L’obra, que Publicacions i Edicions de la UB coedita amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la col·laboració de la Universitat de Nottingham, recull articles d’especialistes de les tres universitats que analitzen casos concrets sobre com la religió va afectar el llenguatge visual –l’art, en definitiva– en la Catalunya de l’edat moderna, tot creant nous temes iconogràfics, com ara la Passió i la Vida de la Verge, amb un tractament emocional de la imatge i cercant la persuasió com a principal objectiu.

Sílvia Canalda, professora d’Història de l’Art de la UB, estudia el cas de la Verge de Montserrat, constatant l’antiguitat i l’arrelament de la seva devoció en l’àmbit català, i les raons i els usos que expliquen la proliferació d’una determinada representació seva durant aquest període. També aprofundeix en aquest sentit l’article de Cristina Fontcuberta, professora també d’Història de l’Art de la UB, que estudia com la guerra dels Segadors i la revolta popular que va comportar, van produir tot un gavadal d’imatgeria –entre la qual també les del culte a la Verge– en què per primer cop trobem elements de caire identitari català, contraposat a l’enemic castellà.

En una línia d’investigació semblant, l’assaig de José A. Díaz, amb el suggerent títol L’enemiga obedient? Les exèquies reials a Catalunya en l’època moderna, mostra quina era la implicació de la societat catalana en les exèquies reials a l’època moderna,  ja què la mort també tenia un significat polític, tot donant a conèixer com es van organitzar els funerals, que avui diríem d’estat, des de Pau Claris fins a Carles III, passant per Lluís XIII de França i Felip V de Borbó, per mirar d’escatir-hi les actituds i les intencionalitats polítiques de la societat barcelonina i catalana de l’època.

També cal destacar l’article d’Alejandro Coroleu, que analitza la desconeguda identitat de Baptista Mantuanus, un dels catalans més internacionals del segle XVI, que fins i tot va arribar a ser citat pel mateix Shakespeare, i que fou traduït a diverses llengües, i consultat per lectors de diferents confessions religioses.

Altres estudis remarcables són els de Ramon Dilla, que analitza el paper del culte a sant Ramon de Penyafort mitjançant l’art, en la fundació de la congregació religiosa dels mercedaris, representativa de la Corona d’Aragó. Jean Andrews, que aprofundeix en l’estudi del dolor de la Verge en la pintura de Luis de Morales, anomenat el Diví. Jeremy Roe se centra en el concepte de decorum, una de les idees clau de la literatura artística espanyola de la Contrareforma, per tal de reflexionar sobre les contradiccions existents entre els autors més importants del període. L’article de Borja Franco analitza la particular atenció i l’increment d’obres artístiques dedicades a la Mare de Déu en la predicació destinada a les minories dissidents, com els moriscos. Darío Velandia, tenint en compte que el factor religiós és fonamental per entendre els esdeveniments i la producció artística del moment a Catalunya, aprofundeix en el paper que va tenir la imatge en la predicació i l’oratòria, així com en els usos i les estratègies emprades.

Els estudis dedicats a Nàpols i Sardenya, territoris de l’antiga Corona d’Aragó, estableixen les concordances i diferències en les actituds i en les estratègies de les imatges del període.

Així, els articles de Diana Carrió-Invernizzi i de Sara Caredda se centren en la qüestió del patronatge artístic, tant d’autoritats civils com religioses, i en la seva significació política i identitària a Nàpols i a Sardenya respectivament.

L’obra compta amb una selecció d’obres de l’extens i valuós Fons de Reserva del CRAI, de la Universitat de Barcelona, que volen suggerir una nova mirada a través de dos dels grans conceptes clau que basteixen el llibre: la devoció i la identitat. El recorregut que ens proposen les imatges abasta territoris europeus vinculats políticament i religiosament a la monarquia hispànica durant l’època moderna, com ara Catalunya, València, Castella, Nàpols o Sardenya.

