L’edició, especialment cuidada i amb una selecció d’imatges, és fruit de la coedició entre l’editorial de la UB i la UPC, i transporta eficaçment el lector al moment històric de l’eclosió apassionada de les avantguardes artístiques a l’Europa de principi del segle XX.

La Primera Guerra Mundial va commoure Europa i va posar fi a les formes de vida i la política del segle XIX. Les avantguardes artístiques del primer terç del segle passat són alhora fruit i testimoni lúcid d’aquests moments convulsos de canvi, i entre aquestes, el futurisme italià, ideat i creat per l’agitador i artista Filippo Tommaso Marinetti, ocupa un lloc d’excepció, perquè en les seves realitzacions, progressió i contradiccions no només copsem la turbulenta modernitat de l’avantguarda, sinó també la llavor d’una influència en la teoria i la praxi artístiques que ens arriba fins avui.

Antonio Pizza ha escrit un assaig amb l’amenitat de qui vol arribar a un públic ampli, amb voluntat d’estil i un aparat crític que no destorba gens, ans al contrari, reforça i remarca els punts forts del seu discurs. Un d’ells, i no menor, és, per exemple, el reconeixement explícit de la paternitat catalana del concepte «futurisme», utilitzat per primer cop pel poeta Gabriel Alomar, autor d‘El futurisme l’any 1905, quatre anys abans que Marinetti publiqués el seu manifest a Le Figaro.

L’autor articula el seu treball al voltant d’un seguit d’eixos temàtics que, desenvolupats cronològicament, caracteritzen tant l’esdevenidor d’aquesta avantguarda com els aspectes programàtics i estilístics. Així, inicia el llibre amb un retrat de la situació política, social i artística en la Itàlia d’inicis del segle XX, un moment de gran efervescència revolucionària, que el futurisme absorbeix i glorifica: «esta furia prometeica hará que casi todos estos autores vean en la idealización del enfrentamiento violento y armado el estandarte simbólico de la lucha entre la vida y la muerte, o la paz, que aquí se ve como condición específica de la decadencia».

A part del factòtum Marinetti, Pizza fa un retrat de grup d’alguns futuristes il·lustres –com els pintors Umberto Boccioni, Carlo Carrà i Luigi Russolo, o l’arquitecte Antonio Sant’Elia–, explica les seves disputes acadèmiques –que a voltes tenen un to certament fellinià, amb baralles a cops de puny per disquisicions menors i posteriors reconciliacions al bar–, els seus viatges d’aprenentatge a París i Berlín, la fracassada gira a Moscou i el seu enfrontament amb els futuristes russos (el poeta rus Benedikt Livsic manifestava davant la visita de Marinetti que «nosotros no solo no nos considerábamos una ramificación del futurismo occidental, sino que teníamos la fundada convicción de haber superado en muchos aspectos a nuestros compañeros italianos»), o la seva pugna amb el cubisme per l’hegemonia de l’avantguarda artística que, malgrat les altes aspiracions del seu creador, finalment no va poder assolir.

Antonio Pizza (Foggia, 1957) és arquitecte i professor d’Història de l’Art i l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). S’ha especialitzat en les relacions entre cultura i arquitectura durant els segles XIX i XX, amb la «ciutat moderna» com a tema central de les seves reflexions. Va ser fundador i director (1985-1987) de CRC Galeria d’Arquitectura de Barcelona, i fundador i redactor de la revista 3ZU. Revista d’Arquitectura (Barcelona, 1993-1995). És comissari de diverses exposicions i editor dels catàlegs respectius, i va guanyar el premi FAD 2007 de Pensament i crítica arquitectònica amb el catàleg Gatcpac 1928-1939. Una nova arquitectura per a una nova ciutat. Les seves darreres publicacions són Depero i la reconstrucció futurista de l’univers (Barcelona, 2013) i Chicago. La città dei grattacieli (Milà, 2013).

En paraules dels editors, l’objectiu del llibre és exposar tres punts de vista diferents sobre el fet artístic que haurien de relacionar-se d’una manera normalitzada i constant: el rigor en l’anàlisi històrica, l’estudi i l’apreciació de les col·leccions pròpies que fan els conservadors vinculats a la gestió dels museus, i la relació directa i entusiasta que mantenen amb les obres els professionals del mercat de l’art.

