El primer a obrir foc va ser l’historiador Joaquim Nadal des de les pàgines d’El Punt – Avui al mes de desembre, el qual, després de situar la figura i l’obra de Folch i Torres, escrivia aquest comentari sobre el llibre: «És una edició sensible i acurada que ens aporta coneixement ordenat sobre els personatges més destacats de la renovació cultural d’aquells anys. Sabem què els movia i què els interessava i constatem, ara, el compromís que mantingueren amb el patrimoni que van ajudar a descobrir i a llegir d’una altra manera». Per la seva banda, al mes de febrer el diari Ara va dedicar a Folch i Torres un ampli reportatge en què remarcava que les seves expedicions «van ser l’embrió de l’actual MNAC».

Així mateix, L’Avenç i la Revista de Girona han publicat sengles ressenyes sobre el llibre. El número de desembre de L’Avenç ofereix un reportatge de tres pàgines, realitzat per Susana Portell, en què es glossa el contingut del llibre i es reivindica, pel que fa a l’autor, «el deute enorme que li tenen la museografia, la història de l’art i la crítica del nostre país». Finalment, la Revista de Girona publica, en el número de març-abril, una ressenya signada per Rosa M. Gil que valora «les claus per interpretar bona part de la trajectòria professional de Joaquim Folch i Torres» que aporta el llibre.

Joaquim Folch i Torres (1886-1963), escriptor, museòleg, historiador i crític d'art, va ser una figura cabdal en la cultura d’aquest país durant el primer terç del segle XX. L’edició del Llibre de viatge (1913-1914), a cura de Mercè Vidal i Jansà, professora del Departament d’Història de l’Art de la UB i comissària dels actes d’homenatge a Joaquim Folch i Torres, aplega per primer cop en forma de llibre un recull d’articles redactats per un joveníssim Folch i Torres, en ruta per Europa just abans de la Gran Guerra amb l’objectiu de conèixer les col·leccions d’art tèxtil i estudiar l’organització dels museus d’art de les principals capitals de França, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Àustria, Hongria, Suïssa i Itàlia. Aquests articles, que revelen un intel·lectual en formació, es van anar publicant a la «Pàgina artística» de La Veu de Catalunya i, més tard per entregues, a la  revista «noucentista» vilanovina Themis, però no van veure mai la llum com a unitat, tal com originàriament preveia l’autor. Vidal, gran coneixedora de la vida i l’obra de Folch i Torres –a qui va dedicar la tesi doctoral–, els ha recuperat i els ha donat forma. L’estudi que prologa el llibre revisa l’itinerari que seguí i analitza els artistes i els grans temes que van atreure la seva curiositat; però, sobretot, situa el text de Folch en l’optimisme constructiu de la Catalunya del nou-cents.

El viatge va aportar a l’autor una coneixença directa dels llocs, dels seus museus i edificis significatius, del paisatge urbà i del territori que el trajecte en tren li permetia observar i recórrer amb atenta mirada. Folch tenia la plena convicció que «sense penetrar el paisatge d’un país no és possible penetrar el seu art».

Joaquim Folch i Torres és l’autèntic «pare» dels museus barcelonins. Va crear, dirigir i ordenar els museus de la ciutat i, en especial, donà vida als Museus d’Art de Catalunya –avui MNAC– des de la seva creació, el 1934, fins al final de la guerra civil. Gràcies a la seva tasca, al 1919 es va poder salvar –davant l’amenaça real de venda i exportació als Estats Units– el ric patrimoni de les pintures murals romàniques, ja que va convèncer les autoritats polítiques i culturals que calia preservar-les. Així, doncs, foren arrancades dels seus llocs originals i traslladades al museu. Més tard, en plena guerra civil, l’any 1937, va creure necessari transportar tot aquest patrimoni a Olot. La vàlua de les col·leccions va ser el garant perquè el Jeu de Paume de París acollís l’exposició d’art medieval que faria conèixer a Europa aquest preuat patrimoni i salvaguardar-lo. Però, malgrat la importància de la tasca que va dur a terme, Folch i Torres no va arribar a ser un personatge conegut. Hi va contribuir el fet que, havent exercit els càrrecs de director general dels Museus d’Art i de secretari de la Junta de Museus tant en l’etapa de la Mancomunitat com en la de la Generalitat republicana, va ser víctima de la repressió, primer durant la dictadura de Primo de Rivera i, després, sota el règim franquista. Condemnat en judici sumaríssim a dotze anys de presó per «auxilio a la rebelión militar» –pels articles que havia escrit en defensa del patrimoni–, finalment li va ser commutada la pena per la de tres anys de presó menor l’any 1942. Cessat del seu càrrec, mai més va poder dirigir cap museu. Joaquim Folch i Torres forma part de la generació d’intel·lectuals catalans que, per culpa de la guerra d’Espanya, van veure destruïts tots els valors cívics i culturals en què s’havien format i que havien inspirat tant la seva tasca professional com la seva vida. L’edició d’aquest llibre i el seu ressò han contribuït a situar-lo en el lloc que li correspon.