 La 32a edició de la Setmana del Llibre en Català tindrà lloc enguany a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, del 5 al 14 de setembre. S’hi exposaran un total de 83 segells editorials (entre els quals Publicacions i Edicions de la UB), 17 llibreries, la Institució de les Lletres Catalanes i el Govern d’Andorra. A l’espai l'iQuiosc.cat hi haurà una mostra de més de 300 revistes editades en català. També hi haurà un escenari, on tindran lloc diferents activitats com ara presentacions, debats, lectures, contacontes i recitals, així com una sèrie de circuits de lectura per orientar el visitant i espais on poder descansar i, sobretot, llegir. L’editorial de la UB hi exposarà més d’un centenar de títols i presentarà les principals novetats editorials del mes de setembre.

La UB ha recuperat Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), un llibre perdut i pràcticament inèdit de l’historiador Ferran Soldevila, escrit l’any 1937 en plena Guerra Civil per celebrar el primer centenari de la restauració de la Universitat de Barcelona, sobre el període de la seva supressió després de la derrota de 1714 i els llargs cent vint-i-tres anys de vicissituds posteriors en què la ciutat va maldar insistentment fins recuperar-la. Prologat pel catedràtic d’Història Contemporània de la UB Jordi Casassas i per l’escriptor i periodista Enric Pujol, s’ha editat en versió facsímil i és l’aportació de la UB a la celebració del Tricentenari de 1714.

El rector Pere Bosch Gimpera tenia el gran projecte d’escriure la història de la Universitat de Barcelona, i va encarregar a Soldevila aquest període concret. Els orígens medievals i l’època moderna l’havia d’escriure Jaume Vicens Vives, i Guifré Bosch el període comprès entre mitjan segle XIX i principis del XX, però malauradament aquests no van arribar mai a realitzar-ho. Bosch Gimpera tenia una intenció política molt clara per impulsar aquest projecte: «comparar la restauració de 1837 amb la renovació que s’estava produint en aquells moments a la universitat per associar indissolublement la ciència amb la llibertat».

Només Soldevila reeixí, i el seu estudi es va editar com si es tractés d’un treball específic, just abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, fet aquest que n’impossibilità la distribució fins ben entrada la dècada dels cinquanta, durant la tímida liberalització universitària del període Ruiz Giménez com a ministre d’Educació, i encara suprimint el pròleg del rector Bosch Gimpera farcit de nombroses referències a la guerra, que havia escrit just després dels bombardejos de l’aviació italiana el maig de 1938. En l’edició actual es recupera el pròleg del rector Bosch tal i com el va escriure.

Els estudis universitaris van ser suprimits cinc dies després que entressin les tropes borbòniques a Barcelona, igual que la Generalitat i el Consell de Cent. La resta d’universitat catalanes van patir la mateixa sort, per ser «fomento de maldades», ja que estudiants i professors s’havien mobilitzat fortament a favor de l’arxiduc Carles i havien participat, amb les armes a la mà, en la defensa de la ciutat. Soldevila analitza la supressió, com Felip V bastí una nova i única universitat a Cervera, i la ferma i tossuda lluita de la ciutat per recuperar la seva universitat, voluntat que es comença a manifestar el 1720, tot just cinc anys després de la derrota, així com la tasca complementària per dotar la capital d’institucions culturals, docents i de ciència que omplissin el buit creat per l’arbitrari absolutisme reial.

Ferran Soldevila (1894-1971), germà de l’escriptor Carles Soldevila. Historiador i home de lletres, va ser membre de l’IEC i de l’Acadèmia de Bones Lletres. Va escriure una Història de Catalunya escrita per encàrrec de Francesc Cambó, publicada en tres volums entre 1934 i 1935, i reeditada el 1962. El 1931 va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i més tard a la Biblioteca Universitària. Durant la Guerra d’Espanya va impartir classes a la Universitat de Barcelona, on era professor d’història. Es va exiliar i va residir a França entre 1939 i 1943, en què va tornar a Catalunya per fer-se càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. El 1952 va publicar la Història d’Espanya, en vuit volums. Va escriure un important conjunt d’obres, especialment sobre l’Edat mitjana de Catalunya. Va dirigir les col·leccions Un segle de vida catalana i Episodis de la Història.

