|staff|
|links|
|contacto|
NEWS
I Congreso de Cine y Educación
Per fi a algú se l’ha acudit fer un Congrés de Cinema i Educació! Gràcies, moltes gracies.
Aquest algú és CinemaNet, una entitat sense ànim de lucre que es dedica a la promoció dels valors humans, socials, cívics, familiars i educatius en i a través del cinema. L’entitat parteix de la premissa que “el cinema pot ser una vertadera escola de formació ètica, capaç d’orientar sobre qüestions de gran transcendència per al desenvolupament humà”.
El passat mes d’octubre, concretament el cap de setmana dels dies 14 al 16, la Universidad CEU San Pablo de Madrid va acollir els participants en el 1º Congreso de Cine y Educación que tenia com a suggeridor títol El foco en el corazón. La educación de la afectividad a través del cine. Inaugurar el Congrés amb el tema de l’afectivitat diu Daniel Arasa, el seu director, és el tema idoni, doncs “vivim temps de profund desconcert en qüestions afectives”.
La claqueta a punt i acció. Sense fotos, sense catifes vermelles, sense grans masses que volen veure els actors i les actrius; per la taula de conferencies hi van passar estudiosos del cinema, filòsofs, artistes i directors. Tot un luxe!
El divendres, dia d’estrena cinematogràfica per excel·lència, el mateix Daniel Arasa va explicar que la pretensió del Congrés era educar l’afectivitat en el cinema atès que som en un món visual. Per mostrar-ho es va escollir la pel·lícula mexicana El estudiante (2009) de Roberto Girault que primer va presentar Juan Orellana i que, després, va comentar Jerónimo José Martín.
Va obrir el teló de conferències Enrique Rojas, Catedràtic de psiquiatria i psicologia mèdica. En la seva ponència La educación de los sentimientos en una sociedad permisiva es preguntava: Què és educar? Què és l’amor? Per respondre va donar-nos una classificació dels sentiments i va teoritzar sobre les emocions. Finalment va concloure dient que la maduresa sentimental existeix i que l’afectivitat i l’amor, en el cinema hi són sempre presents, d’una manera o altra.
El dissabte, una matinal, la primera, amb Mercedes Alenza. En La familia entorno natural de la educación en la afectividad, va posar diferents seqüències amb les que ens va explicar la seva experiència cinematogràfica a les aules amb alumnes d’ESO. Després d’ella, en taula rodona, van exposar les seves iniciatives i projectes del cinema a l’aula altres educadors. Això perquè el cinema il·lustra el que s’explica a l’aula de manera teòrica, promovent el diàleg i fent pensar.
José Lacord, professor de Dret, va parlar del patriotisme com l’afecte generós i creatiu per la comunitat, per la pàtria. El patriotisme, va dir, és obert i positiu, si hom estima el que és seu i respecte el que és de l’altre. En el cinema, el sentiment patriòtic està molt present i sovint associat a l’heroisme.
La professora de Ciències de l’Educació M. Del Rosario González ens va fer veure que els valors que veiem al cinema es donen a la realitat. Ella creu que la vocació és el que integra la persona però no podem deixar res pel camí, cal reconèixer l’impacte que produeix una pel·lícula per després analitzar-la. Educar l’afectivitat tot servir-nos del cinema suposa una reflexió i la clau interpretativa és el caràcter esponsal de la persona.
Una estona pràctica pels participants va ser l’estada als tallers que mostraven diferents mètodes per treballar pel·lícules a l’aula, des de Primària fins a la Universitat. Per les diferents aules/tallers van passar pel·lícules ben diverses. Buscando a Nemo, Spiderman II, Un paseo para recordar, etc.
Javier Rodríguez, músic, compositor i expert en música cinematogràfica ens va dir que la banda sonora, no és només la música sinó també la veu, els sons exteriors, els silencis. La música interpreta la imatge des de tres perspectives que es donen en simultaneïtat: l’ambientació que situa l’espectador en l’espai, el temps i en la trama emocional; l’expressió que busca l’accentuació del valor de la imatge provocant les diferents emocions en l’espectador, i la narració que col·labora en el desenvolupament del discurs. El tema musical facilita el seguiment emocional dels personatges i permet entendre més fàcilment les intencions del director.
Posaven el punt final al dia dos directors i dos actors en una taula rodona moderada magistralment per Ninfa Watt. Rafael Gordon i Gustavo Ron com a directors i Isabel Ordaz i Julio Perillóin com actors, van arribar a la mateixa conclusió. Cal veure el cinema amb mirada crítica, analitzar-lo perquè ens arribi a educar, si deixem als alumnes o fills sols davant la pantalla és quan el cinema pot esdevenir nociu. O quan podem parlar de la televisió com el lloc on s’emet escombraries.
S’apaguen els llums de les sales i fins demà. El diumenge fem el segon matinal. Però un matinal de luxe, eh!
La primera intervenció és una taula rodona amb ponents que exposen experiències de treball a les aules de les Universitats. Totes les ponents, totes dones, Glória M. Tomás, Juana Sánchez-Gey, Ninfa Watt i M. Angeles Almacellas coincidien en dir que s’han d’escollir bé els films i ensenyar a veure’ls i a dialogar amb ells. Van coincidir, també, en dir que el professor ha de ser un guia, un mestre que ajuda a descobrir als alumnes allò que ells ja intuïen. Van citar el recentment desaparegut Steve Jobs qui afirmava que “ningú no sap el que vol fins que li ho ensenyes”.
Finalment, com a cloenda del Congrés, Alfonso López Quintás, Catedràtic emèrit de filosofia, va fer esment de l’emergència educativa i va donar raons del poder formatiu del cinema. Va afirmar que el cinema de qualitat és una narració de trames d’”àmbits” que es creen o es destrueixen. Els àmbits són realitats obertes que ens ofereixen possibilitats creatives. El catedràtic va parlar de la seva teoria del vertigen (sortir d’un mateix per arribar al pitjor d’un mateix) i l’èxtasi (sortir d’un mateix per arribar al millor d’un mateix) i va posar exemples de com es pot veure en el cinema.
També els participants podien presentar comunicacions la temàtica del les quals havia d’estar relacionada amb l’experiència educativa a través del cinema i dins del nucli temàtic del Congrés. No va poder ser possible l’exposició oral de les que es van presentar, per manca de temps, però es poden trobar a la pagina web de l’entitat organitzadora.
I s’acaba el Congrés, el públic, unes dues-centes persones, entre educadors i pares en posar el The End, van sortir del Congrés contents. Havia valgut la pena tot l’esforç fet, tot el que s’havia deixat a casa durant tres dies, el Congrés no havia defraudat. Marxaven a casa amb l’alegria d’haver vist un programa “doble” de molta qualitat cinematogràfica.
Després de tot el vist i viscut, nomino el Primer Congreso de Cine y Educación amb un Oscar i jo mateixa li atorgo la preuada estatueta.
MONTSERRAT CLAVERAS
FILMHISTORIA Online, Vol. XXI, nº 2 (2011)
Grup de Recerca i Laboratori d'Història Contemporània i Cinema
