EL TOPO. LE CARRÉ TORNA A LA GRAN PANTALLA
Per Mateu Lucas
T.O.: Tinker Tailor Soldier Spy. Producció: Studio Canal/Karla Films/Paradis Films/ Kinowelt Filmproduktion (GB-França-Alemanya, 2011). Productors: Tim Bevan, Eric Fellner i Robyn Slovo. Director: Tomas Alfredson. Guió: Bridget O’Connor i Peter Straughan, basat en una novel·la de John Le Carré. Fotografia: Hoyte Van Hoytema. Música: Alberto Iglesias. Muntatge: Dino Jonsäter.
Intèrprets: Gary Oldman (George Smiley), John Hurt (Control), Mark Strong (Jim Prideaux), Colin Firth (Bill Haydon), Toby Jones (Percy Alleline), David Dencik (Toby Esterhase), Ciarán Hinds (Roy Bland), Benedict Cumberbatch (Peter Guillam), Tom Hardy (Ricki Tarr).
Color – 127 min. Estrena a Espanya: 23-XII-2011
"Res del que escric és autèntic. És fruit de somnis, no de la realitat. I malgrat tot, els mitjans em tracten com si escrivís manuals d’espionatge." - John Le CarréAquestes paraules de John Le Carré són una clara mostra de com l’escriptor britànic s’ha convertit en un autèntic referent de les novel·les d’espionatge. I no sorprèn gens que moltes d’aquestes novel·les hagin estat víctimes de la constant tendència a ser plasmades a la gran pantalla, amb films com El sastre de Panamá (John Boorman, 2001), o El jardinero fiel (Fernando Meirelles, 2005). Aquest darrer any hem pogut veure l’arribada a les sales de cinema d’una altra de les seves històries, amb un clàssic argument dels relats d’espionatge: Tinker Tailor Soldier Spy, traduïda a l’espanyol com El Topo, que l’any 1979 ja havia estat adaptada per la televisió (BBC), protagonitzada per Alec Guinness.
El Topo és una de les històries del personatge més famós de Le Carré, George Smiley, un retirat agent dels serveis britànics. Al film, durant els anys setanta i en plena Guerra Freda, Smiley es veu obligat a recuperar la missió que dirigia en secret el seu difunt cap per descobrir i desemmascarar un talp a la cúpula del M16 que ven informació als espies soviètics. Per aquesta missió només podrà comptar amb l’ajuda d’uns comptats homes de confiança, i la investigació el conduirà a episodis del seu passat, així com a descobrir les històries d’alguns personatges que lliuren una guerra d’informació i desinformació “entre bastidors”.
Un dels principals punts forts del film és, clarament, el repartiment, que gairebé podríem classificar “de luxe” -sol ser una qualitat que comparteixen la gran majoria dels films britànics-, d’on destaquen clarament Gary Oldman, en el paper protagonista, i John Hurt que, si bé té un paper més secundari, interpreta magistralment un autoritari, alhora que envellit i abatut, cap del servei secret. La història, que barreja la intriga de la investigació amb les històries personals dels personatges, és, de manera més lleu, un altre punt fort del film. És també una forma de relatar històries que Le Carré acostuma a fer, creant un relat de suspens amb uns personatges desenvolupats i amb molta profunditat. De la pel·lícula destacaria les dues úniques escenes d’en Peter Guillam amb la seva parella, que sent una part tan breu de la història aconsegueix que l’espectador senti empatia per un personatge tan secundari.
La posada en escena també és digna de menció. L ’ambientació del film, amb una il·luminació marcada pels tons grisos i freds, juntament amb una gran banda sonora d’Alberto Iglesias, creen el marc perfecte per retratar una història d’intriga i de desconfiança. Igualment, és remarcable la realització d’algunes escenes més tenses, com el robatori d’uns documents en un arxiu del govern, que demostren també una facilitat per part de Thomas Anderson a l’hora de fer aflorar els nervis de l’espectador.
Per desgràcia, la història també esdevé el punt més feble de la pel·lícula. Algunes trames no acaben de fer avançar l’argument principal, i fan pensar que ens trobem davant d’una no gaire encertada adaptació de la novel·la. Mentre trobem aquestes trames que no aporten massa a la pel·lícula, altres personatges queden tractats d’una forma més superficial. Sense anar més lluny, alguns dels “sospitosos” que el protagonista investiga, amb prou feines queden retratats davant l’espectador, fet que resulta nefast per mantenir l’interès d’aquest per descobrir la identitat del talp, ni tan sols perquè pretengui fer la seva pròpia investigació i intentar esbrinar-ho abans que el film ho reveli.
El pas de Tinker Taylor Solider Spy pels certàmens cinematogràfics va ser més aviat discret, destacant dos premis Bafta pel millor film britànic i el millor guió adaptat; i tres nominacions als premis Oscar, per la interpretació de Gary Oldman, pel guió adaptat, i per la banda sonora d’Alberto Iglesias. L’acceptació, però, sembla haver estat prou bona, ja que corre el rumor que es podria adaptar la seqüela Smiley’s People a la gran pantalla, de nou amb Oldman de protagonista.
El Topo és, doncs, un film que, tot i comptar amb una bona base argumental i una més que correcta posada en escena, el desenvolupament de la història no aconsegueix dotar-li d’un bon ritme, i deixa la sensació de que no s’ha aconseguit aprofitar bé el material original. Els que no ens hem llegit la novel·la tan sols podem suposar que aquesta, com es sol dir en aquestes ocasions, és millor que la pel·lícula.
© FILMHISTORIA Online - Centre d'Investigacions Film-Història. Grup de Recerca i Laboratori d'Història Contemporània i Cinema, Departament d'Història Contemporània, Universitat de Barcelona.
ISSN 2014-668X | Latindex