Originària és el llibre que la Facultat de Belles Arts ha editat amb Publicacions i Edicions de la UB en commemoració dels 35 anys de la seva creació, l’any 1979. L’obra, un autèntic catàleg d’art a cura de Mar Redondo, Teresa-M. Sala, Carla Padró i Dolo Pulido, recull aportacions de professors que escriuen sobre diferents aspectes, vivències, trajectòries i anècdotes de la Facultat al llarg d’aquests anys, i reprodueix bona part de l’obra artística més significativa del seu fons.

El llibre es presentarà al nou edifici del Disseny Hub Barcelona, a la Biblioteca El Clot-Josep Benet (plaça de les Glòries 37-38), el proper 5 de setembre, a les 13 hores, coincidint amb la inauguració de l’exposició «Denominació d’origen: Col·lecció Belles Arts»;, dirigida per Mar Redondo, Teresa-M. Sala i Dolo Pulido, amb què la Facultat mostra per primer cop de manera extensa al públic una part significativa del seu fons artístic. L’exposició es podrà veure al Km 0 de la Facultat, al vestíbul de l’Edifici Històric de la UB i a espais satèl·lits com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Can Framis-Fundació Vila Casas, la Biblioteca El Clot-Josep Benet dins el DHUB, el Centre Cívic Can Deu i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. La mostra és una interpretació de la col·lecció Belles Arts a partir de les relacions entre l’ètica i l’estètica, prenent com a punt de referència la coneguda frase «Nulla estetica sine etica» de l’antic professor José M. Valverde.

El llibre, que ha estat dissenyat pel dissenyador i professor de la UB Josep Babiloni, es divideix en tres parts, la primera de les quals, (Re)ferències, recull la visió d’aspectes de caràcter acadèmic, com els plans d’estudi, les TIC o les opcions pedagògiques de la Facultat, de la mà de reconeguts professors com ho són M Dolors Tapias, Miquel Mallol, José M Barragán i Jordi Gratacós-Roig.

La segona, i part central del llibre, titulada Entreacte i relats, és un recull extens de textos curts, de vegades conceptuals, d’altres descriptius, molts d’ells biogràfics i amb una decidida voluntat d’estil, que interpel·len el lector des del record viu dels qui han viscut a la Facultat com a docents: Martí Peran, Anna Calvera, Mercè Vidal, Teresa Blanch, Victòria Combalía, i un llarg etcètera de professors que han impartit docència i ens parlen de com els objectes quotidians, les rutines de feina, les aules i espais i les experiències lectives han acabat configurant la seva vida i la seva percepció de la realitat. Per aquestes pàgines apareixen, entre moltes d’altres realitats, el bar, el lab-media, l’aparcament, la tarima, l’edifici dels antics Menjadors, l’estàtua de Sant Jordi de l’entrada de la Facultat, i fins el magraner arrencat al jardí de ponent... Es tracta de textos catàrtics molts d’ells, escrits des de la sinceritat, a voltes nostàlgica, altres punyent, i molt sovint des de la reivindicació tant de la feina feta, com de la vida passada, apel·lant al reconeixement i revoltant-se davant la indiferència. Són textos tots ells que palesen el caràcter, únic i diferenciat, d’una Facultat molt activa i en constant evolució humana i docent.

Per acabar, l’última part del llibre, Col·lecció Belles Arts, presenta una selecció acurada i interessant dels fons artístics de la Facultat, amb un balanç equilibrat de tots els estils i disciplines.

El curs 1967-68, l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi va estrenar un edifici de nova planta a la zona universitària, a tocar del Reial Club de Polo i l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, obra dels arquitectes E. Bona, P. Martínez i J.M. Segarra. Després d’un període intens de negociacions, mentre el professor José Milicua n’era el director, amb el decret del 14 d’abril de 1978, l’Escola es va transformar en l’actual Facultat de Belles Arts. En aquell temps, Antoni Maria Badia i Margarit era el rector de la Universitat de Barcelona, i Eulàlia Vintró, la secretària general. El primer degà nomenat de la recent creada facultat universitària va ser Jaume Coll i Puig (1978), càrrec que van exercir posteriorment, i en aquest ordre, Jaume Muxart (1981), Teresa Gil (1983), Miquel Quílez (1988), Joan Hernández Pijuan (1995), Pere Falcó (1998), Josep Cerdà (2001), Teresa Blanch (2004) i Salvador García (2008).

