Film Reviews | Hereafter

T.O.: Hereafter. Producción: Warner Bros. Pictures, The Kennedy/Marshall Company, Malpaso Productions, Amblin Entertaiment (USA, 2010). Productores: Clint Eastwood, Kathleen Kennedy, Robert Lorenz. Directores: Clint Eastwood. Guión: Peter Morgan. Música: Clint Eastwood. Diseño de producción: James J. Murakami. Montaje: Joel Cox, Gary Roach.

Intérpretes: Matt Damon (George Lonegan), Cécil De France (Marie Lelay), Thierry Neuvic (Didier), Jay Mohr (Billy), Richard Kind (Christos), Frankie y George McLaren (Marcus/Jason), Lyndsey Marshal (Jackie).

La nova producció de Clint Eastwood, traduïda al nostre país com a Más allá de la de vida aborda les relacions de les persones que tenen experiències molt properes a la mort i la resta de població que no les ha tingut.

Sota aquesta premissa se’ns presenten tres històries llunyanes que no semblen tenir més connexió que la relació amb la mort però tot i així ja es pot començar a deduir que tard o d’hora les tres es relacionaran. Les històries no tenen un pes equitatiu en el metratge destaca entre les tres de la George (Matt Damon) que també serà l’element d’unió amb les altres dues, George és un ex-parapsicòleg americà que vol fugir de la seva facultat de comunicar-se amb persones difuntes a través del contacte físic amb els seus familiars vius. George intenta fugir d’aquesta vida i intenta dur una vida normal però l’entorn no sembla facilitar-li la feina com el seu germà que no està pas disposat a deixar perdre aquest talent.

Les altres dues històries tenen menys pes en el film, però de les dues en destaca la de la periodista francesa Mary (Cecil DeFrance) que en un viatge de plaer en una illa paradisíaca viu la força d’un desastre natural que la durà a una experiència propera a la mort ja que restarà morta un minut fins que reviu. Mary es colpida greument per aquesta experiència, i es replantejarà la seva vida amb la consegüent pèrdua de feina i company, a més resta a la vista dels seus antics col·laboradors com una boja. La tercera història és la d’uns bessons londinencs (Frankie i George McLaren) amb una situació familiar desestructurada, amb una mare drogoaddicta, sense pare i amb la pressió dels serveis socials, quan de cop i volta un dels dos germans mor i l’altre nota que ha passat quelcom.

Així amb aquest punt de partida es desenvolupen els tres relats dibuixant una trama complexa on podem veure la complicació de les relacions personals que tenen els personatge amb la resta de gent des de tres vivències properes a la mort. George és incapaç de tenir cap mena de contacte amb ningú però sempre acaba contactant amb el més enllà i això li comportarà que no pugui fer una vida normal i caurà encadenat sempre al mateix lloc. Ens trobem amb una gran interpretació de Matt Damon que ens transmet a través de les seves expressions i també de la tasca del director la imatge d’un home abatut, rendit al món, fastiguejat i trist. És juntament amb la trilogia de Bourne i Ocean’s, a més d’haver estat guardonat amb el millor guió amb Good Will Hunting (juntament amb Ben Affleck), una obra més en la seva llarga llista d’èxits.

En la història de Mary passa quelcom semblant, però en aquest cas davant el desconcert del que sent en els instants que estava morta busca una explicació lògica que la duu a no concentrar-se en la seva feina i a iniciar una recerca allunyada dels canons i també del que es creu correcte que la duran a l’ostracisme en el seu cercle d’amistats i coneguts, fent perdre la credibilitat que tenia abans del incident. A nivell interpretatiu no podem passar per alt el treball de Cecile DeFrance que en la seva actuació tan natural transmet les sensacions, emocions i inquietuds que acompanyaven a Mary en el seu renaixement.

En el cas de Marcus, el bessó anglès, intenta contactar amb el seu germà mort, ja que eren complementaris, Jason era el germà més fort, més atrevit i agosarat mentre que Marcus era més aviat l’ombra de Jason i sempre necessitava el seu germà a prop. Així intenta connectar amb ell a través de parapsicòlegs que en la gran majoria de casos resulten ser un total desengany i col·lecciona decepció rere decepció.

El leitmotiv de la cinta pot semblar en primer moment la relació de les persones amb la mort, però el film, no ens dirigeix per aquest camí sinó que ens guia cap a la relació que tenen les persones que tenen aquest vincle tan proper amb la mort com se senten i el que viuen, no qüestiona si pot o no pot ser que un parapsicòleg pugui contactar amb el més enllà. Ens exposa els fets com són, com desenvolupen la vida i com també entre els enganys d’alguns mèdium també hi ha gent que pot ser sí digui la veritat.

La pel·lícula està basada en el llibret de Peter Morgan, autor d’altres guions com Frost contra Nixon, The Queen i El último rey de Escocia, del qual també és productor executiu d’aquest film. En un primer moment el llibret anava dirigit a Steven Spielberg però aquest un cop el llegí decidí que el millor director pera aquest film seria Clint Eastwood, fent d’aquesta la seva trenta-unena pel·lícula. Tot i que no arriba al nivell de pel·lícules anteriors, com ara Million Dolar Baby, Mystic River o Gran Torino, aquesta darrera considerada una de les millors d’Eastwood tant per la seva tasca de director com la d’actor. Tanmateix, tenint en ment la seva penúltima pel·lícula Invictus, on també confia amb Matt Damon en el paper de protagonista, podem afirmar que ambdues pel·lícules (Hereafter i Invictus) al meu criteri es recolzen en grans històries però amb un lent desenvolupament de la trama que acaba, en tots dos casos de forma sobtada, especialment a Hereafter on ja es denota que tard o d’hora les tres històries coincidiran en els darrers minuts del film, tot i que més que coincidir complementen la història principal de George.
El treball de Clint Eastwood en aquest film exemplifica una vegada més el seu apogeu com a director, l’ús de la banda sonora en alguns moments a la casa de George tot sol, assegut a la cuina, els moments de silenci i l’encadenament de les imatges fan que tot i la lentitud en el desenvolupament de l’acció i d’algunes seqüències, marca d’Eastwood que no solament ens vol mostrar una imatge, també vol que la sentim a prop i que en la pantalla ens i puguem sentir reflectits.

Más allá de la vida és, en definitiva, una pel·lícula de caràcter melancòlic que ens vol tocar la fibra, així o bé sou uns fervents seguidors d’Eastwood o bé s’hi ha d’anar amb certa sensibilitat per viure un relat que intenta ser més que una mera distracció pel públic. Una història que deixa espai a la imaginació, que et fa pensar.