D’ençà de la divisió d’Europa en diverses confessions, l’art es posà al servei de les doctrines dominants de cada territori. Aquest procés generà reaccions, resistències i continuïtats d’algunes litúrgies o creences. Imatge, devoció i identitat a l’època moderna desgrana l’influx de les reformes religioses en les arts visuals dels segles XVI-XVIII, sobretot al territori català i la corona hispànica, però també a les antigues terres de la Corona d’Aragó, Nàpols i Sardenya. L’obra posa l’accent en la creació de nous temes iconogràfics dins la Passió i la Vida de la Verge; els elements clau de la literatura contrareformista, que plantejà nous conceptes per a l’art; el culte marià o altres advocacions ben arrelades, com la de la Mare de Déu de Montserrat, i dedica una atenció especial a l’oratòria i la predicació. Va ser un temps en què, amb la guerra dels Segadors com a teló de fons, l’art i la religió van tenir un paper cabdal per a la configuració d’imatges i missatges ben poderosos, encara avui d’un enorme interès per al nostre passat col·lectiu.