|HOME|
|STAFF|
|LINKS|
|CONTACTO|
EDMON ROCH, A LA 8ª TRIBUNA DEL CINEMA ESPANYOL I A LA PRESENTACIÓ DEL CERCLE D'HUMANITATS ALUMNI UB
El cineasta gironí Edmon Roch, director de Garbo, l’home que va salvar el món (2009) –nominat com a Millor Documental i Millor Guió per l’Acadèmia del Cinema Català i per al Goya de l’Acadèmia Espanyola (pocs dies després els guanyà!)–, va ser el protagonista de la 8ª Tribuna del Cinema Espanyol, la qual va tenir lloc a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Historia de la Universitat de Barcelona (carrer Montalegre, 6, 4ª planta), el divendres dia 29 de gener de 2010.
Aquesta tribuna és una plataforma oberta, on un cineasta del país parla de la seva trajectòria artística i dialoga sobre la seva obra. Al final, manté un col·loqui amb el públic assistent. Fins ara, han passat por aquestes tribunes especialitzades els directors José Luis Guerín, David Trueba, José Luis Borau, Josep Maria Forn i José María Nunes, l’actriu Assumpta Serna i el productor Julio Fernández.
Organitzades des del curs acadèmic 2001-2002 pel Centre d’Investigacions Film-Història del Departament d’Història Contemporània de la UB, l’acte se celebrà a las 12 del migdia, amb entrada lliure.
Edmon Roch (Girona, 1970) és uns del representants del Jove Cinema espanyol del canvi de segle. Llicenciat en Història de l’Art per la UB i antic membre del Centre d’Investigacions Film-Història, va ser premi extraordinari final de carrera i, becat per la Caixa, va graduar-se a la International London Film School. Crític cinematogràfic al Diari de Girona i a la Guía del Ocio, és autor del llibre Películas clave del cine bélico (2008). Coguionista dels films Tic Tac (Rosa, Vergés, 1997) i Mía Sarah (Gustavo Ron, 2006), ha estat productor executiu, associat o director de producció en pel·lículas de Whit Stillman (Barcelona, 1994; The Last Days of Disco, 1998), Fernando Colomo (El efecto mariposa, 1995; la sèrie televisiva Famosos y familia, 1999, per a TVE) o Jean-Jacques Annaud (Siete años en el Tibet, 1997), sense oblidar les col·laboracions amb Peter Greenaway (Las maletas de Tulse Luper, 2002-2004) i Tom Tyker (El perfume, 2006). Ara ha debutat com a director amb el documental Garbo. El espía (2009); mentre té en procès de postproducció dos llargmetratges de ficció: Bruc, sobre la Guerra del Francès, i Lope, un biopic de Lope de Vega, amb la seva productora Ikiru Films.
A continuació oferim un resum de la seva intervenció:
No voldria entrar a comentar l’estrena de la meva darrera pel·lícula, Garbo. El espía, per la qual he tingut el privilegi d’estar convidat a aquesta 8ª Tribuna del Cinema Espanyol, sense fer-vos primer cinc cèntims al voltant del llarg camí que he hagut de recórrer per a poder introduir-me en el món que suposa la meva gran vocació, el cinema, i per arribar un dia a dedicar-m’hi professionalment i a dirigir una pel·lícula com aquesta. No voldria en cap cas que el breu relat de la meva trajectòria com a cinèfil i com a cineasta professional fos interpretat com res d’excepcional; ans el contrari, la meva voluntat al relatar-ho és la d’esperonar a tots els joves que senten una veritable vocació pel cinema, a què no caiguin en el desencís i es formin a consciència per arribar un dia a ser uns autèntics cineastes.
Hom que volgués formar-se en el món de la cinematografia i dedicar-se a aquesta professió a la dècada dels vuitanta pràcticament no tenia més remei que marxar a l’estranger i, a més, tenir també molta sort. En el meu cas tot va començar al setze anys, quan vaig entrar a col·laborar en la secció de cinema del Diari de Girona. Dos anys més tard, al cursar la carrera d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, vaig entrar en contacte amb el professor Josep Maria Caparrós i el Centre d’Investigacions Film-Història. Després d’aquests dos primers contactes amb la vessant teòrica de la cinematografia, vaig tenir la fortuna d’aconseguir una beca de La Caixa i poder marxar a Londres per a ampliar els meus estudis a la International London Film School.