L’obra aplega nou estudis, tots d’autors amb una llarga i reconeguda trajectòria en la historiografia, la museografia i el col·leccionisme, que recuperen i donen a conèixer persones, recorreguts i fets relacionats amb el mercat de l’art al nostre país. El primer és un estudi de l’historiador Miguel Ángel Alarcia sobre la molt notable col·lecció de moble antic aplegada per Núria Pla Montseny (1917-2011), encara desconeguda per una gran part del públic. En la mateixa línia s’inscriu l’article de l’historiador i crític Josep Casamartina sobre la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, mentre que Ricard Bru, també historiador, parla sobre el col·leccionisme d’objectes d’art de l’Extrem Orient, camp en què és un prestigiós especialista. Des de la seva doble faceta de col·leccionista i estudiós, Albert Telese, de l’Associació Catalana de Ceràmica, fa un repàs exhaustiu del col·leccionisme ceràmic, una activitat que sempre ha estat important a Catalunya, i Eduard Vallès, del Centre Picasso d’Horta, ofereix un penetrant estudi sobre el col·leccionisme de Picasso a Catalunya, un aspecte molt poc investigat fins ara. Per altra banda, Bonaventura Bassegoda, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, se centra en la recepció que va tenir l’art medieval a casa nostra al segle XIX, un temps cabdal en la recuperació de la identitat nacional, i Eliseu Trenc, de la Universitat de Reims, explica per primer cop quina ha estat la fortuna dels artistes catalans de la darreria del XIX i principis del XX en les col·leccions públiques a França. Ignasi Domènech, del Museu de Sitges, ofereix un nou punt de vista de Miquel Utrillo com a agent comercial i col·leccionista, que ve a completar la seva imatge de gran promotor de l’art. I Carlos Reyero, professor de la Universitat Pompeu Fabra, aporta un treball sobre el preu de les pintures als anys centrals del segle XIX.

El llibre pertany a la col·lecció Memoria Artium, editada per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona en coedició amb diverses universitats (l’Autònoma, la de Girona, la de Lleida, la Politècnica de Catalunya i la Rovira i Virgili) i el MNAC. Aquesta col·lecció ofereix obres basades en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fetes per professionals rigorosos, però sense renunciar a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. S’hi han editat fins ara disset títols, entre els quals destaquen Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió; Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius, i Georges Bataille y la parte del arte. De «Documentos» a «Acéphale», de Marisa García Vergara.

Bonaventura Bassegoda és catedràtic d’Història de l'Art de la Universitat Autònoma de Barcelona, on dirigeix la revista Locus Amoenus, una de les més sòlides de la seva especialitat. Va comissariar l’exposició La col·lecció Raimon Casellas. Dibuixos i gravats del Barroc al Modernisme del Museu d'Art de Catalunya, celebrada a Barcelona i a Madrid l’any 1992, fruit de l’etapa com a responsable dels dibuixos i gravats del MNAC. La seva tasca investigadora s’ha centrat en el Barroc i, especialment, en el fenomen del col·leccionisme, sobre el qual ha dirigit treballs com els que s’han publicat, també a la col·lecció Memoria Artium, amb els títols de Col·leccionistes, col·leccions i museus (2007) i Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus (2013), aquest últim amb Ignasi Domènech. És el director del projecte Biblioteca Digital d’Història de l’Art Hispànic, especialitzat en la literatura artística de la darreria del segle XIX i principis del XX.

Ignasi Domènech és llicenciat en Història de l’Art, en l’especialitat d’Art Modern i Contemporani, i màster en Museologia i Conservació per la UAB. Cap de Conservació dels Museus de Sitges, ha comissariat diverses exposicions, entre les quals destaquen El Cau Ferrat. Temple del modernisme català, celebrada el 2011 al Museo Art Noveau y Art Déco Casa Lis de Salamanca; Pere Jou, escultor, també el 2011, a la Sala d’Exposicions de l’Edifici Miramar de Sitges (2011), i actualment #ArtVeuiVot. Artistes pel dret a decidir, al Museu d’Història de Catalunya. És coautor de Museu Cau Ferrat (2003), entre d’altres llibres.

Vivim en una cultura que ha institucionalitzat la violència en totes les seves formes i manifestacions, fins al punt de concedir-li un estatus de «normalitat» basat en la idea que la violència forma part indefugible de l’ésser humà perquè està integrada en els seus gens. Els autors del llibre afirmen, en canvi, que la violència en cap cas és genètica, que el que és realment inevitable són els conflictes, no pas la resposta agressiva amb què sovint s’afronten. Si bé els conflictes són consubstancials a la vida, la violència és només una de les moltes respostes que s’hi poden donar.

Tenint en compte això, la pau es pot entendre com un important actiu de la humanitat, com una via per gestionar els conflictes que susciten les diferents idiosincràsies culturals i biològiques. En aquest sentit, el llibre fa una proposta innovadora, fruit del diàleg entre una ciència social com la pedagogia i una d’empírica com la neurobiologia, per encaminar l’educació vers una cultura de pau, amb el convenciment que la pau ha de donar resposta tant a les injustícies més visibles com a les més silenciades.

