Forum | El secreto de sus ojos: Les vides paral·leles de Campanella

L’any 2010, la pel·lícula argentina El secreto de sus ojos (2009) va guanyar l’Oscar de Hollywood al Millor film de parla no anglesa, per sobre de La cinta blanca, de Michael Haneke. Enguany valorem el context històric de la darrera obra de Juan José Campanella.

Campanella fa de El secreto de sus ojos la seva obra mestra, gràcies a un relat que evoca ressons del cinema clàssic, tant del romàntic com del negre. Una pel·lícula llarga, però amb un ritme àgil; densa, però no carregosa; dramàtica, però sense abusar dels recursos melodramàtics que tant li han retret els seus crítics.

En primer lloc, Juan José Campanella aconsegueix la proesa de combinar dues històries –per una banda- i dues èpoques diferents, sense que se’n ressenti el ritme de la pel·lícula. El secreto de sus ojos és hàbil en el desplegament narratiu, per bé que el principal mèrit del film és l’actuació dels dos principals actors, Ricardo Darín i Soledad Villamil. Deu anys després de trobar-se a El mismo amor, la misma lluvia, on Campanella estava darrere la càmera també, Darín i Villamil tornen a interpretar una parella que viu un amor impossible a través del temps. En tot cas, a El mismo amor, la misma lluvia, els personatges es contagien del toc melodramàtic del conjunt de la pel·lícula: les seves contradiccions i inseguretats són el motor de la història, la seva relació i la seva deriva existencial, el rovell de l’ou del relat. En canvi, a El secreto de sus ojos, Campanella augmenta el risc de la seva aposta: una doble història d’amor, amb uns personatges més madurs, que no combaten contra ells mateixos, sinó contra la fatalitat.

El punt de partida és l’assassinat de Liliana Colotto, que es produeix durant la cruïlla històrica del trienni peronista a l’Argentina (1973-1976). Explicat des de la distància de 25 anys per part de l’inspector Benjamín Expósito, que escriu una novel·la sobre la seva investigació d’aquest cas, la trama es va descabdellant en paral·lel a com avancen la tasca policial. Benjamín intenta esclarir les circumstàncies del crim, mentre coneix a la seva nova superior Irene Menéndez-Hastings, que col·laborarà amb ell en la investigació.

La trama de la investigació (Expósito busca l’assassí) va en paral·lel al romanç que neix entre l’inspector i la seva superior, Irene. I tot aquest flux de la història, ve rivetejat pel retrobament entre un i altre 25 anys després, quan Benjamín escriu la novel·la. La clau de volta de El secreto de sus ojos és que els sentiments que la parella protagonista va descobrint, a través de les distàncies curtes, mitjançant mirades furtives, en la claustrofòbica seu dels jutjats, són descoberts pel propi inspector quan es reflecteixen en la vida i la mort de Liliana Colotto. Per una banda, cercant en les fotografies antigues de Liliana, es fixa en els ulls vigilants i malèvols d’un home, Isidoro Gómez, que es confirma com a l’assassí de la noia; d’altra banda, en les converses i la relació que té amb el marit de la víctima, Benjamín queda commogut per l’amor que sempre guardarà per la seva difunta esposa.

A la mirada criminal i lasciva de Gómez que hi ha a les fotos, s’hi contraposa la que s’intercanvien Benjamín i Irene, que és tímida i furtiva. Al mateix temps, la història que es va veure trencada per la mort entre Liliana i Ricardo Morales, el seu marit, en fa néixer una altra, durant la investigació, entre l’inspector i la seva superior. La descripció que en fa el director és elegant, amb plans curts i plans detall, que enfoquen les expressions, els objectes, i que poques vegades s’eixamplen a un marc més extens. En aquestes distàncies tan exigües, l’expressivitat dels actors o la significació dels objectes adquireix molta més importància.

