L’espill del món
Fer cinema és parlar de l’home a l’home; “és una forma (...) de contar, a través d’històries, com està fet el ser humà” 2: algú capaç de reflexionar sobre si mateix, de mirar-se al mirall i dir-se: “aquest sóc jo”. I el cinema és aquest mirall –l’espill. Són moltes les pel·lícules que ens mostren, d’una manera o una altra, el ser de l’home. Des de El Senyor dels anells (2001)3 –parlant de la fidelitat, la lleialtat, la constància, del bé i de la temptació que suposa el mal...–, a Náufrago (2000) –sobre la necessitat que tenim de la socialitat–; passant per l’oda a l’amistat que és Toy Story (1995); Alice (1990), sobre la redempció; Disparando perros (2005), o la teològica Ordet (1955), del mestre Dreyer.
Fer cinema és, podem dir, fer una antropologia que moltes vegades desemboca en teologia ja que “quan l’home explica la seva història, a la vegada explica la historia de l’home coram Deo i la història de Déu entre els homes” 4. Així, per exemple, quan Paul Haggis a Crash (2004), parla d’unes vides que s’entrecreuen i es necessiten les unes de les altres, es refereix a l’existència d’una norma superior que obliga a abandonar uns suposats principis, com els racistes de l’oficial Ryan quan ha de rescatar de la mort a una dona de color que poques hores abans havia maltractat. No és fer cinema religiós, però sí parlar de l’home –la persona– tal com es presenta: “quan una narració fílmica sobre l’experiència humana (...) és honesta i fidel a aquesta experiència i no la perverteix, passa a dir quelcom vàlid sobre l’home i, per això, també sobre Déu; fins i tot a través de l’aparent absència de Déu” 5. És molt difícil explicar com és la criatura sense fer una referència més o menys directa al seu Creador i el cinema ho demostra. El resultats, això sí, seran més o menys fidels a la realitat depenent de la capacitat de cada autor de mirar i de mirar-se.
Una cristologia cinematogràfica
Pier Paolo Passolini era un ateu convençut. Marxista i homosexual. Després de llegir l’Evangeli segons sant Mateu, va quedar sorprès de la bellesa de la història que s’hi explicava, la de Jesús, i va decidir filmar-la. L’Evangeli segons sant Mateu (1964) ha estat considerada com del millor que s’ha fet sobre la vida i la mort de Jesucrist. Quaranta anys més tard (2004), un altre director, aquest sí ja cristià, faria la pel·lícula més realista –i potser també més polèmica– que hi ha sobre la passió de Crist. Un i altre autor tenen mirades diferents, però ho volen explicar amb honestedat. Passolini es queda més amb l’aspecte social i adapta pas a pas el seu Evangeli; la intenció de Mel Gibson és arribar al cor de l’espectador perquè reflexioni, basant-se no precisament amb l’Evangeli, encara que sigui un film molt evangèlic. ¿És necessari, doncs, ser un cristià convençut, ortodox perquè el seu treball sigui reconegut amb valor teològic? No és necessari; tanmateix, pot ajudar. Un altre autor agnòstic, Philip Gröning, parlant de la seva pel·lícula El gran silencio (2005), deia: “la vaig fer perquè volia saber d’on vinc (...). Tot és un miracle, res surt sol” 6. Aquí, Gröning ha sabut explicar la misteriosa vida d’uns monjos, però s’ha quedat lluny d’entendre quin és el centre de la seva vida: l’Eucaristia.
Què passa quan, impressionats per la història d’heroisme de l’Home perfecte es vol explicar també un fragment de la vida de l’home? És en la figura de Crist quan la humanitat es troba amb la divinitat i és precisament en aquest punt quan en moltes històries fílmiques es porta a parlar de Déu. Si falta, quelcom falla. ¿És possible, per exemple, una història com la que es planteja a Hijos de los hombres (2005)? S’hi presenta un futur apocalíptic, on les dones han deixat de ser fèrtils i el protagonista rep l’encàrrec de protegir la que podria ser l’última mare. Plantejant la maternitat com una espècie d’esclavatge com es fa avui, el món que planteja Alfonso Cuarón, és verosímil. Però té un defecte: no hi ha cap referència divina. És honest parlar de l’home en situacions extremes sense que ningú es plantegi el més enllà? Crec que això no passa: només fa falta recordar els dos atemptats més grans que hi ha hagut en aquest segle XXI per adonar-se’n: l’11-S i l’11-M 7.
Per tant, l’espiritualitat està sempre present en la persona humana. En què s’assemblen E.T. (1982) i Matrix (1999)? A les dues hi ha una història de resurrecció i redempció. A la primera, l’extraterrestre mor; només hi ha una manera de que torni a la vida: quan el protagonista, l’Eliott diu que creu en ell. I els dos, en certa manera, tornen a la vida, que és la vida d’infància. A la dels germans Wachowski, Neo ha de descobrir que és l’elegit –the One, l’inversa del seu nom–, acceptar-ho, morir, i ressuscitar per salvar el món.
Esculpir en el temps
Andrea Persanti, professor de la universitat La Sapienza de Roma, deia que “qui fa cinema vol anar amunt i capturar el misteri. Per això, el cinema és una cantera oberta a Déu”8 . I afegia: “ma è un cantiere infinito!”. Infinit perquè és diví. És, com el que deia Tarkovski emulant a Michelangelo, “esculpir en el temps”: extreure del temps un fragment de la bellesa i immortalitzar-lo. És veritat que no fa falta ser creient per parlar honestament de Déu, però també és veritat que no tothom pot extreure d’un bloc de marbre La Pietà que es pot contemplar a la Basílica de Sant Pere a la Ciutat Eterna. Quan es fa un cinema en què tot l’humà i diví es deixa a un nivell molt baix, es converteix en un cinema banalitzat o, si més no, sentimentalitzat.
El pastor del principi vol conèixer Déu, però no vol apartar-se de la terra: li demani que l’agafi dels peus, i el pugi. Parlar de l’home és parlar de Déu –fer antropologia és fer teologia– quan honestament es vol descobrir el misteri que ens envolta.
