Una de les raons principals que el van impulsar instal·lar-se a Viena, era el seu desig de convertir-se en professional de les arts. En virtut d´això, va intentar ingressar per dues vegades (setembre de 1907, i octubre de 1908) a l´Acadèmia de Belles Arts de la capital, però en les dues ocasions no va superar les proves d´admissió, fet que li va ocasionar una greu inestabilitat emotiva i un profund ressentiment que es va mantenir al llarg de la seva vida. (Aquest fracàs acadèmic de Hitler, es poc conegut, si més no, per què ell no en va parlar mai, i menys en el seu famós llibre Mein Kampf ). Aclaparat per el seu catàleg d´odis per no admetre els seus errors, va abocar la seva fúria contra tot i contra tots, dient que no el comprenien i no el valoraven. Kubizek ens explica l´enuig amb que va reaccionar un dia que li va mencionar el seu fracàs: “S´hauria de volar tota l´Acadèmia, als funcionaris i buròcrates antiquats i fossilitzats, buits d´intel·ligència, idiotes, estúpids, ja que em van rebutjar, em van treure, em van expulsar”.

 

Semblants exabruptes tornarà a repetir en els darrers dies de la guerra, tal com fidelment recull la pel·lícula de Hirschbiegel, per a no tenir que admetre les pròpies culpes i errors: “La majoria d´oficials son uns inútils i uns traïdors, ja que no han obeït les meves ordres de no retirar-se de les zones ocupades”. Acusant al seu successor el mariscal H. Göering, dirà: “Es un vago, per la seva culpa s´ha ensorrat la Luftwaffe, el seu exemple ha fet créixer la corrupció al nostre Estat”. Malgrat l´eminent daltabaix, no acceptarà, per la seva excessiva egolatria, el que pogués perdre la guerra, amenaçant al que digués el contrari: “Tot aquell que afirmi qu´em perdut la guerra serà tractat com a traïdor a la pàtria i les conseqüències cauran en ell i en la seva família ¡sigui quin sigui el seu rang i prestigi!”. En la seva frenètica obsessió del “tot o res”, la victòria o la destrucció, deia que si la guerra es perdria, també el poble alemany es trobaria perdut: “Es millor destruir-lo, perquè aquest poble ha demostrat que és el més feble, i el futur pertany als més forts de l´Est. ¡Els que restin després d´aquesta lluita no seran res més que subhomes, doncs els millors ja hauran caigut”. Havia donat ordres a tots els ministeris per aplicar el principi de “terra fossa”: “Totes les instal·lacions militars, de comunicacions, industrials i de serveis, tots els bens mobles que es troben dins del territori del Reich, deuen ésser destruïts. Que solsament el surti al encontre la mort, la desolació i el odi”. L´arquitecte del Reich, A. Speer, que va ésser un dels que no va obeir aquestes ordres del Fürher, evitant el desastre d´una Alemanya totalment cremada, i per això no el van penjar al judici de Nüremberg, ens diu que va rebre al búnker les penoses confidències de Hitler, que ens recorden les que va expressar després del seu fracàs acadèmic a Viena: “Ningú m´ha comprés, ningú ha estat a l´altura de la meva missió, per això el poble alemany mereix el que li està passant”.

Quant l´any 1913, deixa Viena i es desplaça a Múnich, el seu esdevenidor com a pintor d´aquarel·les de poca volada, semblava francament ombrívol. Falsificant el seu passaport austríac, Hitler va ingressar a l´exercit alemany, intervenint com a caporal de l´infanteria durant la I Guerra Mundial. L´estranya finalització de la guerra el 1918, (ja que molts generals de l´exercit alemany consideraven que no estava perduda) va suposar l´humiliació d´Alemanya mitjantçant el Tractat de Versalles. Aquest fet va intensificar l´antisemitisme en molts cercles del país, afegint que la por davant l´amenaça del comunisme, el continuo perllongament de l´atur i l´inflació, l´apoderament de França de la conca del Ruhr per no pagar les altes multes de guerra, el desprestigi del govern de Weimar, etc., van crear el “caldo de cultiu” perquè un marginat austríac trobés reso en un país que no era el seu. Sense aquestes excepcionals circumstàncies, i que l´exercit el mantingués en nòmina fins el 1920 (utilitzant diferents enredades), l´artista frustrat hagués continuant sent un “don nadie”, sense perspectives professionals, ni tampoc hagués tingut l´oportunitat d´utilitzar la seva especialitat de xerraire demagog en els cafès i cerveseries de Múnich, activitat que el va permetre entrar en la política i ser reconegut com un dels líders nacionalistes.