En tornar a Barcelona vaig conèixer a través d’un amic el cineasta nord-americà Whit Stillman, qui havia despertat el meu interès amb el seu excel·lent film Metropolitan (1990) i qui hauria de ser, providencialment, qui m’aproparia a la pràctica del procés de producció cinematogràfica, precisament la part que em mancava després d’haver assolit ja un nivell mínim necessari de coneixements teòrics en aquest camp. Paradoxalment, va donar-se la circumstància que Whit Stillman estava enamorat de Barcelona i que tenia un guió escrit, la trama del qual es desenvolupava íntegrament pels seus carrers. La connexió amb Whit va ser immediata, i ell va demanar-me que l’assessorés en les localitzacions de la pel·lícula Barcelona (1994), en la que finalment va oferir-me la possibilitat d’acreditar-me com director de producció. L’afinitat professional amb Stillman ens va portar a treballar plegats un cop més, en el rodatge del film Last Days of Disco (1998). Entre un i altra treball vaig tenir l’oportunitat de participar també com a director de producció per al realitzador madrileny Fernando Colomo en El efecto mariposa (1995). I després vindrien la televisió i les col·laboracions amb Jean-Jacques Annaud, Peter Greenaway y Tom Tyker.
Tots aquests treballs van significar per a mi un gran cabdal d’experiència a l’hora de donar sortida a la meva vocació; però encara sentia la mancança de poder realitzar un projecte veritablement propi, així que després d’uns anys de rigorosa documentació i d’haver d’hipotecar el meu petit pis, vaig decidir llençar-me a dirigir personalment el documental sobre l’apassionant figura de Joan Pujol, un granger de pollastres i conserge d’hotel que en el els difícils temps de la Segona Guerra Mundial unia en la seva persona una ferma voluntat de servir a la societat i també una imaginació desbordant. D’aquesta manera Pujol va esdevenir “Garbo”, un agent doble que va ingressar primerament en el departament d’espionatge del Tercer Reich a Portugal, per a poder més tard prestar els seus serveis a la Intel·ligència Britànica i arribar a col·laborar en el desviament de tropes alemanyes al Pas de Calais, circumstància que va possibilitar un fet històric tan decisiu com va ser el Desembarcament de Normandia per part dels aliats. Després d’aquesta fita sense precedents, Joan Pujol va desaparèixer de circulació i fins i tot va ser donat per mort. Trenta anys més tard el novel·lista Nigel West el localitzà a Veneçuela, on havia adoptat una nova personalitat, s’havia casat de nou i havia trobat un nou lloc de treball, concretament a la multinacional petrolífera Shell.
Després de viatjar molt i de documentar amb fonts primàries la increïble trajectòria vital de Joan Pujol —que d’altra banda sembla més el producte d’un guionista amb excés d’imaginació que no pas una història real— vaig prendre la decisió de què un film de gènere documental recolliria amb més rigor els fets històrics que no pas una pel·lícula de ficció convencional. Aquesta és, doncs, la gènesi de Garbo. El espía, un treball que ja ha estat adquirit per diverses televisions d’Espanya i de l’estranger, que ha guanyat el Premi al millor Documental al Festival de Sevilla i que ha resultat nominat també per als Premis Gaudí de Cinematografia catalana i per als Goya de l’Acadèmia espanyola [que dies després d’aquesta Tribuna va guanyar!]. Aquestes bones perspectives m’han esperonat a involucrar-me en nous projectes que a dia d’avui ja estan en marxa, com és el cas de Lope, el biopic inspirat en la figura del dramaturg Lope de Vega, que penso estarà cridat a convertir-se en el gran esdeveniment de la propera temporada cinematogràfica a l’Estat espanyol.
(Transcripció JORDI PUIGDOMÈNECH)
La sessió va comptar, com a convidats, amb un centenar d’alumnes del Col·legi “Joan Maragall”, de Badalona. I al dia següent va sortir una crònica al Diari de Girona i a la web de la UB.
Posteriorment, el nou Cercle d’Humanitats Alumni UB va organitzar, amb la col·laboració del nostre Centre d’Investigacions, Ikiru Films i els Cinemes Méliès, la primera sessió del cicle “Les Humanitats al Cinema”, en el que es projectà el documental Garbo. El espía. El hombre que cambió el mundo.
(Edmon Roch, Jordi García, Carlos Giménez, J. M. Caparrós i Hugo Alvira)
L'acte va tenir lloc el dijous 15 d’abril a les 18:15 hores a la sala 2 d'aquest cinema, sota la presentació de Hugo Alvira, en nom del Cercle d’Humanitats Alumni UB, i Carlos Giménez Soria, en nom de FILM-HISTÒRIA.
A la finalització del passi del film es portà a terme un interessant col·loqui amb el mateix Edmon Roch.
FILMHISTORIA Online, Vol. XX, nº 1 (2010)
Grup de Recerca i Laboratori d'Història Contemporània i Cinema
