Chimán és, segons l’autor, una paraula d’origen incert que feien servir els baleners gallecs per referir-se als cetacis de mida gran que encalçaven quan feinejaven a mar. Aquest llibre ens descobreix una història segurament desconeguda fins ara per a molts lectors: la història de la pesca de la balena a la península. Acostumats a creure que aquesta era una feina duta a terme bàsicament per escandinaus, nord-americans –l’escriptor Herman Melville ja la va immortalitzar a Moby Dick, peça clau de l’imaginari literari contemporani– i japonesos, som poc conscients que la tradició de la pesca balenera a la península Ibèrica és molt antiga: el primer testimoni de què tenim notícia és una ordre de l’any 1050 que en regula la caça a Baiona. Els bascos, efectivament, van ser pescadors pioners. Van passar de perseguir la balena franca al mar Cantàbric -que va acabar extingida- a navegar amb els arpons per mars àrtics i atlàntics en cerca de cetacis, i alhora van contribuir decisivament a la millora de la indústria balenera amb innovacions tecnològiques destacables, com ara la introducció al segle XVII del forn a bord dels vaixells per poder fondre millor el greix dels exemplars caçats i poder-lo emmagatzemar millor.

El llibre és molt més que un tractat acadèmic -380 pàgines i més de 400 fotografies-, molt més encara que un registre narrat de fets i dades, i fins i tot transcendeix l’estricta divulgació històrica. És tot això i molt més. Explica de primera mà la història de com va néixer i morir una indústria «sense arribar a estar mai gaire viva», en paraules de l’autor, i «per què les coses van succeir d’aquella manera tan estranya», i ho fa traient a la llum documentació fins ara adormida als arxius de les empreses baleneres i completant-la amb vivències personals, amb registres orals de treballadors i empresaris, i amb una munió d’imatges fins ara inèdites. Chimán és una obra que ofereix fotografies històriques excepcionals que l’autor ha aplegat pacientment al llarg de la seva vida, i que ha acompanyat d’un text curós, atractiu i plaent.

Entre 1921 i 1985 les aigües de la península van ser l’escenari d’un dels episodis més turbulents de la pesca balenera. Al llarg de les costes atlàntiques, un grapat d’empresaris noruecs, britànics i espanyols van obrir i tancar empreses, van construir factories i van desplaçar vaixells, esgotaven recursos, es posaven traves per guanyar mercats i subornaven l’administració per quadrar balanços. En la fase final del negoci, les manifestacions i els atemptats van portar la indústria balenera a les portades dels diaris i a un enfrontament agre amb l’Estat.

L’herència d’aquesta indústria ha estat contradictòria: en alguns casos, de destrucció, i en d’altres, de laboriositat i treball ben fet. En poc més de sis dècades, a la península Ibèrica es van matar més de 21.000 balenes i catxalots, fet que va deixar els mars erms d’aquests animals, alguns empresaris amb les butxaques replenes i altres d’arruïnats, i uns centenars de treballadors que es van guanyar el sou. Però, sobretot, es va llegar a la història de l’explotació pesquera un dels episodis més frenètics, complexos i contradictoris.

Àlex Aguilar ha publicat diversos estudis sobre la pesca balenera a Galícia i s’ha especialitzat en l’estudi de l’explotació i la conservació dels grans vertebrats marins, tema sobre el qual assessora nombroses organitzacions internacionals, com ara la International Whaling Comission. És autor de més de tres-cents treballs de recerca i de diversos llibres sobre la conservació marina i la biodiversitat.

Carles Miralles, catedràtic de Filologia Grega a la UB i poeta, aplega a Sobre Espriu els assajos que ha escrit al llarg dels anys sobre el poeta de Sinera, i en presenta una lectura genuïna. Tal com va fer amb Foix i Riba, Miralles ens il·lumina ara sobre alguns dels temes més apassionants que vertebren l’obra d’Espriu: els mites, el tràgic, les dones. Més enllà dels ressons clàssics en què aprofundeix i que ens deixen veure l’Espriu més autèntic i encara no prou reconegut, Miralles hi planteja estudis tan innovadors com el dedicat a La pell de brau o hi fa reivindicacions tan decidides i fonamentades com la basada en la continuïtat literària entre Espriu i Riba.

