|HOME|

|VOLUMEN XX|

|NÚMEROS ANTERIORES|

|STAFF|

|LINKS|

|CONTACTO|

CONVERSES SOBRE CINEMA DOCUMENTAL (3):

JORDI AMBRÓS

Per RICARD MAMBLONA

Publiquem ara la tercera interview (realitzada el 2 d’abril del 2008) de la sèrie. Va ser amb l‘especialista Jordi Ambròs, director d’El Documenta_C33 i responsable de compres i co-produccions de documentals del Televisió de Catalunya.

El documental, pel seu desenvolupament estètic d’aquests últims anys i les seves hibridacions amb la ficció o el film experimental pateix un problema de reconeixement  respecte a la seva noció clàssica. Creus que ha de ser considerat un gènere diferent de la ficció?

Aquí hi hauria dues respostes diferents: per un costat hi ha un tipus de gent purista que considera, i em sembla bé, que el documental és cinema. Que no hi una diferència entre ficció i documental. Hi ha cinema del real i cinema amb actors però al darrere sempre hi ha una "manipulació" del director i, per tant, tan cinema és un com l’altre i, de fet, la història del cinema comença amb documental: La sortida dels treballadors de la fàbrica dels Lumière que és llenguatge cinematogràfic. El que passa que, amb el temps, hi ha un problema amb la paraula, que és una paraula molt ambigua, polisèmica, que recull molts formats diferents sota la mateixa paraula. Sobretot, el documental que la gent coneix o la marca de documental per excel·lència són els documentals divulgatius, d’etnografia, històrics, geografia... I després en el moment en què la televisió fa un gènere clarament televisiu i n’abusa molt... el que passa és que la majoria del públic quan diu que veu documentals es refereix als documentals convencionals que són sèries de 23 capítols...

Ara bé, el prestigi que d’uns anys cap aquí està agafant el documental entre un grup ampli però quantitativament molt reduït respecte a la resta és una altra cosa: és el documental de caràcter cinematogràfic amb un pes molt important del llenguatge i de l’estil i de l’aposta creativa de qui el fa. A mi no m’agrada massa el nom de documental d’autor perquè posa massa èmfasi en el director i els documentals, com el cine, però especialment els documentals són molt part d’un treball col·lectiu i sobretot els documentals són tan autors l’autor, com haver sabut trobar gent interessant. Per tant, em trobo molt més còmode parlant de documental de creació.

Però aquestes, no creus que són denominacions per distingir-lo del documental televisiu?

Sí, hi ha hagut una necessitat de marcar distàncies. Un pot dir que nosaltres fem documentals però no te res a veure amb el que majoritàriament la gent de fora del mitjà reconeix com a documental, que és això: els divulgatius, científics, etnogràfics, antropològics, geogràfics, històrics, el que vulguis, fins i tot, periodístics (el reportatge) per molt que ara hi hagi molta hibridació de gèneres. Però continuen havent-hi uns gèneres televisius molt estandarditzats. Llavors per diferenciar-se d’això, per dir, senyors nosaltres fem el documental que en definitiva és anterior a tot això, el documental de cinema, d’en Flaherty i companyia, ja és anterior a tot això i nosaltres venim d’aquesta font i continuem per aquí. Llavors, la paradoxa del documental avui en dia, d’uns anys cap aquí, és que aquest documental té molt prestigi, té, fins i tot, molt prestigi entre la crítica, té molt suport institucional, sobretot a Europa. Però continua tenint una difusió molt minoritària. Fins i tot a la tele, passant-los a la mateixa hora no acaba tenint més audiència aquest tipus de documentals cinematogràfics.

Ara té molt prestigi, el cinema d’autor, el cinema de la realitat o no ficció. Hi ha molts festivals però continua tenint un públic petit i a vegades això no es diu tant.

Són rendibles els documentals?

És molt difícil, però també és molt difícil que sigui rentable el cinema de ficció. Hi ha tanta bombolla amb el cinema de la realitat com amb el cinema de ficció. Per una pel·lícula que funciona a l’any tipus l’Orfanato o REC, n’hi ha 70 que no hem sentit a parlar, que s’estrenen, estan 5 dies a les sales, compleixen els requisits que marca la llei, tothom cobra les subvencions que ha de cobrar i la "rendibilitat" és el partit que els productors li puguin treure a saber moure els fils per aconseguir finançament públic.