L’obra està dividida en dues parts clarament diferenciades. A la primera, «La cultura de pau: aspectes socials i educatius», hi tenen cabuda temes de l’àmbit pedagògic i sociocultural, com la no-violència, els principis bàsics de relació, l’aprenentatge ètic i social o els lideratges en clau de pau. A la segona, «El cervell i la pau: una aportació des de la neurociència a l’educació per a la pau», s’hi tracten tant els trets genètics i biològics que han caracteritzat els comportaments agressius al llarg de la història, com aquells que els neutralitzen: la consciència, el grupalisme, l’empatia i la cooperativitat, per exemple. Seguidament, s’advoca per patrons educatius que modelin la plasticitat cerebral en favor de comportaments propicis a la pau i la convivència, tot destacant com n’és d’important que l’entorn familiar, social i cultural ofereixi rols dignes de ser imitats. Clouen el llibre una advertència sobre la fragilitat de la pau, un bé que cal servar constantment, i una àmplia bibliografia sobre el tema.

Marta Burguet (Vilanova i la Geltrú, 1968), doctora en pedagogia, és professora de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Ha centrat la seva recerca acadèmica en estudis de pau i conflictes, educació en valors, mediació i relacions educatives i interculturals. Ha participat en investigacions internacionals sobre educació i cultura de pau a universitats de l’Equador, el Regne Unit i Colòmbia. Forma part del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la UB i és autora de diverses publicacions.

David Bueno (Barcelona, 1965), doctor en biologia, és professor de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència i la seva relació amb el comportament humà. Ha publicat nombrosos articles científics i llibres de divulgació i de text. Col·laborador habitual en mitjans de comunicació (El Punt – Avui, Ara i La Vanguardia), és autor d’un bloc sobre neuroeducació i director de la col·lecció Catàlisi de Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. L’any 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica.

«La música ens acompanya al llarg de la nostra vida en moltes ocasions: el lleure, la feina, el descans, les festes, les celebracions religioses, etc. Cada cultura i cada època inclouen activitats musicals diferents en els seus esdeveniments. Les característiques de cada música la fan més o menys adequada per a cada ocasió: per dormir (cançons de bressol), per relaxar-nos (musicoteràpia), per despertar-nos, per a l’esforç físic pesat (cançons de feina o worksongs), per ballar, per a audiovisuals (pel·lícules, TV, espots), per a celebracions religioses (misses, bodes, enterraments, bateigs), per desfilar (marxes), per espantar els enemics (sorolls, redoblaments), per informar (tocs militars, campanes, tam-tams), per festejar esdeveniments (cançons d’aniversari, de tuna), per fomentar la pertinença a un grup (himnes nacionals, esportius), per guariments rituals (xamans), per acompanyar la soledat o per esperar alguna cosa (fil musical en sales d’espera, restaurants, trens), etc.»

«El 1999 un parell d’investigadors en educació musical, Hargreaves i North, publicaven un article on recollien i debatien les propostes que el 1964 havia plantejat l’antropòleg Alan Merriam. L’il·lustre investigador, després d’haver fet una recerca en profunditat sobre la música de molt diverses cultures, proposava fins a deu funcions diferents per a la música de totes les èpoques i llocs. D’aquesta manera buscava bastir una teoria universal sobre els usos i valors que explicarien les circumstàncies i motivacions a què respondrien totes les manifestacions musicals existents al llarg dels temps. Totes deu funcions no serien presents a totes les músiques, sinó que cada música respondria a alguna o algunes.»

La música com a expressió emocional

«Una de les principals funcions assignades a la música ha estat la d’expressar i mobilitzar les emocions de la gent: expressar els sentiments i estats d’ànim dels seus creadors; mobilitzar les emocions del públic. Així, doncs, podem parlar de música trista, alegre, rabiosa, feliç, tímida, aterradora, inquieta, ansiosa, etc. Els sons estimulen el nostre sistema nerviós de diferents maneres que alteren la nostra resposta fisiològica i ens deixen indefensos davant la seva acció. Podem tancar els ulls però no les orelles!

»Tanmateix l’educació emocional ens permet modular l’efecte de la música sobre nosaltres i compensar els nostres estats d’ànim mitjançant sons i músiques que provoquin l’emoció desitjada, ja sigui sentir tristesa, alegria, relaxar-nos, animar-nos... El significat emocional de la música no és universal i inequívoc per a tothom; hi ha una part que depèn de l’aprenentatge social i és un element connotatiu que s’ha de tenir en compte a l’hora d’usar la música en l’educació emocional de les persones i grups.»

El dijous 6 de novembre, a les 19 h, a l’Acadèmia del Cinema Català (Pg. Colom, 6), presentarem El montaje cinematográfico, de Joan Marimon.