«Hom ha negligit un component important de l’obra espriuana tancant els ulls davant la influència del món clàssic», afirma Miralles. Per començar, Sobre Espriu situa la figura de l’escriptor, que era «llicenciat en història antiga, que tenia intenció, quan esclatà la guerra del 1936-39, d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, i que palesa, ara i adés en la seva producció de dramaturg, de narrador i de poeta, un interès excepcional pels mites, per la literatura i per la filosofia del món antic».

D’ençà de la publicació de dues narracions incloses al llibre Aspectes (1932) -«Orestes» i «Neguit»-, que parteixen d’un tema clàssic, Espriu elabora una complexa reinterpretació dels mites d’acord amb el seu món íntim i els esdeveniments contemporanis. Un exemple paradigmàtic és la cèlebre obra Antígona, peça escrita a la primeria de març de 1939 i fortament determinada pel moment històric: «Insensata guerra que tanta destrucció ens portes! Insensata baralla entre germans!», exclama el dramaturg.

Per a Miralles, som massa deutors de la recepció que Espriu va tenir als anys setanta, quan l’stablishment antifranquista, precursor del realisme històric, el va situar en l’epicentre de la literatura catalana posant èmfasi en el compromís sociopolític de la seva obra i trencant, de retop, amb l’estètica neoclàssica del Noucentisme.

Per contra, Miralles recorda que Espriu no sols pertanyia a la generació dels anys trenta, formada a la Universitat Autònoma de la República, sinó que era plenament conscient del llegat de l’antiguitat i de la tasca empresa pels noucentistes, cosa que «no significa que entengués la literatura i el món clàssic igual que ells ni que se servís com ells dels clàssics grecollatins». D’entre les figures clàssiques que van seduir Espriu, podem esmentar Antígona, Fedra, Orestes, Ariadna i Prometeu, a partir dels quals articula un discurs colpidor sobre la condició humana.

Last but not least, Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes. La seva llengua és essencial, d’efectes directes, punyent, és el vehicle més eficaç per transmetre la intel·ligent mordacitat de l’autor, amic del grotesc i extraordinari intèrpret de la realitat des d’una òptica crua i desolada. «Els clàssics són la part més nuclear, més emblemàtica, d’aquella paradoxal esperança d’Espriu: aquella esperança de la qual ell deia que parlava desesperançat», ens recorda Carles Miralles.

Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder és el títol amb què la reconeguda i prestigiosa periodista Margarita Rivière ha reunit un total de 37 entrevistes, publicades al llarg de tres dècades de feina en les capçaleres principals del periodisme català i espanyol, El Periódico, La Vanguardia i El País, successivament. Des del rei Juan Carlos fins al Dalai Lama, des de Jordi Pujol fins a John K. Galbraith, des d’Elia Kazan fins a La Pasionaria, un seguit de personatges notables desfilen a través de la mirada de Rivière, sempre sensible i inquisitiva. La periodista extreu a cada trobada un retrat personal, una frase definitòria, una resposta transcendent, elaborada des del seu ofici –invisible, respectuós, intel·ligent.

Roberto Herrscher, director de la col·lecció Periodismo Activo, de la qual aquest llibre és el tercer títol, assenyala en el pròleg que «Margarita Rivière lleva sus observaciones mucho más allá de la noticia, al terreno del análisis y la teoría. Así es esta periodista aventurera y profunda». Els lectors es retrobaran amb personatges que segurament ja coneixien, o que coneixeran ara, a través d’un diàleg d’anys enrere, i descobriran que no han perdut vigència, tant per la trajectòria i els perfils dels entrevistats com per la capacitat de Rivière d’anticipar-se a temes que alguns anys més tard han estat d’actualitat.

Primer amb una entrevista diària a El Periódico als anys vuitanta, després a «La Contra» de La Vanguardia la dècada següent, i finalment publicant xerrades en profunditat per a El País en la primera dècada del nou segle, Rivière ha estat una espectadora privilegiada de la història contemporània i una analista d’excepció d’aquests temps. Professora durant més de deu anys del màster de Periodisme BCN_NYC que imparteixen la Universitat de Barcelona i la de Columbia, aquest llibre és la mostra més brillant del seu mestratge.