Careta d'El documental, de Jordi Ambrós (TV3)

Però no es pot comparar el número de ficcions estrenades en cine i que tenen èxit amb el cas dels documentals

És veritat, la ficció funciona millor, perquè la gent està més acostumada però no funciona molt millor. De cinema independent, no em refereixo a Hollywood, no trobaràs moltes pel·lícules, aguanten una mica més però 15 dies, una setmana. I els documentals encara aguanten menys, és veritat. Ara, el documental sí que està tenint un recorregut important més enllà de les sales de cinema. El documental, molt més que la ficció, corre per associacions de veïns, per grups que s’organitzen per fer passes de documentals, per descàrregues a través d’Internet. És a dir, sí que hi ha al darrere un món important, quantitatiu però és més aviat un món petit. És a dir, tots junts fem molt perquè a Amsterdam som moltíssims, a Toronto som moltíssims, aquí a Barcelona quan esdevé el Docúpolis o el Docs Barcelona es reuneix molta gent, però en moments molt concrets. Després, quan estem parlant de grans números, el documental és minoritari. Per a mi no és cap problema que ho sigui, tot el contrari, sense caure en l’elitisme, jo crec que el documental és normal que sigui minoritari com també és minoritària la pintura. A les exposicions de pintura hi ha molt poca gent. No és un problema, però reconeguem que és minoritari perquè és més exigent, perquè requereix un altre tipus de lectura, una altre disposició, no tant una altra formació perquè el documental en general o el bon art t’ha d’entrar sense que el receptor hagi d’haver fet un curset per interpretar. T’ha d’entrar per l’habilitat del director de treballar amb un material sensible i fer-te’l arribar, però està clar que és minoritari. I com que és minoritari, potser el boom del que es parla jo crec que està una mica exagerat, perquè es parla del boom, però no es parla del buff...

Però es parla de l’apogeu en tots els sentits...

I és absolutament veritat ja que abans no hi havia pràcticament cap documental en sales i ara pràcticament s’estrena setmanalment un. Després, no s’explica que la majoria no aguanten ni tres dies i que molts van a sala per poder cobrar la subvenció i un cop l’han cobrada tenen molt pocs espectadors. Dic molts, no dic tots, sempre hi ha grandíssimes excepcions que retroalimenten l’auge i això ens interessa a tots però distorsionen la realitat. La realitat és que tenim molt més interès que abans, molt més interès, no m’atreviria a dir popular, però n’hi ha més espectadors que abans. Però continua sent minoritari i continuarà sent sempre, però està bé perquè és un tret com per estar-ne orgullós. Amb les regles de mercat d’ara, per norma general les coses majoritàries no acostumen a ser les més interessants, són les més rendibles però no les més interessants. Des d’un punt de vista artístic, intel·lectual, normalment les coses minoritàries tenen més profunditat, tenen més suc, més moll a l’ós. Llavors, sí que cada any surten un o dos o tres documentals a l’Estat espanyol o en el circuit mundial que s’acaba restringint normalment al que és occident: Europa, Estats Units, Austràlia... Ara està agafant força més enllà d’aquest àmbit però, en general, cada any surten 2,3,4 grans documentals que els veu tothom i aquests poden ser molt rendibles. Per exemple La pesadilla de Darwin, excepcional, 2 hores, va donar la volta a tot el món. Ser y tener, de Philibert, En construcción, o sigui, que cada any acaben sortint 1, 2, 3 que donen la campanada...

I casos com El cielo gira?

No, aquest va ser més una cosa de premis de Festivals però no va ser cap gran...

El cielo gira (2005), de Mercedes Álvarez

Per això li deia perquè, una pel·lícula triomfadora als Festivals pot tenir el seu futur de distribució garantit a la televisió?

No necessàriament. Són dos circuits que haurien de trobar-se més, però a la pràctica encara es troben poc. Nosaltres ho intentem en el programa El documental, el que passa és que, cada vegada més, els bons documentals acostumen a ser llargs, 80, 90 minuts, per allò del plus que si fas 80 minuts sembla més pel·lícula que si fas 60, que no és així. Tan pel·lícula pot ser 5 minuts com 360 minuts.

Però deu ser una exigència per estrenar en sales...