Constitueixen uns intervals sorprenents els de la recerca d’Isidoro Gómez, a l’estadi, amb una seqüència de persecució trepidant i realment aconseguida. Una prova de la capacitat del director de combinar les escenes d’interiors pla-contraplà, tan pròpies d’ell, amb uns quants minuts de persecució amb la càmera a sobre. També resulten un peculiar microcosmos les escenes en que Benjamín i Pablo −el seu company− col·laboren en la investigació: si el personatge de Irene aporta la tensió romàntica, Pablo és el component còmic. Així, amb Irene predominen els plans curts, on es recalca el desig latent, un element de continuïtat al llarg del metratge; amb el seu altre col·lega de jutjats, desvinculat de la trama romàntica, apareixen en plans conjunts, en diferents situacions i escenaris, fins que assassinen a Pablo, fet que marca el punt i a part de la pel·lícula.

A El secreto de sus ojos el protagonista representa la justícia, però una justícia que s’ha convertit en un privilegi per a uns pocs. Ambientada, com dèiem en el context històric del trienni peronista, El secreto de sus ojos descriu una atmosfera d’impunitat anterior a la Dictadura militar (1976-1983), on la diferència classista és un fet decisiu de nou en la societat argentina. Es veu, de bones a primeres, en la detenció arbitrària de dos paletes als que s’acusa de l’assassinat de Colotto i que confessen mitjançant tortura. Després, a manca de voluntat oficial de perseverar en la investigació, l’expedient s’acaba tancant. Expósito és qui ha de fer una aposta personal, inspirat per la recerca extraoficial que fa el vidu, per reobrir el cas.

La crítica social o històrica no és l’objectiu de la pel·lícula, però els esquitxos sobre la vida dels personatges sí que reflecteixen el complex moment històric de l’Argentina. Amb un peronisme que ha derivat en un govern de la llei del més fort, autèntic preludi de la dictadura. L’imperi de la llei desapareix: l’assassí, Isidoro Gómez, és reconvertit a sicari del poder de la nit al dia i passa a ser guardaespatlles de Isabel Perón, la presidenta. Amb la legalitat que trontolla, els mateixos funcionaris de la justícia estan amenaçats i només preval el bressol, el llinatge. En aquest sentit, es reveladora l’escena del moment en què Romano —artífex de l’alliberament de Gómez— amenaça al protagonista si reobre el cas. Mentre que el personatge d’Irene està protegida per la seva posició social, Benjamín no, i com a prova posa el cognom “Expósito”, atorgat als nens que eren abandonats en convents i orfenats. Irene, per contra, s’anomena Menéndez-Hastings. Dos cognoms que s’articulen en un, mitjançant el guió, un fet que ja els diferencia del simple cognom llatí. Ironies que no se’ns escapen: Menéndez és el cognom d’un dels sanguinaris militars de la posterior Junta; Hastings és el nom de la batalla fundacional d’Anglaterra, el posterior enemic de la Junta a les Malvines.

Per últim, en els darrers compassos de El secreto de sus ojos arriba a l’apogeu la violència extrajudicial, que seria el pa de cada dia amb la Dictadura militar. Els sicaris que busquen Benjamín maten a Pablo, confonent-lo per ell. Per protegir a Benjamín, Irene ha de recórrer al seu privilegi de bressol, per enviar al funcionari a Jujuy, lluny de l’abast de la repressió on estarà sota l’empara dels terratinents emparentats amb ella. I finalment, Benjamín descobreix que el marit de Liliana va segrestar a Gómez i l’ha tancat (i sobreentenem per sempre més) en una finca rural, aplicant la cadena perpètua que el sistema ineficaç i corrupte mai va fer efectiu.

El secreto de sus ojos es clou amb aquesta justícia que no es va poder fer efectiva a la llum del dia. Una justícia que no se’ns presenta com una venjança, sinó que és la manera del vidu de Liliana de complir el que li van assegurar que garantiria la justícia i que mai va ser. I en ésser el record de Liliana massa poderós per poder refer la seva vida, Morales decideix consagrar el què li queda d’existència a executar i garantir la pena de Gómez. I és aquí quan, tancat aquest episodi, Benjamín retorna cap a Irene per reprendre la seva pròpia història.