Segurament poques qüestions són tan rellevants per als ciutadans usuaris de la sanitat com les dades personals de salut. Tal com assenyala Ana Macpherson al reportatge «Què hi ha a la meva història clínica?», aparegut a La Vanguardia amb motiu de la publicació del llibre de Lídia Buisan, en poc temps la vulnerabilitat d’aquestes dades s’ha aguditzat per la implementació de les històries clíniques compartides i dipositades en un cloud sanitari –anomenat HC3– que, si bé facilita l’accés a la informació dels malalts, no garanteix que el titular de la informació tingui prou coneixement sobre quines dades es comparteixen, qui les comparteix i per quines raons.

Són seixanta milions de documents amb anàlisis de sang, ecografies, radiografies, ressonàncies, biòpsies, informes quirúrgics i informes d’urgències que formen el nucli inicial de la història clínica compartida dels ciutadans catalans. La seva utilitat per al servei sanitari és indubtable, ja que permet que, si un pacient de Cervera es trenca la tíbia a Girona, el traumatòleg de l’hospital Trueta pugui disposar immediatament del seu historial mèdic i esbrinar, per exemple, si és intolerant a algun medicament. Però, més enllà d’aquesta utilitat, el pacient també té dret a preservar la seva intimitat pel que fa a aspectes privats, com ara un avortament o un episodi de trastorns mentals.

En aquest llibre Lídia Buisan, metgessa i advocada, proposa amb valentia un replantejament del secret mèdic en la relació assistencial dins el marc de la història clínica compartida, així com una reconsideració del paper dels metges, que han de vetllar pel respecte a la intimitat dels ciutadans. La confidencialitat en l’assistència sanitària aprofundeix en aspectes controvertits de l’àmbit de la bioètica, de la pràctica mèdica i dels drets humans, i hi aporta solucions concretes. L’autora reconeix els enormes avantatges de compartir informació clínica per millorar el diagnòstic, però insisteix que tot això passa sense que el principal interessat en tingui coneixement i pugui expressar la seva opinió, i remarca el fet que tots aquests documents i dades digitalitzades s’incorporen automàticament a la HC3 sense l’autorització de la persona afectada. Buisan pensa que els metges han de tenir present que tot allò que inclouen en les dades clíniques dels seus pacients, i que forma part de la seva privacitat, ho poden veure altres persones que no els coneixen.

Lídia Buisan és llicenciada en medicina i cirurgia, i doctora en dret per la Universitat de Barcelona. Ha format part de la Comissió de Deontologia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (1982-2003) i del grup de treball Drets ARCO – Història Clínica Compartida, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya (gener-juliol de 2012). Membre de l’Observatori de Bioètica i Dret i del grup de recerca consolidat Bioètica, Dret i Societat de la Universitat de Barcelona, actualment és professora d’ètica mèdica i de bioètica a la Facultat de Medicina.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, dirigida per la Dra. María Casado, promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, en el marc del respecte als Drets Humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre «les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies associades aplicades als éssers humans, tenint en compte les seves dimensions socials, jurídiques i ambientals» (art. 1.1, Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans).

El llibre, amb pròlegs del rector Dídac Ramírez i del degà de la Facultat de Filologia Adolfo Sotelo, aplega treballs de temàtica molt diversa, des de la morfologia del català, el castellà o el basc en un article d’Itziar Aduriz i Josep del Rio sobre el veïnatge lingüístic d’aquestes llengües al Pirineu, fins a un assaig de Jesús Tuson sobre la història de la comunicació escrita, passant per la poesia galaicoportuguesa, la literatura russa o l’òpera wagneriana. Són contribucions escrites per companys de professió, molts d’ells també de facultat, des de l’admiració i el reconeixement vers la figura de Serrano, lingüista i matemàtic, pensador i comunicador. A les col·laboracions, hi trobem els noms del lingüista Albert Bastardas, la filòloga i poeta Coloma Lleal, l’eslavista Ricard San Vicente, l’antropòleg Ignasi Terradas o la semiòloga Helena Usandizaga, entre molts d’altres, els quals amb els seus articles –alguns d’elevat to acadèmic i científic, d’altres més assequibles i pedagògics– ens ofereixen una visió interdisciplinària i transversal no només de la gran passió de l’homenatjat, la lingüística, sinó del coneixement humà en general.