Sí, sí, aquest és el tema. I llavors és difícil a les televisions en general, i a la nostre (TV3) que passa per ser de les més obertes envers el documental de creació. És difícil trobar un espai llarg per això, perquè tenen poca audiència. Crec que hauríem d’obrir un espai més estandarditzat de 70, 75, 80 minuts per aquests tipus de documentals però en general hi ha molt poques televisions que les tinguin i les que el tenen, que totes són públiques, després els acaben passant en horaris que no t’hi vulguis fixar. ARTE, es parla molt d'ARTE, però els horaris d'ARTE també són... AIRE, una televisió equiparable a la nostra, que és finlandesa i aposta molt pel documental, etc. Però també aquests documentals t’hauries de fixar en quins horaris els passen i quina audiència tenen. I són bons els documentals dels Festivals... Per tant, són dos circuits que es troben poc i s’haurien de trobar més. S’està donant també el fenomen, que el forcem les teles, que primer fan el circuit de Festivals amb les versions llargues i al cap d’un any quan veuen que això no acaba de tenir més sortida... Perquè els Festivals tenen un recorregut molt interessant en quant a prestigi, a debat, en quant a visibilitat, els debats que es generen a partir de les pel·lícules que es fan, però no tenen gairebé cap contrapartida econòmica, a no ser que guanyis el premi i el premi sigui en metàl·lic, que moltes vegades els premis no són en metàl·lic.

Per tant, els productors, quan volen treure més rendiment econòmic a les pel·lícules que ja estan fetes, al cap d’un any, quan veuen que majoritàriament no hi ha sales per passar-les, acaben (no sempre perquè hi ha directors que són inflexibles, que diuen que la seva pel·lícula no es toca un frame) amb el temps, 6,7,8 mesos et diuen que tenen una versió de 60 minuts, una versió més curta que és la que habitualment acostumem a comprar les televisions que emetem aquest tipus de material.

Com podem reconèixer que aquell film és documental?: és l’autor que ho expressa, és l’obra en si mateixa o és la industria.

Crec que és una barreja de tot, però jo no crec que el documental pugui arribar a ser mai una indústria, ni ha de ser-ho. El que és una industria són els reportatges o els documentals aquests seriats... Per això, aquests normalment ja no tenen ajudes públiques, perquè consideren que viuen per ells mateixos. Un documental d’aquest tipus el pots veure als avions, en un vol llarg pots veure un documental d’animals o de viatges o de retrats culturals de pintors, d’escriptors... Aquests documentals tenen xarxes de distribució comercials. El documental del que estem parlant no em referiria tant a industria sinó a artesania. Són treballs bàsicament artesanals, fets per un equip petit que troben el recolzament puntual de productores, algunes especialitzades en documental, bàsicament europees, però la resta són treballs artesanals que troben una productora que pot treballar amb altres disciplines, des de ficció, fins a publicitat, fins a reportatge de televisió, fins i tot de prestigi o de convenciment, i apostaran per fer un documental. El que no hi ha és l’aposta de dir que jo ara faré un documental perquè puc guanyar diners. Si sona la campana pots guanyar diners però, en el millor dels casos, sol passar el 5% de les vegades. El 95% de les vegades si hi ha benefici per les productores, i un cop s’ha pagat a la gent millor o pitjor, en funció com hagi anat, el benefici es treu del recolzament públic. Si has tingut suport de l'ICIC, compres polítiques, perquè són polítiques, de TV3, de TVE o de qualsevol altre televisió pública, perquè normalment són les públiques, perquè no veus absolutament mai un documental d’aquest tipus en una televisió privada, ni aquí, ni gairebé enlloc.

Per qüestions d’audiència suposo. Tot i que alguns són oportunistes a les tv privades i funcionen...

No tenen audiència i sí, són reportatges que posen molt l’accent amb el tema, un tema que desperta interès, però no és tant un espai obert al joc creatiu d’un equip, d’un director. És més un producte tancat o a vegades s’apunten a una cosa que pel que sigui ha funcionat bé. A vegades s’hi apunten a pilota passada, quan ja veuen que es tracta d’una aposta segura. Les privades i les comercials estan per guanyar diners no per perdre’n. És molt difícil guanyar diners amb documentals perquè per definició va a públics minoritaris.

Però, tot i així, el documental dóna molt prestigi. Les productores que habitualment fan ficció a vegades realitzen algun documental per prestigi, i les televisions ho saben però no s’acostuma a donar cabuda en la seva programació.

