau en la definició de conciliació, sobretot per la dificultat intrínseca que presenta. Actualment, el temps té una claríssima accepció mercantil, ja que la vida quotidiana està organitzada al voltant de l’horari laboral, i els moments d’oci s’entenen més com un divertiment, com una ruptura amb el treball i una desconnexió de la realitat laboral, que no pas com espais per al desenvolupament d’un projecte de vida i creixement personal. Tant és així, que la lògica mercantil acaba envaint totes les esferes de la vida i atorgant valor només en funció de paràmetres productius reconeguts socialment.

El llibre s’organitza en set capítols de caràcter divulgatiu, amb una bibliografia especialitzada al final de cada un, que tracten diferents aspectes del problema de la conciliació. Els quatre primers analitzen la qüestió des d’un punt de vista filosòfic i sociològic, mirant d’establir els marcs epistemològics per abordar-la. El cinquè capítol estudia els factors psicològics derivats de la relació educativa paternofilial i la rellevància que tenen en el desenvolupament dels menors. Els dos últims se centren en aspectes més concrets i quantitatius. El sisè s’ocupa de les dades estadístiques que han servit per configurar els programes polítics relatius a la conciliació, i el setè recull dades qualitatives per formalitzar una proposta d’oci familiar en què la coresponsabilitat sigui el valor central per reestructurar els estils de vida familiars, socials, laborals i personals. Malgrat que els diferents autors posin l’accent en matisos diversos del concepte de conciliació, tots estan d’acord a definir-lo com un conjunt d’actituds, eines, estratègies i valors que fomenten la creació d’un temps compartit, és a dir, com una determinada ètica, que es pot ensenyar i també aprendre.

El treball aporta un darrer capítol de conclusions en què es relacionen, de forma clara i sintètica, una sèrie d’efectes contraproduents que pot comportar la manca de conciliació, sobretot en l’àmbit familiar, que van des de l’increment de separacions com a causa directa de la mala gestió del temps dedicat a la parella, fins al fracàs escolar o a trastorns de la personalitat en nens i joves per la mateixa causa. Els autors advoquen per considerar la conciliació un principi ètic que ha de ser assimilat i après de forma personal i compartida, i proposen una llista d’objectius i competències per fer-la possible.

Maria Rosa Buxarrais Estrada (Mollet del Vallès, 1961) és doctora en pedagogia i llicenciada en psicologia per la Universitat de Barcelona, on exerceix la docència. Investigadora principal del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la UB, la seva experiència professional i acadèmica s’ha centrat en la formació del professorat i de les famílies, i en l’educació en valors. És autora de llibres i articles sobre educació moral aplicada a diversos àmbits.

Marta Burguet Arfelis (Vilanova i la Geltrú, 1968) és doctora en pedagogia i professora de la Universitat de Barcelona. Ha orientat la seva trajectòria professional i acadèmica vers l’educació en valors, la mediació de conflictes i les relacions educatives, familiars i interculturals. Forma part del GREM i és autora de diverses publicacions científiques i d’articles de divulgació. És coautora, amb David Bueno, d’Educació per a una cultura de pau (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), de recent aparició.

En el pròleg, José Manuel Matilla, cap del Departament de Dibuixos i Estampes del Museu del Prado, destaca que el gran valor d’aquest llibre és oferir-nos «d’una manera amena, un instrument per aprendre delectant. Mitjançant un recorregut personal i emocionat per algunes de les estampes més importants de la seva col·lecció, obres dels més destacats gravadors de la historia, Vicenç Furió ens ofereix les claus per gaudir de les peculiaritats del gravat».

Dividit en quatre parts, «Apreciació i valors», «Petites obres mestres», «Grans estampes al burí» i «Llum, ombres i color», a la primera es caracteritzen els paràmetres generals del món del gravat antic: l’abast temporal, que comença al segle XV i finalitza al XIX, quan es trenca amb els models de la tradició clàssica; les tècniques i els materials (gravats, estampes, xilografies, litografies, etc.); les diverses iconografies; les edicions i les còpies, i lògicament, en un àmbit procliu al col·leccionisme, les cotitzacions.

En el segon capítol, Furió s’atura a presentar obres de petit format –a voltes petitíssim–, algunes d’artistes cèlebres, com Rembrandt o Dürer, d’altres d’autors menys coneguts, com Van Leyden o Beham. En totes, l’autor hi destaca la perícia i l’habilitat tècnica necessàries per adaptar el tema i la forma a unes dimensions reduïdes, posant en relleu el domini i el dinamisme de Jacques Callot en la sèrie Misèries i desastres de la guerra –comparables als Desastres de la guerra de Goya–; l’excepcionalitat tècnica i la profunditat humana que desprenen els aiguaforts de Rembrandt, com L’orfebre, L’oració a l’hort i El jugador de golf; o la mestria de Marià Fortuny en presentar un paisatge diminut amb escassos elements a Barca a la platja.

