ADOLFO ARISTARAIN. UN NUEVO HUMANISMO
Sergio Casado
CASADO, Sergio
Adolfo Aristarain. Un nuevo humanismo
Madrid: JC, 2011, 224 pp.
En aquest moment que la carrera d’Adolfo Aristarain sembla estancada, ha aparegut el suggerent retrat que l’escriptor espanyol Sergio Casado ha fet d’ell, en poc més de 200 pàgines. El més sorprenent, però, és la manera amb que l’autor teixeix la seva exploració sobre el director. Casado parteix de converses que va tenir amb el director argentí l’any 2004, quan s’estrenava la seva darrera pel·lícula, Roma, i d’altres diàlegs que ha mantingut amb persones pròximes a Aristarain com Mario Camus.
L’autor parla de la seva pròpia aproximació a Aristarain, en el que primer volia ser una entrevista i que acaba derivant en el llibre en qüestió. La recerca de Sergio Casado es centra tant en les obres cinematogràfiques com en el mateix personatge. En tot cas, selecciona la part final de la filmografia del mestre argentí per dur a terme aquest retrat. La seva aproximació és rica i acurada, però asimètrica. Les seves primeres produccions queden una mica difuminades.
L’exploració ètica i humanística d’Aristarain és la que serveix per enfocar als seus personatges. No al revés, que és el procediment més habitual. Casado radiografia l’evolució dels vigorosos i inconformistes herois del primer Aristarain cap a l’individu cansat i sol del que ell anomena “trilogía del asesino”, és a dir, el tercet de pel·lícules —Martín (Hache), Lugares comunes i Roma— que tanquen la carrera cinematogràfica del director. En aquest sentit, l’autor del llibre s’atansa a l’home que vol seguir explicant coses noves en el seu cine i les dificultats que té per assolir els seus objectius, sovint a causa del context econòmic. Els impediments amb els que topen els projectes d’Adolfo Aristarain troben el seu paral·lel en les vicissituds dels seus personatges en la lluita contra el sistema.
Casado es dedica a subratllar l’etapa “del asesino” com el moment en que Aristarain ja només “hace lo que le interesa”, pel·lícules que tenen l’arma de la paraula en contraposició als films amb rivets de sèrie negra que va fer als 70 i els 80. Ara, en la darrera etapa del cineasta, és quan l’autor del llibre considera que es condensen més paral·lelismes amb la vida del propi Aristarain.
Un dels fets que més ressalta Sergio Casado és el procés pel qual un ajudant de direcció —Aristarain als anys 60— creix i evoluciona fins a convertir-se en un director sòlid i reputat. Aquest és l’actiu més sensible del llibre, com ressegueix el procés d’Aristarain d’aprendre i emmirallar-se en Mario Camus. Al mateix temps, el fil de l’obra apunta al singular sentit del director argentí en ser lleial fins a les darreres conseqüències a les seves amistats com Manolo Marinero i el propi Camus —el paral·lelisme amb les lleialtats dels personatges és evident— i com, fruit d’aquesta continuïtat i fidelitat, acabaran treballant costat per costat.
El llibre enlaira la perspectiva i fa un traçat en paral·lel d’Aristarain i els seus companys de viatge, per una banda, i els personatges de les seves obres. La peripècia vital d’un home orgullós i insubornable acaba casant amb les de les seves criatures, com a Roma, on comparteix la infància i joventut del protagonista. El to tardorenc del llibre no amaga que el director nascut a Parque Chas el 1943 es resisteix a dir la seva darrera paraula en el món del cine: Sergio Casado descobreix projectes estancats com La muerte lenta de Luciana B. que demostren que Adolfo Aristarain no és un somniador únicament. Seguirà batallant per portar una pel·lícula de nou a les pantalles i, si arriba, estarà impregnada de la seva genialitat.
FRANCESC VILAPRINYÓ
© FILMHISTORIA Online - Centre d'Investigacions Film-Història. Grup de Recerca i Laboratori d'Història Contemporània i Cinema, Departament d'Història Contemporània, Universitat de Barcelona.
ISSN 2014-668X | Latindex