Margarita Rivière (Barcelona, 1944), doctora en sociologia per la UB, és periodista independent i escriptora. Va ser directora de l’agència EFE a Catalunya i ha treballat per a El Periódico i La Vanguardia. Actualment col·labora a El País, El Correo i Qué Leer. Guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona el 1985, ha publicat més d’una trentena de llibres, entre els quals destaquen Lo cursi y el poder de la moda (1992) i La fama. Iconos de la religión mediàtica (2009).

Periodismo Activo és una col·lecció dedicada a explorar els escenaris canviants que el periodisme pateix en aquest principi de segle, a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el tercer títol de la col·lecció, després de l’aparició de Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher, i Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny.

Són tantes molècules, el nombre és tan elevat, que en perdem el compte. Com ho sabem, que són tantes? Quines molècules respirem? Què fan, un cop entren al nostre cos? D’on provenen, aquestes molècules? Són només a l’aire, o també són en altres llocs? Podríem, en poca estona, fer-nos-en moltes, d’aquestes preguntes. Algunes potser les sabríem respondre. D’altres no, i ens deixarien encuriosits. Unes altres, tampoc, i ens deixarien preocupats. I potser algunes preguntes ens deixarien indiferents.

Teniu davant vostre un llibre que pretén respondre’n alguna, d’aquestes preguntes. És un llibre que va de molècules i de l’atmosfera. Al principi d’aquesta introducció hem inspirat i, en un sentit ampli, inspiració ens suggereix deixar volar la ment, deixar fluir les idees per obtenir-ne una nova perspectiva. Tot seguint aquesta inspiració, hem deixat aflorar els temes, i el llibre parla també del medi ambient, d’història, d’anècdotes, de la indústria, de la societat, del món, dels planetes, de l’univers... Es parla de pneumàtics i dels anells de Saturn en un mateix paràgraf, de la flama d’una espelma i de l’atmosfera de Venus en paràgrafs gairebé consecutius, o de substàncies que ens permeten respirar i alhora ens enverinen. La raó és que tot són molècules, i de molècules parlem, però les seves manifestacions poden ser, i són, diferents fins a un nivell encisador i aclaparador alhora.

No n’he fugit pas, d’aquesta diversitat. Al contrari, perquè en aquesta varietat és just on resideix la riquesa de l’atmosfera i les seves molècules. El llibre està organitzat en dotze parts, cadascuna de les quals té un cert nombre de capítols curts, per facilitar-ne la lectura, sobre aspectes concrets. L’organització d’aquestes parts és per substàncies, però cada una és independent de les altres i es poden llegir gairebé en l’ordre que es vulgui. En tot cas, és convenient començar per les dues primeres, «L’atmosfera» i «Àtoms i molècules», per conèixer millor alguns conceptes que després s’utilitzen sovint.

L’ordre que se segueix, dins de cada part, tampoc no és gaire acadèmic. De vegades es parla al principi de les propietats d’un compost, d’altres es deixa per més endavant, i en algun cas gairebé no se’n parla. La raó és que he cercat un fil conductor basat en una història, la història que la pròpia substància explica a mesura que t’hi vas interessant. L’objectiu és mantenir viu l’interès, és procurar entretenir, mentre s’adquireix informació. Aquest és un llibre sobre química i, per tant, utilitza el llenguatge químic. He procurat, no obstant això, reduir al màxim el nombre de tecnicismes o, en tot cas, els he provat d’explicar de la forma més senzilla que he pogut. Aquest és un llibre sobre química, sí. La química, aquesta ciència que no deixa indiferent a ningú però que, si té alguna fama, no és pas de les millors... per dir-ho d’una manera suau. Permeteu-me, doncs, tot aprofitant un esdeveniment que va tenir lloc fa alguns anys, i que recentment ha tornat a l’actualitat, fer unes quantes reflexions, a manera d’introducció, de preparació del camí que estem a punt de recórrer.