EVA, ESPLÈNDIDA ÒPERA PRIMA DE KIKE MAÍLLO

Per Mateu Lucas

T.O.: Eva. Producció: Escándalo Films, Ran Entertainment i Saga-Productions (Espanya, 2011). Productors: Sergi Casamitjana, Aintza Serra, Eric Tavitian, Francesc Olivares i Jérôme Rougier. Director: Kike Maíllo. Guió: Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra. Fotografia: Arnau Valls Colomer. Música: Evgueni Galperine. Muntatge: Elena Ruiz.

Intèrprets: Daniel Brühl (Àlex Garel), Alberto Ammann (David Garel), Marta Etura (Lana), Claudia Vega (Eva), Lluís Homar (Max), Anne Canovas (Júlia).

Color – 94 min. Estrena a Espanya: 28-X-2011.


Darrerament hem vist com el cinema local, tant a nivell català com espanyol, viu un dels seus millors moments, sobretot al trobar grans films fets aquí emmarcats en gèneres que durant molts anys han estat més propis del cinema nord-americà. Aquest “nou cinema” espanyol ens ha donat, en els últims anys, superproduccions èpiques com Bruc o Alatriste(aquesta darrera, però, amb un guió de menor qualitat), grans thrillers d’acció com la premiada Celda 211, o el terror amb dosis d’humor negre que han aportat Jaume Balagueró i Paco Plaza amb la seva saga de mort vivents [REC]. Eva és una altra mostra d’aquest cinema local en molt bon estat de salut, que aposta per coses diferents, en aquest cas amb una ambientació de ciència ficció molt ben aconseguida. Tal com ironitzava el director Kike Maíllo, “en este país ahora ganamos mundiales y hacemos películas de robots”.

El film ens trasllada a un futur no molt llunyà, on la robòtica ha esdevingut un important pilar de la tecnologia. Alex, un prometedor dissenyador de robots però amb un caràcter un pèl irresponsable; torna a la ciutat on va créixer i a l’escola de robòtica on es va instruir per culminar un projecte que anys abans havia deixat a mitges: un robot “lliure”, és a dir, sense estar sotmès a ordres directes d’un humà; amb l’aparença d’un infant. Per dotar al robot d’una consciència gairebé humana, Alex es fixa en l’Eva, una noia amb una personalitat captivadora, amb la qual està més lligada del que creu. Per altra banda, Alex haurà de fer front al retrobament amb la seva antiga parella, Lana, casada amb el germà d’ell, motiu pel qual s’intueix una certa tensió entre aquest triangle amorós.

Eva és, per tant, un film sobre l’amor, però més enfocat en les relacions humanes, amb el personatge de l’Alex com a  centre. Una molt bona interpretació per part del càsting aconsegueix que l’espectador es senti enganxat a les històries d’aquests personatges, i molt especialment amb la del protagonista. Però si la relació que es desenvolupa més és la de l’Alex amb l’Eva, hi ha un altre personatge que destaca per la seva relació amb el protagonista. Estem parlant del vincle emocional que es crea entre l’Alex i en Max, un androide de servei que disposa de regulador d’emocions per les relacions humanes, brillantment interpretat per Lluís Homar. Aquesta relació home-màquina, si bé la trobem en altres títols de la història de la ciència ficció, aconsegueix arribar al fons del públic, ja que en Max es converteix en diversos moments en la persona de confiança de l’Alex; i el regulador d’emocions que hem esmentat serà alhora el que marqui a l’espectador la moral de l’Àlex i el nivell de confiança entre la persona i la màquina. Pel que fa al triangle amorós entre la Lana i els dos germans Garel, tot i seguir, en bona part, un esquema clàssic, funciona la mar de bé, i Maíllo sap donar-li la justa importància que necessita per desenvolupar la història i els personatges.

Tot aquest conglomerat de personatges el trobem ambientat en un paisatge hivernal, totalment nevat, que dóna una tonalitat de “blanc laboratori”, molt encertada per un film de ciència-ficció, sense que l’estètica d’aquest es vegi massa artificial. I precisament aquesta estètica mereix dedicar-li una part del comentari del film. El director de fotografia Arnau Valls parla de “retrofuturisme”, ja que pren elements dels anys seixanta i setanta, però els combina amb elements de postproducció d’última generació, tant visuals com sonors. El resultat és un ambient que no divergeix massa del nostre present, i amb la principal revolució tecnològica que és l’existència de robots i androides integrats en la societat; i d’aquesta manera evita crear una estètica sobrecarregada. Els dissenys dels androides i la tecnologia hologràfica estan força treballats, i els resultats finals són excel·lents. Resulta comprensible, aleshores, que els efectes visuals hagin estat reconeguts per acadèmies i festivals. Els seus responsables han estat premiats pel Festival de Cinema de Sitges, i s’han endut el Gaudí i el Goya de les darreres edicions. Igualment la direcció d’art va ser premiada amb un Gaudí.

Però el reconeixement d’Eva també ha estat en la seva pràctica totalitat. Com el seu director, Kike Maíllo va dir al rebre el Goya a millor director novell, era “una barbaridad” no només el seu premi, sinó les dotze nominacions que va rebre per part de l’acadèmia espanyola. També va ser la principal guanyadora dels Premis Gaudí, on va aconseguir cinc dels setze categories a les que estava nominada, incloent la de millor pel·lícula. Destaca, a part del ja esmentat reconeixement als efectes visuals i al seu director, els premis a Lluís Homar per la seva interpretació del robot Max. Però en general, ha estat una mostra de que es vol apostar per un cinema nou, amb tanta ambició com qualitat.

Eva és, per tant, una d’aquelles històries de robots, que en el fons és una història d’humans. A més a més, és un film que, com ja feren altres títols com Terminator o The Matrix, portarà als espectadors a entrar en debats sobre els usos i el desenvolupament de la robòtica al nostre món real. Però bàsicament, Eva és una pel·lícula molt recomanable per un públic molt extens, fins i tot aquell que no sigui especial entusiasta de la ciència ficció.

<<volver


© FILMHISTORIA Online - Centre d'Investigacions Film-Història. Grup de Recerca i Laboratori d'Història Contemporània i Cinema, Departament d'Història Contemporània, Universitat de Barcelona.
ISSN 2014-668X | Latindex