El tercer capítol tracta, contràriament, de gravats de grans dimensions, en què els artistes fan una exhibició de tècnica i disseny. En tots, la tècnica emprada és la del burí, utilitzada profusament al llarg del segle XVI. Furió ressalta la figura de l’holandès Cornelis Cort com a principal renovador d’aquesta tècnica, amb la qual obté variacions tonals i efectes de clarobscurs inèdits fins al moment, com ara a l’obra Sant Joan Baptista al desert, autèntic compendi de les possibilitats que ofereix aquesta tècnica. Goltzius i Sadeler, entre d’altres, es configuren com a membres d’aquesta escola nòrdica especialitzada en grans gravats.

El darrer capítol està dedicat a l’anàlisi de la idoneïtat del gravat per als efectes de clarobscur, que s’inicia a finals del segle XVI amb clares influències de Caravaggio, un dels grans mestres d’aquesta tècnica en la pintura; destaca la creació d’escenes nocturnes amb efectes de llum extraordinaris, com El banquet de Baltasar, de Jan Muller; Les negacions de Pere, de Schelte Adamsz Bolswert, o l’Autoretrat de Rembrandt. El conreu de la tècnica del clarobscur arriba fins ben entrat el segle XIX, amb l’extraordinària sèrie de Los caprichos de Goya o les obres mestres de Fortuny de temàtica nord-africana, entre les quals destaca L’anacoreta.

El llibre es presenta en una edició especialment cuidada per oferir amb la màxima qualitat possible les reproduccions dels gravats de la col·lecció Furió, una selecció de gairebé 140 obres essencials, a través de les quals l’autor ens transmet la passió per una disciplina artística que mereix ser redescoberta pels amants de l’art.

Novela negra ou hibridación do xénero?: a cara máis íntima do mal en Todo é silencio de Manuel Rivas
María Xesús Lama López (Universitat de Barcelona)

«Manuel Rivas (A Coruña 1957) é un autor versátil que leva explorados diferentes xéneros (poesía, novela, relato, teatro, ensaio, artigos xornalísticos) e que nos sorprende en 2010 cunha novela de xénero negro cun título bastante significativo: Todo é silencio. O ocultamento do crime como feito moral — obxecto da novela detectivesca segundo Sigfried Kracauer — é aquí un motivo fundamental, pero cunha peculiaridade, unha máis nunha novela singular no xénero: todo o mundo sabe e participa no negocio do narcotráfico, e por iso tamén todo o mundo cala e participa na súa ocultación, convertendo a actividade delictiva nunha realidade subxacente que manexa na sombra os fíos das relacións sociais e incide no desenvolvemento vital de cada individuo, de xeito que os personaxes aparecen como monicreques sen control do seu destino.

»Rivas iniciou a súa xeira literaria como poeta, participando en recitais e concursos ata a publicación de Libro do Entroido (1979), ao que seguiron Anisia e outras sombras (con Xavier Seoane, 1981), Balada nas praias do Oeste (1985), Mohicania (1987) e Ningún cisne (1989). Cunha incursión na novela dirixida a público xuvenil, pero cunha trama policial evidente (Todo ben, 1985), anuncia un interese polo xénero narrativo que se desenvolve plenamente xa na década seguinte, a partir da publicación do libro de relatos Un millón de vacas (1989) e a novela Os comedores de patacas (1990). Dende entón regresa esporadicamente á escrita poética, mais interesa sinalar este impulso lírico inicial porque revela un rexistro esencial que impregna toda a súa produción, construíndo o que poderiamos representar como unha liña helicoidal interxenérica que se manifesta na súa obra desde o comezo cuns poemas que reflectían a busca da narratividade e a impregnación do cotián, rompendo co venecianismo imperante na xeración lírica dos oitenta. Doutra banda a pulsión poética, derivada máis da particular ollada sobre a realidade que do seu manexo da lingua, está presente tamén en toda a súa obra narrativa e aparece agora proporcionándolle a esta achega ao xénero negro unhas características peculiares e ben persoais.

»Foi xa abondo estudado o desenvolvemento do xénero no ámbito peninsular durante o período da transición, asociado coa influencia de filmes e teleseries de acción, co cansazo tanto da esixencia ética de compromiso na creación artística, vencellada ao realismo social, como dos excesos experimentais da narrativa anterior, e mais co reflexo dun sentimento de crise social e de valores.»