Cal destacar l’aportació realitzada per Joaquim Maria Puyal, que clou el llibre amb l’escrit Epíleg setmanal. Puyal, que va ser alumne del professor Serrano, el qual també li va dirigir la tesi doctoral l’any 2010 (convertida en llibre l’any següent amb el títol Aicnàlubma, publicat per Columna), narra, en clau personal, els seus records dels anys d’estudiant universitari i l’inici de la seva amistat amb el professor Serrano, al llarg d’una setmana lectiva a la facultat.

Autor de referència en matèria de llenguatge i comunicació, Sebastià Serrano (Bellvís, Pla d’Urgell, 1944) va estudiar Matemàtiques i Lletres a la UB, on també es va doctorar amb una tesi sobre lingüística matemàtica. El 1969 va impartir a la Universitat els primers cursos de semàntica general i de lingüística matemàtica de tot l’Estat espanyol. Ha publicat diversos estudis sobre semiòtica, lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació, que l’han fet merèixer premis com ara l’Anagrama d’assaig l’any 1974 (Elementos de lingüística matemática), el Joan Fuster d’assaig el 1978 (Lingüística i qüestió nacional), el Ramon Llull de novel·la el 1990 (Elogi de la passió pura) i la Creu de Sant Jordi el 2003. És autor també, entre d’altres, de Comunicació, llenguatge i societat (1993), Comprendre la comunicació (2000), El regal de la comunicació (2003), L’instint de la seducció (2004) i La festa dels sentits (2009). Més recentment, ha publicat L’actitud positiva (2012) i De l’amor, la mentida i la persuasió (2013), que segueixen l’empremta d’èxit de les seves obres anteriors. Com a professor visitant, ha impartit cursos i conferències a les universitats de Berkeley, Mèxic DF, Buenos Aires, Estocolm, Amsterdam, Frankfurt, París i Roma, entre d’altres. També col·labora en nombrosos programes de ràdio i televisió.

«El ministre Marcel·lí Domingo aprofundeix  en la funció socialitzadora de l’escola i ens dirà, en un llibre-informe sobre els vuit primers mesos de la República, que les urgències se centraven a posar al servei de totes les persones “una escola socialment més justa i obrir totes les portes educatives, constituir la igualtat davant l’escola, donar pas a les persones capacitades, al talent i, en conseqüència, esborrar les desigualtats davant la cultura”. Aquest ministre, responsable del Pla de construccions escolars, afirmava de manera categòrica: “Ha llegado el momento de redimir a España por la Escuela”. En la mateixa línia de pensament s’expressen persones com Rodolfo Llopis, Lorenzo Luzuriaga, Fernando de los Ríos i el mateix Ventura i Gassol. Són tots ells, i amb el suport unànime d’amplis sectors populars del republicanisme, els que van donar forma i corporeïtat a aquesta possible utopia.»

«En la base dels que concedeixen a l’educació un paper de protagonista per al canvi del país i de les seves persones, podem observar l’herència i el pes específic de les persones que van recórrer l’itinerari marcat per la Institución Libre de Enseñanza o per l’imaginari social i polític de les primeres experiències associatives obreres i del socialisme com a organització política. Moltes iniciatives socials, com les escoles i centres racionalistes, les escoles socialistes, les cases del poble, les universitats populars, els ateneus obrers de tendències alliberadores, sorgien per tot arreu com a resposta a l'erm educatiu i cultural de l’Espanya oficial prerepublicana.»

«Aquesta herència, múltiple en visions i idees, al voltant del paper i la funció social de l’educació, preexistent a la proclamació de la II República, és molt important a l’hora de focalitzar l’acció política del primer govern republicà. Tenien la consciència clara que difícilment podia construir-se un estat democràtic amb una població massivament poc il·lustrada o analfabeta; també assenyalaven que una societat més justa i més lliure requeria un marc social inclusiu que garantís per a tots i totes la igualtat d’oportunitats. Rodolfo Llopis, a la seva obra La revolución en la escuela, assenyala que l’escola republicana té per objectiu central la transformació de les persones. “El cicle revolucionari no finalitza fins que la revolució no arribi, precisament, fins a les consciències... Per això no hi ha revolució que no porti dins les seves entranyes una reforma pedagògica.” L. Luzuriaga, entestat a concretar el projecte educatiu de la escuela única, assenyalaria la necessitat de socialitzar la cultura i entendre l’educació com un servei públic i neutral en els àmbits religiosos i polítics.»