Després del fracassat putsch de Múnich del 1923, que Hitler va encapçalar junt amb la resta dels partits nacionalistes, va ser judicat com a “traïdor” i el van engarjolar a la presó de Lansberg, però degut a influents pressions, va quedar alliberat el desembre de 1925. Hitler aconsegueix, aleshores, aglutinar a tots els partits radicals nacionalistes i antisemites, i es reconegut com el “dirigent”, com el nou heroi que molts esperaven per salvar Alemanya. Amb els seus dots retòrics, demagògics i teatrals, aconseguia “electritzar” a uns desesperats i famèlics oients que l´aclamaven amb febril entusiasme, i aprofitava per vessar el seu odi contra els jueus, els bolchevics i els dèbils polítics de Weimar, prometent una nova era per Alemanya. A finals dels anys vint, abans de pujar al poder el 1933, ja encarregava a Himmler, cap de las SS, el disseny dels futurs “camps de presoners”, que preanunciaven els progroms d'higiene racial que posteriorment es va portar a terme per depurar especialment als jueus, junt amb els assaigs de la “eugenèsia” o esterilització dels malalts, deficients i els considerats com a races inferiors, mesures recolzades per els metges i psiquiatres del Reich. Al finalitzar la guerra, el món es va quedar esgarrifat al conèixer els horrors dels camps de concentració, amb les càmeres de gas i els experiments anatòmics i biològics aplicats als presoners, i que els nazis van intentar justificar-ho com una exigència del “progrés científic”.

EL HUNDIMIENTO

La pel·lícula de Oliver Hirschbiegel El Hundimiento , rememora el moment en que les tropes russes ja es troben a les portes de Berlín. Malgrat la desfeta que s´aveïnava, Hitler continuava contemplant fascinat la maqueta dels futurs “centres de poder”. En ella figuraven els colossals edificis que havia projectat construir al voltant de la plaça de Brandenburg, fidel expressió de les seves somiades visions del futur Imperi mil·lenari del III Reich. En aquesta maqueta de la futura “Adolf Hitler Platz”, destacava la “Gran Sala” en el que el seu volum era disset vegades major que la Basílica de Sant Pere, amb una cúpula que tenia 250 mts. de diàmetre i donaria cabuda a més de 150.000 persones, el Alt Comandament de la Wehrmacht , la nova Conselleria del Reich de 1.200.000 m2, L´Arc del Triomf de 170 mts. d´altura, el Füherbau o Palau Residencial de 1.900.000 m2 , junt amb el nou Reichstag: “El meu desig, li deia a Speer, es seguir amb vida quant tot això s´hagi aixecat. El 1950 organitzarem una Exposició Universal ¡invitarem a tot el món!”. De fet, a Nüremberg ja s´havia construït el “Zepelinfeld” de 390 mts. de longitud, en les que es feien les grans desfilades, i estaven projectats el “Camp de Març” de més de un km. de llarg i 700 mts. d´amplada, el “Gran Estadi” amb una capacitat per 400.000 espectadors i l´edifici dels Congressos, tots ells rodejats de boscos i llacs.

 

La projecció de la pel·lícula El Hundimiento , quant fa ja 60 anys de la finalització d´aquests tràgics esdeveniments, es probable que ja ens doni la suficient perspectiva temporal per analitzar amb suficient objectivitat com va ésser possible aquesta barbaritat. Uns anàlisis, que al marge de que puguin aportar-nos un millor aclariment sobre una guerra en la que encara perduren les seves doloroses petjades, també ens asserveixin per alliçonar-nos sobre quines han d´ésser les senderes per les que no tenim que trepitjar. I això s´ha de tenir present en l´actualitat, ja que enfront de nobles desitges col·lectius de pau, justícia i progrés, sorgeixen negres nuvolades que ombregen l´horitzó, degut a ideologies d´enginyeria genètica que recolzen determinats sectors socials i polítics, i que a mode “d´aprenents de bruixot” propugnen la “cultura de la mort” amb les seves diverses modalitats, i de les que ja teníem un trist precedent amb les sinistres pràctiques que van aplicar amb gran zel els “experts científics” del partit nazi.

Tot enfonsament bèl·lic te els seus inicis, qualsevol degradació humana te els seus començaments, i encara que les circumstàncies històriques i socials son diferents a les dels anys vint a Europa, i sense caure en gratuïts pessimismes, ens pot servir com un “avís a navegants” el que deia el teòleg Julián Herranz en una entrevista a La Vanguardia : “L´humanitat pot destruir-se a sí mateixa, ja que si l´ésser humà s´erigeix en Déu, volen fabricar a la mesura de la seva voluntat, les barbaritats dels nazis ens assemblaran un joc de nens”.