La televisió ha estat clau per donar a conèixer el documental a nivell de distribució i finançament. També el documental ha hagut de pagar un preu, el documental com a gènere s’ha hagut d’adaptar als hàbits de consum dels teleespectadors, l’estil, el format... Prestigi... sí... Jo crec que les televisions haurien de tenir un espai. Nosaltres intentem tenir-ho, tot i que teníem les ales una mica tallades al començament perquè gairebé no podíem passar llargs. Quan hi ha algun llarg molt bo el passen dins una programació especial, però no hi ha un espai regular. Amb el programa El documental portem 7 o 8 anys. També és veritat que nosaltres tenim una televisió una mica especial, amb un públic captiu, un públic que vol veure televisió en català i que no te massa oferta on escollir, tens TV3, el canal 33 i BTV a Barcelona. Amb la qual cosa tens un públic captiu en el sentit positiu, un públic que vol mirar televisió amb català, però a partir d’aquest avantatge, perquè és un avantatge, el que acaba manant a televisió és l’hora en que te’l posen i el dia. Nosaltres de l’any passat a enguany ens han canviat el dia i l’hora, i ens ha anat bastant bé. Érem el programa més vist els dissabte al 33. Teníem una hora molt bona, a les deu de la nit, a l’hora del futbol, per tant, érem l’alternativa. I, en canvi, aquest any ens han canviat al divendres contra La gran pel·lícula, molt més tard i passem el mateix tipus de documental i tenim entre un 30 i un 40% menys de públic. Gent que està dient “això que passeu no interessa”. No és que no interessi, si ens posessin després de les notícies, al prime time, amb alguns documentals faríem grans resultats.

Perquè al matí i a la tarda es passen aquests tipus de documental com fets en sèrie?

Sí, aquests del matí i de la tarda són documentals 100% televisius, que són seriats, normalment i que les tenim la majoria de les televisions públiques. Són formats més barats de producció, aquí si que estem parlant d’industria, un National Geographic, Discovery... En canvi, els documentals cinematogràfics d’autor, o diguem-los-hi com vulguis, són un altre món, però que comparteixen el nom. El que està donant l’etiqueta negra són sobretot els documentals de producció, però que són també els minoritaris. Nosaltres, per exemple, la gran majoria sortim en els destacats dels diaris, sobretot a La Vanguardia i  l’Avui.

Quines diferències pots trobar entre el documental fet i escrit per ser distribuït des de i per la televisió i el documental que està pensat per la gran pantalla?

Crec que, tant es pot fer pensat per la televisió i per la gran pantalla i, de fet, és el que fem. Tant una cosa com l’altra. De fet, la gent de l’elit del documental diu que els hi fa vergonya que el seu documental passi per la televisió, però jo sempre els hi dic que la televisió és un mitjà de difusió i, de fet, els gestor televisius han apostat per uns formats molt lligats a tenir audiència. De la mateixa manera que es poden passar pel·lícules per televisió també es poden passar documentals, no és cap demèrit, tot al contrari. Però n’hi ha autors una mica endiosats, n’hi ha uns quants, fins i tot en el  documental. Suposo que quan  fas un documental, més enllà de voler quedar bé amb els teus amics i el teu cercle, el que vols llançar-lo al màxim de gent possible. Qualsevol artista quan treballa perquè es compleixi el fet artístic ha de tenir un receptor, perquè si no es converteix amb onanisme. Qualsevol obra d’art és comunicació i perquè existeixi aquesta comunicació has de tenir receptor. Per tant, no s’ha de menysprear la difusió de les televisions. Seria interessant arribar a una espècie de pacte per arribar a les televisions, perquè hi ha bons documentals que arriben a les televisions però només a les públiques. Però, per això hi són les públiques també, per fer costat a apostes que per elles mateixes serien difícilment comercials. La televisió pública, que és 100% subvencionada, és per donar suport a aquelles expressions que per si mateixes no son comercials i, per tant, necessiten un ajut.

Però la televisió ha creat unes formes pròpies de fer documentals...

Sí que la televisió ha imposat uns formats propis, tant en producció pròpia com en producció aliena per a la televisió. En termes convencionals, molt estudiades, seqüències molt curtes, veu en off que ho va lligant tot, beauty shots... El 90%  dels documentals seriats pensats per la televisió segueixen una regles molt marcades, per exemple, Discovery Channel saben que a tal minut això ha de pujar; a tal minut això ha de baixar; les etrevistes a càmara no poden durar més de 15 o 20 segons perquè si no la gent ja no ho segueix; de ritme brutal, tenen un story telling, una manera de fer, una manera de dir molt marcada, però hi ha unes quantes fórmules.