Trenta-cinc anys després, la Facultat de Belles Arts imparteix tres graus: Conservació i Restauració, Disseny, i Belles Arts, i ha quedat consolidada com un dels centres d’excel·lència del país en la seva formació i un referent d’enllaç per als artistes, pensadors i estudiosos de l’art a Catalunya.

«La finalidad principal de este trabajo es poner de relieve cómo la citada Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos debe constituirse como un instrumento internacional de referencia para el abordaje —por los Estados Parte, en primer lugar, pero también por las diferentes entidades, asociaciones, instituciones sanitarias y sociosanitarias que tratan con miembros del extenso y diverso colectivo de las personas con discapacidad— de las cuestiones que tienen que ver con la discapacidad y el tratamiento de las personas que constituyen este colectivo en el marco del máximo respeto a sus derechos, capacidades y autonomía personal. Desde esta perspectiva se analizan, por consiguiente, los diferentes artículos de la Declaración en conexión con las problemáticas suscitadas por la adecuada atención a las personas con discapacidad y su entorno sanitario, social, cultural y educativo, teniendo presente que el campo de la reflexión bioética debe incorporar también a las personas y los grupos considerados, por razones diversas pero en parte comunes, más vulnerables y, por lo tanto, más susceptibles de ser privados de sus derechos en cuanto que personas o de que éstos se vean drásticamente disminuidos tanto en la normativa aplicable como, en especial, en la práctica cotidiana.»

»Debe tenerse presente, además, que la citada Declaración de la Unesco no es el único instrumento internacional aplicable a las personas con discapacidad. En efecto, la promulgación por las NNUU en diciembre de 2006, de la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, obliga a aproximar ambos textos con el objetivo de que puedan ser leídos y comprendidos cada uno a la luz del otro, pues no son en absoluto contradictorios, si bien intervienen a niveles diferentes: uno, de alcance más general en el caso de la Declaración, y otro, más preciso y concreto en el caso de la Convención, pero en ambos casos la finalidad, desde la perspectiva de la bioética, es la misma: establecer principios y proponer recomendaciones para revertir el déficit de ciudadanía que las personas con discapacidad padecen, tanto en el ejercicio de sus derechos como en la educación y la formación en valores del conjunto de los ciudadanos para que las personas con discapacidad puedan considerarse —a sí mismas y en relación con “los otros”— miembros de su comunidad en condiciones de máxima equidad. Se ofrece, por lo tanto, una visión integradora e inclusiva en el tratamiento de la discapacidad.

»Se ha optado, además, por seguir una metodología que ponga de relieve la complementariedad a que se ha hecho referencia, reforzando los ejes centrales de la Convención en los principios de la Declaración. Para ello, se ha puesto directa y explícitamente en relación cada artículo de la Declaración con diferentes apartados de la Convención, a fin de que el lector pueda comprender fácilmente cómo se entrelazan y complementan ambos instrumentos internacionales. Así, tras cada artículo de la Declaración se formulan diversas consideraciones y propuestas que explicitan dicha complementariedad. El texto hace especial mención a algunos de los temas pendientes en el tratamiento de las cuestiones que afectan a las personas con discapacidad: en primer lugar, al propio concepto de discapacidad, pues ésta es, en definitiva, “el resultado de una relación compleja entre la condición de salud de una persona y sus factores personales con los factores externos que representan las circunstancias en las que vive esta persona y que pueden dificultar o impedir la plena y efectiva participación en la sociedad” (OMS, 2001); a la cuestión terminológica, especialmente significativa dada la diversidad de situaciones y de visiones en el colectivo de las personas con discapacidad; a la consideración de que son las personas, y no las asociaciones, los titulares de derechos; a la necesidad de los llamados “ajustes razonables” a fin de asegurar la no discriminación de las personas con discapacidad; y al papel de los Comités de Ética, a todos los niveles, en el tratamiento de este colectivo superando de este modo los tradicionales enfoques meramente médico-científicos para poner en primer plano de la reflexión y la actuación bioética el modelo social defendido en ambos instrumentos internacionales.»