Això ho fa el 30 minuts també?

El 30 minuts ha estat escola per a grans documentalistes i altres, en Carles Bosch, la Montse Armengou amb els temes històrics, l’Escribano abans de ser director també en feia... A tots se’ls hi fa petit el format per la pròpia repetició del reportatge, i comencen a investigar altres vies, i cadascú s’acosta allà on es troba més còmode, pel propi desig de superació, i acaben fent documentals, com el Bosch o l’Armengou.  I d’altres que busquen fórmules híbrides. Però el 30 minuts, una mica per definició, és reportatge informatiu, cuida per descomptat la qualitat audiovisual, però el pes no està en la mirada del director ni en la manera de fer, sinó en el tema i en el que es diu i en el que es descobreix, en la investigació periodística. Importa el tema ben fet, no de qualsevol manera, això sí, que no amb la manera de fer-ho.

Careta del programa 30 minuts (TV3)

Jo vaig treballar 10 anys amb en Joan Salvat pel 60 minuts, veient-los, seleccionant els documentals durant 10 anys, i després em van donar l’oportunitat de fer El documental perquè tenia aquesta experiència amb en Salvat. Doncs bé, quan discutim amistosament, ell tria els temes pel seu relleu periodístic, per la seva actualitat, a vegades no cal que sigui la més immediata, però si actualitat i denúncia política, i nosaltres a l’altre costat no hi ha cap tema que ens sorprengui, perquè els temes estan tots fets, es van repetint, canvien els protagonistes, la típica denúncia a la multinacional en el tercer món el pots fer en 550 llocs diferents i amb 550 persones diferents. El que seria l’estructura profunda, la temàtica és la mateixa, per tant, a mi i per descomptat, tots els que estem amb el documental més cinematogràfic quan acabes posant l’accent és en la manera, amb el llenguatge, amb la personalitat del director i l’equip, l’editatge, la fotografia, persones diferents... Estàs molt més per això que no pas pels temes. 

Per exemple, en literatura, diuen que els grecs ja ho han escrit tot, doncs difícilment escriuràs una novel·la o faràs un tema sobre un reportatge que no s’hagi fet mai, difícilment ho descobriràs tu. Els grans temes universals estan fets i recontrafets, ara el que si que pot cridar l’atenció és una aproximació diferent, amb una factura diferent, amb uns recursos cinematogràfics diferents, d’explicar realitats com a diferents punts de vista.

Parlem dels festivals... Com veus que els festivals ajudin a promoure el tema dels documentals? Sembla ser la única manera de distribuir les seves pel·lícules davant d’un públic. És veritat això? Com estan impulsant el gènere?

Els festivals aporten prestigi, són vius i són molt actius. Hi ha molts Festivals i curiosament el 90% o el 95% dels documentals que es passen en tv són documentals comercials. El 90 o el 95% dels Festivals passa el contrari, estan dedicats al documental no comercial. També hi ha algun Festival dedicat al documental comercial, s’inverteixen completament els termes. N’hi ha molts i cada  vegada n’apareixen més per tot arreu. A la televisió tens un 95% de documental comercial, un 5 o 10% de documental de qualitat i als Festivals, al revés, el 90% dels Festivals entren dins del circuit del documental cinematogràfic, de creació, de qualitat independent.

Els festivals juguen un paper molt important per la visibilitat i per la creació d’estats d’opinió. També el que és una cosa més desconeguda, una part amagada i interessant dels Festivals, és tots els esdeveniments adjunts que es fan durant el Festival. Per exemple, molts directors que es troben, coneixen, intercanvien experiències, trobades... I això no es veu tant. Els Festivals tenen una part que és el públic, que normalment veu coses que no podria veure enlloc més, però els Festival són interessants per això, per totes les activitats paral·leles que es desenvolupen al costat: l’intercanvi entre els productors, mercats, i evidentment les retrospectives.

També faciliten a vegades altres dispositius per difondre les pel·lícules que no sigui la manera clàssica de projector i pantalla, sinó que hi ha altres tipus de maneres de visionar les pel·lícules com per exemple a través d’un disc dur multimèdia... Crec que estant intentant trobar la manera de promoure la relació del documental amb la tècnica. Els festivals es mostren com aparadors d’aquestes noves tendències?

Sí que ho són, no només aparador sinó que dinamitzen i generen activitat al voltant del documental, per descomptat. Donen lloc a webs interactius, a possibles descàrregues...

Fins i tot fan que participis, dins el Festival Punto de Vista van fer aquest any com un petit concurs, entre diferents realitzadors, que havíen de gravar uns curts documentals amb uns telèfons mòbils d’última generació...

Això ho fan molts festivals. També aprofiten que hi ha els directors allà i els hi diuen has de fer un documental amb 48 hores amb una càmera manejable o fins i tot amb mòbils. Tenen 4 càmeres a disposició i les van tornant...

Si els documentals no són rendibles, tampoc ho seran els Festivals...

Els festivals, per ells mateixos, no n’hi ha cap que sigui rendible. Sempre reben ajuts o patrocinis. Sempre hi ha diners que no els recuperen, aquesta és la llei d’aquest sector.

Al final tothom és guanya la vida amb els finançaments que aconsegueixin prèviament

En aquest món, sí, és així.

Creus que les sales comercials desapareixeran en el futur?

Jo crec que és possible i, en tot cas, el que em sembla que serà una eina de futur són les sales digitals, les projeccions digitals, fruit de l’accessibilitat tecnològica que hi ha avui dia. Les sales en el futur seran diferents, si es que n’hi ha. Pot ser que en el futur tu des de casa t’ho baixis tot, a pantalla d’alta definició. Hi ha plataformes a Internet on et pots baixar un documental per 2 euros.

Perquè hi ha aquesta confusió popular de pensar que els documentals no són pel·lícules?

Estic convençut que pel·lícula és tant un documental com una ficció. Tot és cine, un és cine de la realitat, sense actors, l’altre amb actors, hi ha també més amb fórmules mixtes. Els documentals d’en Guerín són ficció, és quasi tot inventat, estan docudramatitzats. Per exemple, El taxista full va funcionar molt bé però, és clar, resulta que el protagonista era un actor i la gent veia allò pensant que era ell mateix. I aquest plus jo crec que és important.

Passaries en el teu espai de El documental un fals documental?

Avisant que ho és sí. A més crec que ja hem passat algun.

Quins són els patrons per considerar algunes pel·lícules documentals i altres no?

Home jo he hagut de ser eclèctic, primer com que no hi havia cap espai d’emissions regulats dedicats a aquest tipus de documentals varem començar donant sortida a materials molt heterogenis, per a mi és la gràcia. En aquest món som una petita gran família però amb branques molt determinades. Els documentals de la Pompeu tenen un patró que els coneixes de seguida. Jo amb això soc més obert, m’interessa qualsevol. No hi ha un llibre tancat amb la manera de fer bons documentals, els bons documentals han de tenir un llenguatge propi, un estil marcat, i en la mesura del possible que sigui diferent, que t’aporti novetats estilístiques i reflexió sobre la pròpia feina. I si, a més a més, és un tema transcendent, millor. I que tingui transcendència més enllà de l’emissió televisiva. Per tant, a mi m’interessen documentals que estilísticament siguin molt diferents entre ells, que no tinguin res a veure. El de Nicolas Philibert és un dels millors que he vist mai, però també el de La pesadilla de Darwin i no té absolutament res a veure l’un amb l’altre. El factor comú és que mostren una visió de la realitat, la visió del director, en el bon sentit manipulada, i és que depèn on posis la càmera o com ho muntis. Jo, que estic obert a qualsevol llenguatge de cinema i realitat, tinc prevencions en aquells documentals que enganyen la bona fe de l’espectador, per exemple Winterbottom, a In this world, ell no amaga que estàs veient una pel·lícula i que és un recreació de fets verídics, però saps que allò no està passant. En canvi, hi ha gent més manipuladora, fa coses com a reals quan en realitat no ho són, sovint a l’espectador li poses un plus si li fas pensar que allò que passa és de veritat com a El taxista full.

Aleshores, el director té una responsabilitat ètica de basar-se en la realitat?

FILMHISTORIA Online, Vol. XX, nº 1 (2010)

|VOLVER A NÚMERO 1|

Grup de Recerca i Laboratori d'Història Contemporània i Cinema